9 d'octubre

 

I finalment, del ventall d’alternatives que es presenten sovint en una efemèride tan assenyalada com el 9 d’octubre, un servidor opta pel trinquet. Així, en cru, perquè possiblement siga un dels pocs espais on la política i els discursos buits de la concurrència no tenen cabuda ni són ben rebuts. O passen desapercebuts, almenys. Pilota valenciana. I a Guadassuar, per a més inri, cor de la Ribera Alta, el dimecres nostre de cada setmana, sense artificis ni galindaines pròpies de la faràndula que aprofita aquestes diades per a emmerdar el pati i amollar brofegades institucionals amb motiu de la senyera coronada i no sé quantes hòsties més. Tota per a ells. La senyera, dic. Perquè ja no m’importa, això. Anys enrere en feia, de cas. Però ara ja no. Ni per a bé ni per a mal. De fet, tampoc acudisc ja a la manifestació vespertina pel País Valencià, que és l’únic que m’interessava realment de tot plegat. Les raons? Per a què explicar-les. Massa tràfec, massa cacau, massa de tot. I això sense comptar amb el tren, el tren de rodalia, ai el tren! Calvari, calvari, calvari. Madrid, menys de dos hores. Tren de rodalia, en canvi? Una merda. I una puta vergonya! Així que sempre optaré pel trinquet. Sempre. Perquè el tinc a tocar. I perquè és valencià, que collons, segurament més valencià que qualssevol dels ninots que es passegen per la capital del regne durant el 9 d’octubre orgullosos de ser tan provincians i tan manifestament espanyols. Espanyolíssims! Día de la Comunidad. Poble dissolt. Poble assimilat. Poble mort. Trinquet com a refugi literari, heus ací. Consol típicament romàntic, perquè és allí, sobre l’escala i les galeries, que es sent encara el batec de les paraules vives, de l’espontaneïtat moribunda. I és allí on es percep encara la màgia dels crits que retronen, i els ànims dels aficionats, i la veu del marxador donant de cinc o donant de deu. I aquell home que crida pajarito quan la partida fa l’últim sospir i alguns encara tenen forces per fer barret en el bar del nou trinquet. I del poble. I del país. 60-45. Vells coneguts hi vagaregen, adés i ara, Dani Miquel, el cantacançons, per exemple, amb qui xarre que xarraràs. I Ricard Santandreu, pilotari en  retirada, de Castelló sense ribera, raspador en el seu dia, que retorna a un temple comarcal de la vaqueta cinc anys després de no trepitjar-lo per qüestions que no venen al cas. La gent l’abraça igualment, clar que sí. I el saluda. I l’aprecia. Perquè, al remat, al trinquet es congreguen afectes, i estimes, i velles batalles. I tots es comminen a retornar dimecres que ve, que ja no serà 9 d’octubre, sinó 16. I ja no jugarà Puchol ni Francés de Petrer. I tot continuarà igual, però sense la remor d’aquells que ofrenen glòries a un país de pacotilla que abandona la pilota i el trinquet al mateix ritme que la llengua i els costums. Fidelitat al vol d’una esfera de vaqueta que no entén cap altra cosa que el preu del seu jornal.

