Altres assumptes...

dijous, 7 de maig del 2020

Coronavirus. Capítol 52: 'Mascareta'


Les autoritats diuen ara sí, ara no. En alguns supòsits, cal; en alguns altres, no cal. Però en la seua majoria, tots la porten. I com que jo no vull ser menys ni tampoc vull sentir-me senyalat per ningú, doncs avui, per primera vegada en aquesta quarantena i, també, per primera vegada en la meua vida, m’he posat la mascareta per a eixir al carrer. És de color negre, el meu color preferit, i el color de la negativitat, diuen què. Què en farem. Soc com soc. I ara, amb més motius que mai. Però bé, deixem-ho córrer, això. Com deia, amb la mascareta posada, he eixit de casa i he enfilat el carrer dret cap a Mercadona, allí on encara no havia anat, creieu-me. Un supermercat on venen, entre altres misèries, fruita i verdura d'origen deshonest però que ara m’oferia l’oportunitat de fer un poc d’anàlisi d’aquesta situació tan estranya que patim. Allí, per això, m’he trobat amb gent del barri que ja feia temps que no veia, i sí, quasi tots portaven mascareta, en alguns casos d’un sol ús, en altres personalitzades, algunes amb dissenys trencadors, algunes altres més simples que una col, de millors i de pitjors. No he pogut evitar pensar que molts, jo el primer, la portaven per allò del què diran. Què en diran si no la portes, és clar! Però en fi... Quan he acabat de comprar les quatre favades que havia de comprar, he xarrat d’açò i d’allò amb un empleat que conec: que si mal merder, que si tot açò es fa molt pesat, que si com estan els xiquets,... El de sempre. I ell, amb mascareta, evidentment, que netejava les mans dels clients que hi entraven. I els donava guants. Veure per a creure. Però això és el que n'hi ha... Una vegada conclòs el meu periple per aquest centre de productes importats i prefabricats, m’he dirigit cap a la carnisseria, perquè què collons!, calia aprofitar que havia eixit de casa amb una mascareta nova de trinca. A lluir modelet! I allí, en la carnisseria he tingut la desgràcia de sentir un home que ni mascareta ni hòsties, ell duia una mampara. I això, pel que es veu, li donava cert avantatge respecte dels altres, tant en les formes com en les xarrades que feia, certament lamentables. A punt he estat de contestar-li, a puntet, però he preferit callar-me, ja que no tenia ganes d’afegir més llenya al foc de les inoportunitats que ens assetgen últimament. I això que s’ho mereixia, la veritat, perquè ell, allí, assegut en la cadira, i ordenant la comanda alhora que parlava i parlava: «ja veus tu, els mestres i els de l’ajuntament, ixos sí que me'ls conec, jo, tots sense fer ni un brot! I cobrant!»; «açò és com la pantanà, els que bé, bé; i els que mal, molt mal»; «i en la plaça? Pa cagar-se! Allí tots fent rogle, xarrant d’açò i d’allò, passant el virus! Després són els primers que es queixaran»; «i els mestres i els de l’ajuntament cobrant, cobrant!». Una vertadera obsessió la d’aquest home, amb els funcionaris, així en general. I mitja hora que ha estat comprant. I així fins que se n’ha anat d’una puta vegada de la carnisseria i la cara de la carnissera ha pogut relaxar-se un poc: —Com acabarem!, m'ha dit. Doncs sí, com acabarem. Com a gàbies. Però independentment dels amables vituperis que m'he hagut de menjar, ja ningú em podia arravatar el fet d’haver lluït la meua nova mascareta, que era, —és—, de color negre. Ben mirat, com el panorama que tenim...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada