Altres assumptes...

T'acompanye en el sentiment...

Mor una de les persones nascudes abans de la guerra, pertanyent a la societat d’abans, la dels oficis. La societat de la guerra i la postguerra, del que diran, del treball dur, de la lluita constant. La societat dels que estenallats no pogueren triar, tot i que tingueren somnis, com el de Conxeta: anar-se’n a viure a Barcelona per muntar una parada de fruites en el mercat del Born. A pesar dels seus defectes, com tothom, Conxeta ens va transmetre més alegries que calamitats. Tot es magnificava al seu costat, ella si més no, t’impregnava d’aquella activitat frenètica que semblava que duguera cosida a la boca: Dona’t aire… Xico afanya’t. Curtida en els magatzems de taronja de postguerra, en les veremes a Quatretonda i Orpesa, en els antics camps d’albercocs i nespres de Sagunt, en encaixar pomes a Daroca; des de ben menuda no conegué altra cosa que el treball sense descans, cosa de la qual s’enorgullia. No treballar era “de mantes”, assegurava. Per a Conxeta tot era pensat i fet, ara i ací, el carpe diem. La seua mort suposa la pèrdua d’una persona agosarada, valenta com cap altra. Nosaltres, els seus germans, els seus néts i la seua filla, el seu gendre, els seus nebots i nebodes, i tots aquells que els ha entristit la seua mort, mai no ens acostarem a la seua vivacitat, a la seua bravura incalculcable. I és que ella era tan forta com els homes d’abans, “els que tenien els collons a tires”, aquells que com ella no tenien por de res i, de tant en tant, a la seua manera, es rebel·laven contra el que els va tocar viure.

VÍCTOR DURBÀ