La paraula ‘molà’,
molada en registre estàndard, no és un terme corrent actualment. Forma part ja
d’un grup lèxic que en un futur no massa llunyà es convertirà en pols, en una
paraula buida i mancada de significat que potser se sentirà en alguna conversa
aïllada i reduïda en algun raconet dispers del país, fonamentalment en boca de
gent situada en el llindar dels cinquanta anys. Designa un conjunt d’alguna
cosa, per exemple, de peixos o altres animals. De fet, si se cerca la paraula
de la qual deriva, que no és altra que ‘mola’, el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les múltiples
accepcions que en dóna, diu el següent: esbart de peixos que neden; això és,
l’equivalent a ‘banco’, en castellà. En desús, però encara viu per algunes poblacions castellonenques, és clarament
un terme a recuperar, sobretot en els indrets litorals on es conserva, entre d'altres, l'art
de tirar el rall. Prenen
importància, doncs, expressions com la que el mateix DCVB aporta: “Escarotant
les molades de patxellets i marbres”,
de Josep Pasqual i Tirado; o aquesta altra que va dir-me fa poc un bon amic:
“va vore una molà de llisses i allà
que tirà el rall”.
Ja que, per desgràcia,
una bona part dels lectors hem de tirar mà de les traduccions per tal de llegir llibres,
sí que caldria valorar, ni que fóra mitjançant un sol exemple, aquest tipus de
treballs, sobretot si són tan extraordinaris com el realitzat per Francesc
Parcerisas a propòsit d’El Hòbbit, de
J. R. R. Tolkien. De rabiosa actualitat per l’adaptació cinematogràfica que se
n’ha fet, en efecte, aquesta joia de la literatura fantasiosa i d’aventures es
presenta avui en una versió en català que, a pesar de les pèrdues que puga
tenir pel fet de ser una traducció, no crec que desmeresca la versió original. És
senzillament magnífica i excel·lent, amb un vocabulari ric i a l’alçada de les quantioses
històries que s’hi narren. A més a més, crida l’atenció que és l’única versió en
la nostra llengua existent a tots els Països Catalans i que, a sobre, data de
1983, sens dubte un detall que revela la capacitat innata de qui la va portar a
terme, Francesc Parcerisas, si més no un personatge lúcid que també ha traduït
la magna trilogia d’El Senyor dels Anells.
La moda ara, tanmateix, és la pel·lícula, que malgrat ser impressionant, es
presenta avui majoritàriament en castellà. Llàstima de mercats que
impossibiliten gaudir en imatges d’un vocabulari esplèndid, interminable i,
en gran part, desconegut. Perquè després diguen que hi ha igualtat. O bilingüisme,
encara pitjor.
És un tema delicat,
però és una certesa que el fet de nàixer, de la mateixa manera que el fet de
morir, és un esdeveniment únic i molt íntim, definitiu, i com a tal ha de ser
tractat, sense intromissions, respectant el ritme evolutiu de la naturalesa
humana, amb tendresa i afecte, a la pròpia llar. No és veritat el mite de la
seguretat quirúrgica, de la intervenció per sistema i perquè sí. En ocasions,
això és evident, ha d’estar present, però no és veritat, ni per descomptat és
cap barrera infranquejable. En un present on s’ha començat a assumir que cal
morir d’una manera tranquil·la i envoltat del cercle humà i familiar més pròxim,
ja és hora que també comence a progressar l’opció de nàixer segons les condicions
que marquen els pares, o més aviat la mare, això és, de manera assossegada, amb
l’ajuda de dones dedicades vocacionalment a l’ofici de comares, respectuoses al
màxim amb una decisió que no és gens fàcil d’adoptar per part dels agents implicats,
progenitors bàsicament. Perquè hi ha massa engany, massa pressió, massa de tot.
I els dubtes no s’esfumen fins que un no veu la criatureta que plora, que cerca
de seguida el pit de sa mare, nascut al mateix llit on dormirà fins que decidisca
emprendre el llarg camí de la llibertat i l’autonomia personal. Potser hi ha
qui pensa que nàixer a casa és un suïcidi, que retrotrau imatges d’antany, amb
criatures mortes i malformades, que és de bojos o de hippies, però resulta que avui hi ha una demanda creixent d’aquest
tipus de part. I salvant les distàncies amb el passat, no és gens agosarat,
sinó que és sinònim de progrés, en consonància amb el que succeeix als països
més avançats, allà on el sentit comú ocupa el primer lloc en el llistat de
prioritats, sempre amb la mirada posada en el veritable motiu de tot plegat: l’amor
incondicional.
