L'exemple d'Àlvaro

Foto: Frediesport

Hi ha una sentència sociolingüística referida a la llengua catalana parlada en aquesta part de la Mediterrània que sempre m’ha cridat l’atenció: al País Valencià no hi ha diglòssia* ni bilingüisme, el que hi ha és un procés claríssim de substitució lingüística del valencià pel castellà que tan sols admet dos camins, o deixar-lo acabar o revertir-lo mitjançant polítiques serioses de foment i normalització. Doncs bé. Paral·lelament, els valencians tenim un esport que ens identifica, que és la pilota, un joc d’arrels populars que guarda moltes similituds amb el procés lingüístic descrit un pèl més amunt i que ha estat notícia les últimes setmanes per la retirada del millor jugador professional dels darrers vint anys: Àlvaro de Faura (Camp de Morvedre). I és que quan un número u se’n va, cal fer-se de bell nou una sèrie de preguntes relacionades amb un esport que com la llengua, també pateix un retrocés clar i dur, molt dur, tocat de mort diria jo. Cap on va aquest esport? Té viabilitat? Existeix interés per redreçar-lo i dignificar-lo més enllà del folklore i la banalitat institucionals? Què fem, el deixem com està ara, això és marginat i abandonat, o el fomentem? És clar que a la pilota, com a la llengua, apareixen de tant en tant herois romàntics com el Genovés o Joan Fuster, personatges històrics apassionants que arrosseguen masses i alcen muntanyes pel simple fet d’existir i demostrar cada dia les seues habilitats en un camp determinat, gent extraordinària i genial destinada a la glòria perpètua. Mites, en definitiva. Però aquests casos no són habituals. Tot al contrari, són més aviat escassos. I com resa la sentència sociolingüística, la disjuntiva real és la de triar el camí de la mort o de la vida, sense heroismes ni camins intermedis. O l’apatia o el foment, o l’autoodi o la normalitat. I ací és precisament on apareix el nostre pilotari, Àlvaro, que ha representat, sens dubte, la segona opció: la del treball, la de la professionalitat, la de l’estandardització d’un joc que no pot continuar vivint envoltat d’hipocresies ni de falses promeses. Perquè aquest és l’únic camí possible. Aconseguir que la normalitat entre a la pilota, treballar perquè els nostres pilotaris siguen igual de respectats que els futbolistes del València, o del Barça; venerats com a figures que perpetuen una tradició de segles i segles, mans esquarterades que sempre s’ho deixaran tot pel que consideren la seua passió i el seu viure, la pilota de vaqueta. Poques coses més podem fer els aficionats a banda d’aplaudir exemples com Àlvaro, sempre esperant que algun dia aquest país imaginari que es diu valencià es digne a defensar seriosament el que és seu, per damunt de tot i de tots: amb escoles, amb retransmissions televisives, amb publicitat, amb puresa, amb molta, moltíssima estima. No ho oblidem, aquesta és l’única solució. La resta són romanços.

*Diglòssia: situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l'un és usat per a funcions formals, generalment en l'ús escrit, enfront de l'altre, que és usat per a funcions informals, generalment orals.      

Matalàs de llana

No és habitual veure’ls, menys encara dormir-hi, però la veritat és que els matalassos de llana continuen existint, arraconats sí, desplaçats per l’imperi del moll i el viscoelàstic, també, però encara presents en aquest món tan colonitzat per les innovacions gairebé tecnològiques en matèria de confort i descans. Pocs són, no obstant això, els qui han deixat de recordar-los, fins i tot d’utilitzar-los, sempre amb paraules evocadores i amb el típic toc popular que li dóna a la qüestió eixe hàlit de tendresa difícil de ser passat per alt en aquest present farcit de banalitat i progrés. Avui, per això, hi ha incondicionals d’aquells matalassos, com també alguna empresa que es dedica a refer-los sota el reclam publicitari de l’ecologia i la sostenibilitat, cosa que és certa, tot siga dit de pas. Amb el temps, d’altra banda, el matalàs de llana ha donat lloc a refranys tan coneguts com ara “faena de matalafer, fer i desfer” o “uns tenen la fama i uns altres carden la llana”, parèmies que si bé contenen un significat metafòric més que evident, fan honor al treball que suposava condicionar el matalàs a fi d’aconseguir una capa de llana –també de cotó o de borra- flonja i predisposada per al repòs. I és que la llana, això era així, s’havia de treballar cada cert temps per tal que no s’endurira; i en conseqüència, s’havia de traure de l’interior del matalàs, cardar-la i tornar-la a introduir al matalàs, que havia de ser cosit de bell nou. Talment com un cicle que s’obri i es tanca, un treball tocat per la vareta de la constància, la paciència i el bon fer. Incompatible, tot i això, amb les tendències d’avui, incapaç de competir amb els gegants que dominen el mercat de la son, sense vida més enllà dels fidels que es resisteixen a canviar per la raó més simple i noble que existeix: el costum de tota una vida.

VICTUS, Albert Sànchez Pinyol. NOVES GLÒRIES A ESPANYA, Vicent Flor

En realitat, Victus i Noves glòries a Espanya són dos llibres que no tenen molt a veure. O potser sí. Ambdós tracten, des de perspectives i formats diferents, el procés de destrucció d’un poble. Però així com el primer és una novel·la històrica ambientada en la Guerra de Successió i la destrucció de Barcelona al 1714, l’altre és un assaig divulgatiu extens i dens sobre les malifetes que l’analfabetisme blaver ha ocasionat en la llengua i la cultura d’aquesta part de la mediterrània anomenada País Valencià. Tot i això, el vertader motiu que m’ha fet engolir-me aquest dos colossos de la literatura catalana actual, ha estat un altre, si de cas molt més primari i molt més espontani: un impuls. I és que al marge de la temàtica, si alguna cosa tenen en comú aquests dos llibres i els seus autors, Albert Sanchez Pinyol i Vicent Flor, és que s’han vist afectats per abusos pareguts: la censura per una banda i la violència irracional per una altra. Motivació de sobra per anar a la llibreria i excusa excel·lent per estar atent al discórrer de les seues pàgines i la seua trama, molt interessant en els dos casos. Dit això, és ben cert que Victus m’ha agradat molt més. A dir veritat, m’ha encantat. És una història magníficament lligada que situa a un tal Martí Zuviría com a fil conductor de la narració, des del seu aprenentatge com a enginyer militar a Bazoches fins al seu anar i venir pels diferents exèrcits en disputa per la corona d’Espanya, el borbònic i l’austríac; amb un colofó final esplèndid i dramàtic que té la ciutat de Barcelona com escenari d’una de les batalles més cruentes i més lliures de quantes hagen pogut tenir lloc en els últims segles. I dic lliure perquè al capdavall és aquesta la paraula que pareix sobrevolar durant tota l’obra, la llibertat, el romanticisme, deixar-se dur per la tragèdia d’una guerra que potser es va perdre, això és veritat, però que va deixar una llavor essencial que algun dia germinarà en benefici d’aquest concepte tan difús i tan odiat per a les mentalitats més ràncies, els països de cultura i llengua catalanes, els països catalans. Per això la censura, per això la intransigència. Però allà ells, nosaltres alegres i contents, tal com diu constantment aquest personatge tan carismàtic del llibre, Martí Zuviría, àlies camallarg. Per a gaudir de la lectura, certament.