Grup Esportiu Cronista Chabret (Sagunt)

Aquest fou el primer equip del Grup Esportiu Cronista Chabret 

A dir veritat, escriure aquest article em causa una miqueta de tristor. Són tantes les vegades que percebem l’esport com un espectacle de masses adreçat al negoci voraç que, sovint, oblidem que entre tanta competició i tanta martingala, s’escolen detalls anònims i dispersos que, si més no, tenen la capacitat de configurar la història d’un grupet de companys que un bon dia, per manca d’un entrenador de futbet, començaren a jugar a handbol al pati d’escola. Records d’una etapa molt tendra i molt bonica que, a poc a poc, van caient pel canó de la memòria fins que un s’adona dels pas irrefrenable dels dies i els anys. La història de Peter Pan és magnífica, sí, però la realitat més crua és que el temps transcorre sense pausa i devora xicotets fragments de vida que, de tant en tant, retornen i ens fan veure que, en efecte, tots ens fem grans, sense solució de continuïtat. Ahir mateix, vaig experimentar un d’aquests moments, una mena de viatge al passat que em va impactar moltíssim, a mode de missatge colpidor: finalitzada l’aventura de 25 anys jugant a handbol, que m’ha donat lo millor de l’esport: molts amics. No els oblidaré mai. I és que, ben mirat, la retirada de Toni, extrem àgil i valent, no és un comiat qualsevol. D’alguna manera o altra, tanca una de les pàgines més glorioses de l’handbol a Morvedre, un dels episodis més significatius, pel que fa a l’esport, d’aquell col·legi tan conscienciat per la pedagogia i per la transformació de la societat com era, i és, el CEIP Cronista Chabret de Sagunt. Amb Toni se’n va l’últim vestigi d’un equip històric que, en el seu dia, va plantar cara als nombrosos equips del Port de Sagunt, sens dubte més preparats i més arrelats a la cultura de l’handbol, amb una tradició gestada al llarg dels anys. D’aquell equip sorgit de la il·lusió i de la companyonia més pura ja no en queda res, ni el mateix nom, esborrat per art de màgia pels dirigents actuals, inconscients de la simbologia que comporta conservar certes coses i certes denominacions. No res. El Grup Esportiu Cronista Chabret ja és història. I algú ho havia de dir. Una història oculta que va arrancar, en efecte, fa vint-i-cinc anys, de la qual només quedava Toni, el nostre Toni, aquell xiquet pigós i de cabell ros que darrerament s’encabotava a continuar jugant sense reparar en el fet que ja era un veterà, camí dels quaranta anys, memòria viva d’aquella colla d’amics que es divertia i creixia a les ordres de Rosalía, Sali, de Manolo Moragrega, de Juanma, de Xavi Lluesma, de tants altres que han format part d’un projecte fantàstic que el temps dirà si es recupera o queda congelat en imatges i articles amb certs aires de nostàlgia. Seria bonic, sens dubte, recuperar detalls d’aquella etapa, cròniques, paraules, viatges, i també, com no, aquella samarreta icònica que Sento, un dels dibuixants valencians més prestigiosos, va dissenyar per tal que alguns ens pagàrem el viatge de final de curs i de l’etapa de l’EGB. Escola i equip, el Cronista Chabret... Memòria d’un poble.  