Estiu acabat

S’acaba l’estiu i els records s’acumulen en un sac de llàgrimes d’infantesa desvetllada i feliç. No són els meus, però, no són els meus plors, sinó els seus, els dels xiquets, conscients ara que el plaer és un sospir que clou una vegada arribat el mes de setembre i el cotxe, maleït cotxe, pren camí de la rutina. S’acaba l’estiu, en efecte. I el cel s’enterboleix al bell mig d’un enfilall d’arena i roques que s’esgota mar endins com les meduses i les ones càlides d’aquest Mediterrani tan viu i alhora tan nostre. Quin privilegi. Però per què ha de passar, es pregunten. És l’espiral, que gira i gira. Una andana que s’allunya ara mentre els crits i les últimes carreres dels amics acompanyen el trànsit cap al dia a dia fins que s’esgoten les darreres reserves d’energia estival. Se’n van. I ells, ho faran més tard. També. Tots se n'aniran. Adeu, adeu. Cicle conclòs. És així. I els xiquets que van a bord, entremig d'un silenci fortíssim, ja no poden reprimir més l’emoció d’una experiència fascinant, de la que deixa soll: l’alba màgica, la flaire de salabror i de peix, les apassionants pesqueres vespertines, els descobriments, les estades al passeig, els jocs a la mar, aquell concurs de rall, i la pluja d’estels, i les nits de lluna plena... Horaris infinits. Llibertat de la que ja no hi ha, de la bona, de la pura. Amb plors vertaders, ja ho crec. I que s’encomanen al volant perquè ja feia molt de temps que no els sentia com ara els sent: aquesta sensació d’impotència pueril, aquest tot de sentiments contradictoris tan capaç de barrejar l’alegria amb la tristor, el present amb la nostàlgia. Quants anys, mare, quants anys! Heus ací, després de tant de temps. Diuen que els llibres que paguen la pena són aquells que es recomencen una vegada finalitzats. I és cert. Els detalls prenen forma única i s’incorporen al dedins de cadascú conformant una escala inamovible d’oracions i estampes per a tota una vida. Per a mi, cada estiu és com un llibre. I aquest en particular ha resultat ser una obra mestra compassada amb els núvols i la música que anuncien ara el seu final meravellós...

Banalitat i resistència

Sempre que vinc al nord, o més en concret al País Basc, em sent molt ben tractat. Això és una gran veritat, i cal remarcar-la, perquè està molt per damunt de qualsevol altra consideració. Amabilitat, honestedat, noblesa, autenticitat i tot d’un plegat. Però com en tots aquells indrets tocats per la vareta de la identitat i l’essència de la terra, també és cert que cal estar a l’aguait dels matisos que poden malmetre-ho tot en qüestió d’un obrir i tancar d’ulls. Així que aquesta és la qüestió. El contrast. I els perills. Reconforta enormement, per exemple, comprovar la consolidació de l’èuscar com a idioma preferent i vernacle, o el manteniment admirable dels esports rurals arreu dels pobles i els camins, perquè no és fàcil, això, no gens; però alhora resulta preocupant la penetració del progrés allà on fins ara tenia complicada l’entrada. Perquè tampoc el país dels bascos està exempt de les tendències imperants a tort i a dret. A quin sant! Sembla, de fet, que allò que no ha aconseguit Espanya i tot el seu arsenal d’assimilacions i mediocritats, estiga ara a l’abast de la uniformitat i el poder de la globalització, que és més o menys el mateix. Materialisme al poder, surf i postureo. Xarxes socials. Turisme devastador. Los pueblos más maravillosos… Capitalisme contumaç! Així que per tot, aquesta és la raó per la qual no desvelaré el reducte on he anat a parar aquesta vegada, el motiu de pes que em farà guardar-me al meu dedins els topònims i antropònims recorreguts per un territori agrest i bell. Aquell trinquet fet de pedra tosca i vetusta a la vora de l’església. Destrals de foc i cudols de cent quilos sobre els muscles. O la profundidat i la flaire del caseriu per on han vagarejat els meus peus i els seus, i els de tots aquells que m’han regalat de bell nou el privilegi de brindar entre muntanyes i càntics populars que resisteixen encara l’envit del temps i la banalitat. Eskerrik asko. Kaixo eta hurrengora. Berriro bisitatu ahal izateko pribilegioa.

