No és perquè els falte raó, però és una realitat que em solen molestar bastant les sentències apocalíptiques o d’altra banda excessivament optimistes que el proïsme pronuncia sobre el futur de la llengua catalana al País Valencià. De fet, no m’agrada gens veure’m enmig de les beneiteries que giren al voltant d’un tema que sovint, per completar la roda, també va acompanyat d’una doctrina patriòtica cada vegada més incomprensible i, sobretot, pamfletària i majoritàriament gratuïta. Amb manifestacions d’estelades i discursos absoluts i únics mai no captivarem els nostres estimats mestres hispànics; com tampoc ells ho faran amb els seus compares britànics, experts a tot açò en l'art d'aixafar cultures. I el cas és que mentre nosaltres, els valencians, continuem de col·lectiu en col·lectiu intentant arreglar el país o pensem intencionadament o desintencionada que ja està tot fet quan ací no hi ha feta ni una caguerada en pinyons, seguirem sense percebre que les noves generacions ja s'han incorporat a la deriva global de comtemplar les coses amb banalitat, lligades sense remei a la manca d’aspiracions envers qualsevol cosa, com per exemple, el tema d’avui i de tantes altres ocasions, l’idioma vist des de la perspectiva del sud. Els joves d'avui, especialment els que habiten les comarques de l’Horta, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre (deixem estar, per favor, el cas d’Alacant), cometen errades lingüístiques gravíssimes i d’un calibre impensable a penes fa uns anys: sin en comptes de sense o sinse; aunque en substitució d’encara que; pollo i no pollastre; o s’ho faig en volta de li ho faig; aprovechar per aprofitar, lo per ho... Horrible. La substitució lingüística, evidentment, no és apocalíptica ni immediata, això quede clar; però és lenta i gradual, a penes perceptible per a qui no es dedica a aquests menesters, efectiva; com la resta de processos que afecten cadascuna de les qüestions que tracte en aquest costumari. Qui no se n’ha adonat, de fet, de la confusió sistemàtica i cada dia més consolidada de les vocals obertes i les tancades. Demaneu-li, per exemple, a un xiquet de les comarques referides que pronuncie la paraula gol, demaneu-li-ho, demaneu-li-ho. O que diga porta, o cel, o verd, o taronja, o... I això sense comptar l’exemple que donem als qui parlen castellà. Han de distingir sons quan nosaltres els deixem perdre sense donar explicacions!. Algun dia, en definitiva, m'endinsaré encara més en el meninfotisme valencià, l’únic costum perpetu d’aquest país que, per desgràcia, mai no passarà de moda.dimarts, 6 d’octubre del 2009
Bon provech!!
No és perquè els falte raó, però és una realitat que em solen molestar bastant les sentències apocalíptiques o d’altra banda excessivament optimistes que el proïsme pronuncia sobre el futur de la llengua catalana al País Valencià. De fet, no m’agrada gens veure’m enmig de les beneiteries que giren al voltant d’un tema que sovint, per completar la roda, també va acompanyat d’una doctrina patriòtica cada vegada més incomprensible i, sobretot, pamfletària i majoritàriament gratuïta. Amb manifestacions d’estelades i discursos absoluts i únics mai no captivarem els nostres estimats mestres hispànics; com tampoc ells ho faran amb els seus compares britànics, experts a tot açò en l'art d'aixafar cultures. I el cas és que mentre nosaltres, els valencians, continuem de col·lectiu en col·lectiu intentant arreglar el país o pensem intencionadament o desintencionada que ja està tot fet quan ací no hi ha feta ni una caguerada en pinyons, seguirem sense percebre que les noves generacions ja s'han incorporat a la deriva global de comtemplar les coses amb banalitat, lligades sense remei a la manca d’aspiracions envers qualsevol cosa, com per exemple, el tema d’avui i de tantes altres ocasions, l’idioma vist des de la perspectiva del sud. Els joves d'avui, especialment els que habiten les comarques de l’Horta, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre (deixem estar, per favor, el cas d’Alacant), cometen errades lingüístiques gravíssimes i d’un calibre impensable a penes fa uns anys: sin en comptes de sense o sinse; aunque en substitució d’encara que; pollo i no pollastre; o s’ho faig en volta de li ho faig; aprovechar per aprofitar, lo per ho... Horrible. La substitució lingüística, evidentment, no és apocalíptica ni immediata, això quede clar; però és lenta i gradual, a penes perceptible per a qui no es dedica a aquests menesters, efectiva; com la resta de processos que afecten cadascuna de les qüestions que tracte en aquest costumari. Qui no se n’ha adonat, de fet, de la confusió sistemàtica i cada dia més consolidada de les vocals obertes i les tancades. Demaneu-li, per exemple, a un xiquet de les comarques referides que pronuncie la paraula gol, demaneu-li-ho, demaneu-li-ho. O que diga porta, o cel, o verd, o taronja, o... I això sense comptar l’exemple que donem als qui parlen castellà. Han de distingir sons quan nosaltres els deixem perdre sense donar explicacions!. Algun dia, en definitiva, m'endinsaré encara més en el meninfotisme valencià, l’únic costum perpetu d’aquest país que, per desgràcia, mai no passarà de moda.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
La solució (i el títol) és:
"Caguerada en pinyons"
Molts diuen que cagar és un plaer de la vida, i com que al País Valencià tenim energúmens que el millor del què son capaços és precisament de produïr caguerades, seleccionem inodors i procedim:
INGREDIENTS:
1 INODOR
1 BARRA DE SABO "ZOTE"
2 LITRES DE BENZINA
1 POT DE DESATASCADOR DRANO
1 PASTILLA DE HARPIC
PROCEDIMENT:
El que farem es ben senzill, hem de posar el sabo fins al fons de l'inodor, de manera que que quede obturat.
