Blauverd

El color blauverd, potser
el més interessant de la golejada
del Barça contra l'Alabés

Si per alguna cosa m’agrada sentir els partits del Barça a Catalunya ràdio, és perquè resulten molt didàctics. Ja ho eren quan el locutor en cap era Joaquim Maria Puyal, el gran mestre, però és que el nivell s’ha mantingut amb Ricard Torquemada, així com també, per descomptat, amb el seu equip de periodistes sempre a la recerca de la dada suculenta i substanciosa. Ahir, per això, el toc el va donar Sònia Gelmà, crec jo, quan el Barça ja golejava sense pietat l’Alabés. I, en efecte, el més interessant no era el futbol, sinó aquesta perla literària que titllava el color de la samarreta visitant com a blauverd, alerta, com a blauverd! Un color bonic, sens dubte, però més bonic encara el fet que apareguera diluït en un camp ple de turistes i a mig fer, o en tot cas, en una retransmissió futbolística que, de colp i volta, s’endinsava en aquell poema de Josep Maria de Sagarra segons el qual «l'amor que passa a la vora del mar, és blau verdós i flexible com l'aigua». Sobre el partit? No res. Sobre el camp? Tampoc no res. Les obres continuen i les entrades són caríssimes, prohibitives per als aficionats de sempre. El Barça és un circ del capital. I si se salva, ara per ara, és pel joc romàntic, pel planter inesgotable i pels records de temps gloriosos. I a banda, per les paraules que s’escolen entre gol i gol, sempre adients, sempre suggerents, que m’empenten a cercar la cançó de Lluís Llach que posava música al poema Cançó de rem i de vela. Perquè no crec que hi haja res casual en aquest món, que potser és veritat que els senyals són vertaders, i que la mar és blau verdosa en aquesta època de l’any. Blau verdosa com les línies que desgranen el misteri que es desvelarà, potser aquest hivern, o potser quan les ones trenquen de bell nou sota els meus peus. I entretant, aquestes remembrances a cavall d’una gran retransmissió i un altre partit solvent dels xicots de Hansi Flick. No es descobreix res, en definitiva. No hi ha color quan es tracta de professionalitat en l’àmbit radiofònic. Tampoc no hi ha color davant un equip modest. 6 a 1, al remat. I de referons, un color tan poètic com l’amarga derrota d’un conjunt basc que no mossega com el París o el Madrid.