COSTUMARI DE RECORDS, Ed. 3i4

És aquest un llibre fet amb gust. Potser queda lleig que ho diga jo, que en sóc l’autor, però així és. Sé el que m’ha costat i tot el que ha suposat per a mi, que és molt i ve de molt lluny, potser de quan era menudet i ja percebia el significat d’algunes coses que a la llarga havien de configurar el meu particular camí de vida: la llengua, la terra, la mar, la tradició familiar, la cultura popular... Ara es presenta sota el títol Costumari de records, un títol que naturalment remet a aquest espai, el meu benvolgut blog, que batega des de l’any 2008 i que sempre m’ha resultat una font d’inspiració, refugi de totes aquelles dèries invisibles que configuren la nostra identitat actual, tot d’un plegat, la nostra memòria col·lectiva, la dels valencians. No es tracta d’un costumari convencional, no, ni de bon tros. Jo no sóc antropòleg ni historiador, simplement sóc un veí al servei d’un raconet del país que acumula paraules, records, perfums i una bona dosi de tendresa i romanticisme no del tot estimada pel conjunt dels seus habitants. A grans trets, l’obra editada ara per 3i4 reflexiona sobre el nostre passat més recent i desgrana a poc a poc uns detalls que conviuen avui entre nosaltres i que ens poden donar les claus per a entendre qui som i d’on venim. Fa poc em preguntaven per què escrivia sobre aquestes coses, sobre els costums i les tradicions, en qui pensava quan ho feia... La resposta, no us vull enganyar, fou mediocre, una obvietat darrere d’una altra que en absolut no va convéncer a la persona interessada, ni tampoc a un servidor, per què dir el contrari. Tanmateix, després de pegar-li algunes voltes i de pensar sobre tot el que comporta el procés literari que porte entre mans, puc dir que si escric el que escric és perquè vull, perquè m’encanta fer-ho, perquè em naix del meu dedins. Sóc el primer que es creu el que escric i el primer que es veu reflectit línia rere línia. I això m’ompli, i tant que m’ompli, no us ho podeu imaginar. És quelcom així com una força explosiva que duc amagada i que, de tant en tant, he de traure en forma de lletra impresa. I ves per on a la gent li agrada, perquè així m’ho fa saber, sobretot la gent que conec, amb la que tinc confiança, la meua gent, a la qual sempre estaré agraïda perquè tots són companys de viatge, veïns d’aquesta terra, amics que com jo anhelen un futur en pau i en harmonia amb les nostres arrels.

Presentació del llibre i signatures: http://firallibre.com/event/costumari-de-records/

Pasqües costumistes: el Racó d'Ademús

Los Estrechos

Tradicionalment, havia sentit a parlar del Racó d’Ademús com una taca en el mapa del País Valencià, un territori fred i geogràficament separat de l’estricte àmbit topogràfic on ens situem els valencians, de parla castellana, aïllat i poc transitat, amb a penes 3000 veïns conscients de viure en una terra potser marginada però molt especial, amb un seguit d’estampes bucòliques que s’arreceren sota un paisatge rural i ben costumista, ideal per als amants de la natura i la tendresa: rius, muntanyes, ermites, trinquets, llavaners, carrers solitaris, cirerers en flor... No és casual, per això mateix, que aquest racó cruïlla de camins haja conservat multitud de paratges i rituals ancestrals que pel bé de tots, i sobretot pel bé dels oriünds, és preferible que continuen tal com són en l’actualitat, que ja és dir prou: sense altaveus, mig oblidats, més o menys purs, miraculosament allunyats d’aquests conceptes tan nocius com ara la globalització i el progrés. El viatge ha estat curt, és cert, però intens, i molt valuós, amb el pessic de sort necessari per estar al lloc i al moment indicats. Què no dir del poble de Castielfabib, per exemple, allà on cada pasqua es realitza una festa autènticament popular com la plantada del chopo, sense tecnologia, sense subvencions, només amb les mans i la voluntat dels qui, conscientment o inconscientment, veneren aquestes tradicions com el que són en realitat, una autèntic tresor per als qui la fan possible. De retruc també, per als visitants ocasionals. I què no dir d’aquest caminal perdut entre muntanyes i pins que hom de recórrer per arribar al llogaret de Sesga, on el temps s’ha quedat ancorat, prova actual de com era la vida fins que la diàspora dels anys seixanta va fondre els ploms de l’evolució cap al present. Fabulosa l’antiga escola, avui conservada tal com la va deixar l’últim mestre del poble l’any 1965, sense filtres, exactament igual: pupitres, armaris, pissarres, quadres, llums i fins i tot un retrat d’aquest senyor de veu castrada i posat diví, l’amic de la democràcia, ben mort estiga. Què fer amb aquestes relíquies? Sens dubte, un tema de debat ben interessant. Dies de pau entremig d’espais oberts i rutes paradisíaques perquè juguen els infants, nits tranquil·les i llunes inabastables, records i paraules. Aigua. Vida.

El trinquete contigu a l'església convertit en aparcament

Llavaner i abeurador de Sesga

Pany de temps immemorials

Escola de Sesga

L'amic immortalitzat a l'escola

Plantada del chopo, qüestió de força, i gràcia...

Algú havia de pujar a llevar les cordes. 

