Confesse que no vaig llegir Noruega quan tot el món la llegia,
confesse que no la vaig comprar quan arrasava en les llibreries i confesse que
un atac furibund de prejudicis em va envair quan ja era un fenomen literari
imparable del qual, jo, com a valencià conscient de ser-ho, hauria d’estar enormement
satisfet. Confesse tot això i molt més, com ara que la meua indiferència envers
aquesta obra era producte, fonamentalment, del fet que jo mateix m’havia presentat
al premi Lletraferit que guanyà Rafa Lahuerta l’any 2020. Però bé, tampoc cal
contar-ho tot. De vegades es perd, i altres vegades es guanya. Tan simple com això.
La bona qüestió, en qualsevol cas, és que durant un temps, em vaig mantenir
ferm en la meua decisió de no llegir Noruega,
de deixar passar el seu moment de glòria, d’esperar que es desinflara el seu
grandíssim èxit editorial i també en el fet que se m’esgotaren les excuses i no sé quantíssimes
falòrnies més: que si el seu llenguatge era poc normatiu, que si es deia no sé
què de Joan Fuster, que si el valencianisme de tercera via de l’editorial,...
En fi. Tot excuses. Tot. I era curiós, perquè en el fons, em delia per llegir-la
i, en efecte, res del que deia i feia per a justificar els meus prejudicis
servia per a res. Així que, finalment, un bon dia, supose que enlluernat pel
cel crepuscular de setembre, la vaig comprar. Fou en una d’aquestes firetes que
desprenen tendresa i arrels, al bell mig del monestir de Santa Maria de la
Valldigna, a Simat. I en veure’l exposat, ho vaig dir, és clar que ho vaig dir:
«Home, ací el tenim. No un llibre, no, sinó el llibre, el llibre!». A la qual
cosa, el xic que atenia la paradeta, de l'editorial L'Encobert, de qui no recorde el nom, va reaccionar
amb un somriure còmplice i un sí rotund, sense a penes parpellejar. Perquè, en efecte,
era el llibre. I això ho certificava, a més a més, que se n’havien venut més de
10.000 exemplars. 10.000! Quina barbaritat! Que què vaig fer, jo? Doncs comprar-lo,
és clar que sí. Què podia fer si no? Qui em pensava que era, després de tot. Doncs això, un cabut i un obstinat. Perquè malgrat la compra, Noruega va romandre dos
setmanes en una de les tantes prestatgeries que hi ha repartides per ma casa.
Allí, expectant. A l’aguait. Conscient del seu poder. Vine, em deia. Vine i
voràs! I jo que no, que hi havia altres llibres primer, que ja la llegiria, i
tot això i allò. Fins que, al remat, més per pura militància literària que per
ganes reals de capbussar-m’hi, la vaig començar diumenge passat. I el resultat? Ai mare, ací és on comença i acaba de veritat aquesta mena de reflexió
a cavall entre la crítica i l’admiració absoluta: la vaig acabar el mateix
diumenge. Tota d’un glop. I a l’altra tornes! Devorant pàgines com un descosit.
Al·lucinat per complet. Totalment aborronat. Plorant. Perquè també vaig plorar.
I, efectivament, rendit a l’evidència que els prejudicis són erronis, sí, ho
són, que sempre ho són i que sempre ho seran. Perquè quina novel·la, quina
novel·la! M’encanta, m’encanta! Aquestes foren, de fet, les expressions que em
van acompanyar al llarg de les seues tres-centes vuitanta-tres pàgines. Quina
novel·la! M’encanta! M’encanta! I la meua Cris que em mirava enrarida, i els
meus fills que em preguntaven per què no eixia al carrer amb ells. I jo
petrificat, quiet, concentrat, atent als camins i les desventures d’un personatge
anomenat Albert, com Albert Camus, però de cognom Sanchis, que no Sanchís, gaudint com ja feia temps d’un bon
llibre amb totes les lletres, llegint sense parar. Llegint, llegint i llegint. D’una
tirada. D’una puta tirada! Un miracle que només m’havia passat una vegada en la vida, només una. Fou
amb un llibre de Blasco Ibáñez, La
Barraca, curiosament un dels molts literats que el tal Albert nomena en el
seu recorregut vital per una València ja desapareguda, desballestada, decadent,
antany plena de putes, ionquis i gent
de baixa estofa en el cor del barri Xino, a Velluters; avui plena d’edificis moderns i postissos, allunyats del sentit
comú i d’una ciutat que no els necessitava, una ciutat de botiguers i menestrals, amb els efluvis de l'horta mil·lenària atacats als seus carrers. La València dels antiherois era
aquella, si més no. La València que ja mai més no hi serà. La dels carrers
foscos i la llengua que es transmetia, amb un poc de sort, als homes, en menor
mesura a les dones. La València immortalitzada per una novel·la que ja forma
part de mi, a la qual demane disculpes pels desaires inicials, segurament
escrita per un home mancat d’esnobismes i ple de senzillesa, honest i normal,
un home anomenat Rafa Lahuerta que, pel que es veu, és aficionat del València i
de la bona literatura. Total, per a què res més? La resta són romanços. I els
romanços, doncs què no dir-ne, millor que no isquen de casa. Millor que s’amaguen
sota un llibre monumental que tardaré a esborrar de la memòria, això
considerant que no el rellija, que és ben possible, és molt possible... Al cap i
a la fi, un bon llibre, supose, és com una bona droga, un no és desenganxa mai per
complet.