LA TRANSMISSIÓ FAMILIAR DEL VALENCIÀ, Brauli Montoya i Antoni Mas.

Un dels últims llibres que ha arribat a les meues mans i que recomane fervorosament per diferents motius professionals i vivencials és La transmissió familiar del valencià, una investigació densa i rigorosa dels filòlegs Antoni Mas i Brauli Montoya que gira al voltant de la interrupció lingüística esdevinguda allà on el castellà ha penetrat amb més virulència, això és a les grans ciutats: València, Alacant, Castelló i Elx; i a les poblacions mitjanes del País Valencià: Alcoi, Sagunt, Burjassot, Alzira, Borriana i Gandia, entre d’altres. Paradigmàtic del context lingüístic que caracteritza aquest territori des dels inicis del segle passat, l’estudi s’estructura a partir de cinc eixos principals: marc teòric i metodològic; cronologia del procés d’interrupció, territorialització del procés, argumentació de la interrupció i revernacularització en la llengua pròpia del país. I encara que, en part, es nodreix d’estadístiques i dades de caràcter demolingüístic i sociolingüístic, també compta amb les aportacions de testimonis directes d’arreu del país, testimonis anònims que serveixen, tot plegat, per dibuixar una situació descoratjadora però certament reversible, això segons les sensacions que destil·la el llibre en la seua totalitat. Una obra d’obligada referència on es veuen reflectides les actituds, postures, mites i prejudicis dels habitants d’aquestes terres envers la seua llengua; una obra que em fa molt de goig recomanar ara i ací perquè jo mateix vaig participar-hi amb una sèrie d’entrevistes realitzades a diferents veïnes i veïns del meu poble, Sagunt. I una obra rica que, en definitiva, es podria resumir amb unes paraules de Carme Junyent, professora de lingüística general de la Universitat de Barcelona, presents en el Informe sobre las lenguas del mundo de la UNESCO. La cita, en castellà, diu el següent: “Tal vez valga la pena pensar qué experiencias puede haber tenido un abuelo que se niega a transmitir su propia lengua a su nieto porque cree que con ello le hace daño –y éste es un problema que está afectando a millones de personas- o hasta qué punto ha de haber sido humillado alguien para pensar que su lengua no sirve para nada, ni siquiera para hablar a sus hijos como a él le hablaron sus padres”. En general, una magnífica mostra per entendre el com i el perquè de la situació lingüística actual. I tot, sense buscar culpables. Imprescindible.

Raspall i integració

Per bé que siga la modalitat pobra de la pilota valenciana professional, el raspall és un joc farcit d'elements populars i ben capaç, a més, de mostrar l’espectacularitat de l'esport propi d'aquestes terres. Sacrificat, dur, i predisposat, com se sol dir en el llenguatge dels trinquets, per als homes de la pilota, homes bragats i en certa mesura extemporanis que saben caminar sols pels viaranys d’una disciplina amb una gran dosi de rudesa, molt arcaica i de rituals senzills: no hi ha corda, la pilota corre arran de terra, molts quinzes -punts-, s’aconsegueixen per esgotament del contrari i els aficionats ocupen la totalitat de l’escala, plenament fusionats amb les travesses i el ràpid discórrer de les partides. D’un temps ençà, a més a més, el raspall anuncia pels cartells un pilotari de nom Sidhamed, que és originari del Sàhara i que ja s’ha proclamat campió de la lliga professional de la modalitat. L’únic jugador no nascut per aquestes contrades mediterrànies que s’ha guanyat un lloc en els trinquets que, a hores d’ara, arreglen partides de la modalitat, fonamentalment els situats més enllà del sud del riu Xúquer. Sens dubte, una magnífica notícia per a la pilota valenciana en general que demostra el potencial d’aquest esport, allà on tothom se sent part indissoluble de l’entorn que l’acull i troba una raó de pes per identificar-se amb alguna cosa diferent al València Club de Futbol, les falles o les paelles de marisc. I a sobre, guiat de vegades per l’actual mite de la pilota, Waldo d’Oliva (La Safor), potser el pròxim a figurar en el panteó d’aquest reduït i minoritari espai d’imatges i estampes del passat que representa el raspall. Per tot, cal suposar que Sidhamed continuarà vestint-se de curt, identificat plenament amb una terra de la qual ha pres la llengua i les tradicions més arrelades. Molts oriünds no poden dir el mateix. Beneïda integració.

Font de la foto: El País (Comunidad Valenciana)
Notícia: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/12/valencia/1329070958_083538.html

Qualsevol nit pot sortir el sol

Imagine que ja l'haureu vist, però definitivament, em lleve el barret amb aquest vídeomuntatge de la cançó de Jaume Sisa, Qualsevol nit pot sortir el sol, una cançó, d'altra banda, amb una evident càrrega nostàlgica i costumista.

Sarsaparrella

Ara que estan tan presents a les nostres rutines les begudes espirituoses de la marca coca-cola, sempre és d’agrair trobar per la xarxa referències d'una planta les arrels de la qual servien antany per elaborar refrigeris similars d’excel·lents i diverses propietats: la sarsaparrella, sense anar més lluny, potser un dels depuratius més estesos per aquestes terres mediterrànies fins que la modernitat i les noves tendències es van imposar de manera global i definitiva. Coneguda sobradament per les generacions majors de cinquanta anys, el consum de sarsa pareix haver caigut avui en l’oblit, només rescatat a través d’evocadores paraules que, de retruc, recorden també aquelles xicotetes empreses familiars que s’alçaven arreu de tots els pobles valencians. A Sagunt (Camp de Morvedre), per exemple, hi havia la marca Vives, una casa amb certa tradició popular que, a més de sarsaparrella, elaborava llimonada i potser també distribuïa litines, aquella aigua de sabor agradable i lleugerament picant que s’aconseguia afegint unes sals molts particulars. Pocs són els vestigis actuals que queden d’aquell món que solia prendre tots aquests refrescs en funció del dia i del moment, bé per als diumenges o dies de festa, bé per a una simple i sacrificada jornada de treball en el camp. Si de cas, només els envasos, convertits ara en extraordinaris, i també caríssims, objectes de culte. El que són les coses...