Costumari Durbà

Sornegueria

2012-01-28T15:00:00.005+01:00

La sornegueria és un humor simple, una repetició contínua de tòpics, acudits i frases cèlebres sense massa gràcia que acaben sent efectives i, en conseqüència, gracioses, quan esdevenen motiu de burla. Si més no, un joc de lògiques tallants present a les diferents celebracions populars que s’hi donen amb motiu d’algun esdeveniment mediàtic, com ara un partit de futbol. Un Madrid-Barça, per exemple. La sornegueria, a més a més, és un humor molt valencià, que ens identifica, present en les nostres rutines des de fa temps immemorials i viu encara a pesar de la penetració de l’anomenat humor intel·ligent. D’altra banda, en uns temps on l’apatia, la sequedat i el desarrelament avancen sense fre, convindria fer bandera d’aquest tipus de costums, perduts i arraconats en gran mesura per aquelles contrades on la tendència és parlar una llengua distinta al català, el castellà fonamentalment; per aquelles ments que només validen l’humor propi dels programes de televisió, els monòlegs i les barbaritats desenfrenades que inunden el present. Realment, convindria fer-s’ho mirar.

Una imatge sorneguera

Soquets

2012-01-13T18:38:00.004+01:00

Una de les tantes accepcions que el Diccionari Català-Valencià-Balear dóna de la paraula soc és sabata de cuiro o de roba amb sola de fusta o de suro, és a dir, allò que en castellà es coneix per zueco. Tot i això, si s’observa amb atenció la resta de significats que expliquen el mot, també es pot comprovar que, per contra, soc o soquet és allò que per terres valencianes es denomina generalment espardenya de careta, en concret allò que respon a l’accepció espardenya gruixuda, tota d’espart, que es duu per anar al camp quan està humit, sobretot per a regar. En aquest sentit, si bé l’entrada en qüestió localitza el seu ús a la població valenciana de Cullera (La Ribera), es pot dir que aquest significat també s’aplica, entre d’altres, a localitats com Puçol (L’Horta) i Sagunt (Camp de Morvedre). De fet, aquesta és l’única existent per les citades contrades, o almenys ho era fins que els fallers recuperaren el vestit tradicional de saragüells i començaren a emprar, de retruc, el terme espardenyes de careta, això és, espardenyes que, en realitat, només cobreixen la cara superior del peu, en concret tres o quatre dits, quedant-ne el més menut destapat o a la intempèrie. Actualment, l’ús quotidià d’aquest calçat resta en gran part limitat a les tasques del camp, a persones majors i, de manera esporàdica, a altres activitats com la pesca amb rall. Com ha estat referit més amunt, també és bastant comú en celebracions culturals o folklòriques com per exemple passacarrers, ofrenes falleres i balls tradicionals. I d’altra banda, d’un temps ençà també s’ha posat de moda que alguns els usen com a signe d’identificació cultural, d’esnobisme més aviat. En general, tanmateix, l’ús dels soquets és avui una rèmora, habitual malgrat tot com a element decoratiu, en cotxes i aparadors comercials d’empremta popular; però res paregut a l’esplendor forçat d’antany, quan abundaven els homes dedicats als afers de cordar i lligar l’espart. Soquer(o)s en deien d’aquest ofici, clar que en aquests temps, d’aquests homes, ja en queden pocs. Molt pocs, diria jo.

Jo te donaré pes cul

2012-01-05T17:12:00.002+01:00

Una patètica manera de comprovar la malaltia crònica que pateix aquest país és la que s’exemplifica a partir de pintades estrambòtiques com la que regna en una paret anònima d’un poble valencià. Premi per al qui la trobe! I tranquil·litat absoluta, tot siga dit de pas, de ben segur l’ajuntament de torn mai no l’esborrarà. Resulta que allà on posava independència, algú, o alguns, han posat dependència. I allà on posava maulets, han afegit una mena de prefix encara desconegut pels lingüistes del ram: ani-, amb el resultat consegüent, animaulets. Tot per deixar ben clara la mentalitat pertorbada dels autors, o de l’autor, que per a més inri signa el grafit amb una salutació hitleriana realment inquietant: Sig Heil. Per tot, és evident que la pintada en qüestió no es tracta d’un tribut a la famosa Llei de la Dependència, mai aplicada convenientment, a tot açò, per aquestes terres. No, ni de bon tros. La qüestió és molt més simple, i per descomptat, molt més lamentable: el poble valencià, o almenys una part, està orgullós de ser submís, de ser-ho més que ningú. I no de qualsevol manera, ni a un preu determinat, sinó totalment, com si sentira plaer vertader, masoquisme pur i dur, obscenitat infinita. En algunes parts del món, en moltes, es reclama llibertat, però ací no, ací el que s’estila des de fa prou de temps és tot el contrari, per a què reivindicar la llibertat quan és molt més fàcil parar el cul i cridar més, més i més. Doneu-me pel cul. I demà atra vegà, que encara no en tinc prou. És gratuïïïï......D’alguna manera o altra, tota aquesta reflexió recorda una versió mallorquiníssima de la pel·lícula Braveheart, versió d’altra banda que recomane fervorosament. Porta com a títol Guillem Vaigfort i es troba fàcilment al canal Youtube. Jo te donaré pes cul, afirma un dels personatges de la pel·lícula en un moment determinat. Sort que es tracta d’una paròdia, després de tot, a diferència de la pintada descrita, que és real com la vida mateixa, un homenatge a la burrera, definitivament aclaridora del nostre subconscient col·lectiu: als valencians mos mola ser castigats.

Cap d'any

2012-01-02T16:06:00.004+01:00

No sempre un té el privilegi de despertar-se el dia de cap d’any a pocs metres de la mar, segurament la imatge serena i necessària que molts reclamen per tornar a la realitat i esborrar els mals de la nit passada. Solitària i quieta com una bassa d’oli, l’aigua sol adquirir una estampa hivernal només alterada per les poques alenades d’aire que mouen el trencar de les ones en la vorera. Allà lluny es veuen passejants, algun gos que lladra, gavines, i també unes poques parelles tombades en la sorra que possiblement encara somien amb la nit de les meravelles que ha clos sense remei. La carena és inconfusiblement blava. El sol s’enlaira poderós en les hores mortes del migdia, com si no hi haguera hivern, com si no hi haguera vida més enllà dels crits dels xiquets que juguen. Entretant, alguns altres observen amb atenció aquestes contrades marines tan permanentment manipulades. Definitivament, no hi ha descans pels qui viuen i estimen aquest país de caminants bucòlics i perillosos pensaments.

