Segur, contundent i sense deixar cap badall per a l’especulació. Puchol II ja
és el nou rei de l’escala i corda. I malgrat que la partida disputada novament
al trinquet Pelayo de València deixa imatges antològiques, emoció al màxim i un
intercanvi de colps de més de dues hores de duració, el xiquet de Vinalesa, el
fill del mític Puchol, derrota Soro III per 60-50 i es converteix en el nou
campió individual. Inicia, d’aquesta manera, un camí que fa tot l’aspecte de
ser llarg, indiscutible i destinat a les gestes més grans. Perquè sí. Perquè ara
per ara, Puchol II és el pilotaire per excel·lència, un home bragat, elegant i
embolcallat, si més no, per un joc clàssic i de manual que regala colps que entusiasmen
els aficionats, tant als qui el segueixen trinquet a trinquet com als qui el
veuen ocasionalment en les partides d’alta volada. Només un detall: amb
vint-i-cinc anys és, juntament amb Àlvaro de Faura, el pilotaire més jove de la
història a convertir-se en número u. En plenitud i amb tota la carrera per
davant.
 |
| A partir d'ara, vestirà de roig, com els grans campions Foto: David Sarasol |
No decep, per tant, aquest xic, no, ni de bon tros. I vist el joc
desenvolupat en la partida més gran de quantes es poden veure en un trinquet,
no hi ha dubte que la pilota l’ha erigit ja com a símbol d’un esport popular
que necessita de referents capaços d’arrossegar gent jove i capaços també de
transformar un joc que no passa, avui, pels seus millors moments. El futur està
en les seues mans, literalment parlant. I ja per començar, Puchol II pot dir que
ha vençut a un pilotaire fortíssim, el millor de l’últim lustre, Soro III, tot
un cavaller que amb trenta-dos anys afronta ara un nou camí on pot, i deu,
donar encara molta guerra, no debades és un jugador amb solera i amb molt
d’ofici, honest i ben preparat físicament. Tocat, en definitiva, per la vareta
dels grans campions. Els pròxims anys diran... Però una cosa és clara. I s’ha
de dir: l’empenta i la bravura de Soro III tenen capacitat de sobra per
reviscolar, braons de ferro d’un jugador sòlid que, sens dubte, demostrarà que
de la mateixa manera que ha perdut una final pot tornar a guanyar-ne una altra.
 |
| Un cavaller que buscarà de nou el títol Foto: David Sarasol |
I sobre la final, què més dir-ne que no s’haja dit ja pels cercles
periodístics que envolten aquesta mena d’envits: Puchol II administra
magníficament l’avantatge inicial de quatre jocs (15-35) i no es deixa superar
en cap moment per l’ànim i el coratge de Soro III, que ho intenta, de veres que
sí, però en cap moment es posa per davant. Ni una espurna de dubte en el rest de Vinalesa, que deu tindre gravada la final que va perdre l’any passat en l’últim
sospir. La clau, al remat, resideix en
el dau cosit que Puchol II dibuixa constantment buscant el pouet de Pelayo i
l’esquerra del seu oponent. I així, amb una precisió mil·limètrica fa un quinze
darrere d’un altre, desmuntant tota envestida del brau dretà de Massamagrell,
un exemple de resistència a pesar de les dificultats d’alçar les pilotes molles
i mig mortes que li arriben a la paret del rest. Resultat final: 60-50. Nou
campió i traspàs de poders. Molt hauran de treballar a partir d’ara les noves
fornades de pilotaires per a destronar Puchol II...
 |
| Els dos de l'Horta: Vinalesa i Massamagrell Foto: David Sarasol |
 |
| Tot un goig veure l'escala de gom a gom Foto: David Sarasol |
 |
| I la galeria! Foto: David Sarasol |
 |
| El pare fou un grandíssim jugador de pilota. El fill és el número u Foto: David Sarasol |
La final deixa, al mateix temps, detalls al marge del joc. Es tracta de la partida de l’any, la final del trofeu President de la Generalitat. Però al contrari que l’edició anterior, on Ximo Puig seu a l’escala acompanyat del conseller Vicent Marzà, enguany la principal autoritat política del País Valencià no es deixa veure ni tan sols per la llotgeta de dalt. Una baixa inexcusable que supleixen, de bell nou, el mateix conseller d’Educació i Esports i el president de les Corts, Enric Morera, que haguera assistit igualment atesa la seua condició d’aficionat a la pilota. Com a dada a remarcar queda també la substitució del trofeu de campió. Sense entrar a valorar la bellesa del nou guardó, algú deuria explicar per què el campió ja no rep les magnífiques mans de l’escultor de l’Alcúdia, Manolo Boix. Només és un detall, però confirma el fet que en el món de la pilota passen coses que ningú explica, simplement passen. I punt. Tanmateix, la imatge es deuria cuidar un poc més. No és acceptable, per això mateix, que els feridors no lluïsquen samarreta nova per a l’ocasió, la mateixa que els jugadors, per això; com tampoc que una part significativa de la premsa digital estiga col·locada en el “galliner” de Pelayo, en paraules dels mateixos encarregats de la instal·lació. O que es continue fumant lliurement, tot siga dit de pas. Ai! Tampoc és esperançador que el flamant trinquet de la ciutat de la pilota de Montcada, de major capacitat, no s’òbriga en un dia tan assenyalat. I evidentment, ja per a finalitzar, tampoc és de rebut que el dia de la partida de l’any, si de cas el dia més bonic i simbòlic de la pilota, els valencians continuen sense poder veure en una televisió pública un trinquet ple de gom a gom i en un ambient de gala que esborrona tot aquell que se sent part d’aquest territori, ni que siga per l’orgull de representar un poble menyspreat i arraconat en la perifèria espanyola. Amb plena capacitat, no obstant això, de ressorgir quan se li dóna l’oportunitat.
Article públicat a Pilotaveu i a La Veu del País Valencià
 |
| Els mitjans fent el que poden Foto: David Sarasol |
 |
| Un nou rei per al futur! Foto: Lluís Llapissera |
