Molt més que un simple trinquet caigut

Homenatge al tio Maxi (Casinos)
23-10-26

No m’ho haguera pensat mai i alguns m’ho digueren des del primer dia: «un llibre sobre pilota? No en tinc ni idea!». Però amb idea o sense ella, el cas és que Trinquets trencats s’ha encaminat justament per allà per on marcava l’avenir. Per una banda, la satisfacció del reconeixement, la idea que la literatura compensa l’abisme de no saber res però percebre-ho tot, allò que en diuen una obra en què hi ha molt més que una simple pilota o un simple trinquet: un país en crisi! D’una altra, la confirmació que la tragèdia va en augment i, que en efecte, la faena de recobrar allò que s’ha perdut o està en vies d’extinció, reclama alguna cosa més que bona voluntat. Identitat en retrocés. M’arriben, per això, diverses imatges d’alguns trinquets que vaig visitar per confeccionar l’obra que a tot li dona sentit. I m’endinse en el pou. O en el drama de tot plegat. En primer lloc, m’impacta la imatge del Trinquet Tarsan de Vilallonga, o millor dit, del ja enderrocat trinquet, ara per ara convertit en un solar. Sentència complida! Tot seguit, m’espante amb el que queda del vell trinquet d’Oliva, devastat per les darreres pluges i en un estat que, en fi, no és que siga ruïnós, és que ja resulta perillós. El següent a demolir! Perquè no crec que hi tarden molt, cosa que fa mal, certament. Molt de mal. De fet, no deixa de ser la constatació definitiva que el progrés, bé siga com a conseqüència dels factors naturals, bé siga per l’acció destructiva de l'ésser humà, no té aturador. Colga les cendres del naufragi i les dissol per complet entre records i nostàlgies que, a poc a poc ja no recorda ningú, que se’n van sense remei amb la mort d’aquells que un dia foren els protagonistes i els guardians d’un paradís perdut. El temps? El temps és allò que passa entre sospites i crueltats de diversa índole i consideració. Tanmateix, sempre ens quedaran els homenatges a les persones de cor com el tio Maxi de Casinos, actiu d’aquesta memòria que no s’ha de perdre perquè si es perd, doncs això: no res, no res, no res... No sé, ni que siga tangencialment tot em connecta amb aquesta obra mestra del cine titulada Coco, si més no una recerca constant de la veritat entre el món dels morts per evitar que aquesta es perda. I d’ací, a la memòria que tot ho sosté, i que tot ho reactiva, i que condueix, potser, temps a venir, a la consciència de no ser res si no s'és poble, o això deia el poeta. Sempre amb orgull, això sí. I endavant, amics, endavant.  

Solar on abans estava
el Trinquet Tarsan de Vilallonga (la Safor)

Estat actual del trinquet vell d'Oliva
després de les pluges

Ja dic: una obra mestra!