Halloween

Encara sobrepassat per la dimensió sobrenatural que està adquirint per aquestes terres el que abans era un grup heavy i ara és una festa postissa i rància anomenada Halloween, em torne a capbussar en preguntes existencials sobre la nostra idiosincràsia i sobre tots aquells costums que anem deixant-nos pel camí no perquè siguen caducs o no se’ls estimem gaire sinó perquè simplement els substituïm per altres. Particularment, no em resulta molest veure gent que ronda pel carrer vestida de botoni, d’exorcista o de calavera, però la veritat és que no m’explique quina necessitat hi ha quan al remat l’objectiu és el mateix que el de qualsevol altre dia festiu, això és, agafar una borratxera de por. Per descomptat, em pareix molt bé des del punt de vista hostaler, ja que els propietaris corresponents en trauen una pasta, però, i els clients? no tenen vergonya? En fi, açò és fàcil de resumir: ja s’apanyaran. Perquè al capdavall, el realment inquietant és una altra cosa, si més no, el paper que juguen altres institucions més o menys encarregades de protegir-nos de tota aquesta història que lluita per continuar sent coneguda com a Tots Sants, dia dels difunts i de les animetes que ens observen, o no, des de dalt. No em lleve del cap, per això, la imatge d’uns xiquets que transporten una carabassa amb una candeleta a dintre. I certament, m’imagine el dia de felicitat que han passat a escola confeccionant tal fanalet. Tanmateix, continue preguntant-me si algú haurà tingut la idea de transmetre’ls que això mateix, un simple fanalet, porta anys i panys fent-se per aquest país, però no amb carabasses, no, no, ni en el mes de novembre; sinó amb melons d’alger, i a les acaballes de l’estiu. Molt curiós aquest país, ben cert que sí, ben capaç d’assimilar costums de fora a la mateixa velocitat que devora i oblida els que li són propis. Però com aquesta, moltes més. O no és així, estimats lectors?