La lluna, amiga dels xiquets

Paga la pena llegir aquest fragment turístic

Ovidi Montllor, vint anys del mite

El meu particular homenatge a Ovidi Montllor havia d’arribar més tard o més prompte. Una veu poderosa, atraient, forta com el brancam dels arbres, arrelada a les entranyes del poble. Ja fa anys que escolte Ovidi. De tant en tant, mentre vaig fent camí, mentre treballe, mentre creixen les criatures del meu viure. Companyia fidel que esperona els meus ànims i atenua els esforços i els sacrificis, que obri un espai líric al meu dedins per on s’escolen les mediocritats i les impertinències del discórrer de la vida. Ovidi és als llavis, l’autodefensa necessària, com un drac de foc. Sempre és present mentre evoque els racons més purs d’aquesta terra i els forats més recòndits de la mar. Fa vint anys de les seues vacances. I ens va deixar peces tan plenes com les que es recullen en la magna obra musical dedicada al poeta Joan Salvat-Papasseit, tota una al·legoria de l’amor, de la llibertat, un cant sublim per a escoltar en calma, amb llum tènue i amb la capa de màgia que hi pertoca. Un regal per als amants...   

POSTA

Del vaixell de les veles de zèfir

un irradiador de proa

ha xuclada la sang del sol morent al mar.

Rovell d'ou destriat en galledes de fusta.

Sitges s'aquieta en verd i en blau i en blanc.

I la terra s'emporpra en la costa granada.

Del vaixell de les veles de zèfir ara arriba una veu:

Mariner mariner

si pren vol la gavina

allunya't del rocam

que el vaixell de les veles de zèfir

bell corsari

se'n va.

Carregat a coberta del reflex de la lluna.

La despertà

Potser abans tenia el seu sentit. Avui, no.

Fidel a la cita anual amb aquest fenomen despropòsit de la humanitat que es fa passar per cultura però que no és més que fum de botja, em dispose enguany a escriure sobre un dels actes que més evidencien l’allunyament del canyaret faller respecte del poble que l’ha d’aguantar: la despertà, un gran exemple del que Joan Fuster haguera anomenat elefantiasi aguda, això és, la sobredimensió de la festa, per extensió l’afany de figurar i donar la llanda perquè sí, perquè m’han dit que ho faça i ho faig, com un robot alcoholitzat, perquè toca. Una pura i simple banalitat. Una més. En un present on tot allò amb certa càrrega de tradició tendeix a diluir-se en l’absorbent món de la globalització, sobta que les falles no canvien gens ni miqueta els seus hàbits ni els seus rituals, per a què, deu pensar algú: sovint, la setmana fallera no requereix més lucidesa que triar entre cassalla o ginebra. I això és fantàstic, no ens enganyem. Jo també m’hi apuntaria. Tanmateix, quina motivació impulsa a una persona, a un faller, a tirar coets a les vuit del matí? Creu, de veritat, que a la gent li importa tal afirmació d’inutilitat humana? En què dimonis pensa quan li donen un paquet de trons de bac? Dues respostes, al marge, és clar, d’aquella altra en la qual tothom deu estar pensant ara mateix: m’importa una merda. La primera és que un faller duu tot un any esperant el moment per apropiar-se del carrer i fer tot allò que li dóna la gana, sense cap restricció, amb el permís de les autoritats municipals que tantes coses neguen a la resta del personal. Què guanya, per exemple, posant-se en la pell dels qui treballen? No res. La segona, i aquesta és més preocupant, és que s’ho creu. És a dir, creu realment que el que està fent és un acte significatiu, símbol del seu poble, una afirmació totalment inconscient del fet valencià, que tot ho tolera i fins i tot, ho aplaudeix. No cal recordar el caloret, no, per favor... I això és perillós. Perquè implica allunyar-se de la realitat. En general, i cada vegada amb més notorietat, la gent d’aquest raconet del país passa olímpicament de les falles -dit d'altra manera, n'està fins als collons!-. I aquesta és la base sobre la qual tots aquells que han instrumentalitzat la festa i se l’han apropiada com si es tractara de la seua finca particular, reaccionen com reaccionen quan els fan la més mínima crítica. Perquè no estan disposats a assumir que, anys a venir, la indiferència amb què la gent mira tal exhibició de borreguisme inútil es convertisca en una evidència, en un argument que qüestione l’aparador des d’on alguns justifiquen tanta misèria intel·lectual i tanta ineptitud. La despertà n'és la prova. Arribarà el dia que s’indigestaran de menjar bunyols mentre un japonés els fa fotografies, d’això no hi ha dubte, més tard o més prompte...

