Molà

La paraula ‘molà’, molada en registre estàndard, no és un terme corrent actualment. Forma part ja d’un grup lèxic que en un futur no massa llunyà es convertirà en pols, en una paraula buida i mancada de significat que potser se sentirà en alguna conversa aïllada i reduïda en algun raconet dispers del país, fonamentalment en boca de gent situada en el llindar dels cinquanta anys. Designa un conjunt d’alguna cosa, per exemple, de peixos o altres animals. De fet, si se cerca la paraula de la qual deriva, que no és altra que ‘mola’, el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les múltiples accepcions que en dóna, diu el següent: esbart de peixos que neden; això és, l’equivalent a ‘banco’, en castellà. En desús, però encara viu per algunes poblacions castellonenques, és clarament un terme a recuperar, sobretot en els indrets litorals on es conserva, entre d'altres, l'art de tirar el rall. Prenen importància, doncs, expressions com la que el mateix DCVB aporta: “Escarotant les molades de patxellets i marbres”, de Josep Pasqual i Tirado; o aquesta altra que va dir-me fa poc un bon amic: “va vore una molà de llisses i allà que tirà el rall”.

El Hòbbit en català

Ja que, per desgràcia, una bona part dels lectors hem de tirar mà de les traduccions per tal de llegir llibres, sí que caldria valorar, ni que fóra mitjançant un sol exemple, aquest tipus de treballs, sobretot si són tan extraordinaris com el realitzat per Francesc Parcerisas a propòsit d’El Hòbbit, de J. R. R. Tolkien. De rabiosa actualitat per l’adaptació cinematogràfica que se n’ha fet, en efecte, aquesta joia de la literatura fantasiosa i d’aventures es presenta avui en una versió en català que, a pesar de les pèrdues que puga tenir pel fet de ser una traducció, no crec que desmeresca la versió original. És senzillament magnífica i excel·lent, amb un vocabulari ric i a l’alçada de les quantioses històries que s’hi narren. A més a més, crida l’atenció que és l’única versió en la nostra llengua existent a tots els Països Catalans i que, a sobre, data de 1983, sens dubte un detall que revela la capacitat innata de qui la va portar a terme, Francesc Parcerisas, si més no un personatge lúcid que també ha traduït la magna trilogia d’El Senyor dels Anells. La moda ara, tanmateix, és la pel·lícula, que malgrat ser impressionant, es presenta avui majoritàriament en castellà. Llàstima de mercats que impossibiliten gaudir en imatges d’un vocabulari esplèndid, interminable i, en gran part, desconegut. Perquè després diguen que hi ha igualtat. O bilingüisme, encara pitjor.         

Nàixer

És un tema delicat, però és una certesa que el fet de nàixer, de la mateixa manera que el fet de morir, és un esdeveniment únic i molt íntim, definitiu, i com a tal ha de ser tractat, sense intromissions, respectant el ritme evolutiu de la naturalesa humana, amb tendresa i afecte, a la pròpia llar. No és veritat el mite de la seguretat quirúrgica, de la intervenció per sistema i perquè sí. En ocasions, això és evident, ha d’estar present, però no és veritat, ni per descomptat és cap barrera infranquejable. En un present on s’ha començat a assumir que cal morir d’una manera tranquil·la i envoltat del cercle humà i familiar més pròxim, ja és hora que també comence a progressar l’opció de nàixer segons les condicions que marquen els pares, o més aviat la mare, això és, de manera assossegada, amb l’ajuda de dones dedicades vocacionalment a l’ofici de comares, respectuoses al màxim amb una decisió que no és gens fàcil d’adoptar per part dels agents implicats, progenitors bàsicament. Perquè hi ha massa engany, massa pressió, massa de tot. I els dubtes no s’esfumen fins que un no veu la criatureta que plora, que cerca de seguida el pit de sa mare, nascut al mateix llit on dormirà fins que decidisca emprendre el llarg camí de la llibertat i l’autonomia personal. Potser hi ha qui pensa que nàixer a casa és un suïcidi, que retrotrau imatges d’antany, amb criatures mortes i malformades, que és de bojos o de hippies, però resulta que avui hi ha una demanda creixent d’aquest tipus de part. I salvant les distàncies amb el passat, no és gens agosarat, sinó que és sinònim de progrés, en consonància amb el que succeeix als països més avançats, allà on el sentit comú ocupa el primer lloc en el llistat de prioritats, sempre amb la mirada posada en el veritable motiu de tot plegat: l’amor incondicional.