Espanya

2011-12-23T16:29:00.003+01:00

Alguns preguntaran: això encara va per ahí?? I de seguida els altres respondran: doncs clar que sí, no ho sabies? Aleshores, aquells que preguntaven entre estranyats i sorpresos, exclamaran: Sí hoooome! I és que, en efecte, en aquest país tan modern, tan europeu i tan irresistiblement atractiu per als turistes, encara subsisteixen dos programes de televisió denominació d’origen nacional com Tendido Cero, dedicat al món dels bous i la lídia; i El día del Señor, que retransmet una missa des d’algun racó recòndit i feréstec de la geografia hispana. Un serial, agrade o no, caduc, que demostra el que realment aquest estat espanyol tant preocupat per l’economia global exporta a l’exterior, això és, folklore i religió, per a no variar massa, per a exemplificar, al cap i a la fi, que hi ha certs costums que no canvien per bé que governen els uns o governen els altres. Senzillament, perviuen perquè sí, més o menys com la monarquia. I punt. Perquè no es queixe ningú, perquè tot continue sota un estat de coses primitiu i sota els valors que infonen les altes esferes d’aquesta antiga i desfasada pell de brau. És l’antiga recepta, invariable al llarg del temps, capaç de competir cos a cos amb la investigació amb cèl·lules mare i amb l’homologació dels matrimonis gais. Espanya. Ni més ni menys.

SOMIANT AMB ALEIXA, Mercè Climent i Francesc Mompó

2011-12-16T13:30:00.003+01:00

És evident que l’últim Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida no deixarà indiferent ningú. Més aviat pornogràfic, endinsa el lector en un cúmul de carnalitat ben pujadet de to que té com a protagonista principal Aleixa, una aspirant a professora amb el do de somiar les mateixes escenes eròtiques que els seus coneguts més immediats, bé un alumne, bé unes companyes de feina o bé un simple propietari d’una llibreria, homes i dones per igual, en grup o en solitari. Aleixa s’ho engoleix tot. Original en el sentit que mai no havia llegit una novel·la d’aquestes característiques, ben bé es podria dir que el llibre es llig en tres estones, o com dirien els més atrevits, en tres bones manoles. Perquè tot en si és un al·legoria sexual, un autèntic guió de cinema X que ens delecta, pàgina a pàgina, amb un vocabulari ric i molt apropiat per a l’ocasió: clivella, xoneta, carabasseta, campaneta, encastar, pixorro, estacar, soca, petxina, estret congost, portella, creueta, blancs senderols, negres indrets, replecs de la tavella, envestida, embranzida, lletada, llengües de foc, tòtem venós, cabota... Impossible inventariar-ho tot. Aleixa apareix i desapareix per diferents etapes de la seua vida on el sexe i el goig infinit i, de vegades dolorós, sempre és el protagonista. Un torrent de plaer que es resumeix, per exemple, en una escena com aquesta, triada a l’atzar en aquest mateix moment: Estirats al sofà es besaven apassionadament, sense treva. Els plecs de la roba parlaven per si sols, cada moviment delatava el que estava ocorrent tela endins. Davall de la faldeta uns dits masculins es perdien per caus humits i perillosos. Al mateix temps, una mà femenina s’escolava per la bragueta i tenallava un membre que maldava per ser alliberat. D’una samarreta mig arregussada, naixia un braç fort, ben arrelat entre la saó d’un pit jovenívol. Tanmateix, la quarta extremitat havia quedat empresonada entre el pes dels cossos. Una mà que no definia siluetes, cinc dits que no dibuixaven desitjos, i el polpís d’ells que quedaven orfes de gustoses melodies.

Muixeranga

2011-12-13T12:45:00.008+01:00

En gran mesura, era inevitable no fer cap referència en aquest costumari a una festa recentment declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, la processó de la Mare de Déu de la Salut, al poble d’Algemesí, un acte d’inconfusible sabor popular que conjuga el famós ball de valencians, altrament dit de la Muixeranga, amb altres no menys emotius com els bastonets, la carxofa, els arquets, els pastorets, els tornejants o el bolero. En conjunt, un seguit d’imatges costumistes que són acollides per un poble enfervorit que trau les seus millors gales per a l’ocasió, el dia vuit de setembre, amb els carrers plens, amb els balcons adornats amb cobertors d'excel·lent manufactura. Amb els bars plens. Algemesí, ni la pols que plegues del camí, és avui un mena de refugi per als amants de la tradició, un poble de La Ribera del Xúquer on, de tant en tant, també es representen espectacles teatrals digníssims, i valencianíssims, adreçats als més menuts: la pelitrúmpeli, sense anar més lluny, un clar homenatge a aquesta joia musical del grup de folk Al Tall i, tot plegat, una peça feta amb molt de gust on tenen cabuda la mateixa muixeranga, amb la seua dolçaina i tabalet, la imaginació infantil i algunes de les cançons de bressol més conegudes per aquest racó de la mediterrània: la meua xiqueta és l’ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra i la flor del taronger. Fa goig trobar-se, de vegades, amb sorpreses que s’escapen de la sintonia macabra d’aquest país meninfot on qui no corre, vola; on el costum fa llei; on, gairebé, per imperatiu, més val manar que ser manat. Que trist, al cap i a la fi.

Fira de Nadal

2011-12-09T23:07:00.008+01:00

Ben mirat, el tema de les fires d’atraccions que s’hi munten per Nadal, comença a ser preocupant. Totalment desfasades i mancades de qualsevol criteri que no siga l’econòmic, mostren a hores d’ara unes imatges decadents i molt grotesques que denoten uns símptomes inequívocs d’extinció immediata. I a més a més, cares, molt cares, gairebé impossibles, més encara tenint en compte l’espectacle que donen algunes de les atraccions principals. El tren de la bruixa, per exemple, és ara un passatge tenebrós i interminable, quinze voltes més o menys, on s’hi reparteixen globus amb els quals pegar, pegar, sí, a personatges animats com Dora l’exploradora, Winnie Poh o l’infatigable Micky Mousse. Venga, venga a pegar al culete de Dora, criden des de la taquilla. Això per no parlar de la imatge transgressora de veure un Pare Noel fumant un caliquenyo a l’entrada del túnel per on passa el tren. Increïble. I mentrestant els més menuts van pegant, un poc esglaiats també perquè, de tant en tant, se’ls hi tira aigua o són ofegats amb boira artificial, fum lacrimògen, dirien alguns. Un martiri que costa tres euros en el millor dels casos; o sis, si el pare o la mare hi acompanyen al menut. Nou, si tots dos decideixen pujar-hi per si resulta necessari... Abans, en canvi, costava deu duros, això és cinquanta pessetes, trenta cèntims d’euro, i almenys apareixia i desapareixia una bruixa amb una granera de palma que donava un poc d’emoció a l’assumpte. És cert que també s’havia d’aguantar la cara de gos del personatge que atenia la taquilla, però bé, al cap i a la fi, era més barat i, en certa mesura, més compassat amb l’època. Avui, per això, a les fires es continua fumant. I de quina manera! No és estrany veure taquilles transformades en cendrers ambulants. Com tampoc és estrany veure anuncis de tabac de l’any de Maria Cristina en els anomenats scalextrics per a menuts. Clar que per a scalextrics, els cotxes de xoc, indiscutibles reis de la fira que continuen sent els primers a obrir i els últims a tancar, capaços de combregar al bell mig de la pista les més pintoresques i variades figures mundials del poble corresponent. I amb una música que, en fi, millor deixar-la córrer. Insofrible, certament.