La paraula ‘molà’,
molada en registre estàndard, no és un terme corrent actualment. Forma part ja
d’un grup lèxic que en un futur no massa llunyà es convertirà en pols, en una
paraula buida i mancada de significat que potser se sentirà en alguna conversa
aïllada i reduïda en algun raconet dispers del país, fonamentalment en boca de
gent situada en el llindar dels cinquanta anys. Designa un conjunt d’alguna
cosa, per exemple, de peixos o altres animals. De fet, si se cerca la paraula
de la qual deriva, que no és altra que ‘mola’, el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les múltiples
accepcions que en dóna, diu el següent: esbart de peixos que neden; això és,
l’equivalent a ‘banco’, en castellà. En desús, però encara viu per algunes poblacions castellonenques, és clarament
un terme a recuperar, sobretot en els indrets litorals on es conserva, entre d'altres, l'art
de tirar el rall. Prenen
importància, doncs, expressions com la que el mateix DCVB aporta: “Escarotant
les molades de patxellets i marbres”,
de Josep Pasqual i Tirado; o aquesta altra que va dir-me fa poc un bon amic:
“va vore una molà de llisses i allà
que tirà el rall”. 
Ja que, per desgràcia,
una bona part dels lectors hem de tirar mà de les traduccions per tal de llegir llibres,
sí que caldria valorar, ni que fóra mitjançant un sol exemple, aquest tipus de
treballs, sobretot si són tan extraordinaris com el realitzat per Francesc
Parcerisas a propòsit d’El Hòbbit, de
J. R. R. Tolkien. De rabiosa actualitat per l’adaptació cinematogràfica que se
n’ha fet, en efecte, aquesta joia de la literatura fantasiosa i d’aventures es
presenta avui en una versió en català que, a pesar de les pèrdues que puga
tenir pel fet de ser una traducció, no crec que desmeresca la versió original. És
senzillament magnífica i excel·lent, amb un vocabulari ric i a l’alçada de les quantioses
històries que s’hi narren. A més a més, crida l’atenció que és l’única versió en
la nostra llengua existent a tots els Països Catalans i que, a sobre, data de
1983, sens dubte un detall que revela la capacitat innata de qui la va portar a
terme, Francesc Parcerisas, si més no un personatge lúcid que també ha traduït
la magna trilogia d’El Senyor dels Anells.
La moda ara, tanmateix, és la pel·lícula, que malgrat ser impressionant, es
presenta avui majoritàriament en castellà. Llàstima de mercats que
impossibiliten gaudir en imatges d’un vocabulari esplèndid, interminable i,
en gran part, desconegut. Perquè després diguen que hi ha igualtat. O bilingüisme,
encara pitjor. 
És un tema delicat,
però és una certesa que el fet de nàixer, de la mateixa manera que el fet de
morir, és un esdeveniment únic i molt íntim, definitiu, i com a tal ha de ser
tractat, sense intromissions, respectant el ritme evolutiu de la naturalesa
humana, amb tendresa i afecte, a la pròpia llar. No és veritat el mite de la
seguretat quirúrgica, de la intervenció per sistema i perquè sí. En ocasions,
això és evident, ha d’estar present, però no és veritat, ni per descomptat és
cap barrera infranquejable. En un present on s’ha començat a assumir que cal
morir d’una manera tranquil·la i envoltat del cercle humà i familiar més pròxim,
ja és hora que també comence a progressar l’opció de nàixer segons les condicions
que marquen els pares, o més aviat la mare, això és, de manera assossegada, amb
l’ajuda de dones dedicades vocacionalment a l’ofici de comares, respectuoses al
màxim amb una decisió que no és gens fàcil d’adoptar per part dels agents implicats,
progenitors bàsicament. Perquè hi ha massa engany, massa pressió, massa de tot.
I els dubtes no s’esfumen fins que un no veu la criatureta que plora, que cerca
de seguida el pit de sa mare, nascut al mateix llit on dormirà fins que decidisca
emprendre el llarg camí de la llibertat i l’autonomia personal. Potser hi ha
qui pensa que nàixer a casa és un suïcidi, que retrotrau imatges d’antany, amb
criatures mortes i malformades, que és de bojos o de hippies, però resulta que avui hi ha una demanda creixent d’aquest
tipus de part. I salvant les distàncies amb el passat, no és gens agosarat,
sinó que és sinònim de progrés, en consonància amb el que succeeix als països
més avançats, allà on el sentit comú ocupa el primer lloc en el llistat de
prioritats, sempre amb la mirada posada en el veritable motiu de tot plegat: l’amor
incondicional.