Interessant iniciativa la que
afrontarà en breu aquest pilotaire bragat i elegant del poble de Vinalesa (l'Horta) que
es conegut com a Puchol II, sens dubte un referent en el món dels trinquets,
però per desgràcia un desconegut per a la gran massa ensopida i uniformitzada
del País Valencià. Interessant en el sentit que el seu pròxim repte no serà
recuperar la corona de número u en la modalitat d’escala i corda, ni tampoc guanyar
algun trofeu de renom, ni tot just acceptar l’envit d’enfrontar-se contra tres
triats en algun recinte emblemàtic per als aficionats. No. Ni de bon tros. El
seu pròxim repte, a més, ni tan sols es disputarà per terres valencianes, sinó
que tindrà com a escenari una ciutat de la qual alguns saben més pel cinema i les
notícies que per qualsevol altra cosa relacionada amb la pilota: Nova York. L’objectiu,
sense anar més lluny, batre’s contra Thimbo González, que no és altre que l’actual
campió d’una modalitat de pilota a mà que el progrés i la modernitat
denominació d’origen estatunidenca han batejat amb el nom de
One Wall. Així de senzill. Només una paret.
Literalment, un mur, o dit en altres paraules, un frontis, que és el que més s’assembla
al que els bascos diuen ‘frontó’ i els valencians, o almenys els valencians que
han tingut a bé apassionar-se pel nostre esport ancestral, ‘pareteta’.
El
One Wall, per tant, respon a la modalitat més primària del joc a mà,
és a dir, una paret, una pilota,en aquest cas de goma; i un parell de mans protegides per un simple guant. Res de nou, certament. De fet, es podria dir que tal modalitat, ben popular avui a la gran ciutat de les finances, s’ha practicat per aquestes latituds mediterrànies des de temps immemorials i contra les parets laterals de les esglésies, clar que sense anuncis i sense esportistes d’elit que aprofitaren l’avinentesa per a lluir marques comercials i promocionar begudes isotòniques. I és que el
One Wall, almenys des de la
perspectiva d’ací qui escriu, no deixa de ser això: un esport, sí, però també
molta publicitat. O màrqueting, si es prefereix. En qualsevol cas, una
disciplina ràpida i còmoda molt en consonància amb els temps que corren. I efectiva des del punt de vista econòmic. Al
capdavall, un esport tan respectable com el futbol o el beisbol; i un mode de
vida, això sobretot. I si no, que li ho pregunten a aquest jugador anomenat
Sacha Kruithof, valencià per bé que onomàsticament no ho parega. D’Orba,
per a més inri, el rovell d’ou de la comarca de la Marina. Sens dubte, un
pilotaire que s’ha distingit d’un temps ençà per dominar la modalitat en
qüestió i per erigir-se com el millor jugador europeu i mundial en les
categories sub-17 i sub-19, respectivament. La cosa té mèrit, de veres que en
té. I no s’ha de menysprear. Així que sí, clar que sí. Per què no. Endavant amb aquesta nova iniciativa
del jugador franquícia per excel·lència del projecte
Pilota 2.0,
Puchol II.
Serà molt gustós seguir les seues experiències a l’altra banda de l’Atlàntic,
ni que siga asseguts en l’escala d’un trinquet i amb el pensament que tot, per
bé que sone una miqueta estrany i exòtic, pot contribuir a engrandir aquest
noble i inigualable joc de la pilota valenciana.
La veritat és que no m’estranya
que Ferran Torrent aprofitara els seus coneixements sobre els diferents tipus
de joc practicats a la València dels anys setanta per a bastir una novel·la com
La vida en l’abisme, finalista del
Premi Planeta l’any 2004 i rellegida ara per un servidor després de comprovar en
viu i en primera persona les conseqüències que es deriven d’una partida
de copo. De copo, he dit. Sí. Un joc de cartes avui pràcticament desaparegut de
l’imaginari col·lectiu valencià, però encara viu ni que siga de manera
residual, resistent al pas del temps com una planta silvestre d’igual manera
que altres “entreteniments” populars com ara la pareteta, la xapa i, en un
altre nivell, el trinquet. I és que el vici és
difícil d’eradicar, impossible en certa mesura, sobretot si entra en joc un
factor determinant per a viure emocions fortes i alliberar tensions que s’engronsen
entre la decència i l’exabrupte contumaç: els diners. Els diners poden amb tot.
Perquè no és l’alcohol, no; ni en absolut les drogues, ni tampoc una atmosfera tèrbola
i decadent. Totes aquestes circumstàncies poden contribuir al desastre, en
efecte. Però no. No. El problema són els diners que apareixen, com qui no vol
la cosa, damunt del tapet. I quan aquests fan acte de presència, les amistats
es dissolen com un terròs de sucre i les bromes s’esfumen talment com la boira
espessa que genera un cigarret. Tot s’emmerda, per dir-ho clarament. I
aleshores, el copo imposa el seu codi de normes no escrites però sobradament
conegudes per qui es considera jugador, és a dir, per qui situa l’honor que se’n
deriva del joc per damunt de qualsevol altra disquisició diguem-ne pueril, bé
siga un amic de la infantesa, bé siga, fins i tot, la mateixa dona. Sí, això
també. Cal dir-ho. O es juga o no es juga. I per aquesta raó, és millor
deixar-ho córrer. O en tot cas, pensar que només es tracta d’un joc de cartes
que, a tot estirar, forma part d’un món antropològic i popular només vàlid per
a la literatura de caire costumista. I és que el copo era, és, un joc
que es practicava a tot arreu del territori, un joc transversal, si més no. Popular
i molt valencià, però, per desgràcia, també criminal. Tan criminal que, com bé es
remarca en la novel·la de Torrent, es
tracta de matar, entre les quatre cartes que tens, la carta del mateix pal que
t’ha servit la banca. No apte, evidentment, per a gent vacil·lant. La seua
norma fonamental, d’altra banda, i parafrasejant Torrent, és que no pots jugar-te el que no tens, per la raó
inexcusable que si ho fas, i perds, no pots restituir a la taula allò que li
has robat. Considerant això, un ha de pactar abans de començar el joc. És altament
recomanable, de fet. Perquè en cas contrari, un assumeix el risc de trencar un
ambient magnífic i, de vegades, farcit de certa innocència. La situació és tensa per
naturalesa. I a més a més, molt propensa a la sort. Però en fi, així va la cosa.
I aquest és l’exemple: una mà reuneix en el seu poder l’as de copes, de bastos
i d’ors i, per si fóra poc, també un rei d’espases. Quina carta treu la banca?
Doncs això mateix: l’as d’espases. Mec! I això passa, clar que passa. En done
fe. Passa encara avui, al segle XXI, en una època tecnològica on les cartes són
virtuals i on la moral clandestina del joc en directe es perd en l’anonimat d’una
pantalla, on tot allò que era popular i caracteritzat per l’autenticitat, dóna pas a l’artifici i a la regulació anodina d’aquest present frenètic i
uniforme. Llunyans els temps, per tant, en què els casinos bullien i els antiherois romàntics
de carn i ossos es deixaven veure quan l’ocasió ho requeria. Llunyans els
temps, en definitiva, en què el que deia la paraula, agradara o no, ho mantenia la butxaca. Així era, al capdavall. Era...