Després afegim la benzina i la pastilla de Harpic (dissimularà l'olor a combustible, i no es veurà el sabó). A la cisterna s'introdueix el Drano, i llestos.
Quan l'energúmen seleccionat solte caguerada i estire la cadena, un problema menys (i una escampà de merda, això sí, en pinyons).
Qui ho prove, que ho filme per favor.
És fragrant la manca de consciència lingüísitica i cultural. La manca de sensibilitat i identificació vers el que som. El català a València va camí d'un dialecte del castella. D'un castellà amb valencianismes. D'ací poc no caldrà ni que ens traduïsquen. És més si empres les paraules més endemiques i menys evolucionades no t'entenen i tu ets l'estrany. Flassada en compte de manta, brou en compte de caldo, aixugamans en compte de drap, amollar en compte de soltar, i així fins una llista que mai acaba i que va augmentant a mesura que passa el temps. Temps que ens du cap a una única realitat: espanyolizar-nos definitivament sense resistència i sense ser conscients del que estem fent.
Els de sempre, els que sempre parlen en castellà, que diuen que són d'esquerres, continuen sent espanyols, no tant com Rajoy però igual que qualsevol del PSOE (eixa gentola que capta el vot dels progres, però que a nosaltres no ens ven la moto), aquests sempre seran de dretes perquè sempre eran espanyols.
Jo treballe a un institut que és la pesta. La meitat del professorat (tots amb el requisit lingüístic) xerra en castellà sempre, l'altra meitat xerra en castellà amb ells i en valencià entre ells. L'alumnat xerren tots en castellà. El valencià és una llengua extranya i folklòrica amb un estatus molt inferior al castellà. La majoria dels cursos només reben que tres assignatures en valencià a la setmana (damunt si la dóna un professor que no ho xerra mai imagienu-vos la situació... Trista molt trista).
Tant de bo ens facen una reserva com als indis dels Estats Units i així almenys els espanyols no ens desintegraran.
Qui parla de normalitzar? Cal no desnormalitzar a qui ja està normalitzar. Per això cal fer una reserva.
Xeee, m'heu desmoralitzat. Jo que des de la distancia m'oblide dels mals dels meu Pais!. Crec que es una de les raons per les que m'agrada viure aci, em desentenc de tot.
Respecte al text de Sergi, et dire que a Cullera n'hi ha molta gent que, d'uns anys cap aci, ha millorat la parla. Ja no s'escolta "cenisero", "aulla" o "adios"...ara som mes de cendrer, aigua i adeu. Per cert, adeu.Lau.
Collons! Él divendres vaig sentir una entrevista a Antoni M. Badia i Margarit (Filòleg)i deia que una llengua era molt i molt difícil de matar. Que mentre ni hagi dos que la parlin, sempre hi haurà esperança. Viurà millor o pitjor, però no morirà. Doncs així estem al País Valencià, malament, però no morts. Paciència, a parlar i a escriure.
Salut
Us contestaré un per un, no sense donar-vos abans les gràcies per comentar les entrades d'aquest costumari, en especial aquesta.
Pel que em diu Arnau, tant de bo cagar fort fóra la solució d'aquest país. Recordeu: "caga fort i menja fort i no tingues por a la mort".
Pel que comenta Víctor no crec que tots els espanyols siguen de dretes, simplement és que no entenen certes fidelitats "perifèriques" envers una llengua que no és la seua. Pel que es veu, no tenen reg sanguini suficient directe al cervell. Els hi manca eixa neurona, només és això. I tampoc crec que siga qüestió de fer-hi una reserva, sobra amb ignorar-los i intentar ser cabal un mateix i així, en conseqüència, ser lliure.
Pel que diu Laura, doncs la situació lingüística actual no és ni millor ni pitjor que abans, jo és que sempre em pose dramàtic. També és veritat que ara es gasten paraules que abans pareixien un atreviment: petit, per exemple. O aleshores, tot i que sempre hi ha algú que ens diu gilipolles per fer-ne ús.
Per últim, amb les paraules de Xesco pareix retornar el lema tòpic del CHe Guevara: "prefiero morir de pie que vivir...". No sé, la veritat, si la nostra llengua està ja en tal situació. Pel que fa als filòlegs com Badia i Margarit, em pareix molt respectable la seua opinió, però de tant en tant cal trepitjar la realitat, el carrer, i veure com estan les coses més enllà dels estudis i les investigacions.
Una llengua, en efecte, és molt difícil de matar, això és veritat. Però precisament el meu escrit va sobre les diferents formes de fer-ho. Com que no han pogut amb les armes i les bestieses, ara van pel camí més destre i camuflat, això és, deixar que el poble valencià es perda a si mateix i sense adonar-se'n de la mentida.
Publica un comentari a l'entrada