Dies de nostàlgia

Jo no volia, però després d’algunes solitàries i persistents insistències, per fi m’he decidit a recordar un passat no molt llunyà i no massa encisador per les inhòspites terres del sud profund, profundíssim, del país. I és que tancades les ferides, mai no està de més rescatar algunes actituds i imatges certament idíl·liques d’aquelles contrades com ara la terreta blanca d’escurar que domina el terreny; o com les àrides i estèrils llimeres arraconades per les cases il·legals; o com l’aigua que es filtra a través de conductes sospitosos que arriben a les llars; o com els trinquets polsosos que s’acumulen als instituts de secundària sense solució d’usdefruit per part dels alumnes i els professors; o com la gran admiració per la llengua dels valencians que pul·lula per l’ambient; o com la netedat del riu Segura... Per què no comentar, ja que ens hi posem, la veneració majoritària que senten els veïns d’aquella zona per uns temps foscos que encara bateguen per places, esglésies i carrers: JOSE ANTONIO PRESENTE, en nuestros corazones.

Microrelats futbolístics

Em ve a la memòria el dia que el Barça de Cruyff guanyà la copa d’Europa a Wembley. Vestia samarreta taronja. L’altre dia, el Barça de Guardiola va guanyar la copa Intercontinental. Vestia de rosa. Passats gairebé vint anys entre una victòria i una altra, l’estratègia publicitària no ha variat: els dos trofeus els van rebre de blaugrana. Lamentable manera de salvaguardar la tradició. Els dos equips que van jugar les finals, Sampdoria i Estudiantes, vestien de blanc.
http://www.youtube.com/watch?v=jRp_V7Ck12s

Precisió del terme coentor

No és que siga massa transcendent, fins i tot pot paréixer un pèl còmica, però és una realitat bastant empírica que, per terres valencianes, encara perviu amb gran fortalesa el costum d’engalanar-se i emperifollar-se de dalt a baix els diumenges i els corresponents dies festius, ves per on com si es tractara d’una obligació moral disposada a demostrar el tòpic següent: el barroquisme ens defineix com a poble. Exactament igual que el meninfotisme i altres costums acorralats per una banalitat extrema que, en certa mesura, ajuden a perpetuar la imatge que transmetem de portes enfora, això és, la d’un poble feliç, simpàtic, alegre i obert; allunyat, tot siga dit, de la perspectiva diguem-ne local, o renegada segons els més acèrrims, que veu aquestes tradicions com la màxima expressió del tret distintiu per excel·lència del caràcter valencià, la coentor. Purament i simplement.

Un exemple de coentor a la processó del corpus de València

Amics per la pilota (Sagunt)

Resulta molt curiós, i també molt gratificant, comprovar com en els darrers temps han sorgit per Sagunt una sèrie de col·lectius que tenen la sana intenció de defensar tots aquells aspectes relacionats amb l’entitat del poble, bé siga des del punt de vista social i cívic, bé siga des del punt de vista arqueològic i cultural. D’entre tots, potser pel que suposa de reivindicació d’un esport totalment marginat, en destaca un creat recentment: el col·lectiu Amics per la pilota, una associació formada al caliu de la xarxa social Facebook i que ja compta amb múltiples i significatives adhesions disposades totes a posar en valor la instal·lació esportiva més oblidada i descuidada de Sagunt i ja posats de tot el Camp de Morvedre, el trinquet comarcal. Per davant queden doncs, les difícils i sovint desateses atencions i mesures, sempre les mateixes, que els aficionats a la pilota valenciana porten reclamant des de temps immemorials, mesures tan evidents i necessàries com la neteja i obertura sistemàtica del trinquet, sense anar més lluny. O com la posada en marxa definitiva d’una autèntica escola de pilota que faça somiar en l’aparició de joves i compromesos aficionats, per exemple. O com l’anunci de les partides professionals que es disputen al trinquet, o com tantes i tantes altres reivindicacions sempre bandejades per les successives corporacions que han passat per l’ajuntament, independentment del seu color ideològic. Amics per la pilota, per això, naix al marge de les directrius polítiques de cada partit, sempre expectants per veure cap a quin costat es decanta aquesta o aquesta altra associació; i s’erigeix simplement com el moviment de referència per aquells veïns de la comarca que desitgen practicar un esport capaç de reunir consciència, plasticitat i activitat física plena. Un regal, al cap i a la fi. I tot un repte. Sí, certament. Perquè la pilota és el que és, i som els que som. Ajudes poques, il·lusions moltes. Aquest n’és el resum. Comença l’aventura...

Guals tradicionals

Un costum ben destre i popular que no ha estat erradicat del tot per l’abundància d’automòbils i la modernitat burocràtica és aquell que emmarca una vespa ja en desús aparcada a la porta d’una casa típica de poble. Ben mirat, s’ha convertit en un gual tradicional que encara es resisteix a veure’s engolit pel temps i pels guals artificials que abunden pels carrers. Un mètode més o menys gratuït que des de sempre ha estat més eficient que d’altres més casolans com els cartellets de l’estil Prohibido aparcar delante puerta, encima acera, ja totalment extingit. És just reconéixer doncs, la vespa, com l’objecte de culte que ha mantingut verge durant anys l’espai que els cotxes i la dificultat per aparcar-los els ha manllevat, justament les voreres dels carrers!

Fomentant l'ús de la bicicleta...

I ja que parlem d’aparcar i més històries per què no comentar la notícia que publica un mitjà de comunicació: un operari de l’ajuntament, complint ordres del regidor de torn, s’enrossina a colps de martell amb una bicicleta lligada a una farola. Entristeix sobremanera comprovar com passen aquestes coses mentre a Mestalla, el camp del València, els cotxes penetren i ocupen amb total impunitat els jardins pròxims de l’avinguda Blasco Ibáñez. Per no parlar de la famosa doble fila, i fins i tot de la tercera. Curiosa manera de fomentar l’ús de la bicicleta. Sí senyor!

http://www.elpais.com/articulo/espana/farola/elpepuesp/20091201elpepunac_34/Tes