TOT ENTRA EN EL PES, Toni Mollà (Ed. Vincle)

Em quede amb unes quantes coses d’aquest Tot entra en el pes de Toni Mollà. Una de les més clares, i potser també una de les més doloroses, és el paper de marginació i oblit a què pareixen abocats els que senten, els que sentim, aquest país assimilat de cap a peus. Una realitat incontestable, per desgràcia. I una pena, també, això sobretot. La literatura com a refugi, certament. Aquestes són les memòries d’un fusterià incondicional en gran part resignat per l’acumulació de fets, episodis i matisos que l’han condemnat a viure en un poble meravellós però també lesiu i autodestructiu: el valencià. Són els designis d’un autor que ens trau de l’Horta de València i ens fa viatjar per Roma o Nova York, per exemple. I també les lectures d’una vida que ens conviden a estimar la cultura pròpia i l’aliena, tot d’un plegat, com un tòtem omnipotent que perdona els pecats i les banalitats dels nostres veïns. Tan mediterranis, tan alegres, tanmateix tan obstinadament cabuts i descreguts. No res.

Millor repassar les nombroses referències bibliogràfiques de les quals s’amera aquest dietari impenitent. Lectures que, sens dubte, llegiré o rellegiré amb atenció i gust per les bones lletres: L’home a la recerca de sentit, de Viktor Frankl; A la carretera, de Jack Kerouac; Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. I tantes i tantes altres obres. Què no dir-ne, d’altra banda, dels sucosos relats que Toni Mollà explica sobre la difunta Rita Barberà, tots ben embolcallats, clar, per la història realment interessant del seu avi, Miquel Nolla i Bruixet, l’amo i senyor d’aquells mosaics porcellànics amb seu a Meliana i presents, avui, com a mostra d’artesania i luxe, en moltes cases i edificis institucionals de les altes esferes valencianes. Fabulós. Un capítol fabulós. L’ombra de Rita és allargada, viaranys de poder que es perden pel canó del temps però que ofereixen detalls memorables d’inqüestionable valor periodístic i literari. I com a rerefons de tot, la comarca de l’Horta. Sublim. Encara viva en ple segle XXI. Camins de camp a la vora de la ciutat que serveixen de desconnexió i que duraran el que els valencians bons i no tan bons vulguen que duren, poc o molt, ja es veurà. De mentre, caldrà resistir i bregar amb el present que ens ha tocat de viure, alguns amb seixanta anys, alguns amb quaranta, alguns altres amb la innocència de la joventut...

Temps de reflexions

Estampa meravellosa la que ofereix la mar a les portes de la primavera. Espectacle sempre assegurat en uns dies que representen l’avantsala del que vindrà en uns mesos, quan tot esdevinga un escenari multicolor i allunyat de la solitud i l’aïllament hivernals. Temps de paelles i de gelats. I de música. I de fanfàrria... Tot ho pense ara mentre ens postrem en una roca d’aquestes que suporten permanentment els colps, de vegades furiosos, de vegades suaus, de les ones mediterrànies. Una roca d’escullera, tosca i ruda, una simple pedra que sovint serveix de prestatge per a clavar les canyes de pescar dels qui encara ho intenten sense la sort desitjada. Bonic, almenys, clar que ho és. Ni que siga per les fotos, ni que siga pel romanticisme que desprén el fons blavenc i el lluent del sol reflectit sobre l’aigua de la mar. El peix escasseja ja per aquestes latituds. L’avanç inqüestionable del progrés delma espècies antany abundants: llobarros, corballs, dorades, mabres... És, sens dubte, una bona època per a plantejar-se la sostenibilitat del territori. El mes de març. I per a passejar també per la vora amb el frec cristal·lí i fresquet de l’aigua acaronant els nostres peus. I, evidentment, per a endinsar-se en els dominis d’una marjal oculta i encara desconeguda. Tant de bo es respectara sempre el silenci a través del qual és possible sentir els cants i els sons dels corbs marins, dels agrons, de les camallongues, dels martinets. Cruïlla de camins i sendes amagades entre canyars, em pregunte novament fins a quan es respectarà el que alguns considerem la nostra llar i alguns altres, simplement, un lloc de pas...