ELS DIES BONS, Aina Fullana Llull (Ed. Bromera)

 

El que més m’agrada, sobretot, és que aquesta novel·la me la va recomanar un alumne del C-1 poc sospitós d’enarborar banderes i prejudicis al voltant de la llengua i la pàtria. Un alumne neutral que es prenia les classes amb gran interés i que prompte va començar a buscar materials que ompliren el buit immens que tenalla, sovint, les aspiracions de normalitat sociolingüística que tant ens agradaria als professors. I no, no sé com va arribar, ell, al títol que ara desglosse, Els dies bons, però «m’està agradant molt, però molt», em va dir. «I això que està escrita en mallorquí!». Així que com tantes altres vegades que he obert un llibre perquè, d’alguna manera o altra, ha estat atacat; o perquè algú me n’ha parlat amb espontaneïtat i sense voluntat d’imposar-me res, vaig encetar aquest recorregut en tres actes per la Mallorca profunda, és a dir, per la Mallorca que no ix als periòdics i per la Mallorca allunyada de les postals cristal·lines, els abusos britànics i l’esquerra de Rafa Nadal. Manacor blues. Perquè és allí, exactament, a Manacor i voltants, on es desenvolupa majoritàriament l’acció d’una novel·la tan addictiva com les drogues que sacsegen els protagonistes: Xavi, Martina i Ariadna. Cadascun des d’un punt de vista. Cadascun amb el seu drama particular. I, mentrestant, unes pàgines que es devoren entre dialectalismes que m’han fet retrobar-me amb allò que un dia em va corprendre amb més o menys assiduïtat: doblers, devers, xerrar, pus, al·lot, nin, forasterum, horabaixa, foravila, qualcuna i, sobretot, cag en Déu. Però això no és el millor de tot, el millor és que l’autora de tal frenesí autodestructiu els protagonistes del qual transiten a cavall dels dies bons i els dies dolents, té a penes 27 anys, potser massa jove, però no per això exempta de narrar amb exactitud i tendresa allò que un dia va ser normal i ara es veu com una rèmora poc tecnològica i sense la química del present. Quinqui, si més no. Perquè tal com em va dir aquell alumne, «em recorda els anys vuitanta, quan jo tenia divuit anys». I alerta que ara, tant ell com jo, voregem la cinquantena, una edat suficient com per parlar amb nostàlgia d’una època que ara ja es veu remota, de color ocre, rància en alguns aspectes, onírica fins i tot. Oh, aquells meravellosos anys! D’ací el títol de tot plegat. Els dies bons. És clar, que per a descobrir-ho, hom haurà d’endinsar-se a les seues pàgines, ni que siga a costa d’estudiar valencià en una escola d’adults que creix amb aquestes recomanacions d’alumne a professor, atenció. I no a l’inrevés. I la sensació fascinant d’anar fent camí gràcies a una tal Aina Fullana Llull, de la qual en sentirem a parlar anys a venir... Genial.

Pilota pro?

Dimecres, 12 de juny de 2024. Han passat, ja, tres dies de les últimes partides disputades al Campionat Individual d’Escala i Corda, tres. I a hores d’ara, encara no ha aparegut ni una miserable nota de premsa, ni una, que n’informe sobre el resultat. Res. A tot estirar, un pegot en aquest pdf impossible que hi ha penjat al web de la Federació i al qual s’arriba després de quatre clics i una descàrrega. Tot molt transparent, de veres que sí. Però bé. 60-35 a favor de Marc a Riba-roja i 60-35 a favor de Giner a Benissa. A semifinals, tots dos. De la Vega i Carlos el Puma eliminats. I sobre les altres partides de quarts, ben poca cosa. Sap el personal que José Salvador es va lesionar dissabte passat a Pelayo i que Salva Palau és un ferm candidat al títol? Tan difícil és informar-ne? És aquesta la pilota pro que tant havia de revolucionar el panorama dels trinquets, que tant havia de cuidar la imatge dels jugadors? O què collons passa ací? En fi. Diguem-ho clar. Si avui l’Individual de pilota s’aguanta en tots els seus fronts: escala i corda, raspall masculí i femení; és perquè els pilotaris, elles i ells, estan molt per damunt dels seus capitosts, allí sobre les lloses oferint un recital rere un altre. I també perquè els aficionats de sempre responen al marge dels quatre xuplaciris que gestionen un món professional al qual se li podria demanar alguna cosa més ateses les primmirades atencions i ajudes públiques que rep per part de Barrera and company. Estem salvats! O ben fotuts. Així que si, particularment, sé el resultat esdevingut al trinquet el Rullo de Riba-roja diumenge passat, per exemple, és perquè hi vaig anar. Ni tele, ni premsa, ni res de res. Els amics de La trinqueteria, únicament. I encara gràcies. Las Provincias, mitjà privat que sovint diu alguna cosa interessant, no n’ha dit ni pruna aquesta vegada. Tampoc se li pot exigir, al cap i a la fi. Mitjà privat, ja dic. I Levante i Superdeporte, ni estan ni se’ls espera, encara menys tenint en compte que l’actualitat de pilota d’aquests mitjans depén en exclusiva de l’espai que paga la Federació per exhibir-se públicament en les seues pàgines. Tal com sona! I À punt? À punt fa el que li deixen fer, que ja és prou. Conseqüències, per tant, de tot plegat? Molt evidents. Si els qui han de vetlar per aquest joc no hi fan res, els altres tampoc ho fan. Però açò ho pague jo!, que quede clar. O que se lleven els burros estos, no et fot! Tot molt depriment. I la pilota, mentrestant, cada dia més desatesa, cada dia més buida, cada dia més enfrontada entre si, i cada dia més dependent, per desgràcia, de qui només busca fer-se la foto en la final que hi ha programada el dia 23 al trinquet Pelayo. Perquè així va la cosa. Pilota pro! 

