 |
| Aparador resum d'un centre comercial qualsevol |
En efecte, hi hagué un temps que
als pobles no hi havia centres comercials. Dit així, pot parèixer un tant
agosarat, però sí, és cert. El que governava els pobles eren les botigues, les
botigues de tota mena, des de les tradicionals parades de fruita i verdura fins
a les més refinades drogueries. I pel camí, un tracte familiar que fins i tot
establia vincles fraternals que situaven l’establiment en qüestió com a
referència indiscutible davant altres opcions de compra. Però avui no, avui
predomina una altra mena de comerç. O de negoci, per a ser més exactes. Avui,
qualsevol que vulga llaurar-se un futur en el món del sector terciari, ha
d’establir-se en un centre comercial. I a més a més, ha d’estar integrat en una
marca, en una marca arrecerada sota el paraigua d’una elit empresarial i que
compte, evidentment, amb un renom i una projecció internacionals. Una marca de
prestigi, si més no. O almenys, del que alguns consideren prestigi. En
qualsevol cas, que sone bonica, o que sone en anglès, això com a mínim,
qualsevol cosa a fi d’enganxar-se al progrés, el concepte per excel·lència que
esborra, cada vegada amb més voracitat, les empremtes del nostre passat més
immediat, d’un temps no massa llunyà on l’entreteniment diari contenia també
una dosi necessària d’avorriment. Clar que abans no hi havia franquícies, ni
multisales de cine, ni restaurants agrupats sota l’aixopluc del fast food. Un èxit rotund. Una maniobra
de llibre del capitalisme salvatge que ha fet realitat l’axioma de la felicitat
feta consum. I a les proves em remet: un es pot passar tota una vesprada en un
centre comercial sense cap altra distracció que no siga la de gastar. I així
successivament. La bona qüestió és no perdre el fil de les modes i les noves
tendències. Així que no, en efecte, abans als pobles no hi havia centres
comercials. Però avui, sí. I el més dramàtic és que els qui permeten aquestes transformacions
denominació d’origen occidentals no pareixen tenir cap altra alternativa per a
guarir l’ensopiment general de la població; un producte, el dels centres
comercials de nova creació, que es ven al personal com si es tractara de la
quinta essència de la gestió d’un ajuntament. Encara sort que algun polític ho
admet. És a dir, que admet que no hi ha alternativa: -o açò o estàs fora, diuen.
Fora del mercat i de les tendències actuals, supose. Però fora, al cap i a la
fi, amb tot el que comporta aquest concepte en el present. S’agraeix,
almenys, la franquesa. Perquè al remat, les coses són com són. Crues.
Mentrestant, els pobles han passat a ser mers apèndixs de la capital, una còpia en miniatura i amb algú que parla en valencià. Estrany és el poble mitjanament gran que no compta amb un
centre comercial. Molt estrany. En qualsevol cas, l’eslògan és clar: "Ahir, auditoris. Avui, centres
comercials". Al capdavall, un bon indicador de l’era del consum desaforat i el temps perdut
sense cap tipus de profit. I a tocar de casa, per a més inri. Quan jo era menut, Nuevo Centro, a
València, era el súmmum. Ara no sé què serà, però és clar que ja no és novetat,
sinó simplement un més... Que el ritme no pare, doncs.