Rovellats, esplugabous,
estornells, flamencs... Normalment, mai no baixe del cotxe, però avui ja no ho
he pogut evitar, ho he fet, perquè era això o acabar dins d’una séquia. M’explique:
acabar dins d’una séquia, o d’un arrossar, com a conseqüència de la distracció
contínua que suposa conduir per una carretera envaïda per estols i més estols d’ocells
i aus migratòries i no tan migratòries. Un espectacle, la veritat. I més encara
a les vuit del matí, que és l’hora amb la qual tinc la cita preceptiva amb els
meus benvolguts alumnes del Saler. És clar que ells no ho saben, això, és a
dir, ells no saben el que em passa pel cap abans de començar la classe. Com tampoc
saben per què hi ha dies, com per exemple avui, que em plante al seu davant amb
aire de satisfacció, amb una olor evident de fang pudent atacada als peus i amb
el rostre llagrimós pel fred patit moments abans, justament uns vint minuts abans
de començar la classe nostra en l’excels, fantàstic, nòrdic i meravellós àmbit
sociolingüístic de primer de l’ESO. Gràcies, moltes gràcies, estimada conselleria
dirigida per «l’esquerra», sobretot per assegurar l’ús del valencià amb tan «innovador»
programa educatiu. Però bé, deixem-nos de frivolitats pedagògiques, per favor. Avui, com
deia, he decidit baixar del cotxe en l’últim tram de la carretera del Saler, de
camí a la faena. I la varietat ornitològica era tal, era tan bonic el paisatge
i tan apropiada la llum de l’albada, que m’he posat a traure fotografies. I sí,
els flamencs estaven a tocar, i allà lluny un tractor dels que en aquesta època
fanguegen l’arrossar avançava envoltat de fumarells, i jo que no abastava tanta
bellesa, que no m’aclaria amb el mòbil, i que he decidit traure la tauleta per
allò d’obtenir una millor resolució. I que si ara faig la foto des d’aquest
punt o que la faig des d’aquell altre. I tot això... Així fins que he trobat el
punt perfecte. Tan perfecte, tan perfecte, que sí, evidentment, sense adonar-me'n he estacat els peus en un toll
de fang camuflat per l’herba. Molt bé, xicon, molt bé. De manera que quan he
pujat de nou al cotxe, l’ambient càlid i ple de música melòdica que m’acompanya
cada matí, s’ha transformat en un xicotet fragment de marjal. Arena i fang. I
pudor concentrada. Molta pudor. Pudor de sequiol. Fang negre, a més a més, el típic fang negre que aquests
dies substitueix l’aigua que ha cobert els arrossars durant els
darrers mesos d'hivern. «Però, profe, què t’ha passat?», m’ha preguntat un
alumne quan m’ha vist aparèixer per l’institut. «T’ho conte o fem classe?», he contestat
jo. «Però xe, profe, que no recordes que hui se n’anem a Sueca d’excursió?», m’ha
rematat. I,
en efecte, quan hem arribat a Sueca i he entrat en els dominis de la casa Fuster, no
he pogut evitar imaginar-me el que haguera dit aquell intel·lectual tan admirat
per mi sobre la meua figura irresolta, això és un professor de valencià ple de
fang fins als camals. Tot un deixeble, sí senyor! La pàtria continua...
 |
| P.D: I ací, les fotos! Millorables, francament. |