AMANDA. Perifèric edicions

Heus ací el fruit del meu treball, la meua cinquena criatura, potser la que més m’ha costat d’infantar, què dic potser!, sens dubte la més complicada de quantes he escrit. Nits que no eren nits, vesprades de frustracions, i açò que no qualla, i allò que no val, i ara per ací, i ara per allà, i ara que sí, que ja era hora, que algun premi espera, i aquell que et diu que t’has quedat prop, i aquell altre que t’anima a perseverar, i a reescriure, i a polir, i a podar... I, a la fi, després d’uns anys en què l’escriptura es converteix en una muntanya russa d’emocions, en un calvari incomprensible i en una obsessió malaltissa, va i resulta que arriba el dia que te la trobes estampada, publicada, amb la mateixa coberta que havies somiat des del principi i que et remet a aquell dia de tardor on la mar reposava solitària després de l’abús estival, amb unes ones tèbies que a penes t’arribaven als peus però que feien bromera en xocar contra les pedres. Perquè allí hi ha pedres, moltes pedres. I roques. I solitud, sempre hi ha solitud. La imatge de l’oblit i la marginació. Però quanta calma, quanta pau! Quant de temps fa d’això, amic? No ho sé. Però ara puc dir que la mar es preparava ja per a les calmes hivernals. I que els nostres xiquets acumulaven pedres precioses i closques de petxines disperses per la vora. I que hi havia una barca, que ja no hi és. I una profunda deixadesa que obria la porta als plaers més maltractats de la Mediterrània: el silenci, la llibertat, el vol plàcid de les gavines... Cent metres de camí polsós. A penes cent. I un que percep de seguida la línia tan fina que separa l’harmonia del desastre. Però això ha de ser així, diuen, i així és, per desgràcia, que abans la mar era infinita i ara ja no ho és, que les preferències són els altres, mai els oriünds, que tot és fugaç i que, en efecte, els romàntics són perillosos perquè somien amb els ulls oberts, perquè no saben pas quan s’acabarà el somni. I que la realitat va molt més enllà de la conservació d’una terra i d’un paisatge que va poder ser i ja mai més no hi serà...