Sèquies

2011-12-07T22:48:00.006+01:00

En efecte, l’ús de l’aigua per al reg és una qüestió delicada que ha provocat nombrosos enfrontaments al llarg del temps. De fet, encara avui és un tema d’un marcat caràcter demagògic que enfronta, fins i tot, comunitats autònomes amb interessos i negocis de diversa magnitud i consideració, mai relacionats amb el camp a tot açò, com ara el derogat Pla Hidrològic Nacional (PHN). Deixant de banda però, la història i les diferents corrupteles que es deriven de tot plegat, el cas és que durant molts anys les disputes entre la classe política han amagat també una sèrie de detalls molt poc interessants per als qui només veuen el camp i, sobretot, els seus usuaris, com un conjunt de votants fàcilment accessible. L’ofici de regador, sense anar més lluny, ha desaparegut ja en moltes comarques sense que això represente cap drama nacional. I, avui, les sèquies vives per les quals baixa aigua neta ja només perviuen en algunes petites bosses d’horta que resten al nord de la ciutat de València. I no sense problemes, tot siga dit de pas. Algunes d'elles s’han recobert de formigó, deixant enrere, de retruc, el seu aspecte feréstec i ancestral: de terra. Es pot dir, al mateix temps, que en gran part del país, les sèquies s’han convertit en canals secs on s’acumulen restes i més restes de terra, deixalles i porqueries diverses. I d’altra banda, des de la irrupció massiva, i abusiva, del reg per degoteig, aquesta xarxa d’artèries interminables herència rica del món àrab, també s’ha fet malbé o, directament, ha estat destruïda atenent la seua nul·la funcionalitat actual. El sistema del reg per degoteig, discutible de totes totes, ha comportat alhora que costums antany tan saludables i refrescants com banyar-se en una sèquia o en una bassa de camp s’hagen perdut sense remei. I a més, també ha provocat un oblit sistemàtic d’aquelles estampes bucòliques com la d’un regador intentant refrescar un meló o una cervesa al bell mig del discórrer de l’aigua. Resulta molt trist, també, comprovar la pèrdua de certes rutines pròpies dels llauradors que necessitaven regar, com se solia dir, fora de tanda: en aquest cas es regava de nit. I és, en gran mesura, patètic, que molts d’aquells plets que han fet famós aquest Patrimoni de la Humanitat que és el Tribunal de les Aigües de València, hagen quedat reservats per a les novel·les valencianes de Blasco Ibáñez. O per als turistes, en tot cas. A hores d’ara, després de tot, pocs són els que s’encurioseixen amb l’etimologia del terme sèquia, procedent de la llengua àrab (saqiya), excavació llarga i estreta revestida de pedra o rajoles. Com també són pocs els joves valencians coneixedors que una de les sèquies emblemàtiques de la comarca de L’Horta, Mestalla, dóna nom a l’estadi del València C.F. O que abans es regava a manta. O que es regava en qualsevol cas. O que, en definitiva, els veïns d’aquestes terres, ara tan mecanitzades i tan abandonades, teníem un patrimoni molt valuós que s’ha deixat arrastrar, de nou, per aquest mot tan banal com proporcionalment perillós: el progrés.

Collidors

2011-12-02T23:17:00.004+01:00

Potser encara succeeix per algunes contrades eminentment rurals, potser, però és un fet que el costum de reunir-se en un lloc, diguem-ne emblemàtic, per formar les quadrilles de collidors de taronja ha desaparegut ja en les mitjanes i grans ciutats d’aquest país. En aquests indrets, de fet, el que s’estila ara són punts de reunió més impersonals i, per descomptat, més desemparats, com ara mercats d’abastos i fantasmagòrics polígons industrials. Per al record queden, per tant, aquelles estampes melancòliques dels collidors esperant a ser llogats en algun bar càlid i amb un inequívoc regust d’abans, allà on els cafès adquirien un sabor especial i els anisets permetien entrar-hi en calor mentre una boirina de fum sobrevolava per l’ambient. L’Associació de Caçadors, a Sagunt (Camp de Morvedre), per exemple; o el bar del trinquet, a Alzira (La Ribera), tots dos espais de concurrència popular on els homes encaraven una dura i sacrificada manera de guanyar-se la vida: el camp. Avui, és evident, les coses han canviat. O més aviat, s’han transformat. Les quadrilles, pel que es veu, ja vénen formades amb anterioritat. Sovint les componen homes, i també dones, carnassa de l’explotació laboral, transportats als horts en massa i en velles furgonetes on no destaca més que la transhumància humana que tots porten al damunt. Poques bromes, en definitiva, regala un present que esborra anècdotes com la d’aquell jove adolescent que es dormia a propòsit per tal de fer tard al lloc des d’on es formaven les quadrilles. Ja t’has quedat fora!!, li cridava sa mare en veure'l tornar. Però tant li feia, m’ix, m’ix, per una m’entra i per l’altra m’ix. Ell fugia, amb un somriure sorneguer esbossat als llavis, mentre la mare, pobreta, continuava blasfemant i repetint la cançoneta habitual: què li faré jo a este xiquet...

