Altres assumptes...

dilluns, 28 de desembre del 2020

Neu


Fins ara, la neu havia aparegut de manera esporàdica. Una lleugera capa que enfarinava la terra i oferia una estampa idíl·lica sobre les teulades de les cases i sobre els balcons, a caramull d’aquesta matèria blanca que sol anunciar-se a poqueta nit i descarrega mentre les persianes romanen abaixades i els ulls es mantenen aclucats. Els matins, per això, solen ser espectaculars, un despertar lent i pausat de la letargia que convida a prendre un calentet i a endreçar casa a fi de passar el dia, tot el dia, entre el caliu de la llar. I tapats amb una manta. Curiosament, sol veure’s més gent pel carrer els dies de neu que els dies, diguem-ne normals, tot i que com sol ser habitual, els comentaris que se’n desprenen allunyen qualsevol efecte sorpresa, o millor dit, qualsevol sensació de novetat. És clar, els oriünds n’estan acostumats. Jo no. I per a mi, per als meus, tot és nou, un impacte paregut al d’aquell que no ha vist mai la mar i es queda petrificat davant la immensitat de l’aigua un dia de lluna plena, amb la carena que resplendeix per l’efecte del lluent. Té un component fortament hipnòtic, la neu, de veres que sí, més o menys com el foc, més o menys com qualsevol element natural en el seu estat salvatge. Sentir-la en la pell de l’home resulta curiós i instructiu, això com a mínim. De seguida, les mans adquireixen un to rogenc i gelat quan hi prenen contacte. I la sensibilitat intacta dels dits i els palmells deixa de respondre a l’instant. Tanmateix, resulta inevitable. Ara un ninot de neu, ara una costera per on deixar-se caure. O la tendència gairebé suïcida d’estacar els peus en un toll de neu verge que cobreix els camps de blat. Ben a la vora del camí, les xemeneies de les cases regolfen fum de manera contínua i la llenya crepita i crema mentre els més vells de la contornada passegen pel carrer alhora que amollen una sentència que ja em té fins als nassos: «antes sí que nevava, esto no es nada». Doncs això. Tot és qüestió d’acostumar-se, perquè cada lloc construeix el seu inventari semàntic o les seues frases per l’ocasió. No res frena, en canvi, el compassar de les estacions...

dissabte, 26 de desembre del 2020

Riberenques

Una part dels girs i l’entonació lingüístiques que ronden per la Ribera els podem comprovar en aquestes dues mostres paròdiques de les pel·lícules Braveheart i Pulp Fiction. Sens dubte, un testimoni de gran valor humorístic que alhora ens endinsa en el caràcter barroc i còmic dels valencians del sud. En el primer, destaca la temàtica grollera i eròtica, amb paraules com totis (o tòtils, que és una espècie de gripau) i fogones (eina de cuina que en aquest cas fa referència al grau d'excitació sexual). En el segon, què no dir del gran doblatge i les reflexions al voltant dels plats més típics de la gastronomia valenciana: l’arròs de senyoret i l’allipebre, per exemple. Tot un plaer. Ací van, gaudiu-los.

dimarts, 22 de desembre del 2020

Cèrvids

El bosc desperta compassat amb les primeres boires hivernals. Un capa de gel cobreix les praderies i pinta de blanc tot allò que ahir de vesprada era verd i tan verd, roques cobertes de molsa que posseeixen el romàntic passejant. A la recerca dels últims bolets, ja en procés de descomposició com a conseqüència de les temperatures gèlides, els sorolls de la natura ocupen l’instint d’aquell que s’hi ha deixat caure avui. I de sobte, li crida l’atenció una manta espessa d’herba fresca i humida sense cap badall en el cel que li done claredat. Pins interminables que amaguen la profunditat del no res. Costera amunt, el crepitar de les branques caigudes anuncia que el bosc cobra vida mentre s’enfila cap a les crestes del cim. I una manada de cèrvids capta l’objectiu de la càmera i immortalitza un instant meravellós. Són cabirols i n’hi ha un gavadal! Pasturen tranquils després de les successives batudes que els caçadors de la zona encapçalen orgullosos setmana rere setmana. I ara reposen sense l’estrèpit dels tirs. Alguns es queden paralitzats davant la presència del visitant perdut i inofensiu, un segon, només un segon, i de seguida marquen el camí que traça el mascle dominant, majestuós, cornamenta poderosa. L’aspecte llobregós de l’espai convida a buscar més moviments d’aquest estil entre l’espessor i el temps s’accelera quan s’escolen alguns sorolls diferents al brunzir del vent. Crec, crac, crec... Aleshores hi apareix, estampa imponent, galopant sense enemics ni oposició, si fa no fa a uns cinquanta metres, taca blanca en el cul que s’esvaeix alertada per la presència d’aquell que, feixugament, entropessa amb les pedres, que s’esvara pel terreny, que s’embolica amb les argelagues i els esbarzers. Caigut en terra, la batalla resulta desfavorable per a un oponent de ciutat. I rendit, torna a la clariana de la font on un altre grup nombrós de cèrvids se’l mira familiaritzat. Desapareixen sense pressa conscients que els humans es divideixen en dues categories: els que disparen i maten; i els que se sorprenen perquè encara queden llocs en el món on la natura es lliure i salvatge. 


 

divendres, 18 de desembre del 2020

Dubte

La crítica, aquella entesa com una lleugera disparitat envers l’opinió generalitzada, està molt mal vista d’un temps ençà. Corren mals temps per a la vida, certament. I això no ajuda. No. Morts per ací i morts per allà. I entretant, qualsevol expressió de dubte, per irrisòria que siga, es veu sotmesa a l’imperi d’una realitat incontestable que acoquina la població i la subjuga sota l’amenaça d’un panorama desolador i apocalíptic del qual ningú no pot escapar. Ningú. Una simple pregunta, en aquest sentit, pot ser motiu de denúncia infame o objecte d’etiquetes indecoroses: suïcida, paranoic, assassí, irresponsable, feixista... I això té un cost, evidentment. Tanmateix, els dubtes persisteixen. I de sobte, un es desperta entremig d'un laberint, amb noves restriccions sobre la taula, amb noves normes que han de ser acatades pel bé de tots, amb nous avisos suposadament conciliadors però que resulten contradictoris amb allò establert a penes fa unes setmanes, o a penes fa uns dies. A treballar i a callar, heus ací el gran què, el gran missatge. Però almenys a mi, des de ben menut, m’ensenyaren a dubtar i a valorar l’alternativa, a distanciar-me de la unilateralitat de tot plegat i a veure les coses amb certa perspectiva, per bé que manaren "els meus". La reflexió sempre per davant, no debades hi ha molt de frau repartit pel món. I el pensament únic és perillós. Obvia, de fet, la varietat cromàtica de la vida i els diferents camins que marquen, per exemple, les escorces dels pins. Així que sí, cal obeir, no diré que no. Però sereno. I a pleret. Perquè jo no me’n vaig, soc qui torne.

dimarts, 15 de desembre del 2020

I Brad Pitt em salvà del sopor...

Vaja per davant que no tinc per costum compartir el que em passa dins l’aula, de fet em negue en redó des d’aquella experiència iniciàtica en el Baix Segura que quasi em costà la pell, el futur i jo què sé quantes burrades més que preferisc no citar perquè em trobe immers en l’última setmana de classe abans de les vacances de Nadal i avui he tingut un d’aquells dies que en un principi semblava mortífer i, a la fi, ha resultat magnífic. Podria haver entrat en col·lapse, de fet, però això no ha passat perquè amb el temps d’experiència acumulada dec haver aprés a torejar els factors incompatiblement compatibles que es donen cita cada dia en un institut de secundària.

