Que bote l'alcaldessa!, que bote l'alcaldessa!...

D’entre tots els esdeveniments que podia haver triat per reprendre aquest costumari no n’he trobat altre millor que el clima de felicitat i bon humor que regna per València actualment. A mi no és que m’agrade alterar l'harmoniosa convivència dels meus paisans, ni tampoc dir una paraula més alta que una altra, però és que no ho puc evitar, cada any em passa el mateix, sempre trobe alguna raó per escriure el que no es pot verbalitzar sobre una festa fallera que, segons els més adeptes, és com veure en persona a Nostre Senyor Jesucrist. La primera invitació a fer-ho em vingué en forma d’unes sentides declaracions d'un il·lustre personatge valencià, Joan Monleon: les falles han perdut la relació amb el veïnat. I la segona, a través d’una notícia el titular de la qual era, si més no, cridaner: Un grupo de falleros exige a la JCF que retire el “bunyol de brillants” a Franco. Quasi res porta el diari. En una festa on no s'accepten les desercions ni les crítiques més o menys amables, no sé quina de les dues sentències s’estamparà abans contra el mur oficial que Sant Josep simbolitza per a les altes esferes governants. Ni l'una ni l'altra arribaran enlloc, això segur. I de mentre, per aclamació popular, Rita continuarà botant en el balcó de l’ajuntament després de cada mascletà. Per a més glòria del sainet!