Ha mort Núñez, jugador de pilota

 

Núñez en plena partida

No ha transcendit molt, ni transcendirà massa més enllà de les lloses del trinquet, però sens dubte la mort d’un dels més grans jugadors que ha donat la pilota valenciana en els temps moderns és motiu sobrat per dedicar-li unes línies de condol i de record en aquest costumari. Sí, la notícia s’ha conegut fa poc: ha mort Núñez, un pilotari esquerrà, tècnic, molt plàstic, introvertit en la canxa, espectacular en moltes facetes del joc, un escaleter de luxe com els que ja no es veuen als trinquets valencians. Tot un campió. Fa poc comentava amb un amic què se n’hauria fet d’ell, retirat com estava dels trinquets i dels frontons, la seua vertadera passió, allà on començà a gestar-se la seua carrera com a pilotari de maneres exquisides. Ara em ve al cap una anècdota esdevinguda en una d’aquestes partides del dia a dia, un dijous, al trinquet Pelayo. S’hi anunciava Núñez. Mentre transcorria la partida, jo esperava assegut a l’escala l’arribada de la meua parella, que per fi s’havia decidit a entrar al trinquet i veure aquell joc popular que aleshores tant m’enfervoria. Núñez estava al dau, les galeries permeses. I com si se li haguera encés la llumeneta allà que la tirà, a la galeria del rest, just en el moment que la meua parella passava per allí per tal d’arribar a l’escala. La pobra no va poder esquivar la vaqueta. I en efecte, Núñez va fer quinze, entre aplaudiments i crits dels aficionats, que alhora reien i recriminaven burlescament l’acció del pilotari, camuflat per aquell somriure sorneguer que tant l’identificava com a jugador discret i silenciós, de poderosa pegada. Un gran pilotari que caminava sol, fidel al perfil dels homes que poblen el món de la pilota valenciana. Serà recordat, certament...
http://www.valnetpilota.com/noticies.php?id=1756

Traure de polleguera

Polleguera

En efecte, per tots és coneguda l’expressió ‘sacar de quicio’, una manera magnífica de manifestar en castellà que algú o alguna cosa està fent aflorar el nostre instint més criminal. Ara bé, el que ja no és tan conegut és que el ‘quicio’ té un mot equivalent en català que continua viu als parlars valencians i que respon al nom de polleguera, terme del qual deriva l’expressió en sentit figurat ‘traure de polleguera’, amb significat idèntic al de la llengua de Cervantes, és a dir, fer eixir alguna cosa del seu curs natural, o si més no, fer que algú perda els papers. Hom sol confondre la polleguera amb la falleba, que és aquesta barreta de ferro giratòria que va aplicada al bastiment de la fulla de la porta i que es subjecta amb l’altra fulla per tancar en fort. I és que cal distingir. Les pollegueres no són altra cosa que aquestes peces o clots amb un ull per on entra i es recolza l’eix sobre el qual gira la fulla de les portes, especialment aquelles que donen entrada a les cases de poble mediterrànies, les mateixes per on antany passava l’haca i el carro i les mateixes que avui, només en alguns casos, s’han convertit en motiu d’orgull dels propietaris, que les cuiden, les envernissen i les embelleixen sempre amb l’objectiu de donar un aspecte digne a la façana, o frontera, de la casa. Cobra sentit, per això, el significat de l’expressió mencionada, ja que una vegada encaixada la barra de la porta a la polleguera, és gairebé impossible traure-la del seu lloc, validant així qualsevol consideració o fet que faça exasperar la gent. ‘Traure de polleguera’ o, en tot cas, ‘fer eixir de polleguera’, exemple de creació lingüística que cal mantindre paral·lelament a la castellana ‘sacar de quicio’, en detriment d’altres fórmules com ‘traure’m de les casetes’, que potser són vàlides en castellà però de cap manera en català. Llarga seria, per tant, la llista de desgreuges que han tret de polleguera als valencians d’un temps ençà. Però, com se sol dir per aquestes contrades, això ja són figues d’altre paner, carn de debat d'altres espais, no en un costumari com aquest.