Caliquenyo

El caliquenyo és un cigar prim i dur de tirar, de tabac inferior, típicament valencià. I més que fumar-se, s’olora, sobretot en aquells ambients on encara es conserva l’essència popular, els trinquets o els casinos, per exemple, o també en d’altres espais més multitudinaris com les places de bous i els camps de futbol. D’aspecte rústic i poc abellidor, els principals consumidors dels caliquenyos han estat tradicionalment els homes, més aviat els homes d’avançada edat, aquells descurats i d’aparença ruda, els homes d’abans, com se sol dir. Destaca, per damunt de qualsevol altra consideració, que els caliquenyos són avui il·legals, perseguits no tant per la seua capacitat d’escanyar els pits, sinó pel fet que els seus productors continuen elaborant-los sense atendre les reclamacions de Tabacalera i les arques de l’erari públic. I bé que ens pareix a alguns. Si més no, no deixa de ser aquesta la causa per la qual el caliquenyo s’elabora encara d’amagat, de manera artesanal, per totes aquelles comarques valencianes que han tingut el gust d’atendre la demanda, sempre estable i fidel, malgrat les prohibicions i les restriccions. D’alguna manera o altra, per això són tan difícils de localitzar les plantacions de tabac que s’escampen per la Canal de Navarrés, sense anar més lluny, una de les comarques més representatives en l’art d’elaborar els emblemàtics i alhora costumistes caliquenyos valencians.

Arboç

Sí, la tardor és temps d’esclata-sangs, però també és temps d’arboços, d’alborços segons la variant formal valenciana, uns fruits deliciosos que podem trobar escampats arreu de la geografia mediterrània, bé siga en xicotets promontoris i tossals, bé siga en els parcs i passejos que tenim enfront de casa. Els arboços no agraden a tothom. Són dolços i també un poc àcids, de to vermellós quan són madurs, granulats i aspres, molt carnosos. Sol haver-hi detractors i entusiastes a parts iguals, no debades és un fruit delicat amb el qual un pot arribar a emborratxar-se si en menja massa. Diuen, per això, que l’arboç conté una certa quantitat d’etanol. D’altra banda, també és conegut com a cirera d’arboç. I és molt curiós comprovar la sorpresa del foraster quan sent que el fruit en qüestió és el madroño, justament el mateix que es menja l’ós que figura a l’escut de la Comunidad de Madrid. Paradigmàtic és, sens dubte, que alguns mai no l’hagen tastat, fins i tot que ignoren el que és. L’arboç, en qualsevol cas, és un fruit nostre i com a tal l’hem d’apreciar.

Messi és pare

Realment, que un fenomen com Messi porte el nom del seu fill gravat a les botes amb què es disposa a jugar un simple partit de futbol no deuria ser notícia, però que les porte a l’endemà d’haver sigut pare de la criatura, a banda de ser notícia, és també un episodi lamentable i, malauradament, molt definitori de la deriva ensopidora a la qual el futbol condueix al personal. En un moment en què l’educació dels infants o, si més no, la criança en general, està en boca de tots aquells que pretenen destruir-la en benefici dels de sempre, no deixa de ser patètic que un jugador de futbol, per a més inri el millor del món, tinga un gest tan artificial i tan exageradament ignorant. I això no és tot. Pitjor encara és que ens el venguen com una acció tendra i de conte de fades, com si aquells que no felicitem a Messi per la seua recent paternitat fórem alienígenes o contraris a l’ídol del moment. Sense ànim de voler donar lliçons a ningú, és clar que alguns no ens engolim tot el que procedeix del Barça pel simple fet de ser-ne seguidors. Perquè, tot plegat, hi ha una frontera molt clara entre la imbecil·litat i la realitat que viu la immensa majoria de la gent. Discutible manera de començar el preciós camí de la paternitat, en definitiva. Messi jugant a la piloteta i la dona i el fill en l’hospital... Sens dubte, un exemple que crearà escola en les futures generacions, per desgràcia per a tots.

Fotografia de Pere Puntí. El Mundo Deportivo