Circ de Nadal

2011-11-24T16:37:00.002+01:00

És una tradició quan arriba a Nadal, però no per això deixa de ser també un vestigi, una empremta d’un passat no massa llunyà que continua viva a pesar dels molts perquès que sobrevolen la seua nòmada existència. Tanmateix, els circs, d’igual manera que les fires d’atraccions, encara perviuen. No sense certa polèmica, és cert, però continuen, carregant amb la rèmora que suposa la inseguretat per una banda i la utilització i conseqüent domesticació forçosa dels animals que s’hi utilitzen per una altra. D’un temps ençà han sorgit algunes reeixides alternatives, com és el cas de l’arxiconegut Circ del Sol; però, en essència, la resta, això és, la gran majoria de circs que encara hi vagaregen per ací i per allà, continuen basant-se en paràmetres clàssics i convencionals: jocs de malabars, funambulismes, trapezistes, domadors de lleons, llançadors de ganivets, números de màgia, pallassos... Perquè tot és igual, fins i tot les cançons d’animació per als xiquets, una mena de fòssils musicals amb traces de convertir-se en discutibles objectes de culte. Hola don Pepito. Hola don José... La veritat és que un no s’atreveix a pronosticar quan de temps duraran aquest tipus d’espectacles, aquestes arcaiques formes de vida. En qualsevol cas, no hi ha dubte que són de difícil compatibilitat amb les modes actuals, sempre més uniformes i, per descomptat, més cares: parcs temàtics, centres comercials... Ja se sap però, què és el que passa quan dues forces, en gran mesura homònimes, entren en contacte: sempre ix guanyant la més poderosa, és a dir, aquella que compta amb el suport inqüestionable de les autoritats. I això, per desgràcia, no hi ha qui ho pare.

Xampany i putes

2011-11-18T13:37:00.005+01:00

Realment pareixia impossible. Però ha tornat a superar-se o, millor dit, ha tornat a parlar. O millor encara, ha tornat a blasfemar: el 20-N, xampany i dones. Quin fenomen de la comunicació. Tot un exemple de la nostra idiosincràsia, tan convenientment exaltada per la concurrència popular i pels nostres camarades madrilenys, que ens consideren abiertos y felices. Quina sort la nostra. Ja fa un temps, aquest senyor a qui no val la pena posar cara, ni nom, ni res que l’identifique més enllà de les brofecades que ens amolla cada dia, delectà la comunitat educativa amb una deliciosa dedicatòria: són uns gilipolles; i fa més temps encara, en un intent de cuidar el seu electorat potencial, va dir aquella sentència entranyable segons la qual eren uns burros per votar-lo. Ja més endavant, en un intent de guanyar-se l’estima fraternal del col·lectiu de discapacitats, es permeté el luxe de recomanar-los cordes per superar els obstacles arquitectònics. I ja com a remat, des de temps immemorials, sempre es mostrà, i es mostra, com un modèlic usuari del corpus lingüístic tradicional del valencià de soca-rel, aquell mitjançant el qual tots els que estimem i respectem aquestes terres som uns titots, uns catalanistes i uns desgraciats, per no dir uns fills de putes, encara que això últim ho dic jo, tot esperant que així s’entenga millor la dimensió completa d’un personatge que en aquest costumari sempre ha sigut reverenciat com correspon, sota les etiquetes Meninfotisme-coentor i Sefarín i Fonsín. Per tot, a mi em ve a la memòria, tant la portada d'Espècies protegides com el passatge inicial del llibre Societat limitada, tots dos de Ferran Torrent, ja que sintetitzen com cap altra cosa el caràcter del protagonista innombrable d’aquesta entrada. El passatge diu així: "A diferència de la burgesia catalana, delerosa de seure en una llotja del Liceu, els empresaris valencians han tingut i tenen en la cacera el símbol de distinció social. L’empresariat valencià, també, ha preferit sempre les putes a la tradicional querida. Una qüestió de pragmatisme: les querides compliquen la vida i al llit no són tan professionals; el que pugues pagar amb diners t’ho estalvies en maldecaps. Premissa important en un teixit empresarial on els negociants i els vividors són ben visibles". Queda clar doncs, que el 20-N, xampany i putes; perdó, xampany i dones, perquè tot és poc per celebrar la victòria dels nostres estimats compares i cabdills del partit de don Mariano. Vertaderament limitats. Som incorregibles.

Tarongers plantats a cinc d'oros

2011-11-14T19:36:00.006+01:00

Aprofitant la recent promoció de les clemenules ecològiques del Pla de l’Aljub, m’ha vingut al cap un costum d’horta ja pràcticament extingit però encara present per aquestes terres fins no fa tant lliurades a la perfecció agrícola, un costum si més no curiós que fa referència a la manera com s’hi plantaven antany els camps de tarongers valencians, amb una estructura similar a la que representa una simple carta de la baralla espanyola: el cinc d’oros. Clar que ara ja no és així. El progrés en matèria fructícola ha fet que els nous camps que s’hi planten es configuren amb un sistema molt diferent, si de cas molt més anodí i molt més funcional, organitzats com aquells que s’estenen pels deserts de Múrcia i Almeria, és a dir, tires d’arbres molt separades entre si perquè hi puga passar un camió, un tanc i tota la infraestructura necessària que demana el mercat global europeu. Quasi res. Tanmateix, abans no era així. En aquest País Valencià tant donat a la partició igualitària de les herències familiars –tants fills, tantes divisions- la superfície quedava fragmentada en xicotetes parcel·les cultivables. Les tires dels camps eren, en conseqüència, més estretes i, per tant, menys productives. Així que la solució passava per aprofitar al màxim el terreny rebut en herència. En gran part, això s’aconseguia plantant els arbres de cinc en cinc, és a dir, dos als laterals i un enmig; i així sucessivament fins cobrir totes les fanecades disponibles. D’aquesta manera, la producció era més abundant durant un període aproximat de deu anys, i quan l’espai entre els arbres hi quedava reduït o ofegat, un dels arbres, justament aquell que s’havia plantat enmig s’hi arrencava. El camp encarava, aleshores, la maduresa... Actualment encara queden unes quantes parcel·les plantades d’aquesta manera; de fet, algunes partides del terme municipal de Sagunt (Camp de Morvedre), sense anar més lluny, el Pla de l’Aljub, en són un bon exemple. Però és clar que ara ja no interessen aquests costums, ni aquestes mostres de picardia popular. El progrés s’estima, entre d’altres, plantar tarongers en terres mancades d’aigua, però això ja són figues d'un altre paner. Algun dia, doncs, parlarem del degoteig.

La fruita daurada. Les clemenules ecològiques del Pla de l'Aljub

2011-11-08T21:16:00.006+01:00

Ha començat la segona temporada del Pla de l’Aljub, i es per això que us informem de la història de vida i de les transformacions que s’han aplicat en un camp de 6,5 fanecades de taronges clemenules de cultiu ecològic. A Sagunt (Camp de Morvedre).

