Guardiola en essència

Encara és hora de gaudir. Pep Guardiola és un prohom. Sens dubte no deu ser fàcil mantenir la serenitat quan des del centre de l’imperi emanen rucades llastimoses i incongruències lamentables. El sentit comú, la grandesa de deixar sense arguments als que provoquen sense pausa, als que mostren impotents les misèries dels seus crits. Que bonic sentir lladrar a tots aquests mediocres personatges mentre de fons s'escolta el meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí; quin plaer veure com s’endinsen en vocables de vulgar presentació: el villarato, el canguelo...; i s’acullen obedients a les essències ràncies nacionals, a una grande y libre, a la casa comuna de l'avorriment i l'amargor més absoluta. Que els vaja bé amb els seus dilemes. Quina llàstima de gent.

Pintor de parets

Una antiga pràctica que més o menys continua viva arreu del nostre territori és la que realitza el pintor de parets, un ofici de gran destresa i perfecció a qui Ovidi Montllor va retre homenatge en una mediterrània i espectacular versió musicada del poema L’ofici que més m’agrada de Joan Salvat Papasseit. Els versos que hi fan referència se situen més aviat cap al final. Fixeu-vos-hi bé:

Des d’ací, tot i que jo mateix tinc un amic pintor de parets, no és que en sàpiga dir gran cosa més. Si de cas que per alguns indrets d’aquest país imaginari que es diu valencià, existia, i existeix encara, el costum d’exercir aquest ofici quan un dels fills i filles de la casa en qüestió s’uneix en matrimoni. Sobre el color que es tria crec que la cosa va per gustos, per gustos dels pares sobretot, encara que avui són molt recurrents els vainilles, els ocres i també els rosacis clars, gairebé del color de la carn. En altres èpoques, no obstant això, el més comú era el blanc. De fet, emblanquinar les parets era una de les tasques més habituals no ja en un dia de casament, sinó en els dies de festa gran: una processó, una cercavila o una jornada de bous al carrer. I la protagonista de portar-ho a terme era la dona, la dona de la casa, com en un intent d’embellir el barri, o un sentit més general, el poble. Tot era poc, en definitiva, per demostrar que ací, les coses, s’arreglaven bé.

Aplegapilotes

Amb tants partits del segle ensopint les nostres ja de per si ensopides ments, no podia deixar de comentar en aquest espai certs costums del futbol que s’han vist modificats des que les televisions i el merchadising publicitari s’hi han imposat de manera definitiva. Un d’ells, per exemple, és la figura de l’aplegapilotes, antany tan poc valorada i avui convenientment distribuïda per tot arreu de qualsevol camp, sempre a l’aguait per si els seus representants han de tornar un baló dels molts que tenen preparats. Un exemple d’efectivitat el seu. De vegades, fins i tot, contraproduent. Són capaços de retornar dos balons alhora: el que s’havia extraviat i el que tenien preparat; de tal manera que el joc s’ha de parar i es perd encara més temps. Patètic. Si més no exemplar de l’evolució del futbol com a espectacle. Abans, a tot estirar, els aplegapilotes es feien famosos anys a venir, com el cas de Guardiola. I encara que l’estampa també era molt mediocre, tant l’aficionat com el jugador, es passaven minuts i minuts esperant que la graderia tornara l’esfèric. Realitat? Segurament sí. En qualsevol cas, impensable en aquests temps de jugadors vedette i entrenadors estrella. En el cas del Madrid, és clar.

Insectes comuns dels Països Catalans (III): el morrut negre

El tema, potser, no és gaire interessant, però a mi em té fascinat des que vaig descobrir que gràcies a ells es poden entrellaçar paral·lelismes amb la nostra classe governant. Em referisc als insectes, al morrut roig, depredador de palmeres; i, en concret, al morrut negre (Scyphophorus acupunctatus), emblema d’una nova plaga extremadament voraç amb les piteres o atzavares i que, de nou, presenta característiques molt similars a les tendències d’aquesta terra envaïda per larves i paràsits infectes i autodestructius: prové d’Amèrica, com els Mc Donalds; presenta símptomes de descontrol, com els nostres benestimats polítics; i és doblement mortal, això és mata, remata, i una vegada conclòs el procés, mor sense remei, tot deixant un reguitzell de merda, ferum i mala llet que s’allarga i s’allarga fins que un decideix plegar o tancar els ulls. I el que és pitjor, també deixa dipositades unes larves que a la llarga acaben germinant i impedeixen qualsevol temptativa de reviure i ser normal. En resum, una excel·lent maniobra d’infecció molt pareguda a l’actual política valenciana que abraça tot aquell que intenta pegar a fugir i que no s’atura mai, ni amb productes tòxics ni amb remeis científics d’última hora, només amb mecanismes tradicionals molt del gust dels qui estan fins a la fava: trepitjar-los, cremar-los i assistir amb indiferència al seu espectacle de bromes sense gràcia i desgavells sense trellat. Del morrut roig al negre, ja veurem quina és la pròxima.

Els efectes del morrut negre i roig, respectivament