Han passat gairebé deu anys, però encara recorde molt bé el dia que em vaig quedar atrapat a l’aeroport de Barcelona, sense poder volar cap a València. El trànsit aeri era constant i desesperadament normal. Era Nadal. O abans, un poc abans de Nadal. Però en qualsevol cas, normal, tot molt normal. Si els aeroports són estressants, doncs per aquelles dates encara més, cosa que també entrava dins de la normalitat. Puta normalitat. Em vaig passar allà deu hores, poc més o menys. Els aeroports, en definitiva, em fan fàstic, molt de fàstic, són asquerosos, i que algú em perdone per redundar-ho així, en castellà, però és que de moment no he trobat cap altra manera més apropiada ni més impactant. Si més no, no n'hi ha altra de millor: ASQUEROSOS. No sé. De vegades, el castellà et sorprén, t’ensenya a parlar amb cura i correcció i tot això. És acollonant, la llengua castellana, el que et pot arribar a ensenyar el castellà, és molt instructiu, de veres que sí... Recorde, per això, que en un moment de màxima desesperació, de màxima asquerositat, se’m va acostar una dona. I com ni ella ni jo teníem cap altra cosa millor a fer, ja he insinuat que l’espera per tornar a València fou insuportable, doncs ens posàrem a xarrar, a tot açò en català. Tanta asquerositat ja cansava. Ella era d’un poble de la Marina (Alacant), d’El Verger em pense, i segons contava havia arribat a Barcelona directa des de Mónac, en un helicòpter privat pagat pel seu gendre, pel que es veu un futbolista famós i boníssim que jugava a la Juventus i feia molts gols, se n’afartava, certament. Tal futbolista era francés i li deien David Trezeguet. Passats deu anys, ves per on, ha fitxat per l’Hèrcules d’Alacant. I encara que jo no me mire aquest equip amb simpatia, gens ni miqueta; ni que conega David personalment, quan llig la premsa i veig que la seua dona, suposadament també d’El Verger, ha jugat un paper fonamental en el seu fixatge, no puc deixar de recordar aquell dia a l’aeroport de Barcelona en què vaig conéixer la seua sogra i vaig comprovar en certa mesura que el món, efectivament, és un mocador. Benvingut doncs, amic David. Molta sort i molts gols, i sobretot al Madrid. Que tampoc és qüestió d'anar fotent. divendres, 3 de setembre del 2010
El món és un mocador
Han passat gairebé deu anys, però encara recorde molt bé el dia que em vaig quedar atrapat a l’aeroport de Barcelona, sense poder volar cap a València. El trànsit aeri era constant i desesperadament normal. Era Nadal. O abans, un poc abans de Nadal. Però en qualsevol cas, normal, tot molt normal. Si els aeroports són estressants, doncs per aquelles dates encara més, cosa que també entrava dins de la normalitat. Puta normalitat. Em vaig passar allà deu hores, poc més o menys. Els aeroports, en definitiva, em fan fàstic, molt de fàstic, són asquerosos, i que algú em perdone per redundar-ho així, en castellà, però és que de moment no he trobat cap altra manera més apropiada ni més impactant. Si més no, no n'hi ha altra de millor: ASQUEROSOS. No sé. De vegades, el castellà et sorprén, t’ensenya a parlar amb cura i correcció i tot això. És acollonant, la llengua castellana, el que et pot arribar a ensenyar el castellà, és molt instructiu, de veres que sí... Recorde, per això, que en un moment de màxima desesperació, de màxima asquerositat, se’m va acostar una dona. I com ni ella ni jo teníem cap altra cosa millor a fer, ja he insinuat que l’espera per tornar a València fou insuportable, doncs ens posàrem a xarrar, a tot açò en català. Tanta asquerositat ja cansava. Ella era d’un poble de la Marina (Alacant), d’El Verger em pense, i segons contava havia arribat a Barcelona directa des de Mónac, en un helicòpter privat pagat pel seu gendre, pel que es veu un futbolista famós i boníssim que jugava a la Juventus i feia molts gols, se n’afartava, certament. Tal futbolista era francés i li deien David Trezeguet. Passats deu anys, ves per on, ha fitxat per l’Hèrcules d’Alacant. I encara que jo no me mire aquest equip amb simpatia, gens ni miqueta; ni que conega David personalment, quan llig la premsa i veig que la seua dona, suposadament també d’El Verger, ha jugat un paper fonamental en el seu fixatge, no puc deixar de recordar aquell dia a l’aeroport de Barcelona en què vaig conéixer la seua sogra i vaig comprovar en certa mesura que el món, efectivament, és un mocador. Benvingut doncs, amic David. Molta sort i molts gols, i sobretot al Madrid. Que tampoc és qüestió d'anar fotent.
L'Hercules ha fitxat a totes aquestes estrelles (trezeguet, Drente...) perque el seu president és un corrupte. Està imputat pel tema de les deixalles, junt amb el presi de la diputació d'Alacant i està sota sospita per amanyar resultats de partits de futbol. És un pirata que deuria estar a la presó i l'Hercules a tercera o a Regional. I trezeguet... bona jubilació al sol! Aquest si que sap!
ResponEliminaPer cert recordo perfectament la teva estada a El Prat! Paciència!
Tot això que contes és el que volia dir amb què l'Hèrcules no em fa gens de gràcia, gens ni miqueta. He volgut però, evitar-ho i ressaltar la història pròpiament dita. Si començàrem a parlar de la corrupció no pararíem...
ResponEliminaEl què és jo, no estime tampoc massa els aeroports, però amic Durbà, trobe què l'estrés a aquestos edificis és un tema personal teu. El teu hàbitat sempre ha estat tocant de peus a terra. O a terreta, diria jo. El divendres a l'aeroport vaig vore a Laudrup. :
ResponElimina