L'acabament de la temporada passada no anà gens bé, si més no la meitat de la producció (200-300 arroves aproximadament) es va gelar i, en conseqüència, també es va perdre. No obstant això, assumida la pèrdua i ja pensant en l’actual temporada, cap al Nadal, el camp va deixar de ser regat. No per res en particular sinó perquè les pluges abundants que duraren fins l’abril deixaren prou de saó com per tancar l'aixeta. Més endavant, en plena florada, la primera faena va consistir a tirar les taronges que hi quedaven a terra. I acte seguit, es va cobrir el camp amb una coberta vegetal de festuca (un tipus de gramínia) i trifòlium (una lleguminosa), tot aprofitant la saó que hi havia gràcies a les pluges (devers 50 litres per metre quadrat). Aleshores, Enrique Polsera i el seu germà Vicent van rotovatar el camp amb tractor i mula mentre s’anaven escampant les llavors de festuca procedents d'Intersemilla (Loriguilla). Per Pasqua (26-28 d'abril), i amb la inestimable ajuda de Dani d'Alzira, el camp fou netejat i segat a colp de xerrac, soques incloses. La llenya fou atiada i posteriorment cremada, sempre amb compte de no arrancar ni afectar la festuca que, tot just per aquells moments, començava a brotar. Les clemenules començaren a quallar, i minvades les pluges de la primavera, el camp tornà a ser regat. Entre el 13 i 14, doncs, s'efectuà la segona desbrossada. I encara que la festuca i, en menor mesura, el trifòlium, havien germinat, hi havia encara molts blets, paritàries i llissons. El 20 de juny, el darrer dia de la primavera, en el període àlgid del poll roig a Sagunt, es va efectuar la polvoritzada pertinent, sempre amb oli de parafina (12'5 l./1000 l.) i també amb extracte d'algues (3 l./ 1000l.), tot per afavorir la quallada de les clemenules. El 28 de juliol fou realitzada la segona desbrossada del camp, amb la festuca en augment. El 29 de juliol s’abocaren 100 kg de sulfat de ferro vora les soques a fi de combatre els caragols. I a principis del mes d'agost fou comprovada una carència de zinc, manganés i ferro en el camp contrarestada a base d’infiltracions directes als arbres més mancats d’aquests minerals. En plena calor, el camp també es va omplir dels temuts àcars, aranya roja, sobretot; però també aranya bruna, més criminal encara. Pel que fa als depredadors, es va passar de les marietes del mes de juliol a les crisopes del mes d’agost. I amb tot, cap a mitjans d’agost, fou necessari un segon tractament amb oli de neem (3 l./1000), mesclat i reforçat amb una dosi rebaixada d'oli de parafina (4-5 l./1000). El tanc de Marcos, per això, va servir de gran ajuda. A mitjans d’agost, amb Mireia, les carxates de pedra van ser refetes amb les matèries primes de rigor: atovons, porlan i arena. I poc després, el 22 d'agost, foren abocats al camp uns 500 kg de fem de cavall localitzat en el reg, sempre amb la intenció d’afavorir la moguda i consegüent brotada del mes de setembre. A finals de setembre es van col·locar uns pocs paranys per a la mosca de la Mediterrània (fets amb ampolles de plàstic reutilitzades i abadejo), només amb la intenció de comprovar si n’agafàvem alguna, de mosca, ja que en els camps de clemenules de la partida del Pla d'Aljub no són tan necessaris. Si més no, aquestes clemenules, per la seua ubicació i el microclima que les envolta, són tardanes (finals de novembre, desembre i principis de gener) i la mosca pica les taronges molt més prompte o, en qualsevol cas, quan arriba la primavera. Finalment, amb la faena enllestida, s’enforcaren les branques més carregades de taronges per tal d’evitar que el producte no tocara terra i es vera afectat pel caragol o per la humitat de la terra... I bé, això és tot, estimats amics i futurs clients.

Us deixem tota aquesta informació amb l’esperança de poder oferir-vos un producte de qualitat, fet a casa i amb molta cura. I esperem alhora que enguany també pugueu vindre a collir clemenules ecològiques del Pla de l’Aljub i que sigueu vosaltres mateixos qui assaboriu el fruit de tots aquests esforçats treballs. Contacteu, per tot, amb nosaltres. I si us ve de gust, consulteu també les pàgines d'aquest costumari que s'agrupen sota l'etiqueta botiga.

Halloween

2011-11-03T19:25:00.009+01:00

Encara sobrepassat per la dimensió sobrenatural que està adquirint per aquestes terres el que abans era un grup heavy i ara és una festa postissa i rància anomenada Halloween, em torne a capbussar en preguntes existencials sobre la nostra idiosincràsia i sobre tots aquells costums que anem deixant-nos pel camí no perquè siguen caducs o no se’ls estimem gaire sinó perquè simplement els substituïm per altres. Particularment, no em resulta molest veure gent que ronda pel carrer vestida de botoni, d’exorcista o de calavera, però la veritat és que no m’explique quina necessitat hi ha quan al remat l’objectiu és el mateix que el de qualsevol altre dia festiu, això és, agafar una borratxera de por. Per descomptat, em pareix molt bé des del punt de vista hostaler, ja que els propietaris corresponents en trauen una pasta, però, i els clients? no tenen vergonya? En fi, açò és fàcil de resumir: ja s’apanyaran. Perquè al capdavall, el realment inquietant és una altra cosa, si més no, el paper que juguen altres institucions més o menys encarregades de protegir-nos de tota aquesta història que lluita per continuar sent coneguda com a Tots Sants, dia dels difunts i de les animetes que ens observen, o no, des de dalt. No em lleve del cap, per això, la imatge d’uns xiquets que transporten una carabassa amb una candeleta a dintre. I certament, m’imagine el dia de felicitat que han passat a escola confeccionant tal fanalet. Tanmateix, continue preguntant-me si algú haurà tingut la idea de transmetre’ls que això mateix, un simple fanalet, porta anys i panys fent-se per aquest país, però no amb carabasses, no, no, ni en el mes de novembre; sinó amb melons d’alger, i a les acaballes de l’estiu. Molt curiós aquest país, ben cert que sí, ben capaç d’assimilar costums de fora a la mateixa velocitat que devora i oblida els que li són propis. Però com aquesta, moltes més. O no és així, estimats lectors?

