Ja que gran part de
les anomenades autonomies han posat de moda un mamífer distintiu que les
identifica arreu de l’estat, sí que convindria reivindicar un dels més oblidats
d’aquest raconet del país, el gos rateret valencià, viu i despert, en franc
retrocés des que les faenes del camp i la casa han passat a un segon pla en
l’ordre de prioritats de moltes famílies absorbides ja pel progrés i l’auge
immobiliari. Tanmateix, cal destacar que el rateret ha estat fins no fa massa
el principal guardià de moltes cases mediterrànies, caçador de xicotets
rosegadors, espavilat i atent, d’aspecte atlètic. I certament és una llàstima
que se l’haja deixat de banda, ja que avui, ni tan sols en l’apartat
representatiu ha pogut traure el cap com a símbol del país. El seu lloc l’ha
ocupat, gairebé en exclusiva, la rata penada, a bastament utilitzada en
l’heràldica valenciana i instrumentalitzada, tot siga dit de pas, per l’orgull
de molts veïns afectats en excés pel mite del Levante español! Això per no
parlar d’alguns altres companys també ben destres en aquest art propagandístic
dels elements patriòtics, això és els bous d’Osborne, les ovelles basques, els
ases catalans, o en un altre nivell, les sargantanes de Formentera; en conjunt,
tots protagonistes de la guerra d’enganxines que pareix imperar en l’actualitat
sempre a la recerca de protagonisme i banalitat institucionals. I entretant, apareix
el nostre rateret, que pel que es veu ha optat per l’anonimat, discret i silenciós,
en consonància amb la pèrdua de costums i tradicions, paral·lel a l’ocàs de
certes formes de vida ancestrals de l’horta, deprimit per la manca d’afecte
dels valencians envers els seus trets més significatius, el paisatge de camp,
les alqueries i tantes altres coses. Impagable la imatge del llaurador muntat
en la seua motet camí del camp, amb un cabàs al darrere per on apunta el cap del
gos rateret, també anomenat ratoner, ratador o gos de fusters, una raça
denominació d’origen valenciana que el futur s’encarregarà de dir si perviu o
deixa enrere diversos segles d’existència.
dimarts, 5 de febrer del 2013
Gos rateret valencià
Ja que gran part de
les anomenades autonomies han posat de moda un mamífer distintiu que les
identifica arreu de l’estat, sí que convindria reivindicar un dels més oblidats
d’aquest raconet del país, el gos rateret valencià, viu i despert, en franc
retrocés des que les faenes del camp i la casa han passat a un segon pla en
l’ordre de prioritats de moltes famílies absorbides ja pel progrés i l’auge
immobiliari. Tanmateix, cal destacar que el rateret ha estat fins no fa massa
el principal guardià de moltes cases mediterrànies, caçador de xicotets
rosegadors, espavilat i atent, d’aspecte atlètic. I certament és una llàstima
que se l’haja deixat de banda, ja que avui, ni tan sols en l’apartat
representatiu ha pogut traure el cap com a símbol del país. El seu lloc l’ha
ocupat, gairebé en exclusiva, la rata penada, a bastament utilitzada en
l’heràldica valenciana i instrumentalitzada, tot siga dit de pas, per l’orgull
de molts veïns afectats en excés pel mite del Levante español! Això per no
parlar d’alguns altres companys també ben destres en aquest art propagandístic
dels elements patriòtics, això és els bous d’Osborne, les ovelles basques, els
ases catalans, o en un altre nivell, les sargantanes de Formentera; en conjunt,
tots protagonistes de la guerra d’enganxines que pareix imperar en l’actualitat
sempre a la recerca de protagonisme i banalitat institucionals. I entretant, apareix
el nostre rateret, que pel que es veu ha optat per l’anonimat, discret i silenciós,
en consonància amb la pèrdua de costums i tradicions, paral·lel a l’ocàs de
certes formes de vida ancestrals de l’horta, deprimit per la manca d’afecte
dels valencians envers els seus trets més significatius, el paisatge de camp,
les alqueries i tantes altres coses. Impagable la imatge del llaurador muntat
en la seua motet camí del camp, amb un cabàs al darrere per on apunta el cap del
gos rateret, també anomenat ratoner, ratador o gos de fusters, una raça
denominació d’origen valenciana que el futur s’encarregarà de dir si perviu o
deixa enrere diversos segles d’existència.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Encara queda gent preocupada per no deixar que es perga el rateret valencià! Cada volta hi ha més gent jove que busca recuperar la raça, està passant també últimament amb les gallines, o serà que jo visc envoltada de genteta que -com que ens hem quedat tots en l'atur i ens ha pegat per tornar als bancals- no té res millor que fer que posar-se a parlar a cada cervesa sobre els estàndars de raça del gos rater valencià o de la gallina alacantina. Gos abelloner li diuen també, com canten els Ovidi Twins en la segona cançó del video: http://www.youtube.com/watch?v=G3pK7bbEn9o
I sí, quina imatge més guapeta la de l'auelet amb la boina estacada fins les celles damunt la mula mecànica i el gosset sentaet al costat!!
No sabia que existira una gallina alacantina! Algun m'hauràs d'explicar per què això d'abelloner. Supose que té relació amb les abelles, però no sé quina.
Salutacions
Ara que t'endinses en temes de zoofilia et propose dos temes per al Costumari: l'un és la criança de canaris, caderneres i altres ocells i la seua exposició als balcons i finestres. L'altre que et propose és la Colombicultura. No diras que no són temes adients per a un Costumari com el teu.
;)
L.
Eixe de la colombicultura ja el tinc pensat des de fa molt de temps. De fet, els colombaires d'Alzira vénen ací davant de ma casa a exhibir les seues rates voladores. Tinc entés que són prou fidels al tema, fins i tot he arribat a sentir que a Quartell, poble veí a Sagunt, van arribar a llogar un helicòpter per tal de seguir als pardalets en qüestió. com veus, un tema prou apassionant. Algun dia he d'anar a preguntar-los alguna cosa...
Gos albelloner, d'albelló o claveguera.
Publica un comentari a l'entrada