Potser no és així amb exactitud, sempre hi caben matisos i, evidentment, sempre hi ha gent heroica i solitària capaç de llavar la cara a la incultura més absoluta. Però la realitat per als qui ho veiem, i ho patim, des de fora, és que el gran nucli de població que representa el Port de Sagunt no només rebutja el valencià, sinó que a més a més el menysprea. I als fets em remet. Un pot anar un dia qualsevol a una terrasseta d’aquestes que envaeixen el passeig marítim i demanar, per exemple, una fanta de llima, que no li la posaran de no ser que diga limón. I el mateix amb qualsevol de les variants en què es s’hi pot presentar un café. La qüestió del tallat és tot un clàssic. Això per no parlar de la magnífica, excel·lentíssima i guanyadora d’elogis múltiples en què s’ha convertit la Gelateria Veneta -en cursiva perquè està en italià, que queda més fi-; aquella que se situa enfront de la Creu Roja i que és la rehòstia pel que fa al sortit de gelats. Doncs mireu, la rehòstia els collons. L’únic que demostren negocis com aquest és que els diners que guanyen, que deuen ser moltíssims, no els inverteixen en complicitat amb el client local. Perquè mai un gelat de trufa m’havia caigut tan malament. Tot perquè no pillaren ni una de les poques paraules que vaig dir en valencià, una cosa per desgràcia habitual entre tants altres comerços d’una ciutat que ni tan sols és ciutat; que, fins i tot, es permet el luxe de reclamar el bilingüisme en la denominació dels seus carrers; i que representa ben a les clares l’antic prejudici lingüístic segons el qual el valencià és per als ineptes, això és, per als veïns del vell Morvedre. Tan ridícul com això. I dolorós, extremadament dolorós. Tanmateix real. El Port de Sagunt, la Torrevella de València podríem dir-ne, és així, indiferent al valencià, qui sap si l’indicador més fiable de la decadència que està patint la llengua pròpia a nivell de país. Què hi farem, doncs? Ben poca cosa pense jo, com no siga avergonyir-se i resignar-se a la màxima absoluta i escatològica que conclou aquesta entrada especial número 100: SEMPRE ENS QUEDARAN ELS OIS.dilluns, 7 de juny del 2010
Entrada especial número 100: El valencià al Port de Sagunt
Potser no és així amb exactitud, sempre hi caben matisos i, evidentment, sempre hi ha gent heroica i solitària capaç de llavar la cara a la incultura més absoluta. Però la realitat per als qui ho veiem, i ho patim, des de fora, és que el gran nucli de població que representa el Port de Sagunt no només rebutja el valencià, sinó que a més a més el menysprea. I als fets em remet. Un pot anar un dia qualsevol a una terrasseta d’aquestes que envaeixen el passeig marítim i demanar, per exemple, una fanta de llima, que no li la posaran de no ser que diga limón. I el mateix amb qualsevol de les variants en què es s’hi pot presentar un café. La qüestió del tallat és tot un clàssic. Això per no parlar de la magnífica, excel·lentíssima i guanyadora d’elogis múltiples en què s’ha convertit la Gelateria Veneta -en cursiva perquè està en italià, que queda més fi-; aquella que se situa enfront de la Creu Roja i que és la rehòstia pel que fa al sortit de gelats. Doncs mireu, la rehòstia els collons. L’únic que demostren negocis com aquest és que els diners que guanyen, que deuen ser moltíssims, no els inverteixen en complicitat amb el client local. Perquè mai un gelat de trufa m’havia caigut tan malament. Tot perquè no pillaren ni una de les poques paraules que vaig dir en valencià, una cosa per desgràcia habitual entre tants altres comerços d’una ciutat que ni tan sols és ciutat; que, fins i tot, es permet el luxe de reclamar el bilingüisme en la denominació dels seus carrers; i que representa ben a les clares l’antic prejudici lingüístic segons el qual el valencià és per als ineptes, això és, per als veïns del vell Morvedre. Tan ridícul com això. I dolorós, extremadament dolorós. Tanmateix real. El Port de Sagunt, la Torrevella de València podríem dir-ne, és així, indiferent al valencià, qui sap si l’indicador més fiable de la decadència que està patint la llengua pròpia a nivell de país. Què hi farem, doncs? Ben poca cosa pense jo, com no siga avergonyir-se i resignar-se a la màxima absoluta i escatològica que conclou aquesta entrada especial número 100: SEMPRE ENS QUEDARAN ELS OIS.
Jo treballe amb ells. És més es junten ells (els porteños) i els de València capital en el meu centre. Parle a nivell de professorat de gent adulta (deixem estar als xiquets encara innocents tot i que duen el mateixe camí que els adults). De vegades pense en un holocaust cultural. Vull dir fer un clot fondo, un gran cremador i tirar-los a tots dins. A partir d'ahi podríem començar altra volta i no tornar a fer un macrogeto-aparheid fascistoide i espanyolista com el que hi ha ara.
ResponEliminaMalauradament el Port, València capital, la vega baja són els primers però no seran els últims. Açò s'escamap. O ens radicalitzem o fugim perquè no ens esquitxen.
Com és això dels "ois"? No ho havia sentit a dir mai. Respecte a la desgràcia del valencià, més valdria que concretarem d'una puta vegada una reacció comuna en aquestes situacions. Sinó, l'únic que aconseguim és que es burlen de nosaltres i de què se'ns apuge la impotència per no poder fotrel's un òstia com Déu mana.
ResponEliminaSalut!
Els ois representen les terribles ganes de vomitar que a un li entren quan s'enfronta determinades situacions. "Arcadas" en castellà. Ben a gust que m'he quedat.
ResponElimina