I els dimecres, partida a Guadassuar

I arribat el mes de setembre, un dimecres com qualsevol altre, les opcions de passar una vesprada entretinguda abans de capbussar-me en la faena d’un nou curs escolar, em situen de nou en el trinquet de Guadassuar, si de cas un dels pocs temples del joc ancestral que resisteix els envits furibunds de la modernitat en ple cor de la Ribera del Xúquer. I allí, cercant allò que en diuen literatura subterrània, m’assec al costat d’una gent sana i propera que, ben bé sense adonar-se’n, perpetua el que en altres contrades ja s’ha convertit en un record o en un ritual subaltern que es manté com una planta silvestre mentre els marxadors canten als blaus o als rojos i els aficionats saluden els cossos herculis dels qui es batran a dintre de la canxa. «Com va, xicon?» Espasses en alt. I la postura que es consolida a pleret. Sobre les lloses, alerta!, hi ha el campió, Puchol II; i, enfront, el net d’aquella figura carismàtica dels anys 50 que es deia Juliet i que ara pren el nom de Salva Palau, esquerra de ferro, una realitat ja consolidada per a més gaudi dels aficionats congregats en bon nombre a l’escala i a les galeries del recinte riberenc. La notícia és bona. Molt bona. Perquè sí, ausades que sí. Hi ha gent. Hi ha prou gent. I això m’agrada, ja que en primer lloc mostra les credencials del joc popular per excel·lència, latent encara, d’alguna manera o altra. I en segon lloc, perquè la vida continua malgrat l’absència ben sentida d’aquell que esguarda des d’allà dalt: Paco Cabanes, el Genovés. Pense, per això, que així és com li haguera agradat al gran mite trobar-se el trinquet, un dels seus preferits, la cita de cada dimecres. I pense, també, que la pilota és ferma i que ha de continuar rebotant siguen quines siguen les adversitats que l’envolten. Perquè en queden pocs, de trinquets amb aquesta vitalitat. Molt pocs. I aquest, el de Guadassuar, n’és un, potser l’únic de la contornada que contraresta la imatge terrible i dolorosa del d’Alzira, o el d’Algemesí o el de Carcaixent, per citar només alguns exemples de trinquets caiguts en l’oblit i en la desgràcia. Les travesses, per tant, es creuen a l’escala i la llotgeta amb la naturalitat del poble vell, amb parades esporàdiques de les que ja no es fan en les competicions oficials, amb talons que es buiden de paper perquè l’olla bull d’expectació i perquè els pilotaris li tiren de bo des del principi honorant el significat ja en desús de partida del dia a dia. I la partida es fa eterna, no d’avorriment, és clar, sinó de colps continus i meravellosos que, al remat, converteixen el trinquet en un molt intermitent que ressona més enllà de les seues muralles. Un espectacle. Un aficionat afirma, aleshores, que aquesta és la millor partida que ha vist en tot l’any. Un altre diu que allà on estiga Natxo de Beniparrell, que es lleve qualsevol altre mitger, per bé que es diga Salva de Massamagrell i siga tot un veterà. I un altre, comenta allò que el qui més sap de pilota, no en sap res. I no m’estranya. Els qui havien pres de deu i de cinc a favor dels rojos, perden la travessa. I, finalment, el net de Juliet, l’anomenat Salva Palau, guanya el combat per 60 a 55 quan la nit ja ha caigut en el cel de l’inestable i primerenc mes de setembre. Se senten llamps i rellamps a la llunyania. La tardor anuncia el seu esclat mentre el públic abandona el seu temple particular i torna a casa amb un gust de boca deliciós i, a la vegada, molt difícil d’assaborir ja en aquestes latituds tan castigades pel progrés devorador.

Estiu

Supose jo que així és com lluïa el poble temps era temps: tan ple de vida. Alegria estival. Supose, en efecte, que així era com bullien els seus carrers i les seues places, llambordes relluents pel pas incessant dels carros, i dels animals, i de la gent, sempre en sintonia amb aquesta llum encara tan agraïda i sempre tan potent, límpida mentre el sol d’agost cenyeix les carns i s’eleva impietós, màgica quan la lluna s’apodera dels caminals i convida els passejants a gaudir de l’espectacle. Cavalls que renillen per l’abundància i rierols que retenen la frescor. Retrobaments anuals. La gent conversa gustosa per allà per on s’hi troba: a la porta de casa, a la botiga, al bar mentre fa la partida de guinyot, a l’horta, en qualsevol lloc. Homes i dones tots plegats, que busquen una ombra mentre la xitxarra canta, perquè ja ho diuen això, ja: quan la xitxarra canta, calor a manta. Els grupets de joves, mentrestant, donen sentit a les instal·lacions esportives durant l’hivern tan desolades i silencioses. I els més menuts es fan sentir a tot arreu, escridassant a tort i a dret i assaborint la llibertat que no, segurament no, allí no la tenen, ni de bon tros, apilats a les ciutats i als formiguers urbans, personetes innocents que, sense voler-ho ni saber-ho, engreixen les llistes de l’anonimat i el desarrel profund. No conec aquest poble, per tot. No el conec, en absolut, tan acostumat a veure’l fosc, buit i emporprat, amb els camps inabastables en guaret, ple de neu i amb un vent que imposa de tan sibilant que bufa, poderós mentre esbatussa les branques pelades dels xops. Tot és transitori, tot, sense saber ben bé si aquesta circumstància és bona o dolenta. Què en sabré, jo, al cap i a la fi. Pobles que dormiten mentre la llum és escassa, que vibren desmesuradament durant l’estiu, un període tan efímer com joiós. Perquè ja no en queda, de blat. Només pastura per al ramat transhumant. Temps, també, per a les pomes i les prunes. I les fonts que recullen tants visitants com fantasmes hi ha durant l’estació del gel i la penombra. Hi ha molts valencians per aquestes terres, molts. Inunden les pinedes amb el seu parlar tan familiar. Però les vacances passen ràpid. I prompte serà hora de de comptar els dies per recórrer de bell nou aquesta carretera rica i fèrtil que tu, particularment, deixes enrere mentre repasses l’any inoblidable. I és que ara sí. S’ha acabat el periple. I aquell cérvol que fuig del soroll muntanya endins es deixa veure al damunt d’aquella roca llunyana i s’acomiada sense més, inconscient de la metàfora i preparat per a la brama tardoral, amo i senyor d’un nou començament per les singladures d’un oblit que ha fet solatge al teu dedins. Romàntic foraster, guies els teus passos cap al brogit de l’estultícia i la banalitat.

