Arribat
el fregitori ambiental on les hores s’allarguen i els dies es couen a foc lent,
el Tour de França ofereix una eixida clàssica i tradicional a l’avorriment i el
compassar del temps. No hi ha estiu sense la gran carrera ciclista, indicador
ara i sempre de l’orgull nacional d’un país que anima poble a poble i
muntanya a muntanya, entre revoltes i camins de llambordes que trenquen les
cames als esforçats corredors i exalten els sentiments dels nombrosos aficionats que
es congreguen en els marges. Tot un espectacle, certament. I ben mirat, també
un aparador de les més variades reivindicacions en forma de bandera. Perquè n’hi
ha moltes, de banderes. I algunes, tot siga dit de passada, no tenen un
estat propi sinó que estan sotmeses als ritmes i les decisions d’un país major
que sol menysprear-les pel que comporten en el terreny de la simbologia. Els
seus portadors aprofiten, precisament, el pas dels ciclistes per mostrar-les al
món i fer-les visibles en un planeta globalitzat i tendent a la uniformitat
cultural i lingüística que barra el pas a qualsevol de les aspiracions de l’anomenada
Europa dels pobles. Enguany, per això, la que més m’ha cridat l’atenció, potser
perquè el Tour ha estat un parell de dies desfilant pel seu territori, ha estat
la de Bretanya, la més present fins al moment i en clara competició amb la
ikurriña, sens dubte, la més abundant entre totes les banderes que representen
el romanticisme i l’estima de les arrels. També hi ha la catalana, clar, amb
estrella o sense estrella. I entretant, també hi apareixen altres com l’occitana,
la pròpia del Vènet o les pertanyents a Còrsega o a Sardenya. No s’han d’oblidar
les escoceses, les irlandeses i les gal·leses. I tampoc una altra que fins ara
no controlava però que s’obri pas entre les costeres dels Alps i els Pirineus,
la de la República Srpska. Espectacle de colors, en definitiva, perquè tot és poc per
demostrar que hi ha vida més enllà de la unitat indestructible que emana dels parlaments
de torn. Atents, per tant, a les carreteres teòricament franceses. Perquè hi ha
gent que, a pesar de la pressió, i les amenaces, i tot el que suposa no
sentir-se part d’una pau, diguem-ne territorial, encara batega. I això és positiu, clar que sí. I la resta són falòrnies. Perquè racistes i supremacistes hi ha per tot arreu, clar que els uns tenen veu i volt i els altres no. Aquesta és la diferència.
Com el seu nom indica, els deures
d’estiu arriben quan els estudiants ja no fan cas ni de les notes que han tret
al llarg del curs, en alguns casos brillants, en altres lamentables. Són
mesures de pressió que xoquen, de fet, amb les merescudes vacances dels alumnes
i, en general, perduren amb un més que meritori seguiment entre el
professorat més tradicional. No s’han de condemnar, tanmateix, aquestes mesures,
ja que al marge de les etiquetes que puguen rebre, també ofereixen la
possibilitat d’elaborar activitats que, amb un poc de sort, romandran per a
sempre en el creixement i evolució de l’estudiant. Que bonic! No sé, algun
llibre, alguna pel·lícula, algun dietari o, també, per què no, algun exercici
pràctic d’ortografia per malsonant que puga parèixer amollat així, com qui no
vol la cosa. Nyas!
