París, mon amour

Evidentment, quan un visita París ha de fer una sèrie de coses regulades gairebé per decret: pujar a la torre Eiffel, veure l’Arc del Triomf, entrar a la catedral de Notre Dame, fer un tomb pels museus del Louvre i l’Orsay, i com no, en cas de tindre fills, endinsar-se en aquesta bogeria col•lectiva i consumista que suposa el parc Disney. Clar que, en aquest sentit, un sempre pot rebre una grata sorpresa quan Rapunzel, la princesa dels cabells interminables, es posa a parlar en català amb les criatures que el tenen com a llengua materna, com és el cas de la meua Aitana, muda i bocabadada mentre va durar el seu encontre amb la bellesa rossa que fa uns quants anys va donar ressò internacional a la pel•lícula Embolicats. Un èxit. La pel•lícula és bona, s’ha de dir. D’altra banda, és clar que París dóna per a molt més. I si un té intenció de distraure’s mentre passeja entre flaixos japonesos o fa cua per veure alguna cosa, pot apreciar detalls que s’assimilen prou a alguns dels que es tracten en aquest costumari, com per exemple l’ús de tessel•les hidràuliques en alguns llocs emblemàtics com el Moulin Rouge, l’abundància de tota mena de guarda-rodes en les portes de les finques, els carrers empedrats amb llambordes centenàries, els magnífics vitralls de Notre Dame, la uniformitat de façanes, sostres i xemeneies... París, després de tot, té moltíssim a oferir. I vuit dies no són res si es vol assaborir amb gust l’allau de propostes que hi presenta. El metro és genial, però no dóna per a tant! En qualsevol cas, a la capital francesa i els seus voltants destaquen alternatives reeixides a allò més general i multitudinari: el parc Astèrix per exemple, una joia per als admiradors del guerrer gal i les seues aventures; o també el museu Quai Branly, a la vora del riu Senna i als peus de la torre Eiffel, un espai magnífic i modern que paga molt la pena visitar perquè és una delícia tant per als adults com per als xiquets. A més a més, París compta amb els seus cementeris, camins sinuosos de mausoleus i de silencis només trencats pels grells dels corbs, allà on hi ha soterrats personatges llegendaris com Alexandre Dumas, Edith Piaf, Oscar Wilde i, sobretot, Jim Morrison, el més buscat, el més sol•licitat. La seua tomba, el seu llegat. Come on baby light my fire. A París, altrament, es pot assaborir el sabor d’un bon entrecot en un bistrot popular del barri de Montmatre, -a un preu raonable, no us penseu!-, un també pot despertar-se cada dia enfront de la casa on va viure Jacques Brel. I, per descomptat, pot anar fins al palau de Versalles, símbol de la desmesura monàrquica francesa, dens en bellesa, de jardins pregons, un paratge tan bestial com tot París, ideal per recordar i tornar a veure aquesta pel•lícula tan fabulosa que es diu Marie Antoinette, de Sofia Coppola. Així que després de tot, és evident que de les tres grans ciutats que protagonitzen la dita Roma, París i Londres, ara per ara em quede amb la segona, perquè és la més recent de les que he visitat i, com no, perquè encara és capaç de fer-me somiar en el dia que hi tornaré...

La tomba de Jim és un espectacle en tots els sentits

Una pel·lícula tendra, sensible i genial!

Llambordes com toca al cementeri de Montmatre

El Moulin Rouge decorat amb tesel·les

El parc Astèrix, xulo de veritat

Aquesta Rapunzel parlava català!

Guardar-rodes parisencs, molt pareguts als de València capital

Rosetó i vitralls de Notre Dame

Les oques de Versalles, unes mortes de fam

L'entrecot del Bistrot des dammes estava boníssim

El nostre veïnat, les façanes, les xemeneies...

     

Sumacàrcer, poble costumista

La veritat és que recomanar algun poble o paratge de particular bellesa sempre em causa un poc de temor pel que pot suposar d’atracció de visitants sense cap sentit estètic ni costumista, però donades les circumstàncies de calor que cal aguantar cada estiu per aquest raconet del país, per fi m’he decidit a parlar d’un llogaret molt especial on prendre el bany és un dels plaers més refrescants als que un pot lliurar-se. Perquè en realitat, només cal deixar-se dur, en aquest cas per la corrent. I és que Sumacàrcer és un poble encantador, un llogaret a cavall de la Ribera, la Costera i la Canal de Navarrés, guardià de la delicada línia que separa el valencià del castellà, banyat pel riu que li dóna la vida, l’harmonia, la pau i l'alegria, el Xúquer, el Xúquer viu, el mateix que pretenen eixugar els nostres governants amb decrets i regulacions de dubtosa honestedat. Tot siga per a omplir les piscines dels belgues que arriben en massa a les comarques costaneres! Un poble necessari per a qui sap apreciar la tendresa dels carrers de poble, el soroll de les motets dels iaios que tornen del camp, la quotidianitat de les partides de raspall, el cant dels pardalets, l'ambient acollidor de les cases de llaurador, la frescor d'un bon meló d'Alger, el toc de les campanes que criden a missa... Una delícia a l’abast dels més conscienciats pels reductes del seu territori. Parada obligatòria dels ciclistes que busquen el caliu d’un esmorzarot i dels caminants que segueixen les revoltes del riu més emblemàtic dels valencians.