VIA DEI BONSAI, Manel Alonso i Català. Ed Nemapress

VIA DEI BONSAI

Manel Alonso Català

Traduzione dal catalano di Emanuela Forgetta

Edizioni Nemapress

Se dovessi scegliere tra i racconti più interessanti di questa raccolta intitolata Via dei bonsai sceglierei, senza dubbio, i due che condensano meglio lo spirito popolare e, di tanto in tanto, fantasioso, del libro: “Versione ufficiosa” e “La visita”. Secondo me, rispondono perfettamente alla necessità dell’autore di mostrare i riflessi della vita intorno a un quartiere molto particolare di Pouet, il paese immaginario e insieme reale che accoglie le storie, un paese mediterraneo dove tutto prende forma e si lascia trasportare attraverso un periodo che, purtroppo, finisce senza soluzione di continuità. L’autore, Manel Alonso (Puçol, 1962), conosce bene questa realtà, giacchè è cresciuto tra i suoi odori, rumori e negozi. Chissà se lo stesso autore è uno dei personaggi. È molto possibile. Lui è una individualità tra l‘universalità, una mente nascosta tra i pensieri dei personaggi che si incrociano perchè sono parte delle stesse abitudini, degli stessi pensieri, ecc.; che  rappresentano dei racconti letti, come dice il riassunto, come un romanzo. La traduttrice del libro, Emanuela Forgetta, lo dice nel prologo: “Inesorabilmente, l’esistenza del vicino del civico 3 risulta compromessa con quella del civico 55, quella di quest’ultimo con quella dei vicini del 12 e questi non possono fare due passi senza inciampare nella vita delle persone che vivono al 13, quegli altri che vivono al 170 e l’anziano che risiede al 23. E così, all’infinito”. Qualcuno si chiederà perché si intitola Via dei bonsai. La risposta è nel racconto che ho citato all’inizio di questo scritto, sicuramente il più magico tra tutti i presenti nella raccolta: “Versione ufficiosa”. Racconta un fatto successo nel passato più recente di Pouet e ha come scenario il Bar dell’angolo, dove tutti si conoscono e dove le storie e le miserie degli abitanti della Via dei bonsai hanno sempre il loro spazio per essere narrate e ascoltate. Lì appare spesso un falegname ed è lui che racconta al narratore una storia secondo la quale, trenta o quaranta anni prima, un uomo chiamato Floreal aveva un forellino in bocca provocato da una carie ad un molare, un forellino nel quale un seme è germogliato e ha fatto radice un piccolo arbusto. Invece di andare dal dentista, il personaggio decide di andare da un guaritore orientale che sorpreso dal fatto magico, gli insegna la tecnica dei bonsai. I vicini, abituati col tempo a vedere Floreal con un bonsai sulla faccia, fanno domande sulla tecnica di questi piccoli alberi e così, le finestre e i terrazzi della strada si riempiono di bonsai, dando questo nome alla via che accoglie tutte le storie del libro. Oltre a questa storia ce n’è un’altra che chiude la raccolta e che mi ha fatto riflettere sul mestiere di scrittore, una professione magnifica ma difficile perchè non sempre il risultato è quello sperato. ‘La visita’ racconta il momento in cui il narratore è sorpreso dall’apparazione di un personaggio, il falegname, che gli dice che tutto quello che scrive è mediocre e che deve cambiarlo. Anche se dall’inizio, lo scrittore ignora i suoi consigli, è tanta l’ insistenza del falegname che alla fine decide di ritoccare tutti i racconti per far sparire il personaggio e per tornare alla normalità. Il libro finisce qui, come se volesse far capire che tutti siamo in tempo per cambiare, per migliorare e per far vedere che non abbiamo mai la ragione assoluta. In realtà, siamo semplici persone tra miliardi di abitanti, con i nostri pensieri e con le nostre contraddizioni.

Via dei bonsai, racconti fa parte della collana di letteratura catalana contemporanea, Ponent 2, diretta da Emanuela Forgetta (Capua, 1977), professoressa di Lingua e Letteratura Catalana presso l’Università di Sassari (Sardegna).