Taurons a la Mediterrània

Tintorera abatuda a Port Saplaya (Alboraia)

Sol ocórrer cada estiu i, malgrat això, no deixa d’escandalitzar el personal que envaeix les platges d’aquest raconet del país. Els taurons, efectivament, són un tema recurrent, més encara si es deixen veure per la costa o apareixen agonitzants a la vora de la mar, cas per exemple d’unes tintoreres que recentment han sigut notícia per les platges d’Alboraia (l’Horta) i han espantat la caterva de turistes convertits en gambes que aquests mesos donen a València renom internacional. Gràcies a Déu! Als taurons, en qualsevol cas, se’ls té pànic, arrosseguen una mala fama llegendària engrandida per aquell clàssic del cine conegut per tothom i que va encetar un seguit de tòpics que s’allunyen de la realitat més immediata, això és que els esquals, sobretot els que poblen la costa mediterrània, presenten signes de desaparició. I els presenten, fonamentalment, perquè no se’ls cuida, o millor dit, no es cuida gens el seu hàbitat, que està degradat, sotmés a l’imperi de la massificació del litoral, assetjat per la sobreexplotació pesquera, en concret per aquesta tècnica de pesca que en català rep el nom de bou i que resulta mortífera i sagnant, no debades no és selectiva i destrueix el fons marí. Costa imaginar, doncs, que algú no haja posat límit a tal despropòsit, però així és, per a desgràcia de les espècies de taurons més comuns o amb més interés comercial al País Valencià: l'agullat i l'agullat xato, el gat, la moxaina, el caçó, la mussola, el peix guilla i, com no, la mateixa tintorera. Veurem fins a quan duren...

EL TRAMPERO, Vardis Fisher. Ed. Valdemar

Una novel·la sensacional, aquesta és la veritat, un cant a la natura en què un gaudeix del plaer de llegir i amb el qual és possible somiar i identificar-se amb el vagareig romàntic del personatge principal, Samson J. Minard, l’antiheroi per excel·lència, un home de la muntanya, El trampero, segons la traducció a l’espanyol de l’obra Mountain Man (Vardis Fisher, 1965), això és el llibre que fou adaptat al cine de la mà de Sydney Pollack sota el títol Les aventures de Jeremiah Johnson (1972). Molt recomanable, tant la novel·la com la pel·lícula, distants l’una de l’altra això sí, amb notables alteracions, però amb la figura d’un ésser lliure com a nexe principal. Un personatge històric que s’endinsa en uns territoris avui extingits, però que a meitat del segle XIX encara eren verges, amb indis pell roges, amb milions de búfals, amb óssos, amb tota classe d’animals salvatges, arbres i plantes, amb praderes, deserts, guèisers, un món de contrastos i digne de tots aquells que veien la llibertat com una irrenunciable forma de vida, fastiguejats d’allò que en diuen civilització, l’amenaça que planeja al llarg de tota la novel·la i que és comparada amb una magna i infecta latrina. Només de pensar-ho m’entraven ganes de vomitar. Aquestes són les paraules que l’autor posa en boca de Sam Minard quan aquest preveu la febre de l’or dels futurs pobladors, les corrues de mormons que arribaran a l’oest, tot allò que acabarà amb el paradís que el Creador ha posat sobre la terra, allà on el protagonista explora, posa trampes i comercia amb indis, amics i enemics al mateix temps. En un moment donat, s’assegura que Sam Minard va nàixer massa tard i que va anar a l’Oest massa tard. Crec que és una idea que sintetitza a bastament el tema central del llibre. Perquè al marge d’una història fabulosa i dramàtica a parts iguals, sobrevola la incontestable realitat que s’albira en l’horitzó: arribarà la gent a milers, desitjosa de trobar on llaurar tot el territori; i també per a construir presons, imposar taxes, votar a polítics i jugar com a xiquets a ser elegants civilitzats...Una conclusió imponent.  

L'adaptació cinematogràfica, a pesar que fou mutilada, fou un èxit;
i va convertir Robert Redford en una estrella mundial