La meua parròquia estudiantil, a tot açò, em deu considerar a hores d’ara un docent d’aquells que en diuen estrany, dels qui fa i desfà al seu gust, el típic que busca l’aïllament a l’hora d’esmorzar i que defuig el debat en les interminables sessions d’avaluació, altrament dites les ovulacions. Un professor a mig camí entre la il·lusió i la desil·lusió, sense cap intenció de fer barret en la sala de professors i aliè a les pedagogies revolucionàries d'aquest present alienador que imposa un boç a la cara mentre l’alegria de l’adolescència ens passa per davant sense ni tan sols parpellejar. Potser és que soc un incrèdul. O un meninfot. Potser és això. Sí, és ben possible. O potser, també, és que els alumnes són animetes càndides que cal apreciar de cap a cap. Feliços i despreocupats malgrat les circumstàncies. Almenys a mi no em diuen profe, que ja és dir. Em diuen pel meu nom. I això em fa feliç. Pel·lícula, per tant. De l’Antiga Grècia, a més a més. I un alumne fabulós que me l’ha portada en un pendrive. Allí tot ell, perseguint-me per l’escala mentre jo pujava taciturn perquè una alumna obsessionada per les notes m’havia exigit, moments abans, dos dècimes més en un examen. Dos dècimes? Això només, reina? En fi. Troya que ha caigut. I Brad Pitt en plena efervescència. Que guapo, por Dios! ha exclamat una alumna. I no ha parat de dir qué guapo, por Dios durant les dues hores que Brad Pitt ha desfilat per la pantalla matant sacerdots i prínceps troians. I després ho ha dit la seua companya. I l’altra del costat... I jo he hagut de llevar la pel·lícula momentàniament per a posar un poc d’ordre en un galliner que es  descontrolava per moments. Però és que era guapo de collons, ho és, de fet. Despitralat, fibrat, musculat, tot un cànon de bellesa que, evidentment, ha despertat també els instints més primaris del mascle de la classe. ¿Y yo qué? Tu res, borinot! Tu a callar! I així estant és quan la sirena m’ha salvat de caure en un debat estèril on no hi havia color. Perquè un moniato és un moniato. I Brad Pitt sempre serà Brad Pitt. Amb trenta, amb quaranta i amb seixanta anys...

Tenia cita, poc després, amb els futurs candidats a engreixar les llistes d’estudiants de les escoles municipals d’adults. Els meus estimats alumnes d’FPB. I va i resulta que avui no tenien ganes fer classe. Novetat absoluta! Així que m’han demanat passejar per la mar. I jo els he dit que sí, com no!, que el dia romania enterbolit, però que malgrat això es veia l’horitzó. I de camí cap a l’infinit, un s’ha descarregat una brúixola en el mòbil. I ha identificat el Montgó al sud, i els cims del Desert de les Palmes al nord. I m'ha comentat el trànsit marítim, que és un factor humà que altera el paisatge. I després m’ha dit que l’aigua no es filtra en les mallades del Saler i que per això s’entolla després de cada temporal. I jo li he dit que, segurament, tenia raó i que el que em contava era molt més valuós que les històries que em sol contar qualsevol altre dia de classe, diguem-ne normal. I al remat, ha tornat xarra que xarraràs a l’institut per un senderi meravellós on un altre alumne ens ha explicat la diferència entre un pi blanc i un pi pinyoner. I jo, pensatiu perquè no donava crèdit, he desfilat per fi cap a casa conscient que per un banda Brad Pitt m’ha salvat de caure en el sopor del clima prevacacional i la humitat de l'ambient m’ha refrescat el suficient com per intentar-ho de nou demà, des de primera hora, a la trinxera nostra de cada dia.

dimarts, 8 de desembre del 2020

Pilota en temps de COVID

Puchol II, campió individual per tercera vegada
Puchol II, campió individual
d'Escala i Corda per tercera vegada
Després d’un temps apartat dels trinquets i de tot allò que es cou per aquests temples sagrats de la cultura popular, la pilota valenciana rebota de nou al meu dedins gràcies a les retransmissions televisives i condicionada per les circumstàncies actuals: sense públic, a porta tancada i tan sols amb una percepció virtual de l’època que ens han tocat de viure. No hi ha crisi sense aspectes positius, no obstant això. I bé es podria aprofitar més i millor aquesta avinentesa derivada de la COVID-19 per a atraure, allò que en diuen, nous patrocinadors, noves imatges corporatives, nous al·licients i noves audiències. Perquè no tot ha de ser una contínua lamentació ara que el personal veu les partides reclòs i a través d’una pantalla. Del negre al blanc, doncs. Perquè algú en sabrà d’aquestes coses, dic jo... I de moment, es va fent. I amb la cara ben alta. Heus ací l’exemple de pilota a casa, certament meritori. O el de l’espai cultural Pelai, també molt interessant. O en un altre àmbit, el de la mateixa À punt, implicada a la seua manera en la retransmissió en directe i sense talls dels Campionats Individuals de Raspall i Escala i Corda. Benvingudes siguen aquestes iniciatives, doncs. I que servisquen per a afrontar els reptes de la pilota en plena pandèmia i en ple segle XXI. Faena feta, no fa destorb.

Tenia jo, d’altra banda, un especial interès per veure la final del mà a mà entre Puchol II i de la Vega. I la veritat és que al marge del resultat, que fou molt aclaridor, 60-25 a favor del gran pilotari de Vinalesa, no s’ha de desmerèixer el paper d’aquest altre prometedor jugador nascut a Almussafes que domina les dues mans i que ha vingut per a delectar els aficionats com feia temps que no es veia. Ja li arribarà el moment, diuen què. Perquè és clar que a hores d’ara, Puchol II se situa un esglaó, o dos, per damunt. Un pilotari en plenitud de facultats, poderós i incontestable. Un bou de vint-i-nou anys que, atesa la superioritat demostrada al llarg de tot el campionat, ha tornat a obrir l’etern debat de disputar partides a l’antiga, és a dir, ell i una granera contra tres triats. En fi, la càtedra o els responsables de la fundació, o ell mateix, diran. Mentrestant, ací en deixarem constància, tot esperant que aquest present tan complicat reforce les bases del que ha de venir en un futur. Salut i pilota, no ens queda altra! I enhorabona al campió.

Un dels pròxims esdeveniments
que tindrà lloc al trinquet Pelayo 

divendres, 4 de desembre del 2020

Museu Escolar de Puçol (Elx)

Amb motiu de la publicació del meu darrer llibre Les Nostres Festes, fa unes setmanes vaig rebre un missatge d’un bon mestre de primària en el qual m’expressava la seua opinió sobre l’opuscle en si i em convidava, molt gustosament, a visitar l’escola en què treballava: el Museu Escolar de Puçol, situat al bell mig del camp d’Elx (Baix Vinalopó). «Uf, molt lluny», vaig pensar de seguida; «per a què anar-hi?»; «què se t’ha perdut a tu, allà baix»... No sé, supose que al meu dedins encara bategaven aquells particulars camins al sud que desembocaren en un llibre l’ombra del qual encara em persegueix i que tants temors m’ha creat des d’aleshores ençà. Sí, aquell llibre, aquell... Perquè si bé ho pense, ja són quinze anys, ni més ni menys. Quinze anys des que vaig fer classe en el niu d’incerteses i vacil·lacions en què cauen tots els professors de valencià que són enviats a les missions i són despertats, abruptament, del seu somni daurat de transformació del país quan ensumen les revoltes del riu Segura. Impossible. Del tot. Tanmateix, els anys passen. I els prejudicis es dilueixen. I les reticències de seguida són vençudes quan a l’altre costat de la pantalla hi ha algú que insisteix i et planteja una cosa molt simple i molt senzilla: fer escola. I a més a més, amb tu com a protagonista, que has escrit un llibre sobre festes genuïnes i amb el qual es pot generar un dia magnífic entre criatures que aprenen i mestres que estimulen a través de jocs, tallers i projectes educatius. Així que sí. «Sí», vaig dir finalment. «Hi aniré». I en efecte, ara no puc estar sense dir la meua. Perquè, tot d’un plegat, l’experiència fou fabulosa. Un privilegi, de fet. Des del principi fins al final. I és que el primer que em va cridar l’atenció fou una escola que, en efecte, és un museu. Literalment. Els alumnes van i venen entre classes i espais on s’hi exposa la forma de vida lligada a la terra que ha caracteritzat el camp d’Elx des de temps immemorials: oficis, botigues tradicionals, atifells de conreu... I a més, hi són part activa: guien, presenten i plantegen dubtes. Sense cap indici d’estar clavats en un sistema educatiu rígid i basat en l’acumulació absurda de continguts. Només això. Utopia i llibertat. Un gust en aquests temps de pandèmia mundial en què un llibre o un simple brot de palma es poden transformar en un somni o en una bonica flor.

