 |
| Calmes de gener. Foto: Noe Domenec |
Darrerament, li faig moltes
voltes al fet mateix d’escriure. I, sovint, sempre arribe a una metàfora molt
bonica que vaig trobar en un text de Gianni Rodari i que porta com a títol ‘La
pedra a l’estany’. És molt significativa. I, bàsicament, gira al voltant de les
ones concèntriques que genera una pedra en xocar contra la superfície plana de
l’aigua mansa. Així, de la mateixa manera que un element, en aquest cas una
pedra, comporta unes ones i un moviment circular que en depèn, també les
paraules d’un text estan íntimament relacionades amb una paraula primigènia que
dona sentit a tot allò que se’n deriva. Perquè, en essència, en això consisteix
un text. Una idea. I a partir d’aqueixa idea, tota la resta. L’altre dia, hi
pensava. Perquè, ves per on, tinc la sort de treballar en un centre que està
envoltat d’aigua. Per un costat, l’Albufera. Per un altre, la mar. I jo, al
bell mig. Tot quiet i harmònic com una bassa d’oli, com sol ser habitual sempre
que es produeix aquest fenomen natural, i per a mi meravellós, que dibuixa magníficament
la calma de gener, o altrament dit en plural, les calmes de gener. Feu-ne la
prova, per això. Penseu en una paraula, la que vulgueu. O en un concepte. O en
una expressió. O jo què sé, en qualsevol cosa que us ronde. I establiu-ne
connexions. Aleshores, el llenguatge girarà com una espiral i tot agafarà un
sentit. Em ve al cap, per exemple, el meu pròxim llibre, la paraula primigènia
del qual és ‘aïllament’. De sobte, aquest terme em duu a un camí de descoberta,
de fugida, si ho preferiu. I la fugida em fa capbussar-me en un entorn
abandonat, despoblat, envoltat de natura verge, de vegades idealitzat, de
vegades, simplement, desatés. I aleshores, tot pren una forma i un sabor
determinats. I un es deixa guiar per les sensacions que li provoquen els
elements circumdants, no sé, la densitat del bosc, l’aigua que corre pel llit
del riu o que goteja per les roques humides com a conseqüència del desgel. Neu
i fred. I els animals que se senten atrets i estretament vinculats als canvis
de l’ecosistema que els acull. Exposats, sense contemplacions, al cicle de les
estacions. I el cant dels ocells, i de les granotes, i dels animals salvatges.
I de tot. Un recorregut que obri unes portes que, en principi, pareixien
tancades, però que en realitat, sempre estaven obertes, com una metàfora de la
vida que passa i que, massa sovint, no atenem per una qüestió de temps, o de
peresa, o jo què sé, per una qüestió relacionada amb els inconvenients de modernitat:
el materialisme, l’ací i l’ara, el resultat immediat. No costa res, en
definitiva, fer que el temps siga realment nostre, sense que ens importe, en
absolut, si això és rendible o no. I és que, qualsevol cosa, ni que siga un
moment de pau o d’avorriment enfront de la mar calmosa, pot resultar fantàstic
si ens proposem que això també forma de la vida i la inspiració. I a més a més,
és gratuït. Forma part, si més no, de la llibertat que mai ens podran
arravatar.