Prohibido blasfemar

L'expressió, o més prompte la consigna, és en castellà: “Prohibido blasfemar”; i pràcticament ja no és norma en cap trinquet llevat d'aquells que fan, de tant en tant, d'escenari d'alguna sèrie televisiva. Durant un temps, tanmateix, el cartell estigué present en tots els trinquets, sense excepció, i d'alguna manera o altra, certificava l'estigma que arrossegaven els pilotaris i també els aficionats que s'hi congregaven, pel que es veu acostumats a maleir Déu després de veure errar una pilotada al jugador de torn. Aleshores, tenia molta vigència aquell refrany tan valencià que diu allò dels pecats de la gola, nostre Senyor els perdona, cosa que en certa mesura atenuava la blasfèmia i, en gran part, també la justificava. En alguns casos, fins i tot, hi havia qui la interpretava a la seua manera a fi de no ser amonestat. És per això que no he pogut evitar d'aportar, ara i ací, una anècdota magnífica recollida en un opuscle titulat Els trinquets de Sagunt segons la qual un jugador de les Valls anomenat Sevilla pronuncià la següent frase per a sortejar la prohibició: Me cague en el cordonet que baixa per la corriola que serveix per destapar la cortineta de seda que tapa l'altar de la Mare de Déu. Senzillament genial, una bona mostra dels recursos lingüístics, en aquest cas metafòrics, que atresora aquest bell joc de la pilota valenciana. Un món popular, astut i sorneguer.

Una pancarta terrible

En efecte, la pancarta és terrible i deixant de banda la broma que pot suscitar la manca de l’accent en la paraula “ingles”, sí que caldria remarcar que si aquest és el nivell dels enemics del valencià en el Baix Segura, és clar que la llengua d’Ausiàs March acabarà imposant-se no només a Torrevella sinó també a Múrcia! Velles batalles en un territori on els passos per recuperar la que fou la seua llengua pròpia arriben molt de tant en tant, si fa no fa cada trenta anys i sempre que governa l’esquerra. Ara, pel que es veu, el dilema torna a ser una suposada imposició del valencià en els centres educatius, simplement com a assignatura, -no us penseu!-. I clar, la reacció està servida, pancarteta i apropiació lamentable d’una paraula que d’un temps ençà circula en boca de tots aquells que la solen negar quan se’ls presenta la més mínima oportunitat: llibertat. És a dir, llibertat per als bous al carrer, llibertat per a l’educació concertada –religiosa- i, per últim, com conformant la santíssima trinitat, la llibertat d’elecció de llengua. Tot d’una demagògia grotesca i pròpia d’una gent que si es caracteritza per alguna cosa és per tot el contrari, per la intransigència més absoluta. Per això mateix, ni cas, o parlant malament, ni puto cas. Perquè hi ha determinats col·lectius amb els quals no es pot raonar ni negociar res. Simplement són negats, i només callen quan se’ls dóna la raó. Arribat a tal punt, per tant, no cal perdre més el temps. Perquè el debat és molt simple. O s’imparteix valencià en les aules del sud o no s’hi imparteix. Així que a per totes. El moment és ara. No siga cosa que alguns continuen reclamant el ingles sense accent i en una pancarta en castellà. Ai Déu meu!