Vinc jo pensant des de fa un temps en una sèrie de paraules irrevocablement valencianes que em demostren que açò de la castellanització no és cap invent del personal dedicat a l’estudi d’aquesta causa:
bressol,
engronsar i
bolquers. Tres vocables que comencen a esdevenir rareses i que donen compte de la distància insalvable en matèria lingüística que ens separa de les generacions més velles, encara inconscients d’utilitzar-les amb total naturalitat. La distància, de fet, és tan gran que ha servit per donar carta de llibertat a mots aliens i antinaturals a la nostra llengua com
cuna,
mecer o
pañals. El primer cas, a més, no només s’allunya del mot genuí sinó que també posa en evidència algunes de les inscripcions de benvinguda que regnen en els nostres pobles des de temps immemorials:
Carcaixent, bressol de la taronja, sense anar més lluny. Pel que fa al segon mot, de la variant local
engrunsar s’ha passat en alguns casos a balancejar o directament a
mecer. En conseqüència, els valencians tampoc no tenim engronsa
dores sinó que ara ja tenim
mecedores. I més, ja per concloure: la qüestió dels bolquers mereix un capítol final perquè a banda de provocar suspicàcies, catalanofòbia i mirades inquisidores per part de la benestança popular valenciana, també és el mot que exemplifica millor l’oblit d’aquestes terres envers els girs lingüístics que ens han traspassat les anteriors generacions. Qui no recorda, per exemple, l’expressió
un xiquet de bolquerets. Paquetet, en diuen alguns. En fi...
Vinc jo pensant des de fa un temps en una sèrie de paraules irrevocablement valencianes que em demostren que açò de la castellanització no és cap invent del personal dedicat a l’estudi d’aquesta causa: bressol, engronsar i bolquers. Tres vocables que comencen a esdevenir rareses i que donen compte de la distància insalvable en matèria lingüística que ens separa de les generacions més velles, encara inconscients d’utilitzar-les amb total naturalitat. La distància, de fet, és tan gran que ha servit per donar carta de llibertat a mots aliens i antinaturals a la nostra llengua com cuna, mecer o pañals. El primer cas, a més, no només s’allunya del mot genuí sinó que també posa en evidència algunes de les inscripcions de benvinguda que regnen en els nostres pobles des de temps immemorials: Carcaixent, bressol de la taronja, sense anar més lluny. Pel que fa al segon mot, de la variant local engrunsar s’ha passat en alguns casos a balancejar o directament a mecer. En conseqüència, els valencians tampoc no tenim engronsa
dores sinó que ara ja tenim mecedores. I més, ja per concloure: la qüestió dels bolquers mereix un capítol final perquè a banda de provocar suspicàcies, catalanofòbia i mirades inquisidores per part de la benestança popular valenciana, també és el mot que exemplifica millor l’oblit d’aquestes terres envers els girs lingüístics que ens han traspassat les anteriors generacions. Qui no recorda, per exemple, l’expressió un xiquet de bolquerets. Paquetet, en diuen alguns. En fi...
Aiii com es nota el vocabulari que més utilitzes en els darrers temps!!. Qué et sembla "dida"? Aquest terme m'isqué en l'examen de la JQCV i no la vaig saber. En arribar a casa li preguntí a ma iaia i de seguida me la digué. Quanta sabiduria! Un bes fort als 3! quedem demà al messenger i xarrem? nosaltres ens connectarem cap a les 10.30 de la nit valenciana, ací seran les 2.30 del migdia. Més besets.Lau.
ResponEliminala fotó és en referència d'una cançó del grup de música que es diu la costa brava.........és a moscou 80
ResponEliminaJustament anava a dir el mateix que Laura!! Vaia paraules que rebusques, que estàs fet tot un pare! Això sí dels que cambien bolquers, dels que engronsen a la criatura al bressolet...
ResponEliminaEn fi, que molts records a l'Aitaneta i a na Cristina, torne a comentar al meu blog valencià preferit, tot i que encara no tenim internet a casa (ni tan sols dormim allí encara!). El trobava a faltar!