 |
| Foto: Huffington Post |
No ho diré jo. Mai no ho sentireu
de mi. A dir veritat, tampoc m’interessa el tema i no sóc tan fanàtic com
perquè m’afecte personalment, més encara quan la vida és molt més rica que un
miserable partit de futbol entre vint-i-dos personatges que no conec ni coneixeré. Ara bé, no és la primera vegada que ocorre, ni serà
l’última, això és segur. Perquè com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid.
Flatós i ridícul, sí, però amb l’entitat suficient per a ser dipositari dels
més rics i variats favors, clar. Perquè aquesta, i no altra, és la condició
indispensable per a tocar la glòria celestial a la qual pareix destinat un
equip des que algun tarat d’aquests que regentaven el poder temps era temps va
situar la ciutat que li dóna el nom com a centre neuràlgic de la pell de brau. El
centre, literalment. I d’ací a l’estrellat internacional. I és que l’arrogància, el poder, és un do que no es transmet, sinó que s’imposa per decret. Nyas. I per això mateix, aquest país és avui el que és. Que què és? Vosaltres direu... La quadrilla futbolística representativa de l’Estat,
doncs, anava dreta cap al mateix precipici que el seu rival més directe, el Barça, d’alguna
manera o altra envalentida per la gesta catastròfica que el dia anterior havien
protagonitzat uns jugadors apàtics i divinitzats que fins aleshores no havien perdut cap partit, o potser sí, algun, però
sense molta transcendència. Els nervis, en conseqüència, afloraven, entre les
files del conjunt de la capital del regne; constituïen, de fet, un espill dels seus
pitjors malsons: que si ara haurem d’engolir-nos les nostres paraules, que si tot
és una conspiració, que si els italians són uns porcs i no saben jugar... Martingales.
Les coses són com són. I el Madrid no va fallar. O, més aviat, no li van fallar. Perquè al cap i a la fi, el que va passar són coses del joc, totes molt versemblants, casualitats del futbol si més no, “coincidències” que curiosament sempre s’esdevenen en l’últim
minut del partit més transcendent de la temporada, a mode de deute que la
història paga cada tant als hereus del despotisme. Per a no perdre el costum. Ni la primera ni
l’última vegada. Cal recordar-ho. Perquè, com deia el meu iaio, el Madrid és el
Madrid.