Curiós i simptomàtic el cas del trinquet d’Alzira (la Ribera), inaugurat a penes fa
cinc anys i amb a penes activitat més enllà de la tradicional partida de Sant
Bernat i els esmorzars que es preparen en el bar, a tot açò molt ben muntat,
d’espais amplis i ple d’imatges d’època amb les quals un pot apreciar el passat
i el present de la pilota valenciana. Poca cosa més, malgrat això, un trinquet
flamant i innovador construït en època de faràndules polítiques i inauguracions
a bombo i platerets. Així de trist. Perquè Alzira ja tenia un trinquet, el té,
de fet. Un trinquet vell i amb les taques evidents de l’oblit, és cert; per a
reformar, també; però un trinquet al bell mig del poble, d’aquells que se’n
diuen amb solera, amb l’inconfusible aroma popular que desprenen les converses
de bar i les partides de xamel·lo.
 |
| Panoràmica del trinquet d'Alzira. Foto: Secretari |
Algú haurà d’explicar algun dia els perquès d’una efervescència
constructiva capaç d’alçar trinquets espectaculars sense criteri i buits de
qualsevol significat, apartats del centre històric i endinsats en
fantasmagòrics polígons industrials. No és nova la història del trinquet d’Alzira, no, ni de bon tros. I hi ha tants exemples similars dispersos per les
comarques valencianes que resultaria impossible encabir-los en un text la
intenció del qual era només informar de la primera partida professional que
s’hi disputava des de feia temps: Puchol II i Natxo contra Pere Roc i Pere (60-45). Incert el futur d’aquest trinquet, per tant. Una
llàstima, certament. Perquè en honor de la veritat, la instal·lació és magnífica,
amb capacitat d’allotjar tota mena de partides de renom, adaptada a les
persones amb discapacitat motora, segura i confortable. I a més, amb una visió
panoràmica completa que, sens dubte, permet retransmissions televisives
allunyades dels obstacles tradicionals que ofereix qualsevol altre trinquet. A
excepció del de Montcada, clar, curiosament també envoltat d’aquesta aura de
misteri i hermetisme que caracteritza les obres adjudicades per un govern
determinat en una època determinada. Una llàstima, de veres que sí.