Individual de pilota: Soro III

2011-10-26T22:22:00.004+02:00

Tot i que feia referència en l’entrada anterior, em resultava molt difícil no escriure més a fons sobre la final individual d’escala i corda disputada diumenge passat, una partida vibrant que a diferència d’edicions anteriors, va comptar amb tots els al·licients per convertir-se en una partida mítica a l’altura de la història que atresora el campionat per excel·lència de la pilota valenciana: 60-55. La final somiada, definitivament la partida de l’any i potser també, la partida on ha emergit amb força un brau pilotari de 27 anys hereu d’una nissaga amb solera dins del món del trinquet, Soro III de Massamagrell (L’Horta). Si més no, la figura que millor explica un joc ancorat en la saviesa i en els rituals de la tradició: nét de pilotari, fill de pilotari i criat en un trinquet encara descobert, el trinquet del tio Pena, al caliu d’una afició que impregna de tendresa tots i cadascun dels detalls que configuren la pilota, esport mil·lenari. Popular, molt popular. Efectivament, Àlvaro continuarà sent el campió. És, per ara, el millor, però ja no és indiscutible. Ho ha estat durant molts anys, un jugador que ha professionalitzat aquest esport i l’ha dignificat, però que no és infinit. Té 38 anys. Ara és el moment de Soro, que de ben segur accedirà anys a venir al regnat on llueixen les faixes roges, predestinat a perpetuar i alçar d’una vegada per totes aquest joc envellit de la pilota valenciana, com sempre han fet els més grans.

http://www.linformatiu.com/esports/detalle/articulo/alvaro-supera-a-un-gran-soro-iii-en-lindividual

Barça on tour

2011-10-24T16:25:00.008+02:00

Encara amb la ressaca derivada de l’excel·lent viatge realitzat a Barcelona amb motiu del partit entre el Barça i el Sevilla, em desperte diumenge i bon dia amb l’agradable sorpresa que Canal 9 està oferint en directe la final individual d’escala i corda entre Àlvaro i Soro III, sens dubte una gran partida que conclou amb un sac de dubtes fins ara desconeguts pels aficionats al trinquet: Soro de Massamagrell (L’Horta) perd per un sol joc després de dues hores de partida (60-55), però tot plegat confirma que a hores d’ara és l’alternativa al regnat totpoderós d’Àlvaro de Faura (Camp de Morvedre), de 37 anys i amb tot fet en aquest món envellit de la pilota valenciana. Tanmateix, jo continue pensant en el conjunt d’experiències viscudes el dia anterior, quan m’he embarcat cap a Barcelona disposat a passar una jornada de futbol amb el meu compare i company de batalles Ferro de Tavernes, un culè aguerrit com pocs en aquest país, agitat i popular, un bon representant del selecte grup d’aficionats barcelonistes denominat Ungles en el baló. I tants que hi hagueren com ell! De bones a primeres me n’adone que la jornada serà grandiosa, un trajecte distés entre gent del poble que registra tantes anècdotes com es vulguen recordar: dinem en el Moncho’s Bar, un buffet lliure magnífic on un no rebenta perquè no vol. Espectacular. Ja de vesprada passegem pel voltants del Camp Nou i, tot seguit, ens endinsem a les botigues; se’ns encomana, de fet, el fervor consumista que ronda per l’ambient, tots amb les seues bufandes, samarretes i mantingalades publicitàries de diversa gràcia i condició. Parem també en diferents bars abans d’entrar al camp i finalment assistim a un partit més o menys divertit que el Barça no resol ni de penal en l’últim minut. També té collons la cosa: O-O. Per a cagar-se en tot, certament. El viatge de tornada es converteix en una demostració de la paraula del rude conductor: pixeu abans de pujar perquè no pararé fins que arribem. I així és. No para. El nostre destí és Alginet (La Ribera), seu de la penya barcelonista que ha organitzat l’expedició. I durant les quatre hores que dura el trajecte emergeix un personatge popular conegut per Blai, Blai de l’univers, que ni tan sols ha entrat al camp hores abans perquè ell ha anat a Barcelona a disfrutar, com així fan els autèntics i irreductibles valencians. Fins a una altra ocasió, diguem en baixar de l’autobús. Perquè així fa goig viatjar, perquè queda clar que hi tornarem. I això és tot, estimats amics. Gràcies Barça, gràcies Ungles.

Mitjans d'informació

2011-10-18T23:44:00.001+02:00

Un costum caduc indefectiblement lligat a la mediocritat que governa aquest país i perpetuat a hores d’ara per tots i cada un dels centres d’ensenyament de secundària valencians és el repartiment a discreció de periòdics de dubtosa credibilitat. Un hàbit de nefastes conseqüències les principals víctimes del qual són els docents, pobres penitents, incapaços tots de posar fre a una bacanal informativa desbocada per complet i evidentment a l’altura de les circumstàncies en què es mou Conselleria i el seu fraternal i inseparable erari públic. Clar que sempre ens quedarà Canal 9, per si algú encara no sap que ací tot se soluciona amb el folklore, els successos i el València C.F. Visca la democràcia, en definitiva. Per molts anys de llibertat.

Barraca La Genuïna

2011-10-12T16:46:00.008+02:00

Sol passar cada tant i sempre amb la discreció suficient com perquè més d’un implicat en el cas no quede en evidència. Amb el temps, fins i tot, alguns arriben a reconéixer que fou una barbaritat, que com fou possible arribar a tal punt... Però el resultat, al capdavall, sempre és el mateix, inapel·lable: la cultura popular desapareix. Aquesta vegada, la protagonista ha estat una barraca, potser una de les darreres que queden en peu per aquestes terres mediterrànies i potser també una de les darreres que patirà la hipocresia d’aquest país destructiu i meninfot que s’estima més un solar amb un alt potencial urbanístic –i especulatiu- que una mostra d’arquitectura rural valenciana. Funcionava com a restaurant, és cert, però segons sembla mantenia els elements tradicionals amb què fou construïda ara fa dos-cents anys: l’adob, les canyes i la blancor característica. I prenia el nom de La Genuïna, en ple cor de la València més bucòlica, a la pedania de Pinedo, al costat mateix de L’Albufera. Ara li toca tancar per un aspecte tècnic que fa riure en aquests temps de lleis antitabac on les terrasses proliferen i ocupen, sense cap mena de fre, places i carrers sencers: precisament per una terrassa. Quanta violència gratuïta! Tot plegat recorda, el lamentable cas del tancament de TV3, també clausurada per culpa de fútils arguments que no cal rememorar perquè al capdavall, el que importa ara i ací és esborrar del mapa el que incomoda o el que fa perdre el negoci de dubtosa credibilitat que alguns es porten entre mans. Sens dubte, el camí que li resta a La Genuïna és complicat, massa negre si es consideren els precedents de barraques anteriors. Però no impossible. Sempre ajuda, per això, fixar-se en racons no massa llunyans d’aquestes terres que han aconseguit sobreposar-se a l’esperit destructor que ens representa i ens governa. La barraca de S alvador, per exemple, al Delta de l’Ebre, funciona ara per ara com a casa rural, centre de l’ecoturisme de la zona i, fins i tot, com a estudi de gravació, allà on algunes celebritats actuals de la música popular en català, com ara Pep Botifarra, han enregistrat amb èxit els seus treballs. És un tòpic, sí, però mentre hi ha vida, hi ha esperança.

