Ja feia un temps que no sabíem res d'ell, de tant en tant feia alguna manifestació d'eixes tan seues, sempre tan còmic, però no res de gaire importància. Ara ha reaparegut fidel al seu paper: de festa en festa. Realment és un personatge que desprén una gran versatilitat. Un dia al trinquet, un altre encapçalant una processó i un altre enmig de la sobredimensionada cordà de Paterna. El senyor s’ho passa la mar de bé, de veres que sí; aliè a tots els escàndols i retalls pressupostaris que sobrevolen el seu viure i acomodat en la seua valencianíssima percepció de les coses, tot un símbol d’aquest país meninfot on el populisme governa a plaer i on tot pareix arreglar-se amb fotografies desinhibides i comentaris jocfloralescos del tipus No hay quien pare a esta Comunidad. En fi. Toca respirar profundament. Ara per ara, els dos individus aparentment més nets de la cúria que ens governa són Sefarín Caballero, durant un temps desaparegut del nostre costumari; i Fonsín Al-xativí, els dos fortament arrelats a la denominada i sempre present en el seu cas coentor valenciana. I mentrestant, el país continua a la seua, certament no hi ha qui pare aquest territori. Amb un president transformat en espectre i una televisió autonòmica, Canal 9, que no podrà emetre el futbol aquesta temporada per no pagar els drets a Mediapro. Ací va doncs una altra pregunta: ennegriran també enguany la senyal de TV3 en els tradicionals partits del dissabtes? Capaços, evidentment. A falta de pa, bones són coques. I qualsevol raó és bona per amagar la irracionalitat, la foscor i el terrible complex d’inferioritat que pateix un país on la culpa sempre és de Zapatero, fins i tot aquestes depressions postvacacionals que estan tan de moda últimament. Bon reingrés al treball doncs, companys i amics. L’estiu ja s’ha acabat. I com sempre, comença la temporada.dimarts, 31 d’agost del 2010
Sefarín IV: la cordà
Ja feia un temps que no sabíem res d'ell, de tant en tant feia alguna manifestació d'eixes tan seues, sempre tan còmic, però no res de gaire importància. Ara ha reaparegut fidel al seu paper: de festa en festa. Realment és un personatge que desprén una gran versatilitat. Un dia al trinquet, un altre encapçalant una processó i un altre enmig de la sobredimensionada cordà de Paterna. El senyor s’ho passa la mar de bé, de veres que sí; aliè a tots els escàndols i retalls pressupostaris que sobrevolen el seu viure i acomodat en la seua valencianíssima percepció de les coses, tot un símbol d’aquest país meninfot on el populisme governa a plaer i on tot pareix arreglar-se amb fotografies desinhibides i comentaris jocfloralescos del tipus No hay quien pare a esta Comunidad. En fi. Toca respirar profundament. Ara per ara, els dos individus aparentment més nets de la cúria que ens governa són Sefarín Caballero, durant un temps desaparegut del nostre costumari; i Fonsín Al-xativí, els dos fortament arrelats a la denominada i sempre present en el seu cas coentor valenciana. I mentrestant, el país continua a la seua, certament no hi ha qui pare aquest territori. Amb un president transformat en espectre i una televisió autonòmica, Canal 9, que no podrà emetre el futbol aquesta temporada per no pagar els drets a Mediapro. Ací va doncs una altra pregunta: ennegriran també enguany la senyal de TV3 en els tradicionals partits del dissabtes? Capaços, evidentment. A falta de pa, bones són coques. I qualsevol raó és bona per amagar la irracionalitat, la foscor i el terrible complex d’inferioritat que pateix un país on la culpa sempre és de Zapatero, fins i tot aquestes depressions postvacacionals que estan tan de moda últimament. Bon reingrés al treball doncs, companys i amics. L’estiu ja s’ha acabat. I com sempre, comença la temporada.
dilluns, 16 d’agost del 2010
Venècia-Venezia-Venise-Venedig
Acabat d’arribar d’un viatge fantàstic em pregunte quines coses han sobresortit d’unes altres i quines són susceptibles de ser publicades en un costumari que estrena avui una nova etiqueta: privilegis. Venècia, en efecte, és una ciutat preciosa, un enclavament situat a peus de l’Adriàtic que es mou a ritme de góndola i vaporetto i es veu envaïda per milers de turistes cada dia, dia rere dia, amb el sobrecost que comporta tal trànsit humà i mercantil. Sobretot mercantil. Venècia és la ciutat del negoci, de la finezza i dels figuetti; també aquella que hom desitja veure alguna vegada en vida 
i, com no, aquella que s’amaga per carrerons estrets i ponts que travessen canals i canals, canals i més canals. És un espai convertit en un museu d’art i consumisme que alhora destaca per aspectes propis de la vida més costumista i quotidiana: una velleta que va a missa de sis o un carrer decorat per la roba que s’hi estén de cap a cap. U
na ciutat amb caràcter de poble que evidentment allotja joves absorbits per les circumstàncies del sistema; i barques de càrrega on el capità sol ser un home que fuma i fuma sense fre, com si pretenguera demostrar la rudesa dels mariners que dominen l’horitzó. Una ciutat on els autòctons fan servir una llengua reduïda que es diu venexian i on els gondolers es guanyen a pols l'italianíssim qualificatiu de tamarri, coents en valencià. Un poble delicat on cada detall pren vida i on cada veí s’ofén per la paradoxa de viure en la ciutat més bella del món i alhora en la més explotada i més massificada. Dimonis en les portes i rates en la fosca. La ciutat dels gats, dels antics ducs i de Corto Maltese. Així és Venècia. 