dilluns, 23 de novembre del 2020

Gel

La rosada blanca s’apodera dels camins mentre les fulles marcides dels xops s’hi acumulen i esgoten els seus últims moments de protagonisme tardoral. A poqueta nit, les temperatures cauen en picat fidels als bioritmes d’una contrada on la foscor és sinònim de fred i de fum a les xemeneies. Llar que brama. Llenya seca de carrasca mesclada amb resina seca de pi. Quan un s’alça, quan ho fa, els moviments lents són la tònica dominant. I la mandra s’eternitza al compàs d’uns minuts que passen a pleret. Tic-tac, tic-tac... No hi ha ganes, certament, a quin sant! Tan bé i tan confortable com s’està en un sobre que durant les llargues hores de pau i silenci nocturns ha absorbit el fred penetrant que congela els bassals. Del verd al blanc. Quan hom es fixa en el termòmetre s’adona que són les deu del matí i que encara fa un grau negatiu. I que el calendari marca una data que sí, que significa moltes coses i que té una gran transcendència històrica: 20 de novembre; però que a mi, ara per ara, ja no m’importa. Gens ni miqueta. Les notícies m’importen poc, de fet. I alguns morts, ben morts estan. Ai. El contacte amb l’exterior, altrament, es redueix als pocs cotxes que circulen per la carretera. I els dies, més aviat els caps de setmana, s’esfumen a la recerca d’una harmonia definitiva que arribarà en breu, potser quan les muntanyes estiguen cobertes de neu i els cérvols i els cabirols s’acosten als camins a la recerca de sal o d’herba tendra i fresca. De moment, però, el verd s’hi fa omnipresent mentre brilla el sol. I el terreny s’emporpra a la llum del capvespre. Un servidor apura els últims dies de la temporada dels esclata-sangs, allò que per ací en diuen níscalos, refugiats en la molsa i la vegetació i encara amb energia suficient per animar les llargues passejades per les clarianes del bosc. Ja no en queden, de gírgoles, tanmateix. I els fredolics s’apoderen dels marges de les savines formant reguitzells interminables. La digestió és lenta una vegada hom pren el sofà i es colga sota la manta, al caliu de la llar de foc i amb aquest perfum característic de llenya cremada que tant costa d’arravatar. El mes de desembre, definitivament, s’albira més enllà de la carena nuvolosa i solitària...

dimarts, 27 d’octubre del 2020

La nit

Els gossos lladren a la nit, entremig d’un silenci profund i penetrant. Qualsevol indiscreció, qualsevol sorollet, altera la seua pacífica somnolència i els trau de la letargia que imposen les estrelles, omnipresents en un cel ras i insondable, on a penes es perceben les ombres dels núvols ambulants. La llum de la lluna reflecteix de manera intensa durant les nits que l’astre s’erigeix com a protagonista de l’espectacle. I el so reconfortant del rierol compassa una harmonia que, de vegades, resulta terrorífica, sinònim de por quan la foscor impregna per complet l’ambient. El vent, sens dubte. Això deu ser el vent, que bufa fort i sibilant i s’apodera del paisatge solitari i fa caure les fulles caduques dels xops, l’emblema indiscutible de la tardor per aquestes terres. La carena evita el meu col·lapse melancòlic i també el vertigen terrible i fosc que amera cada nit que passe atansat en el balcó. El relleu de les muntanyes s’alça a la llunyania i talla la respiració. Al seu bell mig, al capdamunt d’un cim cobert de pins, deu córrer el cérvol, i el cabirol..., allà enmig del fred intens, protegit per una cornamenta de mariscal, símbol ara i adés d’unes terres despoblades i verges, lliures però condemnades. La paradoxa de tot plegat. La música sona a dins de casa, una melodia gustosa que ve molt al cas. Forma part de la banda sonora d’aquest documental tendre i meravellós que rendeix tribut a les estacions de l’any, codirigit per Jacques Perrin. Les saisons, es diu. Una de les cançons s’anomena ‘The Magic World’ i mentre sona m’endinse en les tenebres nocturnes, al mateix temps que els gossos deixen de lladrar i em deixen taciturn davant una estampa impagable i que em recorda la bellesa del món que m’envolta, la fugacitat d’un temps que ara vola imbuït pels fantasmes del present.

dimarts, 13 d’octubre del 2020

Pont d'octubre

La carretera s’obri davant meu i completa un cercle estrany, certament estrany. Deixe enrere quatre dies que, en qualsevol altra circumstància, hagueren resultat sanadors i reconfortants. El temps tardoral, a més, augmenta la contrarietat. I la tonalitat verdosa dels xops decreix de manera proporcional a l’avanç del camí cap a València, ara més lluny, ara més prop. El vent m’acomiada sense embuts i s’enduu un sol que, en qualsevol cas, es manté poderós fins l’arribada de la nit. Les temperatures cauran amb estrèpit quan la brillantor s’oculte entre muntanyes, això ho sé, però jo ja no ho veuré... No. Ja no hi seré, de fet. Dormiré a tres-cents quilòmetres de distància. I m’hauré de conformar amb retenir en la memòria les imatges i els records de quatre dies que saben a poc, a molt poc. Four days, més o menys com en aquella pel·lícula fabulosa que es deia The bridges of Madison. Tanmateix, no hi ha temps per a nostàlgies. I el temps es buida mentre dura el pont festiu. Els camins sinuosos de la zona ens fan parar a la zona boscosa del Autillo i també en aquest poble preciós situat entre roques arenoses que rep el nom de Chequilla. Una antiga pista forestal, alhora, ens connecta entre cérvols, savines i pinedes amb el poble de Peralejos de las Truchas. I per bé que ja n’havíem sentit parlar, de la seua bellesa i del seu encant, el que veuen els nostres ulls, ens connecta de ple amb la natura agrest i solitària, amb una natura plena i harmoniosa. Llibertat condemnada! El senderi avança entre planícies d’argelagues i timonet, amb marges de pedra caiguts que ja mai no seran reconstruïts. I quan la immensitat ens abraça i ens acull, apareix, de sobte, el gran riu, el Tajo, claríssim i en consonància amb la morfologia del terreny. Revoltes i salts d’aigua. I, mentrestant, aquell pescador que tracta d’enxampar els grans peixos que donen nom a aquesta població enclavada entre llomes i valls. El cel, ple de voltors que planen, marca l’abundància i la mort a parts proporcionals... Per què, em pregunte jo, aleshores. Per què? Però la incògnita perd el sentit de camí cap a València, quan la fi d’aquest pont festiu del mes d’octubre m’escup directament sense martingales ni estampes bucòliques que valguen. La pau, aquest bé tan preat!  

diumenge, 20 de setembre del 2020

Lapònia (espanyola)

I allí que ens hem traslladat, coberts per les nits ja fredes del mes de setembre, sota un cel enterbolit durant el dia i entapissat d’estrelles durant la nit. Vistes fabuloses que ens alegren l’existència, mentre un pensa i repensa sobre les mil i una raons que l’han situat ací, en plena Lapònia (espanyola). Fum de sutja que emana de les xemeneies que ja ensumen la tardor. I després, l’hivern. Pluja i neu. Gel a les carreteres i als camins. I nosaltres al bell mig, de moment abillant la casa, familiaritzant-nos amb l’entorn, proveint-nos de llenya i a recer del caliu familiar. Tot ben bonic, sí, però també molt sec i molt auster. Senzill, si més no. A penes fa una setmana, encara... De sobte, renillen els cavalls, l’un de color blanc, l’altre de color castany, i el de més enllà, de pelatge bru. El riuet que se sent des de casa i que travessa el poble marca una separació entre el barri de nova construcció, tancat majoritàriament; i el casc antic, amb certa vida, amb gent que ens mira i ens saluda en una barreja de tendresa i estupefacció, sense acabar de trencar el gel: «Los nuevos vecinos, ¿no?». Estem en boca de tots, certament. Però ja n’hi haurà temps de parlar-ne, d’això. Els xiquets, mentrestant, s’enfilen pels caminals de terra i brossa, a la recerca d’un final que mai no arriba, que si ara una era, que si ara una pallissa, que si ara un tancat, que si ara una densa pineda... Ja de tornada, un oriünd ens para i enceta una conversa al voltant de la puresa de l’aire i al voltant del fred que fa per aquestes contrades: «Aquí hace mucho frío, pero mucho, mucho... En invierno, somos muy pocos, algunos de los que hay ahora se van en unos días, como mucho en unas semanas». I jo no puc evitar pensar en aquella pel·lícula titulada La resplendor, amb un inici pertorbador i molt en consonància amb les paraules d’aquest senyor. Preparem-nos per a l’aïllament, això és el que m’està dient. És clar que una cosa és la ficció que a mi em sobrevola i una altra molt diferent l’experiència engrescadora en què ens hem clavat. No crec que tarde a establir-me definitivament, per això. O sí, qui sap. Tot dependrà d’unes circumstàncies que em fan dubtar de tot, però que no em descoratgen. En absolut. Motivat i amb força suficient per acarar una nova etapa vital que fins ara només m'havia imaginat. Somnis infinits. Només això. Coses dels romàntics, tanmateix, que no saben mai quan s’acabaran tals somnis...  

divendres, 24 de juliol del 2020

Ben Stiller i Walter Mitty


Hi ha qui veu Ben Stiller com un graciós sense gràcia, hi ha qui diu que en la vida real és una persona de caràcter irat, que pateix un trastorn límit de la personalitat; i hi ha qui el detesta, directament. A mi, en canvi, sempre m’ha caigut simpàtic i, fins i tot, alguna vegada m’he atrevit a qualificar com a pel·lícula de culte aquest despropòsit anomenat Zoolander i a engolir-me, Deú sap quantes vegades, aquesta comedieta infumable que, en castellà, va rebre el nom de Una noche en el museo. A tu què et pareix? Deu ser que m’agrada dur la contrària. O que tinc tendència a fixar-me en la gent que està més allà que ací. O què en sé jo. Que aquest actor em fa riure, simplement, que ja és prou. Per això, precisament, malgrat les crítiques negatives que arrossega, també em va agradar, i molt, un dels pocs títols que ell ha dirigit: The secret life of Walter Mitty. Que sí, que és molt happy, i molt frívola, i molt falsa, diuen; però el cas és que jo l’he vista, com a mínim, cinc o sis vegades. I cada vegada m’agrada més. I el més important de tot, em relaxa. Em relaxa perquè té una banda sonora fenomenal. I em relaxa, sobretot, perquè retracta uns paisatges sublims que, almenys a mi, em dirigeixen de cap al meu món particular de somnis i divagacions: Islàndia i Groenlàndia, entre altres. Allí on algun dia aniré i em perdré, allí atrapat per la immensitat, on em plantejaré si paga la pena combatre els romanços, i el progrés, i el pensament únic que destil·la la cultura occidental. En fi. Algun dia. Far away. Lluny, molt lluny. Perquè aquest és el títol d’una de les cançons de la pel·lícula. Lluny. Sens dubte, una de les idees principals. La idea que fa que un simple però important treballador de la revista Life, l’encarregat de revelar els negatius de les fotografies, s’embarque en una sèrie de viatges i aventures potser inversemblants i delirants, però molt divertits, d’alguna manera o altra influïts per les al·lucinacions que es narren en el relat homònim de l’escriptor nord-americà James Thurber, de l’any 1939. Si més no, el qui va donar nom a l’anomenat síndrome de Walter Mitty, això és la tendència a somiar despert per a evadir-se de la realitat amb una freqüència preocupant. Això mateix.

dimarts, 21 de juliol del 2020

Sad Hill Unearthed


L’he tornada a veure. Il buono, il brutto, il cattivo. I aquesta vegada ho he fet motivat per un documental perdut en la immensitat de Netflix que es diu Sad Hill Unearthed; un documental que, almenys a mi, m’ha paregut una meravella. Pura passió. I no només perquè conta la consecució d’un projecte sincer i fabulós com és la reconstrucció d’un dels escenaris més emblemàtics de la història del cinema: el cementeri de Sad Hill; sinó perquè també convida a visitar un paratge d’un alt valor ecològic que, pel que es veu, s’ha convertit en lloc de peregrinació dels cinèfils del món cinquanta anys després del rodatge de la pel·lícula. Situat a Burgos, concretament al conegut com a Valle de la Mirandilla, molt prop de Santo Domingo de Silos. Sens dubte, un bon lloc per a perdre’s i, sens dubte, un bon lloc per a passar unes vacances en plena naturalesa, és clar que això ja hi arribarà. A hores d’ara, em conforme amb repassar una vegada i una altra l’escena final d’una obra mestra dirigida per Sergio Leone i datada de l’any 1966, be siga perquè em ve de gust, bé siga perquè un documental l’existència del qual desconeixia totalment, fa que m’emocione de bell nou mentre un mite com Eli Wallach corre entre les tombes al ritme de The ectasy of gold, si més no la peça musical del gran i recentment traspassat Ennio Morricone. Sobren les paraules, en aquest sentit. I els qualificatius. I això que, a banda del compositor italià, la figura que ronda tot el muntatge del documental és, ni més ni menys, que Clint Eastwood, que tampoc no mereix cap presentació, per descomptat. M’encanta, per això, quan els esforçats membres de l’Associació Cultural Sad Hill s’emocionen davant l’aparició en pantalla del qui consideren el seu Déu. I no m’estranya, perquè deu ser molt gratificant, la veritat, comprovar com un somni, ni que siga la posada en valor d’un cementeri fictici deixat perdre entre molsa i vegetació durant cinquanta anys, es fa realitat i es culmina amb les paraules d’un dels més grans, el senyor Clint. Desprén molta gratitud aquest documental, en definitiva, i molta bondat i molta honestedat. Respecte i altruisme, o simplement devoció pel cine. Sad Hill Unearthed. Molt recomanable, de veres que sí.

dilluns, 20 de juliol del 2020

Embruix



Les eres des del Picorozo de Megina
Encara amb el regust de l’infame confinament sobrevolant els nostres subconscients i amb l’etern avís que a la mínima les autoritats ens tornaran a encauar i a controlar sense contemplacions, ens encaminem drets cap als confins de la llibertat més pura que conec, la que no té altra eixida que la mort: la denominada zona zero de la Lapònia espanyola, allà en ple cor de les muntanyes i les serres de Terol, Conca i Guadalajara. Una nova visita amb tots els ingredients necessaris per gaudir de la natura i la pau en el seu estat més primitiu. Solitud i silenci, només el brunzir del vent, només el soroll compassat de l’aigua que raja de les fonts. «No podemos presumir de otra cosa», ens diu un pobletà només arribar-hi. Tanmateix, no cal. No és necessari. Sobren justificacions. La bellesa es presenta de manera innata i ens somou, sense intervencions, tant per a bé com per a mal, tan sols a l’abast dels pocs privilegiats que avui tenen la sort d’assaborir-la per una simple qüestió d’amor i de destí. Jo, el primer. Temps aturat. Estampa embriagadora. I l’olor de les savines, i després dels pins, arrenglerats en una perspectiva que hipnotitza i que es manté com sempre, i que saluda el nostre pas per les sinuoses carreteres cobertes d’ombra i de badalls que s’obrin entre el brancam i que permeten l’entrada del sol impietós, sempre present en les clarianes del bosc. Curiositat pregona del visitant que s’endinsa entre l’herba, la molsa i la roca calcària. Un embruix molt poderós, sens dubte. Per no parlar de les vastes terres on es cultiva el gra. I de les enormes vistes que ofereixen els pics que s’alcen entre pobles amb topònims desconeguts. Oblidats. Els pardalets sobrevolen l’entorn. Els voltors planen el cel clar. I quan cau la nit, les temperatures baixen fidels al clima continental, de forts contrastos també a l’estiu, molt sec, sequíssim, calor picadora durant el dia, frescor molt agradable durant la nit. I mentrestant, la flaire de les plantes aromàtiques, de les herbes i de les flors silvestres, que saturen els sentits i conviden a la llarga conversa a la llum d’unes estrelles resplendents convertides en un autèntic espectacle. No ho canvie per res, això. No, de veres que no. Perquè és una delícia immensa. Milers i milers d’astres entremig de la foscor més interminable. I, de sobte, alguna estrella que es mou i que brilla fent un senderi de foc. I jo, que em quedaria hores i més hores contemplant tal exhibició de força del firmament més net mai contemplat pels meus ulls. És clar que no poden presumir de res més els esforçats habitants d’aquestes latituds. Ho necessiten, potser? Ni de lluny. I que així siga mentre aguanten drets sobre els garrots. Guarde una especial predilecció per unes terres deshabitades que mai no m’han enganyat. Sempre franques, sempre honestes. Enguany es presenten verdes després d’un hivern penetrant, després d’una primavera plujosa. I els cérvols campen a pler. I els rius baixen plens de vida, transparents. Resulta inevitable no endinsar-se en aquesta aigua freda que brolla des del mateix cor de les muntanyes. I és realment difícil deixar enrere tan noble exuberància, d’una senzillesa impressionant, amb uns batecs de nostalgia que  s’allunyen a poc a poc camí de la nova normalitat i de la rutina imposada per la globalització. Que insulsa, la ciutat, quan apareix reflectida de bell nou entre carreteres i llums artificials... Que insulsa, de veritat.
Naixement del riu Cuervo

dimarts, 2 de juny del 2020

Coronavirus. Capítol 61: 'Adeu'

I una vegada entrats en el que les autoritats governatives denominen la fase 2 de la desescalada, és arribat el moment de dir adeu, l’adeu definitiu a un dietari que m’ha acompanyat durant tot aquest temps i que m’ha salvat de caure estrepitosament en l’angoixa més absoluta, en l’ansietat més depriment i en el pou d’inconseqüències i frivolitats que han campat a bastament al llarg d’una quarantena infame i demencial. Bon vent i barca nova, per tant. I fins al pròxim confinament, diuen els entesos, que açò va per a llarg. Ai mare. Per a llarg! Com si aquests gairebé tres mesos, hagueren estat curts! Curts, sí, és clar! Aguantant marea, que és com es diu per aquestes latituds. I entretant, a títol particular, un torrent d’emocions, de vegades contradictòries entre si. Perquè no crec que torne a passar per una etapa així, tan estranya i tan creativa al mateix temps, tan ociosa i tan desesperada, tan de tot. Reclusió forçosa o arrest domiciliari? Disjuntiva sense rèplica, sens dubte. Però algú haurà de respondre a tal pregunta. Algú amb capacitat, és clar, al marge d’uns viaranys particulars que almenys, per a mi, han representant un pou de somnis absoluts i literals, alguns preciosos i bells, alguns altres horribles i tristos, la majoria de caràcter reservat, allò que no es pot dir, ni escriure, ni res que no siga alçar-se del llit a les cinc del matí totalment desvetllat i incapaç de comprendre la ira d’un present embriagat d’interrogants. Però s’ha acabat, de moment. I per a la història quedaran tots els fragments de vida que cadascú, allí tot sol o acompanyat, deu haver acumulat, tant per a bé com per a mal. Aquell familiar que mor, aquell amic o amiga reclosos en una habitació, malalts, incrèduls, a veure-les passar. Records que, en qualsevol cas, caldrà revisitar de tant en tant perquè han estat certs, i tan certs, i tan palpables, i tan visibles, i tan pròxims: gent amb mascaretes, i aquesta desconfiança, i la por instal·lada al pensament, i tantes opinions distants, i el frenesí per tornar o no tornar a una normalitat que ja no tornarà a ser la que era. Disparitat en el poder. L’economia en primer lloc! Missatge principal. Déu cagat i recagat! Una cura d’humilitat, deuria ser. O un toc d’atenció als quefers rutinaris dels humans. Conclusions, tanmateix, les pròpies i les personals de cadascú, no res més. Vagareig dispers per un entorn que obri ja els primers badalls després de la gran perplexitat. Sempre ens quedarà la literatura, malgrat tot. I l’amor. I tots aquests jocs i entreteniments barrejats entre la pluja i el sol que ha entrat per les finestres. La felicitat entre el desastre. Així que fins a una altra, estimats lectors. I gràcies, moltíssimes gràcies per estar a l’altra banda. Sempre fidels a les incerteses d’un servidor rendit als designis de la vida.


dissabte, 30 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 60: 'Hàmsters'


Mai m’ho haguera pensat abans. De fet, en condicions normals haguera resultat inviable. I impossible. No un impossible de l’estil ja veurem o ja en parlarem, no, un impossible de veritat. Dels que no admeten rèplica. No. Sec. I així fins al pròxim assalt dels meus fills, on la resposta haguera estat la mateixa. No. Contundència al poder. Ni un clivell de dubte. Això és un pare, sí senyor! És clar que jo no comptava amb aquest maleït coronavirus, que ha pogut amb tot, també amb la meua resistència històrica a tenir animals a casa, dos hàmsters per a ser més exactes, Coco i Copito, entranyables a ulls de les meues criatures, que els qualifiquen de preciosos, de meravellosos, de graciosos i de tot. Tot floritures, tot. Tot per als hàmsters. Que si fan açò, que si fan allò, que si escalen, que si roden, que si mengen pera, que si mengen meló... En fi, que no caben de goig, els meus menuts, entusiasmats de veritat, que els han encaixat amb moltíssima il·lusió. Com jo, vaja, com jo, que també estic encantat, de veres que sí. Encantadíssim. Perquè si hi ha alguns animals que no puc veure ni en pintura i pels quals sent una especial animadversió aquests són els ratolins, o com vulga que es diguen ara, roborovski em pensen que són aquests, però a mi no m’enganyen. Ratolins són i ratolins seran. O rates menudes. O rates, directament, que collons! Ara per ara, tinc dos rates a casa, xicotetes i adorables, sí, però rates, al capdavall. I jo, doncs mira, no puc. És sentir la paraula rata i començar a posar-me nerviós, i a patir, i a sentir por, i repugnància, i tot plegat. Mentre escric aquestes línies, de fet, em ve a la memòria el personatge aquell de la novel·la 1984, el tal Winston Smith, que els tenia pànic i que no podia amb elles, tot el que vulgueu, però que fou torturat amb una gàbia de rates atacada en plena cara, el seu pitjor malson. Em va a la memòria també el dia aquell de ja fa molts anys, en l’època dels grans viatges de la meua vida, quan en una aldea peruana, en companyia de la meua Cris i envoltat de ruïnes inques, ens oferiren menjar kui. Una broma, vaig pensar. Però no, ni de bon tros. El menú no oferia alternativa ni tampoc hi havia la possibilitat de dir que no. Així que kui que vam menjar, tot cap a dins, ben especiat, amb uns tallarins d’aderezzo que mai abans m’havien sabut tan bons i tan exquisits. Rata a la saca! Mmmm, que bo!, dèiem. Amb aquelles dentoletes que sobreeixien, amb aquell entusiasme de la gent local per un plat que era típic i exclusiu de la zona. I vinga la graella de rata, i vinga, i vinga. Inoblidable! Confesse que no he passat més fàstic en ma vida. Però ara resulta que les rates han tornat a mi, i que les tinc a casa, i que les he de contemplar perquè això és el que se suposa que fan els pares moderns i comprensius d’avui. Maleït coronavirus i maleït confinament! Així que sí, no em queda una altra. Benvinguts sigueu, hàmsters, a la meua llar. Perquè casa meua, és casa vostra. Si és que hi ha cases d'algú...

dimarts, 26 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 59: 'Xicotets plaers'


Si del que es tracta és de fer un dietari estricte i d’apurar fins al màxim aquesta etapa històrica privada de llibertat, puc parlar d’algunes de les coses que he fet durant un cap de setmana en el qual he visitat escenaris vetats al llarg d’un confinament que ja no és tal. La mar, evidentment. I també algun que altre bar del poble, perquè és evident que al marge dels moviments més o menys distants que, de moment, ens permeten les autoritats, també cal complir amb un ritual oblidat en els darrers temps: l’esmorzar. Truita d’espàrrecs amb pernil, plateret d’olives i cacaus i vi mesclat amb gasosa, és a dir, allò que per aquestes contrades tothom convergeix a anomenar llimonà. Fresqueta. Una delícia per als sentits i per al paladar. I ja després, dret cap a l’immens espai obert que m’ha regalat el destí i que pareix predisposat ja a rebre multitud de visites estivals tant per a bé per com per a mal, allí amb un aspecte tranquil, com una bassa d’oli que se sol dir, amb gent, sí, però no amb tanta com es podria suposar. Gent tranquil·la en la seua majoria, present en l’arena i el pedregar interminable sense fer grans escarafalls, contemplativa en molts casos. Mescla de llengües: valencià, castellà, francès. Parelles d’enamorats, famílies amb menuts, esportistes... I pescadors, això sí, pescadors en abundància entre els quals m’he diluït tant de matí com de vesprada, allí tots postrats als peus de la mar Mediterrània enfront d’unes canyes immòbils, sense cap indici d’activitat marina més enllà de les moles de sorells i palometes que s’albiren superficialment. I jo amb un rall que no parava de treballar. Un llobarro, dos llobarros, tres... I per a acabar-ho d’adobar, un bon sopar amb uns amics. Amb distància, sense abraçades, sense besos. Tanmateix, tot ben compensat per una menja mai abans degustada i deglutida: llobarros torrats en una graella, a la brasa, fets amb fusta de taronger. Sense cap additiu, sense res, si de cas només amb un pessic de sal, perquè en realitat no cal gran cosa més. Perquè el llobarro és un dels millors peixos de la mar Mediterrània, depredador solitari que rep el nom de llop de mar a França o Itàlia. I que, segons Josep Pla, és el número dos en qualitat per darrere del corball. Número dos! Tanmateix, en el pòdium, perquè de la mateixa manera que el corball, tampoc el llobarro fa gust de peix. O almenys això assegurava aquell escriptor de Palafrugell, un detall sensacional que justifica el fet de no afegir cap salsa, ni cap guisofi elaborat, ni res de res. Només el llobarro i el seu consumidor, cara a cara. Piscifactoria al marge, és clar. Això no cal dir-ho! Bon profit, en qualsevol cas. I benvinguda
aquesta fase que ja anuncia el declivi temporal d’una pandèmia que potser reviurà els seus millors dies allà pels mesos tardorals... Pels mesos tardorals, per tant. Però no ara. Ara toquen els xicotets plaers.

divendres, 22 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 58: 'Paper higiènic'