De fa uns mesos, per això, li he
pegat moltes voltes a una cançó molt il·lustrativa que vaig sentir en el
trinquet de Castelló de la Plana i que porta com a títol Juant juant, del músic de l’Alcúdia, Toni de l’Hostal. És una cançó
preciosa que gira al voltant dels jocs que han configurat la vida d’aquells que
ara ronden, o superen de poc, els quaranta anys. Uns jocs que, ves per on, solien
tenir més protagonisme en època estival, quan no existia encara forma humana de
suplir l’avorriment amb dispositius tecnològics d’última generació; o quan la
calor tòrrida del mesos de juliol i agost tan sols convidava a apagar qualsevol
pantalla i buscar-se la vida en la piscina municipal, en la mar, o en la
sèquia, sí, en la sèquia, allí on corria aigua fresca i els cullerots incitaven
també a cometre les més variades tortures i mutilacions. La cançó, d’altra
banda titulada oficialment Juant juant i, oficiosament, La cançó més apitxà del
món, fa un repàs d’una de les varietats dialectals més maltractades del
català, el valencià central, altrament dit apitxat; i en un exercici tan
brillant com fonèticament asèptic per part del seu autor, ensordeix qualsevol
indici de so palatal i africat que figure en la lletra. S’entén, la
g i la j, i la tg i la tj. Perquè això és l’apitxat, precisament. No distingir entre
gent i xiquet, per exemple. Així que sense més preàmbul, aquest és l’exercici:
una cançó, uns buits que cal omplir tenint en compte les normes ortogràfiques
més discutides pels parlants de les comarques de l’Horta, el Camp de Morvedre,
el Camp de Túria i bona part de la Ribera. Droga dura en els temps gloriosos
del blaverisme, només apte avui per als nostàlgics de Lizondo... Atents al pròleg que precedeix la cançó, senzillament magistral.
Sempre han existit els boicots
als murals reivindicatius. Sempre. I sempre existiran. D’alguna manera o altra
entren dins de la lògica natural d’aquells que no se senten representats, d’aquells
que no entenen el missatge que s’hi exposa i d’aquells que en són contraris,
que per desgràcia, n’hi ha, n’hi ha molts. Sagunt no és una excepció. Què s’esperaven?
Aplaudiments? En un país on aquells divergents amb la política oficial sempre
han estat considerats uns renegats, no es podia tolerar de cap de les maneres que
al bell mig del poble es fera un mural farcit de frases en català. Cal dir-ho
clar: en català, fet i fet la denominació internacional que rep el valencià.
Frases precioses, sí, però en català, al cap i a la fi. Així que no res. Normalitat
absoluta. I a continuar en la brega. Perquè tot el que ha esdevingut a Sagunt era previsible des del
mateix moment que l’autor del mural en qüestió va començar a pintar. I tant que
ho era. Potser ara, alguns s’escandalitzen, llancen crits a favor de la
llibertat d’expressió, i tot això i allò, però aquestes coses vénen de lluny. I
pocs, molt pocs parlen del tema. Sens dubte, resulta molt més fàcil muntar
concerts de Rosario Flores o validar, de bell nou, una setmana taurina pagada
per l’erari públic. Les coses són com són. I tot en castellà, evidentment. Així
que ningú s’estranye, perquè en aquest país sempre guanyaran els qui segueixen
els corrents d’uniformitat, o els qui no es plantegen que la crítica també existeix
allà on tot pareix fet a la mesura del feixisme i el progrés. Aquest és el nostre poble. I el nostre país, per desgràcia.
Es tracta de llibres sovint
descatalogats, en aparença descurats i gairebé sempre pertanyents a obres
majors. Per norma, formen part de la categoria, -de la menystinguda categoria-,
dels saldos, i de vegades ni això, exemplars que han estat inclosos en
col·leccions de poca entitat i que ja no tenen recorregut comercial més enllà
dels quatre llunàtics que els cerquen pel seu valor estètic i sentimental.
Llibres descartats, si més no. Llibres ocults en prestatgeries polsoses i que
es caracteritzen, sobretot, pels seus fulls esgrogueïts, endinsats en un foscor
irrespirable que ja no recorda la llum del dia ni tampoc l’aspre sabor dels
dits humans. Llibres, tanmateix. Llibres d’innegable qualitat que, malgrat tot,
han aconseguit sobreviure en les llibreries de vell o en les fires ocasionals
de llibres antics i d’ocasió, els seus aparadors naturals. També a Internet,
clar, perquè no seria just bandejar la potent finestra virtual que els ha
permés renàixer de les cendres en forma d’edicions antigues i cobertes
fascinants. Aquesta és la paraula, de fet: fascinants. I no ho dic això pel
contingut que atresoren, que també, sinó pel cúmul de
circumstàncies, casuals o no, que els ha acabat incorporant a la biblioteca
personal d’algú, en aquesta cas a la meua. Perquè jo en tinc uns quants, de
llibres així. I cadascun té una història, certament. No la història en si que
solen contar les novel·les, o els contes, o qualsevol altre text amb
aspiracions literàries, no, sinó la història que em va fer ensopegar amb ells
com qui no vol la cosa, la història que dibuixa, com un senyal del destí, un
moment determinat del meu discórrer vital i vivencial. Recorde, per això,
aquell manual titulat Sociolingüística
per a joves que em vaig trobar en un contenidor de fem a València quan
encara bategaven al meu dedins les esperances de normalització cultural del meu
país. Sí, en un contenidor! O aquell altre de Josep Pla que portava com a títol La cuina del peix i que em vaig trobar en una botiga solidària tot
just quan més interès tenia pel coneixement de les espècies marines de la
Mediterrània. Què no dir, d’altra banda, d’aquell altre recull de contes que vaig comprar per cinquanta cèntims en un mercadet hippy a l’illa d’Eivissa:
A la hora en que cierran los bares,
de Soledad Puértolas. “Siempre me había llamado la atención aquel hombre
silencioso y triste que se quedava en el bar cuando nosotros nos marchábamos”.