Teuladins

Foto: Noe Domenech

Diuen que els teuladins estan en retrocés, que estan amenaçats per la contaminació creixent i per la transformació arquitectònica de les nostres llars, que ja no hi ha tants com fa anys i que, a banda, la proliferació d’espècies exòtiques tan notòria d’un temps ençà amenaça de ple els hàbitats en què es mouen aquests pardalets tan comuns i, alhora, tan poètics i tan rabiosament llorentians:

Jo al home confie la meua niuada,

I pobre i panruch,

Entre la familia, baix de la teulada,

M'ampare com puch.

Supose que ha arribat el seu torn, però. Que la vida és allò que passa mentre tot el que ens conforma desapareix indefectiblement. I que els teuladins, en fi, els teuladins, qui se’n preocupa, avui, dels teuladins. Doncs ningú. O els de sempre, que encara és pitjor, és a dir, aquells que ara alerten el que d’ací un temps serà una realitat trista i incontestable: el silenci dels matins. Sons estridents en substitució de les melodies casolanes. Nimfes pertot. Heus ací el drama de tot plegat. I per això, em reconforta tant veure’ls dansar a la meua terrassa, bregant per les miquetes de pa que deixe anar sobre els taulells, o bevent de l’aigüeta clara i providencial que els prepare de tard en tard. Temps de sequera. Estius xafogosos. O primaveres incompletes. La majoria dels teuladins naixen, creixen i moren encara sota les teules de les cases de poble. I allí estant, és que cauen de dalt a baix a penes sorgits de l’ou, sense forces encara per a enlairar-se cel enllà. Els xiquets, aleshores, els atrapen. I els apliquen les més variades tortures i mutilacions, com sempre han fet altrament si s’atén el gust dels uns i dels altres pels parcs i les places públiques. Pardalets i infants. Estampa de l’ara i de l’adés. O selecció natural, potser. Particularment, però, tot em retrotrau a les imatges del corral de ma tia, aquella casa de llaurador, amb la pallissa que encara hi és recoberta d’unes teules que els servien, i trobe que encara els serveixen, d’aixopluc. I com queien les cries, com queien! Per l’abril i pel maig. Sempre en època de floració. Aleshores, ma tia m’explicava que era millor no tocar-les, aquelles cries, per allò de l’olor materno-filial, i que ella se n'’encarregava, i que no patirem, que ara un poquet de llet, i que després canyamons. I a la fi, llibertat... Llàstima que desapareguen, en definitiva, aquells xicotets éssers alats que ara ens demostren que la natura és preciosa, desvetllada i feliç com aquells dies passats que ja mai no tornaran.