Aclaparat per la paranoia, ara fa més de dos mesos, vaig eixir esperitat de la mar i de la solitud creativa que m’embriagava per por a quedar-me confinat i lluny de la meua família, quan encara no estava del tot clar fins a quan s’allargaria tot açò i un poc, o molt, nerviós, inconscient d’estar vivint els últims moments de vida de l’antiga normalitat. Era 13 de març. Divendres. Abans de tancar la porta del garatge, però, recorde que vaig mirar fixament un paquet de paper higiènic a estrenar, pres d’un encanteri derivat del pànic que ara he de confessar que fou cert, sí, i que em va empènyer a agafar-lo i a posar-lo a dins al cotxe, en un rampell. Acció gratuïta? Tot al contrari. Corrien els temps en què aquest producte s’exhauria dels supermercats, amb imatges certament incomprensibles de gent amb els carros a caramull de paquets i més paquets, tots a la recerca d’un tresor del qual ja ningú se’n recorda més enllà del moment en si, que tampoc cal descriure ara mateix. Necessitats primàries, només això. A més, el temps i els esdeveniments han demostrat que en la vida hi ha productes molt més importants com la farina i el rent. No obstant això, algú hauria d’explicar per què, és a dir, per què aquella dèria sobtada pel paper higiènic. Perquè jo no ho vaig entendre aleshores, i tampoc no ho entenc ara. Amb més raó, si de cas, després d’obrir el maleter del meu cotxe i trobar-me amb la sorpresa que sí, en efecte, el paquet de paper estava en el mateix lloc que el vaig deixar ara fa més de seixanta dies. Ací van, però, algunes raons que serveixen per justificar aquell acte i també altres compres compulsives realitzades durant una pandèmia que ha estat molt per damunt de les expectatives creades. I és que alguns experts asseguren que entre la societat va estendre’s l’efecte imitació i la psicologia de la supervivència, a banda d’altres factors com ara l’efecte visual, és a dir, allò de quan més gran és un producte més el veiem en les prestatgeries dels supermercats, que també són grans. I en conseqüència, si aquestes prestatgeries es buiden, doncs ens preguntem per què. I aleshores, ja no hi ha marxa enrere: també ho volem! I així successivament. Un cercle viciós. El problema és que al remat, no serveix de gran cosa. Si de cas, només per a malmirar-se, desconfiar del proïsme i instaurar unes pràctiques odioses que, al meu parèixer, seran les que més costarà d’eradicar quan tot açò acabe.

dimecres, 20 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 57: 'La solta'

Des del punt de vista dels costums, la solta és un terme associat tradicionalment al llenguatge dels coloms i dels colombaires, un terme que per circumstàncies de la vida, en els últims dies, l’he sentit ja unes quantes vegades en boca de gent que no té res a veure amb aquest món tan restringit i tan valencià. A grans trets, fa referència a amollar els coloms perquè posen rumb en direcció a la coloma, a la qual hauran de conquerir i galantejar a fi de guanyar la competició, allí tots en massa, amb un vol multicolor que els distingeix de la resta dels coloms, d’aquells, diguem-ne, no ensinistrats. I qui més puga, per a ell, com se sol dir. Coloms som, per tant. A tal punt hem arribat. I ara, després de més de dos mesos tancats a casa, el terme, —la solta—, traspassa la seua esfera tradicional i remet a l’obertura de la gàbia després del confinament estricte, tots pàl·lids, angoixats, plens de dubtes. «Que ens donen solta, ja!», diuen alguns, amb el rostre típic de l’esgotament mental. I sí, potser és el millor. Perquè la disjuntiva no admet cap altra discussió: o el risc, o la por constant. Naturalitat i contagi múltiple, doncs, amb tot el que això comporta. Perquè caldrà aprendre a conviure amb la pandèmia, o amb el virus, o amb el que siga, no hi ha més. Parcialment, això sí. I així fins que la vida s’òbriga pas de bell nou de manera completa, ves tu a saber quan, ves tu a saber  de quina manera. Perquè no ho sap ningú, això. I el que importa és l'ací i l'ara. Els moments presents, que es redueixen al dia que transcorre. D’altra banda, la lliure circulació per aquesta entelèquia franquista tan repulsiva que se’n diu província, a mi almenys m’ha permés agafar el cotxe i anar fins allà, fins al meu poble, situat a cavall de la línia invisible que separa les comarques de València de les comarques de Castelló, i visitar mos pares, i respirar l’aroma de la mar, allí on tot es dilueix sense cap franja administrativa que diga que sí o que no. És igual. També m’ha permés ajustar els comptes amb els meus cabells, que creixien salvatges i escarotats, i sense cap indici d’alopècia, tota una sort la meua. Tinc moltes més canes, ara, això sí, no sé si per l’edat o per les qüestions derivades de l’estrés i l’ansietat que han caracteritzat els darrers dos mesos de confinament, molt difícils de qualificar, per cert: surrealistes, incrèduls, amb una càrrega evident de perplexitat que no puc espolsar-me del damunt per bé que haja escrit i reflexionat interiorment com mai abans ho havia fet. De vegades per a bé, de vegades per a mal. Malsons i creació, tot alhora. Al meu davant, però, s’albira l’estiu, i la calor infrahumana, que ja ha vingut per a quedar-se fins a la pròxima tardor, la que tots temem. La llunyana i la temuda tardor, la mateixa que anuncia una nova reclusió i un nou començament que, a hores d'ara, no significa res. Perquè tot pot canviar. I perquè visca la llibertat, en qualsevol cas, que crida aquell, que a sa casa té engabiat l’ocell.

dimecres, 13 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 56: 'La Ribera, reserva espiritual'

Imatge: 'Som riberencs'
La notícia és demolidora i, la veritat, no hi ha per on agafar-la. El País Valencià directe cap a la fase 1 del desconfinament, sí, però amb una clàusula molt particular pel que fa al departament de salut de la Ribera del Xúquer. Perquè allí, o ací, segons es mire, no es permetran reunions de deu persones. En altres comarques o departaments de salut, sí, però a la Ribera, no. I el motiu? Doncs el motiu és el millor de tot, ja que com es diria en valencià diguem-ne no normatiu, és pa’ cagar-se i no torcar-se: “sería la gran concentración de personas y la costumbre de reunirse con amigos y familiares”. Ale, nyas! I si ens reunim amb enemics? En fi, que tal com se sol dir en aquestes ocasions, millor riure abans que plorar, com bé ja fan alguns a través de comentaris molt de l’estil riberenc en les xarxes socials o en els mitjans de comunicació: que si per aquestes contrades hi ha massa afició a la cassalleta, que si deuria haver un referèndum per independitzar-se de Valencialàndia, que si la fama d’anar de paella a les cases de camp ha pesat molt a l’hora de prendre tal decisió, que si tal, que si açò, que si allò. Però, al remat, a la fi de tota la correguda, tot pareix indicar que ni humor ni res de res. I per aquestes latituds alguns ens quedarem igual com estàvem fins avui, exactament igual, això és, com una reserva espiritual i fins als collons! Per a què, doncs, per a què desgastar-se més. Sempre ens quedarà el consol, després de tot, de pensar que la Ribera és una comarca singular i amb certa tendència a la celebració oberta i multitudinària, l’exemple resistent, si més no, del caràcter festiu i l'alegria mediterrània. Potser un xicotet país de gent histriònica, potser, però d'actitud molt oberta, ple de costums encara intactes, simpàtic, agradable, unit a les entranyes de les terra. Així que a remar, no en queda una altra. O això o autoflagel·lar-se amb la imatge terrible d’altres indrets potser no tan escandalosos en les formes i en el parlar, però igualment disposats a reunir-se al voltant d’un bon foc, allí tots vinga la burla, plateret d’olives en mà, cervesa, cassalla i vi, de paella o de torrà, és igual, de celebració en qualsevol cas. Ai mare! Açò? Açò deu tenir una altra explicació, és evident. Però jo em pregunte: és que no hi havia cap altra manera de justificar-ho. O què passa ací?

dimarts, 12 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 55: 'Llibreries'