Curiós inici per a un llibre que aprecie particularment i que va arribar a mi
en plena joventut, quan els bars que freqüentava no tancaven mai i eren,
clarament, un refugi dels noctàmbuls. Quin temps, aquells! Però hi ha més, clar que hi ha més. Per
exemple, aquell Vocabulari de noms de
persona editat per la Generalitat Valenciana i que em va servir de gran
ajuda en el seu dia per a posar noms als personatges d’un conte que vaig escriure ara fa vint anys
i pel qual vaig rebre un premi. I damunt el vaig furtar de la biblioteca, de la biblioteca del mateix poble que em va donar el premi, la del meu, per a més inri! Ho confesse. Justament com aquell altre de la mateixa col·lecció i que es deia Vocabulari El joc de pilota, de gran
ajuda tenint en compte la meua inclinació obsessiva i compulsiva cap a l’esport
nacional del País Valencià. I bé, tot això i molt més. En els últims anys, he incorporat més llibres de perfil similar. Tots per un preu irrisori que no s’acosta en absolut al seu valor real. No sé, L’Hotel
París de Vicent Andrés Estellés; Relato
de un náufrago, de Gabriel García Márquez... D’entre tots, m’ha fet
especial il·lusió un que vaig descobrir fa poc gratant en un caixó amagat de la
Protectora d’Animals d’Alzira, un llibre que il·lustra molt bé l’època en què
jo mateix em vaig aficionar a la lectura. I en català,
d’aquells blavets que formaven part de la mítica col·lecció de Timun Mas, ‘Tria
la teua pròpia aventura’. Ja no se’n troben, ara, aquells llibres. Nostàlgia pura
i dura, però el cas és que no han passat de moda. I el més bonic de
tot, el més tendre i significatiu, és que tinc per casa unes criaturetes que me’ls
demanen cada vegada que arriba l’hora de dormir. Evasió, es diu. Un títol evocador. I fascinant, de veres que sí. Perquè així és el món dels llibres.
En bona mesura, la vesprada em va
recordar aquells dies llunyans a la població d’Estivella, on un grupet d’amics
de diferents pobles de la Baronia del Camp de Morvedre, es reunien en una
antiga gravera abandonada per jugar a la pilota. Ho feien amb pilotes negres
assaonades amb pell de be, és a dir amb pilotes de badana, i es passaven hores
i hores mantenint una activitat que anys abans havien practicat, amb fidelitat
religiosa, en un carrer determinat del poble. Així fins que el progrés els va
obligar a desaparèixer de l’estricte casc urbà i els va arraconar en aquell
cubiculum imperfecte que finalment feren seu, condicionat de dalt i baix, allà
on espere que encara s’hi retroben cada cap de setmana entusiasmats pel soroll
sec de la pilota que rebota contra la paret, escridassant-se per un mal colp,
completant el cercle natural que dibuixa el simple fet de jugar a pilota, que
no és altra cosa que passar-ho bé. Així de senzill. Perquè practicar aquest joc
no reclama res més. I això ho saben encara en alguns altres indrets d’aquest
raconet del país. Algemesí (la Ribera), per exemple. La colla de pilotaires, homes, dones i xiquets, no és molt nombrosa, és
cert, però és constant, i molt espontània. I viva, certament. Viva. Els seus
integrants juguen, sovint, en el minitrinquet situat al poliesportiu. Amb
pilota de vaqueta. I ho fan també sense estridències, sense cap promoció, amb
les ganes necessàries per descomprimir-se del treball i les vaguetats que els
proporciona aquest present farcit d’incongruències i fatalitats. Potser alguns
no en són conscients, això és cert, però mentre un els sent parlar, i conversar,
i maleir la pilota pel seus moviments capritxosos, de seguida s’adona que formen
part de la tribu. Si més no, són gent de poble, del poble, gent que es pren el
