Sefarín el legal

Aquesta és la història d’un personatge del poble que ha pujat i ha baixat com la bromera del vi, d’una excel·lència que tal com diuen a la ràdio porta el nom de Sefarín, i no Serafín, d’una figura extraplana que és un home legal, qui sap si dels més legals que abunden pel país, tot un exemple a seguir, paradigma del valencià de soca-rel que triomfa en la vida: d’arrels puritanes i d’aparença seriosa, blaverol a més no poder, i aficionat, per molt que em pese de dir-ho, al joc de pilota valenciana. Un fenomen. Un model a qui últimament li ha pegat per refugiar-se en la legalitat quan ha admés, amb gran formalitat, que afavoria mitjançant adjudicacions directes una de les empreses conxorxades amb la causa del seu partit insondable, l’únic i gran partit que mana i s’estova per aquestes terres, “El Partit”. Sefarín és escrupolós i docte. A banda, clar, dels immigrants que dormiten a sota dels ponts, sap perfectament que en el seu regne no hi ha res que siga il·legal, que tot és un simple dictat, una doctrina que cal aplicar sense que els fidels correligionaris del poble se n’adonen i alcen el cap. Molt simple, molt diàfan, tampoc és qüestió d’instaurar una moda. Ni els burros entropessen en la mateixa pedra. Perquè ací tot és legal: fer apartaments de trenta altures, o més, a primera línia de la mar, i a segona, és legal; i gastar-se un dineral en espectacles d’alta volada farandulera i catòlica també ho és; i ignorar els dictàmens del tribunal Superior de Justícia pel que fa a la unitat de la llengua catalana també, com no; i menysprear les víctimes de la tragèdia del metro a València també; i boicotejar i enfonsar l’ensenyament públic també, només faltaria; i precintar repetidors i emissions televisives també, evidentment;... Tot és legal, tot. I a qui proteste o pregunte, a la forca, per no dir a la merda, que queda més transgressor. Ara bé, és ètic? arribarà el dia que Sefarín i els seus col·legues de comparsa aniran a mamar-la pels tarongers que tant defensen? Arribarà? Aniran? La resposta, amics del costumari, seguirà sent un NO, un rotund i interminable NO. Però fins a quan, senyor, fins a quan!

Brosseta psicodèlica

Potser fou l’espessa boira psicodèlica que envoltava l’espai, potser fou la contínua llista de clàssics que es van entonar per a glòria dels molts incondicionals allí reunits, o potser és que alguns portàvem massa temps desitjant que The Wailers desembarcaren a València per recordar-nos el llegendari Bob Marley i una de les seues obres capitals: Exodus. Però la sensació general és que el concert fou massa curt. I no per l’escassa hora i mitja de música que oferiren, certament podien haver-ho allargat un poc més; ni tampoc pel breu regust de pau i benestar que a un li deixen peces com Jammin o Redemption song, sinó perquè després de tot el recital costa abandonar una sala a petar de gent sana, tranquil·la, tan sols preocupada de gaudir d’una vertadera religió, el reggae, harmònica i pacífica mescla de ritmes africans, melòdics i sempre gustosos de sentir. I de percebre i olorar, per descomptat...