Aprofitant que les llibreries estan obertes des de fa una setmana i considerant que la lectura és una de les activitats més saludables que es poden dur a terme durant aquest confinament tortuós, avui he tornat a visitar la que hi ha situada al carrer Hort dels frares d’Alzira a fi d’endinsar-me un poc en tal univers vetat i restringit al llarg de tota la quarantena. I dic un poc, és clar. Perquè les circumstàncies són les que són i no van més enllà d’una cita prèvia entre persianes mig abaixades, moviments limitats i llibres a l’abast però intocables, com si tal reducte d’aventures i ficcions es tractara de la sala d’espera d’un ambulatori. On anirem a parar! Un ambulatori. Però sí, què en farem. Això pareix. Tot i que, per sort, l’espai i sobretot els remeis que s’hi subministren, són diferents, molt diferents. Per una banda, de fet, hi ha el metge, que emet diagnòstics i signa talonaris de receptes a tort i a dret, a mode de robot obedient d’un sistema sanitari ara en crisi però que, sovint, és extremadament administratiu. Y que pase el siguiente... I per una altra, hi ha la llibretera, perquè en el cas que ens ocupa és llibretera i no llibreter, que només ven uns xicotets objectes rectangulars que s’anomenen llibres. I ho dic així, en efecte, com sona: "xicotets objectes rectangulars", tirant mà d’aquella definició magnífica que sempre em ve al cap quan entre al meu temple particular i recorde aquella escena tan bonica de la pel·lícula La història interminable. Sí, home, sí. Aquella en la qual un xiquet de nom Bastian poregós i brut conversa amb el tal senyor Koreander, que roman assegut en una butaca pipa en mà, amb un llibre entre les mans que determinarà el curs dels esdeveniments d’una història que resultarà, doncs això, fantàstica i interminable. Com el seu títol indica. Una escena que mai de la vida no oblidaré. I molt apropiada per a la situació que he viscut avui, si més no, encara que jo, tot al contrari que Bastian en el llibre de Michael Ende, no fugia d’uns adolescents desaprensius que pretenien llançar-me a un contenidor de fem, sinó que ho feia d’un virus, d’un virus, sí, l’únic antídot contra les conseqüències del qual pareix ser, almenys en el meu cas, la literatura. I en tots els sentits, a més a més. Per a totes les edats, vull dir. Perquè, al remat, n’he comprat dos, de llibres. Un per al meu xiquet que es titula L’Agus i els monstres. I un altre per a mi: Diari d’hivern, de Paul Auster, que és un llibre en què tinc posades grans expectatives, no debades arriba després de molt de temps d’estar rondant les lletres d’aquest autor estatunidenc i després, també, de reveure la pel·lícula Smoke, codirigida per ell mateix. Per a recordar-la, certament, la pel·lícula, perquè és molt bona. Històries sensacionals que s'entrecreuen: un estanquer aficionat a la fotografia, un escriptor en crisi, i un jove negre a la recerca del seu pare. I de rerefons, una quotidianitat especial que, a hores d’ara, en aquests moments d’angoixa i incertesa pel nostre futur més immediat, és el que alguns més trobem a faltar. La quotidianitat...

diumenge, 10 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 54: 'Balconazi'

Doncs sí, després dels successius èxits dels termes compostos feminazi i cabronazi, patentats respectivament per la ultradreta més salvatge i per una pàgina de Facebook amb tendència a la burla i el sarcasme, ara pareix arribat el moment gloriós d’una altra paraula que també ha acollit l’element nazi com a part fonamental de la seua composició: balconazi, en efecte, un neologisme molt en consonància amb els temps lingüístics que corren i que defineix tota aquella persona que durant la quarantena  s’ha dedicat a vigilar des del balcó els moviments dels qui han vagarejat pel carrer. S’entén: passejadors de gossos, policia, clients de Mercadona... I per extensió, ara mateix, també pares amb xiquets, —entre els quals m’incloc—, esportistes, quadrilles d’adolescents, i tot allò que es mou, així en general. Original el terme, sens dubte, tot i que en certa mesura, també deutor d’un altre molt més famós que la història, la literatura i les arts comunicatives s’han encarregat de dotar d’un significat més ampli i molt més rendible des del punt de vista comercial. I és que la figura del balconazi actual no deixa de ser la mateixa que la del Big Brother clàssic, altrament dit Gran Germà, això és, l’ull tenebrós que tot ho controla, la gran càmera oculta o descoberta que denuncia, manipula i sanciona totes i cadascuna de les accions del proïsme. Tot un Ministeri de la Veritat, almenys si prenem en consideració el contingut d’aquella magnífica novel·la de George Orwell anomenada 1984 segons la qual l’interés comú és reduït, de manera macabra i repressiva, a la falta absoluta d’intimitat i de llibertat individual. LA GUERRA ÉS PAU, LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE, LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA, quasi res porta el diari. Balconazis, doncs. En conclusió, una pràctica que pot resultar perillosa i amb una càrrega vírica molt més devastadora que la mateixa pandèmia que ens manté confinats a casa, amb capacitat d’establir-se perennement en una societat que duu vora seixanta dies reclosa i que ha estat qualificada, en l’últim informe del govern, com a fase 0, mancada de moviments i amb els sentiments negatius a flor de pell. Compte, doncs, amb les conseqüències. Perquè una cosa és el llenguatge i els seus capricis. I una altra, la realitat, que pot ser diversa, rica i sotmesa a visions que no sempre es corresponen amb l’estricta i l’oficial que emana de les autoritats. No és tot cert el que veiem, com tampoc és del tot cert el que ens conten i ens creiem.

dissabte, 9 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 53: 'Pizza'

Desconnectat de les tertúlies polítiques i de les confrontacions ideològiques derivades d’aquesta quarantena infame, ací, mentre em menge una pizza, no puc evitar fer-me ressò d’una representant electa que ja comença a erigir-se com el blanc predilecte de les crítiques i les burles sistemàtiques que emanen de les xarxes socials. Maria Isabel Ayuso, àlies posado de cine, la presidenta de la Comunitat de Madrid. I amb tot el mereixement. Sens dubte l’autoritat del ram que més titulars genera a hores d’ara i la que més contribueix a confondre el personal amb les seues eixides constants de coet borratxo. No passa dia, per això, que no vocifere cap barbaritat i, pel que es veu, es deu trobar còmoda, allí en la seua posició benestant, com si estiguera per damunt del bé i del mal, no del tot conscient d’estar fent el ridícul si del que parlem és de COVID-19 o de qualsevol altre tema controvertit, així en general. Carn de mem! Perquè mira que n’amolla, de bones, ja ho crec! És un no parar. Tantes que al remat, un no sap què és millor: si prendre-les seriosament, amb el consegüent cabreig que això suposa; o si prendre-les en broma, amb el risc que això comporta des del punt de vista psicològic, ja malmès de per si. No sé, per tant, fins a quin punt és bo tenir solta i fora de control una personatge així, però és clar que sempre dona joc, fins i tot en moments tan delicats com aquest. Una política estereotip de totes les vulgaritats, d’aquelles que superen les expectatives creades i d’aquelles que empenten a un a participar de la vida pública a fi d’impossibilitar que tal mediocritat arribe al poder. Perquè sempre m’ho han dit això, a mi, els qui es preocupen d’aquestes coses: «si et desentens, malament, permets que el poder l’ocupen els més incapacitats». I bona part de raó hi ha en aquest consell, sempre apropiat quan un s’atansa, tant per a bé com per a mal, al balcó del carabassar institucional. Però jo resistiré, com la cançó de moda durant el confinament. I no decauré. Ignoraré, si més no. No siga cosa que, fins i tot, em caiga malament el sopar, una simple pizza, per exemple, d’aquelles que s’engoleixen amb fruïció mentre a la tele posen una pel·lícula americana. Tot molt mediterrani, per descomptat, com afirma aquesta senyora sorgida de les entranyes més selectes de la societat madrilenya i que és tant de l’estil d’aquella altra anomenada Esperanza Aguirre. El mal és que ha vingut per a quedar-se. I el bo és que això, almenys, també ens recorda de quina manera no hem de ser quan ens fem majors.

dijous, 7 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 52: 'Mascareta'


