Tot siga per les bodes

He estat ocupat últimament amb la traducció d’una carta de boda i he de reconèixer la gran ignorància que acumulava en termes lingüístics catalans relacionats amb la gastronomia. Total i absoluta. La riquesa del nostre vocabulari em demostra una vegada més que, efectivament, encara estem prou lluny d’aconseguir la normalització lingüística desitjada per alguns. I és que qui m’anava a dir que el famós salpicón es diu amanida de marisc, o que el pincho es diu broqueta; i el montadito, barqueta. Qui m’anava a dir que de la hueva se’n diu fresa o que las colmenillas, bolets pel que sembla, reben el nom de múrgoles; o que el famós pisto és diu samfaina. Sí, heu sentit bé: samfaina. I això no és tot. D’entre totes les paraules relacionades amb les minutes d’un convit de boda, la millor és el salsifís, justament la que il·lustra aquesta entrada del costumari, en concret una salsa que s’extrau de l’arrel comestible de la planta escurçonera i que és usada com a condiment. Ni més ni manco que de l’escurçonera, a tot açò la planta que deu el seu nom al fet que s’emprava contra les picadures de l’escurçó, la víbora en castellà. Impressionant, i alhora interessant. Què no dir de l’aiguardent de brisa, el orujo per als entesos; o de les catànies, o del pebre de Sechuan, o de l’hamburguesa de botó, menjars tots aquests que encara no sé a quina mena de codi lingüístic pertanyen ni molt menys a quina mena d'experiència gastronòmica et remeten. Digueu-m’ho vosaltres, per favor. I ja que us hi poseu, digueu-me també com es tradueix resopón, vocable infame de l’espanyol al qual li deuria correspondre altre igual d'infumable en català, per allò de ser democràtics i políticament bilingües. Ai mare!.