Un trinquet alternatiu

Potser és la distancia, potser és el temps, potser, i crec que aquest és el principal motiu, que se m’obliden les característiques d’un poble com el meu, desarrelat i aliè a qualsevol aspecte relacionat amb la identitat i la cultura popular. Un poble en el qual mai m’he sentit a gust i que sempre ha optat per un camí molt allunyat del que jo haguera preferit tenint en compte l’ambient en què em vaig criar i la llengua que em van parlar. No sé. Segurament aquesta és la raó per la qual ja fa temps que vaig deixar de viure-hi i vaig donar-lo totalment per perdut. Segurament. Perquè la veritat és que el meu poble no em representa. Mai ho ha fet. I això a pesar d’haver crescut entre els seus carrers, haver jugat entre les seues pedres mil·lenàries i haver treballat entre els seus camins de camp. Una llàstima, certament. Però així són les coses, què en farem. El meu poble ben bé podria pertànyer a una altra comunitat autònoma i la trista realitat és que no es notaria en absolut. Francament tenia un bri d’esperança que les coses canviaren amb l’arribada d’un govern de caire nacionalista, però no, com sempre, al meu poble cadascú actua com li ve en gana, sense transmetre cap imatge de col·lectivitat i gust per les coses pròpies. Un poble dimitit si del que es tracta és d’enfortir els senyals distintius del país que l’allotja, clar que per a això ja estan les falles. El trinquet? això què és? En fi... Les justificacions les deixe al marge, senzillament formen part d’un món polític del qual no forme part ni tinc intenció de fer-ho. Entre ells s’entenen, però que no ens donen lliçons, per favor. Això no.

El triomf del substitut

Campions. Sanchis de Montesa,
Ricard de Castelló i Roberto d'Alzira

Ara fa un any, Ricard de Castelló de la Ribera era un pilotari defenestrat i menystingut, tant des del punt de vista professional com des del punt de vista ideològic, un jugador apartat de les grans competicions de raspall que subsistia gràcies a les aparicions més o menys freqüents en el trinquet de la Llosa de Ranes (la Costera) i l’activitat frenètica que li proporcionava, i li proporciona, el mitjà que ell mateix va crear, el digital Pilotaveu. Impotent i amb un punt de negativitat que ratllava la desesperació, el seu era un clar exemple de jugador solitari que lluitava com podia per superar les adversitats d’un món de la pilota tancat en si mateix i, per desgràcia, massa avesat a bandejar qualsevol temptativa de dignificació i avanç ferm cap al futur.

No ha estat fàcil el camí de Ricard per ocupar el lloc que li correspon i que es mereix. No. Ni de bon tros. En un principi, de fet, no figurava ni entre els escollits per a disputar la XXIII Lliga Professional de Raspall, una injustícia flagrant que el sepultava encara més en el neguit i el col·locava, de bell nou, en el llindar de la marginalitat en l’àmbit professional. Un simple substitut, al capdavall. El substitut, si més no. Incomprensible tenint en compte la seua edat, vint-i-set anys; i incomprensible també considerant les seues aptituds com a rest: solvent i ben preparat, amb dos mans com a plats i un caràcter ben guiat pel sentit comú. I a més a més, fortament compromés amb la pilota i el poble que l’acull, una qualitat imprescindible per a guanyar-se l’estima i el respecte dels aficionats però que, malgrat tot, continua sent, avui, un tema menor i sense transcendència entre les ments que dirigeixen el canyaret del nostre esport “nacional”. Ridícul, però cert. Ara, proclamat campió al trinquet d’Oliva (la Safor) contra tots els pronòstics, algú deuria reflexionar pel bé de la pilota i pel bé dels jugadors més actius, més crítics i més professionals, com és el seu cas. Perquè aquest n’és el resum, li pese a qui li pese.

En el recorregut cap a la victòria, evidentment, Ricard s’ha trobat amb dos pilotaris molt joves però ja plenament consolidats, Sanchis de Montesa i Roberto d’Alzira, dos autèntiques parets que a pesar dels comprensibles daltabaixos associats a la competició, han conformat un trio marcat per la contundència, la seguretat i la confiança mútua, aliè a la pressió ambiental que augmentava proporcional al ritme de les partides i la marxa cap a la final contra l'equip més potent d’entre tots, Ian de Senyera, Miravalles del Genovés i l’incombustible Moro d’Alcàntera de Xúquer. 25 per 15. La partida somiada. El triomf tan llargament esperat després d’uns anys d’ostracisme que acaben ara tal com van començar, amb una estima fidel a la pilota valenciana i a tot el que comporta viure per ella i per a ella. Enhorabona Ricard, enhorabona campions!

http://www.pilotaveu.com/article/10929/ricard-sanchis-i-roberto-toquen-el-cel-del-raspall-1