Les autoritats diuen ara sí, ara no. En alguns supòsits, cal; en alguns altres, no cal. Però en la seua majoria, tots la porten. I com que jo no vull ser menys ni tampoc vull sentir-me senyalat per ningú, doncs avui, per primera vegada en aquesta quarantena i, també, per primera vegada en la meua vida, m’he posat la mascareta per a eixir al carrer. És de color negre, el meu color preferit, i el color de la negativitat, diuen què. Què en farem. Soc com soc. I ara, amb més motius que mai. Però bé, deixem-ho córrer, això. Com deia, amb la mascareta posada, he eixit de casa i he enfilat el carrer dret cap a Mercadona, allí on encara no havia anat, creieu-me. Un supermercat on venen, entre altres misèries, fruita i verdura d'origen deshonest però que ara m’oferia l’oportunitat de fer un poc d’anàlisi d’aquesta situació tan estranya que patim. Allí, per això, m’he trobat amb gent del barri que ja feia temps que no veia, i sí, quasi tots portaven mascareta, en alguns casos d’un sol ús, en altres personalitzades, algunes amb dissenys trencadors, algunes altres més simples que una col, de millors i de pitjors. No he pogut evitar pensar que molts, jo el primer, la portaven per allò del què diran. Què en diran si no la portes, és clar! Però en fi... Quan he acabat de comprar les quatre favades que havia de comprar, he xarrat d’açò i d’allò amb un empleat que conec: que si mal merder, que si tot açò es fa molt pesat, que si com estan els xiquets,... El de sempre. I ell, amb mascareta, evidentment, que netejava les mans dels clients que hi entraven. I els donava guants. Veure per a creure. Però això és el que n'hi ha... Una vegada conclòs el meu periple per aquest centre de productes importats i prefabricats, m’he dirigit cap a la carnisseria, perquè què collons!, calia aprofitar que havia eixit de casa amb una mascareta nova de trinca. A lluir modelet! I allí, en la carnisseria he tingut la desgràcia de sentir un home que ni mascareta ni hòsties, ell duia una mampara. I això, pel que es veu, li donava cert avantatge respecte dels altres, tant en les formes com en les xarrades que feia, certament lamentables. A punt he estat de contestar-li, a puntet, però he preferit callar-me, ja que no tenia ganes d’afegir més llenya al foc de les inoportunitats que ens assetgen últimament. I això que s’ho mereixia, la veritat, perquè ell, allí, assegut en la cadira, i ordenant la comanda alhora que parlava i parlava: «ja veus tu, els mestres i els de l’ajuntament, ixos sí que me'ls conec, jo, tots sense fer ni un brot! I cobrant!»; «açò és com la pantanà, els que bé, bé; i els que mal, molt mal»; «i en la plaça? Pa cagar-se! Allí tots fent rogle, xarrant d’açò i d’allò, passant el virus! Després són els primers que es queixaran»; «i els mestres i els de l’ajuntament cobrant, cobrant!». Una vertadera obsessió la d’aquest home, amb els funcionaris, així en general. I mitja hora que ha estat comprant. I així fins que se n’ha anat d’una puta vegada de la carnisseria i la cara de la carnissera ha pogut relaxar-se un poc: —Com acabarem!, m'ha dit. Doncs sí, com acabarem. Com a gàbies. Però independentment dels amables vituperis que m'he hagut de menjar, ja ningú em podia arravatar el fet d’haver lluït la meua nova mascareta, que era, —és—, de color negre. Ben mirat, com el panorama que tenim...

dimecres, 6 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 51: 'Espais públics'


Hi ha un recinte davant de casa que té per costum acollir atraccions de fira per Nadal, concerts en dates assenyalades i, de tant en tant, també alguns esdeveniments de marcat caràcter festiu o comercial. La resta, és a dir, els dies o els mesos que no està ocupat és un gran espai obert que normalment no presenta molta concurrència i que se sol evitar perquè resta apartat del poble. Alhora, també, perquè els mosquits i les rantelles ataquen sense pietat les canelles i els braços dels que s’hi aventuren. En done fe. La situació, però, ha fet un gir radical en les darreres setmanes com a conseqüència del llarg confinament al qual ha estat sotmesa la població. I bé siga perquè els xiquets i els pares ja estan més que esgotats psicològicament, o bé siga per la ja famosa i controvertida desescalada planificada pel govern, el recinte, així com els jardins i el passeig fluvial que envolta tota la zona, presenten un aspecte magnífic que a mi, particularment, em recorda aquell altre solar, ja desaparegut, que hi havia davant de ma casa quan jo era menudet. Un antic camp de futbol que solia acollir molts xiquets després d’eixir d’escola, vesprada rere vesprada, enfangats, suats, bruts. Assedegats. Sempre amb algun trinxo en les cames per culpa de les caigudes constants. I no, no és que el recinte que hi ha ara davant de la meua actual casa siga igual, ni de bon tros, però salvant les distàncies se’n pareix un poc. I sorprèn, la veritat, sorprèn. Sorprèn perquè és sensacional veure jugar els xiquets sense mòbils, ni sense aparells, ni sense res que no siga una pilota, o una corda, o uns patins o jo que sé, sense res que no siguen les seues mans i els seus braços, lliures ni que siga per una hora, una miserable hora. Bé està dir, per això, que la situació és excepcional, i també incòmoda, és clar, per l’obligat distanciament físic que imposa un virus encara per controlar, però ja va bé, ja, aquest retorn al passat més bonic, a aquell que tenia els grans espais encara per urbanitzar com a enormes patis de joc, sense incomoditats, ni modernitats, ni pors, ni res de res. Em ve a la memòria, per tot, un conte magnífic de Gianni Rodari en què els tramvies, els autobusos i els cotxes han estat suprimits per complet d’una ciutat com a conseqüència d’un invent meravellós que es diu la vorera mòbil. Diu el conte que els vellets ho han aprofitat per a ser-hi transportats una vegada s’han cansat d’estar-se en els jardins públics i que els xiquets, evidentment, han ocupat els carrers per a jugar. Quan un guàrdia, a més a més, intenta requisar-los la pilota amb què juguen, ells mateixos li posen una multa... I tot i que en la societat dels nostres dies estem molt lluny d’implantar voreres mòbils i de posar denúncies a la policia, potser arriba el dia, després de tot açò, que s’hi produeix el miracle i que algú més que els quatre de sempre s’adona que el progrés, i la seguretat ciutadana, i la tecnologia i no sé quantes martingales més no sempre són satisfactòries. Només amb això ja hauríem avançat un poc...


dimarts, 5 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 50: 'I com ho enyore...'


I entretant m’arriben sorpreses molt agradables i molt gustoses de llegir. Tasques que realitzen alguns alumnes i que, d’alguna manera o altra, em diuen que sí, que hi són presents, virtualment, però que hi són, cosa que sempre, sempre, és satisfactòria. Perquè alguna cosa bona en traurem de tot açò, de ben segur, els mestres i els professors. Alguna cosa... Rep, per això, cada dues setmanes més o menys, un dietari de confinament d’una alumna que em té particularment fascinat. Amb les faltes d’ortografia pròpies d’una adolescent, no ho negaré, però fabulós en tot el seu conjunt, senzill, sincer, persistent, tenaç. No se’n pot demanar més, la veritat. Almenys, per la meua part. Això, de fet, és el que vaig demanar quan va començar tot aquest malson de la quarantena. Només això: que em contaren el que sentien, el que els envoltava, els seus somnis... I que ho escriviren, per favor. No res més. La iniciativa, tot ho he de dir, tingué una acollida més prompte freda, aspecte molt comprensible, d’altra banda, però mira, hi ha qui em va fer cas! I aquesta alumna, n’és una. I amb això és suficient. Tampoc demanava la lluna. L’últim episodi del seu dietari, a més a més, nomena la mar, la nostra benvolguda mar, i en parla al llarg de tot un paràgraf. En concret, diu que presenta un aspecte blavíssim, espectacular, i que convida a passejar perquè fa una oloreta boníssima i perquè hi ha ànecs que pareix que es burlen de nosaltres perquè no hi podem entrar. Magnífic, certament. Ànecs que es burlen de nosaltres... En aquestes paraules, tan aparentment innocents, veig reflectits molts dels aspectes que ens tenallen i ens identifiquen al llarg d’aquests dies: la solitud, la sinceritat, la llibertat, o fet i fet la tendresa de tot plegat,...  Aquestes paraules em recorden també que una de les primeres coses que faré quan tot açò acabe, serà anar allí, precisament, a la que considere ma casa, on vaig passar bona part de la meua infantesa i passe bona part del meu temps de gaudi actualment, la contrada de la qual he estat sempre enamorat: el meu raconet de mar. Perquè com el trobe a faltar. I com envege el que em conta, altrament, un bon amic que hi viu: aquestes darreres setmanes, la mar presenta un aspecte d’ensomni, una estampa bellíssima que convida a seure sense més, contemplació pura i dura, hores i més hores. I el gos que corre i es banya les potes, i aquells que aprofiten la calma per a fer allò que es coneix com a paddle surf... I així un dia, i un altre, i un altre. Em conta, fins i tot, que s’han albirat moles de dofins des de la vora i que la solitud ho embriaga tot, només alterada ara pel soroll innecessari i engrescador que fa la policia, que patrulla vigilant en el seu paper de controlador, que s’ha cregut, ara més que mai, el seu paper repressor de la societat. Pobres. No donen per a més. Jo preferisc pensar, tanmateix, en les gavines de les quals em parla el meu amic —que no són gavines, sinó xatracs—, aus estilitzades que xoquen contra la superfície com un projectil, a la recerca d’algun peixet. Preferisc pensar, alhora, en el privilegi que tenen alguns de poder contemplar la carena i el sol ixent o el sol que es pon, i en les pedres que s’acumulen i amb les quals es poden fer castells, o torres, o simplement llançar-les contra el tel aquós perquè dibuixen un cercle perfecte d’ones concèntriques. I en cada cercle, una paraula, o un somni, o un record, o un pas més cap al retrobament del país que tant estimem.