Paco Cabanes, el Genovés (31-7-2021)

Tot un privilegi!

No es pot explicar en paraules una mort com la de Paco Cabanes. I, segurament, tot el que vinga a continuació en aquesta mena d’obituari es quedarà curt i molt curt, tan pressionat per la tristesa i el dol que no crec que puga dir res més del que em permeta l’emoció. El país, el nostre país, sempre estarà en deute amb el Genovés, potser l’única figura llegendària que mai cap valencià, cap ni un, s’ha atrevit a discutir. I no perquè la seua estela fora objecte de polèmica, res més lluny, sinó per tot el contrari, és clar, perquè tot el món el volia. Molt. Moltíssim. Tant que les llàgrimes se m’apoderen quan ho dic. Però és que era real, collons!, molt real. Un mite en majúscules. Un tot en si mateix. L’home honest a qui tots saludaven quan apareixia pel trinquet, la identitat col·lectiva d’aquesta terra i, evidentment, la noblesa expressada sense falsedats i amb la naturalitat pròpia dels cavallers i homes de bé: «com va això?». No res més. Particularment, vaig conèixer Paco quan presentàrem a Sella (la Marina) aquella historieta gràfica sobre la seua trajectòria esportiva i sobre la seua vida, en general. I he de confessar que estava nerviós, molt nerviós. Em passa sovint, això, sempre que presente algun llibre. Però la diferència aquella vegada fou que el meu nerviosisme no venia pel fet de parlar en públic, ni tampoc pel fet d’explicar el que escric, no, no; sinó pel fet de conèixer en persona el pilotari que m’havia captivat des de ben menut en el trinquet del meu poble, Sagunt; i, tot plegat, també, per la sort i el privilegi de poder estar allí, just allí, assegut al seu costat, escoltant la seua veu i contemplant, al mateix temps, el rostre expectant d’una gent que l’observava atentament i es delia per mostrar-li la seua absoluta admiració. «Gràcies Paco, gràcies». «Visca la pilota i visca el Genovés». Això li deien contínuament. I és cert, de veres que ho és. Crec que mai no he vist mai tanta gent donar-li les gràcies a algú amb tanta emotivitat, lliurats totes i tots sense condicions ni martingales modernes al seu Déu particular. Gratitud en estat pur. Xiquets, joves i vells. Tots, absolutament tots. Que bonic deu ser això. Que bonic! En una altra ocasió, li preguntaren a Paco com portava el fet de ser un mite. I la seua resposta fou grandiosa: «jo he fet sempre el que més m’ha agradat, jugar a pilota, no puc dir una altra cosa». Sens dubte, un resum molt franc i molt senzill del que era i ja sempre serà per a tots els valencians. L’antiheroi per excel·lència, potser el màxim exponent del romanticisme popular d’aquestes terres, la figura que transcendia molt més enllà del seu espai natural. Perquè no tan sols els trinquets es queden orfes de la seua presència, no, també es queda orfe tot un poble. Així que va per tu, cavaller. I per tot el que ens has donat i oferit sense demanar res a canvi. Com fan els més grans. Francesc Cabanes Pastor, el Genovés. Que la terra et siga lleu.