Falleba

25 d'abril

Realment, que alguns diputats  fatxosos valencians s’escandalitzen davant una exposició amb motiu del 25 d'abril que recorda els trenta anys de l’Estatut d’Autonomia del 1982, no sé si es deu a una qüestió patriòtica, espanyola per descomptat; o a una simple exhibició de banalitat i coentor valencianes, que també podria ser atenent el caràcter folklòric de les altes esferes governants de la Generalitat. Però que hi haja alguns que, a més a més, demanen una pastilla, o dos, per calmar-se després de veure exhibida, entre d’altres, la senyera del poble, sense blau evidentment, ja és per pensar si el problema d’aquesta gent es deu a una estranya malaltia que afecta la capacitat de veure més enllà de dues barres roges i una groga o es tracta únicament d’un trastorn mental crònic i perillós a llarg termini. De tot n’hi haurà, és evident. Fins i tot, és ben possible que alguns es moguen a cavall de les dues possibilitats, és a dir, entre ser un fatxa o estar com una xirivia. Sefarín Caballero, per exemple, il·lustre personatge d’aquest costumari, és un d’aquests casos, un dels amos actuals de la taifa valenciana, assidu dels trinquets i omnipresent en cadascun dels fandangos que munta el govern del qual forma part indissoluble. I és evident que és dels qui més soroll farà quan caurà. Exactament igual que aquest altre que posa crucifixos a la mesa de les Corts com si es tractara del seu altar particular, l’amic de Déu i patró de les fogueres d’Alacant. O d’un nouvingut però ja caduc parlamentari de Monòver, que no sé si es pren pastilles amb l’excusa d’una exposició on figura la denominació País Valencià o perquè sempre és preferible drogar-se a veure que el temps passa i les antigues mentides sobra la invasió catalana ja no aprofiten. Que se’n vagen, tots! I quan més lluny millor, que no tornen. Sens dubte, una diada tan simbòlica com el 25 d’abril ho agrairà.

Cartells presents a l'exposició maleïda pels fatxes del PP.
Fotografia del diari Las Provincias

http://www.laveupv.com/noticia/2029/expo-pastilla

http://www.lasprovincias.es/20130425/mas-actualidad/politica/maluenda-pastilla-exposicion-paissos-201304251317.html

 

Escullera

Sens dubte, la proliferació d’esculleres i espigons en la gran majoria d’indrets litorals del País Valencià, no deixa de ser un aspecte a considerar, ja que per bé que facen una funció de contenció i preservació de l’espai marítim, també és veritat que en molts casos desvien corrents i modifiquen un paisatge fantàstic en favor de la urbanització il·limitada i el descontrol en matèria mediambiental. A  hores d’ara, per això, ja és ben habitual trobar defenses d’aquesta mena en les platges valencianes més massificades i resulta curiós que és allà on el turisme no arriba en gran quantitat on hi ha menys intervencions d’aquesta guisa. En algunes platges, de fet, es conserva un cordó dunar que actua com a barrera natural en cas de temporal marí i en algunes altres simplement no cal actuar atesa la morfologia poc abellidora del context, amb roques, amb terres de marjal al darrere i amb sequiols vessant-hi aigua dolça i poc depurada. El turisme és selectiu, aquesta és la veritat. I alhora, també cal dir que molts espigons, moltes esculleres, han perdut gran part del seu sentit, això és servir d’embarcador a peu de platja, a la vora de la mar. S’entén, en aquest sentit, el mot del qual deriva escullera, que no és altre que escull o roca que sobresurt a flor d’aigua o molt prop de la superfície amb la qual poden topar-hi les embarcacions. Avui, en qualsevol cas, les esculleres s’han convertit en el paradís de la pesca, allà on hi ha tota una despensa per al peix i on el bon pescador cerca tot allò necessari per posar-s’hi a la faena: carranquets, pegellides, criançó, cucs, gambetes... O almenys així era fins no fa tant.

