Glòria

Imatge captada a les acaballes de gener
després del temporal 'Glòria' (Marenyet de Cullera)

Doncs no, a mi no em fa cap llàstima. Tanta inversió i tanta història. Tanta escullera i tanta llet. Encara ens passa poc! Què volem, després de tot? Més turisme o més trellat? Ale a la merda, ja! Un temporal de llevant és un temporal de llevant, ni més ni menys, normalment atenuat, altres molt violent, però és el que és. I pel que es veu, mai no deixarà de ser-ho, ni mai deixarà de visitar-nos, tot al contrari, ens assetjarà cada vegada amb més freqüència, i destruirà més, i donarà més maldecaps als responsables municipals corresponents. I tot això i allò. Solucions? Només una. Per això m’alegre que, almenys, després del desastre, algú, -algun alcalde díscol, vull dir- haja alçat la veu i ho haja dit, amb tot el que això comporta. Deconstruir. És a dir, eliminar construccions antinaturals a vora mar i, ja de pas, deixar d’invertir quantitats ingents de diners que, al remat, no valen per a res. Pegots! I així fins a l’any que ve. Va, home, va! Més tard o més prompte, caldrà fer aquest pas. I caldrà fer-lo sense por, assumint que això ocasionarà pèrdues de simpaties per part d'alguns veïns, i d'alguns hostalers, i d'alguns propietaris d'hotels. De ben segur, també comportarà pèrdues de vots, i d'alcaldies. I de poders omnipotents. I de tot. Però caldrà fer-lo. Levante feliz? Els turistes no venen a l’hivern, només venen a l’estiu. I beuen cerveses a recer d’un para-sol, i mengen pipes asseguts en los banquitos del paseo, i pesquen morralla des de les roques protectores, i se’n tornen a casa entusiasmats perquè han vist una pluja d’estrelles en plena nit de Sant Llorenç. Oh, que bonic! Potser saben que a vora riu, no s’ha de fer niu; però la majoria no saben que a vora mar, tampoc cal fer llar. Així que no, no em fa cap llàstima, en definitiva, tot el que ha passat. O sí. Perquè, al cap i a la fi, jo he nascut ací, i visc ací, i contemple amb impotència com després d’un error, no ve una solució, sinó que ve un altre error, i un altre, i un altre. I així successivament fins que la nostra Mediterrània es transforma en un abocador i ens demostra que no som més que això: vulgars ninots panxacontents que entropessem una vegada i una altra en la mateixa pedra. Quotidianament. De manera estricta...

Mateixa imatge a les primeries de gener
durant les calmes (Marenyet de Cullera)

Allà on hi havia arena, ara hi ha aigua i canyes. I plàstics!

BENVINGUT, EXCEL·LÈNCIA. Manel Àlamo (Ed.96)

Hi ha novel·les que entren per l’ull. I aquesta, la veritat, és una d’elles. M’ha agradat. Sí, m’ha agradat. I m’ha agradat perquè es nota que l’autor l’ha feta amb gust, amb allò que en diuen passió, amb tots els condiments que es necessiten per construir un bon relat: personatges profunds, trama coral, sàtira, humor, i en definitiva un drama ben armat ple de conjectures populars, de vegades costumista, altres, la majoria, amb una càrrega històrica evident. Una novel·la no excessivament llarga i molt àgil, de les que un llig sense percebre que s’acaba, el detall definitori, si més no. El que ha fet, al capdavall, que ara estiga ací assegut escrivint una ressenya que, sens dubte, l’autor mereix amb totes i cadascuna de les lletres, Manel Àlamo, dedicat a la docència, un escriptor que, fins ara, no havia traspassat el llindar dels llibres juvenils, historietes, se’n podria dir. Però amb aquesta, tot això ha quedat enrere, molt enrere. I ja des de la mateixa capçalera se'n deixa caure la intenció,  Benvingut, excel·lència, un títol fabulós que remet a un altre no menys fabulós: Bienvenido Mr Marshall, pel·lícula de Berlanga amb la qual aquest llibre guarda paral·lelismes evidents. En aquesta ocasió, tanmateix, no és un comitè de diplomàtics estatunidencs el que visita un poble perdut de les terres altes castellanes, sinó que és el mateix Francisco Franco el qui ho fa. Franco, el mateix Franco, amb tot el que això comporta de morbositat afegida: un individu grassonet, de veu castrada, ignorantet però amb collons. O amb colló, per a ser més exactes. Objectiu: executar-lo. I, ja de pas, canviar el rumb dels esdeveniments que configuren el dur panorama dels anys 40 en un poble valencià dels que ja no hi queden. Amb animals que ronden pels carrers, amb pastors i llauradors, amb famílies tradicionals que encara no saben parlar en castellà, amb empresaris amb aires de grandesa i amb un alcalde omnipotent i símbol de l’intel·lectualisme limitat. Encara com hi ha tota la colla de desterrats que vagaregen pel terme i per les serres, maquis i gent diversa que representen magníficament l’imaginari col·lectiu d’aquest raconet del país en una època molt determinada. Guàrdies civils, exiliats i comunistes d’estar per casa. I, alhora, pilotaris que es desafien. Perquè també se’n parla, de pilota valenciana, en aquest llibre, de veres que se’n parla. Un ambient en un franc perill d'extinció. L’ambient entre els ambients, el que combrega a tot el poble al caliu d’una pilota de vaqueta. Tots plegats. Duros que s'hi travessen. I, entretant, una cruïlla de sentiments, d’anhels, de traïcions i de cors trencats... M’ha agradat molt aquest llibre, en definitiva. I caldrà tenir en compte aquest autor per a futures experiències literàries, perquè no són moltes les ocasions que un té el privilegi de conviure amb qui, malgrat les circumstàncies, desxifra tan bé la llengua que parlem els valencians, tan popular, tan plena de girs, tan sorneguera, i tan exquisidament nostra. Manel Àlamo, de Vilallonga, la Safor. Maedeusinyor! Quasi res porta el diari.