Genovés i Genovés II. Les meues condolències 
més sinceres.

Souvenirs

I quan va arribar l’hora de l’adéu definitiu, quan aquesta entelèquia coneguda com a Lapònia espanyola es perdia en la distància de manera irremissible i quan ja el cotxe albirava la mar Mediterrània entre maletes i trastos de diversa índole i consideració, va i resulta que vaig reparar en un fet: no havia adquirit ni un miserable souvenir de la botigueta local. Res. Ni tan sols un flascó de licor local, que ja costava poc; ni una miserable terrina d’essències de bolet o, jo què sé, ni que fora un simple paquet d’infusions amb plantes de l’entorn. No res. Un absolut desubstanciat!, que diria mon pare. Però ni així. On estava, doncs, la meua complicitat amb la iniciativa local? La meua tan impecable solidaritat amb el comerç just i responsable? On? Doncs això. En un cotxe a caramull d’objectes personals de camí cap a València. En un cotxe que, malgrat tot, i això ho vaig saber quan vaig arribar a la llar, dolça llar, sí que transportava algunes coses que si bé no es podien considerar souvenirs estrictes, almenys sí que representaven el meu pas per un poble que ja me manca i al qual sempre estaré, i estarem, a temps, de retornar quan ens vinga de gust. Dues mascaretes anticovid, per exemple, amb el  topònim serigrafiat. Poc gastades, tot siga dit de passada. Seminoves. Perquè qui és que necessita mascareta quan passeja entremig del paradís net i inabastable, sense ningú al seu voltant. Qui? Doncs això. Dues mascaretes que ara, en aquests temps pandèmics al bell mig de la ciutat i els espais multitudinaris, sí que faré servir, ves per on. I també aquella soca de pi que sempre em recordarà el dia que la vaig carregar al llom. La soca, si més no. Així, amb article definit. La mateixa que, en ple hivern, vaig polir i envernissar a fi que em servira de moble en una habitació de matrimoni certament medieval i mancada, entre altres, de tauleta de nit. La soca! Perquè, com no considerar-la un souvenir, aquesta soca. Com no fer-ho? És molt més que això, de fet. Com també ho són aquestes vares per a caminar que no sé com, ni quan, ni per què, algú va posar en el maleter del meu cotxe el dia de la partida. Dues vares que ara tinc ací, just al meu davant. I que boniques que són! També envernissades. De pi! De pino albar!, per a més inri. Potser el símbol d’un poble que, per a més sorpresa, se m’apareix avui, quan arribe al treball, en la guantera del cotxe en forma de postal. Sí, una postal. Una instantània ja descolorida captada en els temps en què els camins del poble encara eren de terra; agafada, segurament, del bar o de la botiga de queviures gestionada pel gran empresari local. Ell, ni més ni menys que ell, oriünd per excel·lència, que s’esforçava a parlar-me en valencià de tant en tant i m’explicava açò i allò de les seues singladures por el Levante, que deia; o aquesta i aquella altra aventura de quan tenia una nòvia per l’Horta o per la Ribera, ja no ho sé; i de quan anava per allí, i d’aquells temps, i de com ha canviat tot... En fi, potser no m’enduc cap souvenir estricte, és cert, però m’enduc, ens enduem, quelcom molt més valuós. Un tòpic rere un altre. Però tot tan real com inesborrable: l’afecte, el respecte i un bon grapat d’imatges i sensacions que ja fan solatge al dedins particular de cadascun de nosaltres. Aquells cavalls blancs i bruns que galopaven lliures pel camp sota l’admiració de la meua filla, l’infinit d’un erm bucòlic, el passeig a la llum del crepuscle, l’amistat sincera, o el fet mateix d’anar d’un lloc a un altre sense els obstacles de la modernitat. Souvenirs? Qui els necessita quan ha viscut tan de prop l’autenticitat i la noblesa? Potser ningú. Porta directa cap a les reflexions profundes entre pins i fonts, entre petjades de cérvols i senglars, o entre converses pobletanes i honestes que bé mereixien que avui em posarà melancòlic i tremendament convençut que la vida és això, justament: una realitat que no necessita falsedats.