Motllada

Després de comprovar la peculiar i genuïna distribució dels espais en les cases de poble valencianes, d’una mà o de dues i de dos o més altures (part de baix, de dalt i de dalt del més amunt); potser també convindria endinsar-se en alguns trets específics de les mencionades cases que, si més no, passen desapercebuts. El terme ‘motllada’, en efecte, és poc conegut. De fet, és difícil sentir-lo en un registre que no siga l’estrictament col·loquial, sempre allunyat de la neutra i, de vegades insulsa, varietat estàndard. Els valencians de més enllà del Xúquer en solen dir motlà, o en tot cas, almotlà, sens dubte un gir bastant dialectal que està present en una de les cançons més populars del cantautor de Xàtiva, Pep Gimeno Botifarra, concretament en la que porta com a títol ‘Romanç de Senyera’. Amb una temàtica que aborda la sempre complexa i delicada relació dels veïns d’aquest raconet del país amb les crescudes dels rius més pròxims a la seua localitat, en aquest cas la protagonitzada pel riu Albaida l’any 1923, la cançó conté una estrofa on es diu el següent: S'abracen unes a altres dient: Anem a morir! Aigua hasta en les almotlaes, el riu s'emporta hasta els llits. Queda clar, doncs, que les almotlaes en qüestió són el que el Diccionari Català-Valencià-Balear defineix com a voltes que deixa el motlle entre cada dues bigues d’un sostre, això és, el que en castellà es coneix com a bovedilla. Clar que en altres zones del domini lingüístic, l’Horta de València per exemple, el mot pren una altra denominació, el revoltó o la revoltonà, això és l’espai entre dues bigues paral·leles ocupat per una sèrie de revoltons o petites voltes, també conegut en castellà amb el nom d’entrevigado. Tot un món, com es pot comprovar. Llàstima que avui predomine una altra mena d’estètica, o una altra manera d’entendre la construcció si ho voleu entendre així, amb tot el que comporta d’abandonament de l’arquitectura d’estil rural. Però així és el progrés. Cru.

 

Desafiament de pilota

El cartell no pot ser més atractiu: el Genovés i Juan Carlos Ferrero contra el Pigat i Such. És a dir, dos pilotaris i dos tenistes, alguns d'ells retirats. Si més no, un singular desafiament que s’esdevindrà al trinquet d’Alzira el dia 19 d’abril i que, de ben segur, animarà l’escala i les galeries del nou temple de la capital de la Ribera. Un recital lúdicofestiu que, sens dubte, enllaça amb la tendència històrica de la pilota valenciana a organitzar espectacles capaços de traure de la rutina a l’aficionat que acudeix, regularment, als trinquets. I és que, en efecte, no és la primera vegada. En la llarga llista de notícies i ressenyes que fan referència al joc de pilota, ja es troben documentades algunes d’aquestes peculiars partides. Salvant les distàncies, rememoren, de fet, algunes de les que hi ha explicades en aquell valuós opuscle de Fausto Llopis i Caruana publicat per la desapareguda Caixa Sagunt. Unes partides que fixaven condicions com ara que el jugador que feia el dau havia de jugar la primera pilota pujat en un burro o portant una cadira en la mà. O que obligaven al pilotari situat al rest de tornar la pilota amb el cap. Veure per a creure, tot i que sempre ens quedarà la lletra impresa: Fou un espectacle divertit i inèdit, que guanyà el Català des del resto, que fou el que proposà la partida. Per la potència amb què eixia la pilota del braç del Manyo, el resto hagué de recórrer a col·locar-se un mocador en el cap perquè li aguantara unes quantes cartes al nivell de front. Era sorprenent comprovar amb quina habilitat buscava amb el cap les pilotes que tocaven muralla i com ho feia de senzill amb les del rebot,... Eren altres temps, és evident, però pel que es veu la pilota no ha canviat gaire. Malgrat els intents. I això, com a mínim, és bonic i molt tendre, típic d’un esport que es resisteix a perdre el seu senyal d’identitat més genuí: l’autenticitat, sempre imprescindible en aquests temps postissos on només importa ser modern i traure profit del mercat.