seu temps per enfaixar-se les mans almenys una vegada a la setmana, gent
anònima que no cerca protagonisme ni copia patrons televisius, que tan sols
juga a pilota pel simple fet de fer-ho, clar que sí, aliena al futbol, al pàdel
i a tota la resta d’esports globals que ensopeixen el personal d’aquesta
benvolguda comunitat de veïns. Nyas. Caldrà tornar a Algemesí, clar
que sí. I caldrà tornar no tan sols per practicar de bell nou la ferida
imperfecta, i la volea, i el rebot, i tot el repertori de colps impossibles que
requereix la pràctica de la pilota, sinó també per acarar-se, com bonament es puga, a
la uniformitat generalitzada de la societat actual. Amb un poc de sort, qui
sap, la pròxima vegada l’ajuntament del poble haurà ordenat repintar el
trinquet, i haurà fet obra, i haurà col·locat vidrieres en els frontons, i tot
serà molt més llustrós i meravellós... Però si no és així, el món girarà igual,
i la colla de pilotaires d’Algemesí continuarà jugant i bregant entre parets
escrostonades i somnis d'utopia. Perquè no tindrà més opció que
conformar-se i tirar endavant. Com sempre. Amb ajuda o sense ajuda. Només amb
qualitat humana, que ja és dir prou. Perquè amb això, només amb això, la victòria serà
imminent. I el respecte, també.
Alguns integrants de la colla de pilotaires d'Algemesí (la Ribera)
No ho diré jo. Mai no ho sentireu
de mi. A dir veritat, tampoc m’interessa el tema i no sóc tan fanàtic com
perquè m’afecte personalment, més encara quan la vida és molt més rica que un
miserable partit de futbol entre vint-i-dos personatges que no conec ni coneixeré. Ara bé, no és la primera vegada que ocorre, ni serà
l’última, això és segur. Perquè com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid.
Flatós i ridícul, sí, però amb l’entitat suficient per a ser dipositari dels
més rics i variats favors, clar. Perquè aquesta, i no altra, és la condició
indispensable per a tocar la glòria celestial a la qual pareix destinat un
equip des que algun tarat d’aquests que regentaven el poder temps era temps va
situar la ciutat que li dóna el nom com a centre neuràlgic de la pell de brau. El
centre, literalment. I d’ací a l’estrellat internacional. I és que l’arrogància, el poder, és un do que no es transmet, sinó que s’imposa per decret. Nyas. I per això mateix, aquest país és avui el que és. Que què és? Vosaltres direu... La quadrilla futbolística representativa de l’Estat,
doncs, anava dreta cap al mateix precipici que el seu rival més directe, el Barça, d’alguna
manera o altra envalentida per la gesta catastròfica que el dia anterior havien
protagonitzat uns jugadors apàtics i divinitzats que fins aleshores no havien perdut cap partit, o potser sí, algun, però
sense molta transcendència. Els nervis, en conseqüència, afloraven, entre les
files del conjunt de la capital del regne; constituïen, de fet, un espill dels seus
pitjors malsons: que si ara haurem d’engolir-nos les nostres paraules, que si tot
és una conspiració, que si els italians són uns porcs i no saben jugar... Martingales.
Les coses són com són. I el Madrid no va fallar. O, més aviat, no li van fallar. Perquè al cap i a la fi, el que va passar són coses del joc, totes molt versemblants, casualitats del futbol si més no, “coincidències” que curiosament sempre s’esdevenen en l’últim
minut del partit més transcendent de la temporada, a mode de deute que la
història paga cada tant als hereus del despotisme. Per a no perdre el costum. Ni la primera ni
l’última vegada. Cal recordar-ho. Perquè, com deia el meu iaio, el Madrid és el
Madrid.