Bous al carrer

2011-10-03T22:45:00.013+02:00

Ara que s’ha posat de moda parlar i escriure sobre els bous, convindria puntualitzar breument una sèrie d’aspectes que a paréixer d’aquest costumari, paga la pena remarcar. Perquè a pesar que els bous, els bous al carrer en aquest cas, trauen a relluir majoritàriament els trets més denigrants i patètics del nostre territori, sí que és veritat que en alguns pobles, en molt pocs ja ho dic jo, també s’han conservat uns costums molt definitoris de la nostra cultura popular, com ara el fet mateix d’eixir al carrer o l’acte, supose que inconscient, d’obrir la porta de casa i convidar a berenar a tot aquell conegut que passa per davant. Perquè sí, perquè en alguns pobles de L’Horta, La Plana Baixa i La Vall de Segó, continua sent així, sobretot en un que m’agafa de prop per motius familiars i que cada dissabte combrega les més diverses variants del poble en tota la seua dimensió: Puçol, una localitat de L’Horta Nord que perpetua encara un ritual social gens comparable a la maquinària de places artificials i pantomimes taurines que els ajuntaments hi disposen per tal de celebrar unes postisses i caduques festes patronals. Existeix a Puçol un ambient casolà, un sabor especial que aconsegueix transmetre una espurna de puresa molt particular. El carrer, per exemple, no s’ocupa sinó que més aviat al contrari s’hi ofereix, el veïnat trau a relluir la seua millor cara i, alhora, milers d’aficionats vinguts d’arreu de la comarca es reuneixen a l’espera de veure com s’amolla el bou des del caixó. Molts dels presents ni tan sols arriben a seguir les correries dels animals exhibits, ja que sovint es posen a xarrar sobre els més variats assumptes: faena, crisi, política, amics, futbol... I tot plegat, dóna com a resultat un espectacle ple que sí, és molt criticable, fins i tot, censurable, però popular. I autèntic, si més no. Per desgràcia, no obstant això, ja són molts els pobles que han abandonat aquesta rutina, que han convertit els bous al carrer en un aparador comercial que actua com a reclam turístic i com a dipòsit d’una rancior empedreïda, on no importa res més que alcoholitzar-se i, ja posats, esperar a què un pobre desgraciat s’expose al bou de manera, diguem-ne, gratuïta. Sens dubte, aquesta és una bona manera de cridar l’atenció, de donar titulars als periòdics del dia següent. Camp abonat, en definitiva, per als qui estan en contra de tal exhibició de les misèries humanes i del maltractament animal. I amb tota la raó. Però no és aquesta és la qüestió. La qüestió és, de nou, si conservem els nostres arrels o no, si mantenim costums ancestrals o els deixem perdre, si ens endinsem en oportunismes polítics i esnobismes antitaurins o ens mantenim allunyats de tanta manipulació interessada. Aquest és el debat, no ho oblidem. Cal tenir-ho clar. I evidentment, cal dir-ho, sense por d’estar en terra de ningú i rebre crítiques desaforades tant per la dreta com per l’esquerra.

Pep Gimeno "Botifarra"

2011-09-25T12:59:00.005+02:00

En una terra poc donada a l’amor propi i enfonsada en la derrota permanent, sempre és d’agrair l’esclat de sobtoses revolucions capaces de capgirar, ni que siga per uns segons, el curs irrefrenable dels esdeveniments. Personatges nascuts enmig de les tenebres que segueixen el camí marcat pels mites i no els importa en absolut l’anacronisme que els envolta ni els tòpics que els ofeguen; homes solitaris que sempre miren al davant i es llancen a l’abisme per gràcia popular... Tot pareix indicar que Pep Gimeno “Botifarra”, cantaor d’albaes, jotes, romanços i diferents cants arrelats al poble, representa, ara per ara, el darrer exemple valencià d’aquest romanticisme arcaic que esborrona les consciències i assaona els sentiments. Un autèntic espectacle de veu i d’emocions que ens renova la utopia i les ganes de bregar entre somnis impossibles, un home viu que ha vingut per a quedar-se disposat a encomanar-nos la força que el segueix i, tot plegat, a demostrar-nos que mentre hi ha empenta hi ha esperança. Perquè mai no és tard per a caure en el respecte i la coherència que es mereix aquest territori nostre tan preocupat pel materialisme i el progrés. Per molts anys més, doncs, Pep “Botifarra”, nou prohom d’aquest espai i nou miracle d’aquest país. Gràcies.

Llavaner

2011-09-22T19:15:00.012+02:00

Ara que per fi m’he decidit a participar en els interessants debats sobre llengua catalana que es promouen a la revista Migjorn, m’ha cridat especialment l’atenció el comentari d’un lector a propòsit de la paraula llavaner, un terme molt viu al meu parèixer, però pel que es veu, és propi solament de les comarques situades al nord de la ciutat de València. No debades, el lector en qüestió assegurava haver sentit i utilitzat únicament la forma llavador, una variant que jo mateix no he gastat mai i que sembla estendre’s per les comarques meridionals del País Valencià, això és les situades al sud de València. I dic sembla perquè no ho sé. Siga com siga, el cas és que tal dubte m’ha fet recordar que encara a molts pobles mediterranis perviuen aquests receptacles amb parets d’obra i de forma rectangular, rehabilitats fins i tot en alguns casos. De fet, per la comarca del Camp de Morvedre, a Segart, Quartell, Quart de les Valls i Faura, entre d'altres; n’hi ha uns de ben bonics on encara, fins no fa massa anys, arribava alguna dona solitària a llavar la roba. Un costum ara per ara insalvable que xoca frontalment amb la banalitat del present i amb les idioteses que ens pretenen encolomar els grans espais comercials de venda d'electrodomèstics. Perquè rentadores al marge, a un li pot entrar un sever atac de risa en veure els productes que s'hi exposen: un fabricador de glaçons, veges tu; un dispensador de roses, per a cagar-se; i un obrellaunes elèctric, l’última novetat; això per no parlar de les eixugadores, molt necessàries en unes terres on el sol no s'amaga en tot l'any, de veres que no. Camí de l'ensopiment total, em torne a preguntar en què ens hem convertit, conscient que en aquest món de mones on vivim només existeix una frase que resumisca tanta inutilitat: estem fatal.

