Demagògia de la immigració

A propòsit de la immigració jo no sé si serà bona o dolenta, però sí que és veritat que des que els nouvinguts s’asseuen a les escoles i instituts del País Valencià s’ha recuperat en part una pràctica ja en vies d’extinció per part dels oriünds, això és la de fer xicotets però agraïts presents als professors i mestres que intenten integrar-los en les tradicions i costums de per ací. Demagògia? Potser. Però en qualsevol cas, gens comparable a la que fan els nostres polítics, sempre tan gustosos de jugar amb el que abans era racisme i ara, un eufemisme encobridor: inmigración ilegal.

Sant Joan, Sant Antoni i Sant Josep

Enllaçant de nou amb la festivitat de Sant Antoni sí que caldria remarcar el caràcter plenament popular que pareix identificar-la en clara contraposició amb les altres dues festes del foc que es realitzen pel País Valencià: Sant Joan i Sant Josep. Si bé es mira, la que celebra el solstici d’estiu ja s’ha convertit en un fenomen de masses desaforat i antinatural que només serveix per emmerdar la Mediterrània un poquet més. I pel que fa a la festa reverencial de Sant Josep, doncs ben poca cosa es pot afegir que no siguen les imatges d’uns ninots ben decadents que no ja per coents però sí per caducs, no sorprenen més que a Canal 9 o als turistes fascinats pel mite del Levante feliz. Un zero, a més, en l’apartat de relació amb el veïnat, clarament en desequilibri si el fet s’analitza en profunditat: mentre els uns suporten l’escàndol, els altres consoliden el caos. Sense res a canvi per les víctimes, ni tan sols un miserable plat de les paelles que es guisen pel carrer. Almenys per Sant Antoni sempre tindrem embotit i qui sap si creïlletes, una festa encara viva paradigma del que antany devien ser les altres dues: fer foc dels mobles vells. Així de simple, així de clar.

La foguera de Sant Antoni plantada a Sagunt amb el remat d'un ninot artesanal que, pel que diuen, és l'alcalde. Tot disposat perquè creme bé. Els mobles estan camuflats per les branques del pi.

Sant Antoni 2010. El foc de casa no crema

Definitivament, la festivitat de Sant Antoni a Sagunt pareix consolidar-se amb el pas dels anys tot oferint un ventall d’actes culturals i tradicionals que comencen i acaben amb el patró de la Diabòlica de Morvedre, un conjunt de gent vinguda de tota la comarca disposada a cremar-ho tot a ritme de tallers, correfocs, concerts i cantells de llonganisses. Tot molt atractiu doncs, realment sorprenent si a més es considera que la iniciativa es porta a terme en un raconet de la plaça Major de Sagunt, que no és poc, i també compta amb el beneplàcit de l’associació Amics del Cavall i els sempiterns i impertorbables organitzadors dels bous al carrer. En conjunt, una festa amb un sabor ben popular que sens dubte fa bona la coherència, el compromís i la seguretat de la colla de dimonis que la porta endavant, els mateixos de sempre d’altra banda, els de la bandereta sense el blau. Perquè alguns se saben el camí: fer, fer i fer. I qui vulga entendre-ho, que ho entenga.

Monedetes, xavalletes...

No sé si és encertat dir-ho així, però des d’una perspectiva estrictament popular, la numismàtica desprén un aire cíclic i generacional capaç de ser encabit dintre d’una relativa modernitat. D’aquesta manera, si fa ja uns quants anys eren els nostres avis els qui ens havien d’explicar les quantitats monetàries que es movien pel seu temps i alguns ens hi féiem creus per saber què era allò d’un gallet (cinc cèntims de pesseta), un xavo (deu cèntims), o un quinzet (vint-i-cinc cèntims), ara som nosaltres els qui hem de recollir el testimoni i explicar a les futures generacions les unitats monetàries que movíem per aquestes terres fins a l’arribada de l’euro. Un euro que, per cert, ha recuperat el cèntim i que malgrat el temps que porta en funcionament, encara no ha aconseguit esborrar del nostre subconscient al duro i la pesseta. De fet, és molt interessant comprovar com les referències a l’hora de comptar s’hi mantenen, d’igual manera que també ho fan d’altres més antigues ni que siga a través de frases fetes: ser més fals que un xavo rovellat; o cançons tan del gust dels valencians com “La manta al coll”: per dos quinzets un puro, per tres una pipa... Per no parlar del revers de les monedes, això sí que no ha canviat.

Bon i correcte any 2010

No per ridícula, però sí per freqüent, la mania de dir feliç any i no bon any s’ha convertit ja en un costum lingüísticament erroni que ha possibilitat, fins i tot, veure-ho reflectit pels llums que envaeixen les places i els carrers. No cal dir, en aquest sentit, que d’igual manera que de feliz Navidad diem bon Nadal, també deuríem fer el mateix a l’hora de felicitar l’any. Del contrari, només caurem en vulgars traduccions que en res ajuden a visualitzar el procés de degradació de la llengua catalana per terres valencianes. I això sense comptar en altres de millors: nit bona en comptes de nit de Nadal; o nit vella en volta de nit de cap d’any. Però bé, al cap i a la fi, com diuen alguns, tampoc és qüestió d'escalfar-se. Avui només és dos de gener i les modes són les modes, a pesar de tot. Us deixe per tant. FELI...; BON ANY a totes i a tots.