Brüno

Resulta difícil explicar la reacció que un pot tenir quan s’enfronta a una pel·lícula que li ha resultat indignant. Més quan a la butaca de darrere s'asseu un xiquet d’uns set o vuit anys esglaiat de veure tot allò que a l’escola li aconsellen retardar una miqueta, escenes de sexe explícit i consoladors en forma de bicicleta, per exemple. Sempre li quedarà sa mare, que segurament no voldrà assumir que s’ha equivocat de sala o que no ha llegit bé el cartellet de no recomendado para menores de 18 años. Patètic. Però en qualsevol cas, real. Brüno és un cúmul de despropòsits. Tanmateix quan acaba el seu serial d’escenes crues i suposadament crítiques, un no pot aturar la imperiosa necessitat de parlar-ne, ni que siga per desfogar-se o dir que la pel·lícula no li ha fet ni puta gràcia. I això que el xiquet se’n reia...