Paco Cabanes, el Genovés (31-7-2021)

Tot un privilegi!

No es pot explicar en paraules una mort com la de Paco Cabanes. I, segurament, tot el que vinga a continuació en aquesta mena d’obituari es quedarà curt i molt curt, tan pressionat per la tristesa i el dol que no crec que puga dir res més del que em permeta l’emoció. El país, el nostre país, sempre estarà en deute amb el Genovés, potser l’única figura llegendària que mai cap valencià, cap ni un, s’ha atrevit a discutir. I no perquè la seua estela fora objecte de polèmica, res més lluny, sinó per tot el contrari, és clar, perquè tot el món el volia. Molt. Moltíssim. Tant que les llàgrimes se m’apoderen quan ho dic. Però és que era real, collons!, molt real. Un mite en majúscules. Un tot en si mateix. L’home honest a qui tots saludaven quan apareixia pel trinquet, la identitat col·lectiva d’aquesta terra i, evidentment, la noblesa expressada sense falsedats i amb la naturalitat pròpia dels cavallers i homes de bé: «com va això?». No res més. Particularment, vaig conèixer Paco quan presentàrem a Sella (la Marina) aquella historieta gràfica sobre la seua trajectòria esportiva i sobre la seua vida, en general. I he de confessar que estava nerviós, molt nerviós. Em passa sovint, això, sempre que presente algun llibre. Però la diferència aquella vegada fou que el meu nerviosisme no venia pel fet de parlar en públic, ni tampoc pel fet d’explicar el que escric, no, no; sinó pel fet de conèixer en persona el pilotari que m’havia captivat des de ben menut en el trinquet del meu poble, Sagunt; i, tot plegat, també, per la sort i el privilegi de poder estar allí, just allí, assegut al seu costat, escoltant la seua veu i contemplant, al mateix temps, el rostre expectant d’una gent que l’observava atentament i es delia per mostrar-li la seua absoluta admiració. «Gràcies Paco, gràcies». «Visca la pilota i visca el Genovés». Això li deien contínuament. I és cert, de veres que ho és. Crec que mai no he vist mai tanta gent donar-li les gràcies a algú amb tanta emotivitat, lliurats totes i tots sense condicions ni martingales modernes al seu Déu particular. Gratitud en estat pur. Xiquets, joves i vells. Tots, absolutament tots. Que bonic deu ser això. Que bonic! En una altra ocasió, li preguntaren a Paco com portava el fet de ser un mite. I la seua resposta fou grandiosa: «jo he fet sempre el que més m’ha agradat, jugar a pilota, no puc dir una altra cosa». Sens dubte, un resum molt franc i molt senzill del que era i ja sempre serà per a tots els valencians. L’antiheroi per excel·lència, potser el màxim exponent del romanticisme popular d’aquestes terres, la figura que transcendia molt més enllà del seu espai natural. Perquè no tan sols els trinquets es queden orfes de la seua presència, no, també es queda orfe tot un poble. Així que va per tu, cavaller. I per tot el que ens has donat i oferit sense demanar res a canvi. Com fan els més grans. Francesc Cabanes Pastor, el Genovés. Que la terra et siga lleu.

Genovés i Genovés II. Les meues condolències 
més sinceres.

Souvenirs

I quan va arribar l’hora de l’adéu definitiu, quan aquesta entelèquia coneguda com a Lapònia espanyola es perdia en la distància de manera irremissible i quan ja el cotxe albirava la mar Mediterrània entre maletes i trastos de diversa índole i consideració, va i resulta que vaig reparar en un fet: no havia adquirit ni un miserable souvenir de la botigueta local. Res. Ni tan sols un flascó de licor local, que ja costava poc; ni una miserable terrina d’essències de bolet o, jo què sé, ni que fora un simple paquet d’infusions amb plantes de l’entorn. No res. Un absolut desubstanciat!, que diria mon pare. Però ni així. On estava, doncs, la meua complicitat amb la iniciativa local? La meua tan impecable solidaritat amb el comerç just i responsable? On? Doncs això. En un cotxe a caramull d’objectes personals de camí cap a València. En un cotxe que, malgrat tot, i això ho vaig saber quan vaig arribar a la llar, dolça llar, sí que transportava algunes coses que si bé no es podien considerar souvenirs estrictes, almenys sí que representaven el meu pas per un poble que ja me manca i al qual sempre estaré, i estarem, a temps, de retornar quan ens vinga de gust. Dues mascaretes anticovid, per exemple, amb el  topònim serigrafiat. Poc gastades, tot siga dit de passada. Seminoves. Perquè qui és que necessita mascareta quan passeja entremig del paradís net i inabastable, sense ningú al seu voltant. Qui? Doncs això. Dues mascaretes que ara, en aquests temps pandèmics al bell mig de la ciutat i els espais multitudinaris, sí que faré servir, ves per on. I també aquella soca de pi que sempre em recordarà el dia que la vaig carregar al llom. La soca, si més no. Així, amb article definit. La mateixa que, en ple hivern, vaig polir i envernissar a fi que em servira de moble en una habitació de matrimoni certament medieval i mancada, entre altres, de tauleta de nit. La soca! Perquè, com no considerar-la un souvenir, aquesta soca. Com no fer-ho? És molt més que això, de fet. Com també ho són aquestes vares per a caminar que no sé com, ni quan, ni per què, algú va posar en el maleter del meu cotxe el dia de la partida. Dues vares que ara tinc ací, just al meu davant. I que boniques que són! També envernissades. De pi! De pino albar!, per a més inri. Potser el símbol d’un poble que, per a més sorpresa, se m’apareix avui, quan arribe al treball, en la guantera del cotxe en forma de postal. Sí, una postal. Una instantània ja descolorida captada en els temps en què els camins del poble encara eren de terra; agafada, segurament, del bar o de la botiga de queviures gestionada pel gran empresari local. Ell, ni més ni menys que ell, oriünd per excel·lència, que s’esforçava a parlar-me en valencià de tant en tant i m’explicava açò i allò de les seues singladures por el Levante, que deia; o aquesta i aquella altra aventura de quan tenia una nòvia per l’Horta o per la Ribera, ja no ho sé; i de quan anava per allí, i d’aquells temps, i de com ha canviat tot... En fi, potser no m’enduc cap souvenir estricte, és cert, però m’enduc, ens enduem, quelcom molt més valuós. Un tòpic rere un altre. Però tot tan real com inesborrable: l’afecte, el respecte i un bon grapat d’imatges i sensacions que ja fan solatge al dedins particular de cadascun de nosaltres. Aquells cavalls blancs i bruns que galopaven lliures pel camp sota l’admiració de la meua filla, l’infinit d’un erm bucòlic, el passeig a la llum del crepuscle, l’amistat sincera, o el fet mateix d’anar d’un lloc a un altre sense els obstacles de la modernitat. Souvenirs? Qui els necessita quan ha viscut tan de prop l’autenticitat i la noblesa? Potser ningú. Porta directa cap a les reflexions profundes entre pins i fonts, entre petjades de cérvols i senglars, o entre converses pobletanes i honestes que bé mereixien que avui em posarà melancòlic i tremendament convençut que la vida és això, justament: una realitat que no necessita falsedats.