“Fòssil, he trobat un fòssil!” I acte
seguit, l’esclat d’alegria del descobridor dóna pas a la curiositat de la resta
d’exploradors, que s’acosten al lloc dels fets per a certificar l’autenticitat
de la troballa. En efecte, es tracta d’un fòssil, un caragol marí
que perfectament podria tenir uns vint milions d’anys, o més, qui sap. En
qualsevol cas, autèntic, tan autèntic que produeix una mena de frenesí entre menuts
i grans que fa impossible eixir del rotgle on se suposa que hi ha més, molts més,
allà atacats a les pedres calcàries que reposen sobre la terra des de fa temps
immemorials. La collita es fa gran i més gran... I quan un s’adona han passat
un parell d’hores d’ençà que el cotxe havia girat per aquell caminal aparentment
erm en direcció a la celada, o com es
coneix en català, la dolina, que segons el diccionari es tracta d’una depressió
oval de profunditat variable formada en el relleu càrstic a partir d’un punt d’absorció.
Tot això enmig del no res, allà on ningú s’atura ni tan sols per a contemplar
el paisatge sec i infinit de l’altiplà de Terol, contrada pobra i deprimida,
afectada en excés pel virus de la despoblació. En el camí de tornada, l’alegria
s’encomana entre els xiquets, perquè fet i fet han trobat el seu primer fòssil.
I això és fantàstic, tota una novetat en aquests temps de tecnologia punta i
passatemps globals i ensopidors. Buscar fòssils, veges tu! Però sí, una
activitat que remet als orígens mateixos de la nostra era, possible tan sols en
els indrets on el temps no avança, possible allà on el silenci ja fa molt que s’ha
convertit en una companyia insondable i la terra impassible demostra el significat
del terme en si. Fòssil. Perquè fòssil significa justament això, el que s’extrau
de sota terra, de l’adjectiu llatí fossile,
per extensió una paraula que designa tot allò antic conservat de manera extraordinària,
referit també a la mateixa llengua, o més en concret, a les paraules antigues del
català o de qualsevol altre idioma que han arribat a l’actualitat. No sé, a mi
per exemple, em ve a la memòria la paraula carxata,
mot arcaic procedent del mossàrab que s’utilitza amb total naturalitat en el meu
poble, Sagunt, equivalent a altres d’ús més general com ara ribàs o bancal.
Molt convindria, en aquest sentit, cercar les paraules fòssils conservades arreu
d’aquest raconet de país, terra ingrata amb el seu idioma propi, sens dubte una
activitat enriquidora i molt sana, contrària, sobretot, a la passivitat amb què
moltes persones afronten la seua identitat i el seu procedir per la vida. Això
és, el que es coneix per persona fòssil, sense interès per res ni per ningú,
apatia absoluta i desinterès generalitzat, com si tot plegat es tractara d’una
estació transitòria farcida d’impostures i artificialitats.
 |
| Un exemple de fòssil atacat a la roca |