Puchol II, el treball del campió

Puchol II, campió individual.
Foto: Fundació Pilota Valenciana

La final? Doncs això, quina final! Com feia temps. I encara podria haver estat millor en cas que aquest pilotaire d’Almussafes de nom Lluís, i de cognom, De la Vega, haguera aprofitat el dau que li va caure en sort després de la reballada. Però no. Pel que es veu, encara no li tocava guanyar. I les seues maneres elegants, la seua varietat de recursos i el seu bon fer, hauran d’esperar un poc més per a ser mereixedores de la major glòria a què pot arribar un jugador de pilota: el campionat individual d’escala i corda. 60-50. Aquest fou el resultat. I, en conseqüència, Puchol II, l’imponent pilotaire de Vinalesa, número u ara i adés, continuarà sent el rei dels trinquets. Però que no es relaxe! Perquè el que fins ara pareixia un regnat indiscutible i de llarg recorregut, ara ja no ho és tant. Ni de bon tros. I allò que fins el dia de la final era un mur infranquejable, lluït i sense badalls, per primera vegada ha vist com algú l’ha picat sense complexos, de tu a tu, totalment desinhibit i amb la sobrietat que només demostren aquells que aspiren a fer saltar la banca i a confirmar que els somnis no són somnis i avant, sinó realitats imparables que avancen dia a dia i partida a partida. Puchol II, per això, ja no s’enfronta a un Genovés II de 39 anys i sense res a perdre, ni tampoc a un herculi Soro III que ja ha donat tot el que havia de donar, ni tan sols a un Pere Roc II bregador i passador que és tan difícil de fer caure com una roca d’escullera. No. Avui, Puchol II té un rival amb unes característiques que fan feredat, gairebé les mateixes que ell tenia —i encara té, evidentment— quan va coronar-se per primera vegada. I és que De la Vega és jove, molt jove, 23 anys. I té moltes mans. I té molta fam. I, a més a més, encapçala una generació de pilotaires amb capacitat de capgirar el destí, sempre en crisi, dels trinquets. Joves com José Salvador de Quart de les Valls, com Salva Palau d’Alginet, o com Giner de Murla. Així està la cosa. I aquest, trobe jo, que soc un simple aficionat més, és el major repte a què s’enfronta Puchol II una vegada encimbellat per quarta vegada com a jugador a batre. Rebot impecable, dau terrible, pilotada forta i violenta... Perquè el seu regnat ja va de bo, en definitiva. I a partir d’ara, treball i jornal, com bé han fet els grans pilotaires des de temps immemorials. Em van agradar moltíssim, d’altra banda, les seues paraules una vegada conclosa la partida: «que la gent vinga als trinquets, que la veritat és que fa falta». Això va dir, poc més o menys. I com no reflexionar-hi, ara: són unes paraules molt certes, expressades després d’un esforç titànic, pròpies d’un pilotaire en plenitud i amb molts anys per davant.Unes paraules que l’honoren com a persona perquè mai no és prou l’esforç que fan aquests treballadors de la pilota hereus del joc ancestral per excel·lència. Valencians i homes de bé. És per això que a mi, particularment, m’agradaria saber per què fa temps que el president de la Generalitat no acudeix a una cita tan simbòlica en el calendari esportiu d’aquest raconet del país. Per què de l’èmfasi inicial de fa sis anys s’ha passat a la incompareixença dels últims anys. I per què, en comptes de la representació institucional que es mereix la millor partida de l’any, el trofeu al millor pilotaire l’entrega un senyor engominat enviat per un banc a qui no coneix ningú. És clar que qui paga, mana. Però, per favor, un poc de grandesa, que la pilota és per als cavallers i no per als qui esperen reverències gratuïtes. El respecte, sempre per davant.

Amb Lluís de la Vega el dia que va guanyar Soro III 
al trinquet Tio Pena de Massamagrell