TV3? Pareix que sí

2011-09-14T19:06:00.011+02:00

No és gens habitual que es produïsca una notícia, d’alguna manera o altra política, que valga la pena de comentar, però com la crida perquè TV3 es veja al País Valencià sempre ha tingut cabuda en un costumari que utilitza i respecta la llengua catalana, ací va aquest escrit que mai no serà complet fins que amb un comandament de televisió siga possible sintonitzar un canal tan “maligne” i “perjudicial” per als interessos de part dels meus conciutadans valencians. Quina desgràcia la nostra! Ara per ara, no sé ni m’interessa saber quins són els tràmits burocràtics perquè finalment la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) triomfe per complet. Supose que l’hauran de votar en diferents cambres i que haurà de passar també per una multitud inhumana de dependències governamentals, però pel que es veu ja s’hi ha posat en marxa, i amb èxit. I a més a més, en un moment en què els atacs a l’ensenyament públic català i al seu model d’immersió lingüística han pres força en vespres del tediós període electoral que se’ns cau al damunt. Certament, hi ha personatges d’ultratomba que no descansen mai. Així que mentre se soluciona el merder a què ens hi han abocat, ací estarem esperant, ensopint-nos amb la nostra benvolguda Canal 9 i amb les seues germanes bessones; sempre conscients del que comporta viure entre sospitosos personatges que han fet de l’odi al català el seu mode de vida. Ja vorem què passa, això diuen els cecs.

Ser farol a la vora de la mar

2011-09-11T13:37:00.004+02:00

Una crítica amable que sovint he d’aguantar com a autor d’un costumari que reivindica, entre d’altres, els quefers antropològics de la concurrència popular, és aquella que em situa en una edat molt més avançada de la que tinc en realitat. Però que uelo que eres, em diuen. Un uelo remugó, rematen. I ja ja ja ja, responc jo. Representen, si més no, unes curioses sentències d’inestimable valor costumista que m’empenten a escriure encara més sobre les formes ancestrals de comunicar-se que tenen els habitants d’un país ben avesat a romancejar més del compte, tot sense adonar-se que això sí que és un comportament antic i molt del gust, si més no, de la gent que passa l’estona comentant tot el que li envolta, dels avis i les àvies precisament, més de les segones que dels primers, a tot açò. La diferència és que abans passava a la porta de casa, mentre bullia el perol al foc i ara no, ara passa a la vora de la mar, mentre un inofensiu servidor construeix un castell de sorra i un grup de dones en plenitud de condicions resten assegudes en còmodes gandules, torrant-se amb el sol impietós del mes de setembre i comentant tots i cadascun dels detalls i defectes diversos que en aquell moment circulen per la mar: que si esta que ve per allí està com una cafetera, que si l’altra no sé què, que si el banyador d’aquella no sé quant, que si bla, que si ble, que si bli... Però clar, resulta que els uelos som els homes, sempre exposats a comentaris de tota mena i tanmateix gustosos de rebre’ls, no siga cosa que damunt se’ns critique també per replicar. Ai senyor, senyor, que bonic és ser farol!

Diada d'Estellés

2011-09-04T13:05:00.005+02:00

Ara que s’ha posat de moda per la blogosfera rendir homenatge als prohoms valencians que més han elevat el conreu de la llengua catalana, com és el cas del poeta Vicent Andrés Estellés, m’ha vingut al cap el dia que vaig assistir a la representació de Coral Romput al teatre Tívoli de Burjassot. Era un divendres, a la nit. I encara que resulte políticament incorrecte dir que em vaig sumir en un son profund, aquella fou la realitat, ni més ni menys. Però no vaig ser l'únic. Al cap i a la fi, allí hi havia presents éssers terrenals, persones no gens sospitoses de militar en cap de les batalletes d’aquesta terra ingrata amb els seus referents literaris. Gent del poble, en definitiva, la gent que evocava Estellés i la gent que segurament el continuarà llegint, reverenciant i escoltant una vegada darrere d’una altra. Perquè paga la pena, sempre paga la pena obrir Estellés i trobar que parla el teu mateix llenguatge i el teu mateix sentir. Valguen per això, aquests versos triats a l'atzar com a exemple: M'he aturat una mica. Em suava la mà. La mà se m'apegava, escrivint al paper. No escriu ara el veí. Ara s'ou el soroll de l'aigua en una pica. No ho he dit: estic sol; estic sol en ma casa. Això és tot, companys.

Cases d'abans

2011-08-30T11:21:00.003+02:00

En aquests temps de bungalous, adossats i finques de trenta altures, tothom pareix haver oblidat que fins no fa tant encara es construïen plantes baixes típicament valencianes de les quals es deia que eren d’una mà o de dues, segons que tingueren habitacions a una banda del pas del carro o les tingueren a les dues. De fet, fins que no vaig llegir-me El solatge del temps, de Tobies Grimaltos, jo mateix tampoc en sabia res d’aquestes peculiaritats arquitectòniques que al cap i a la fi determinaven la importància de la casa i la posició social dels seus amos. Resulta curiós per això, que sí que ho saberen mos pares, alhora contents i estranyament sorpresos quan els vaig preguntar per la forma de la casa on jo mateix em vaig criar: la casa de la tia és d’una mà, em van dir. I fou aleshores que, de nou, vaig comprovar la quantitat de detalls que van perdent-se a pesar que conviuen amb nosaltres i ens formen com a persones. Perquè no és tan difícil esbrinar certes coses. De vegades, només cal la lectura d’algun llibre o un parell de preguntes innocents. I evidentment, un poc d’interés, tot i que això ja és més difícil en aquest present tan ple d’indiferència i perillosa banalitat.

Homenatge a Enric Valor

2011-08-22T10:10:00.010+02:00

Posats a escriure sobre un lingüista de la talla d’Enric Valor, no se m’ocorre res diferent al que possiblement avui, 22 d’agost, s’escriga per les bitàcoles i espais dedicats al conreu de la llengua catalana. En tot cas, només un detall, i ben dolorós, el record de la seua mort, aquelles fotografies dels periòdics en que el fèretre del cèlebre escriptor es passejava pels voltants del paranimf de la Universitat de València, el seu refugi intel·lectual i tal vegada l’únic organisme d’aquestes terres mediterrànies que l’ha reconegut com cal. Perquè no ens enganyem. El País Valencià, o més aviat, el Consell Valencià, és un desgraciat referent pel que fa al menyspreu dels seus intel·lectuals, un exemple d’oblit sistemàtic cap als qui més l’estimen i un expert en esborrar els intents per endreçar aquest corpus lingüístic nostre que tanta colps rep dia rere dia. Podríem, per això, fixar la vista a Catalunya, o fins i tot a Balears. Sens dubte, seria tot més fàcil, si de cas un poc més agradable. Però no. No hem d’oblidar que la batalla és ací, a València, allà on tants altres prohoms en el foment de la llengua han estat bandejats i, d’alguna o altra manera, esborrats. Destruïts. Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Ovidi Montllor... Si més no, Enric Valor és l’última gran figura d’aquesta cadena. I mentrestant, els valencians seguim a la nostra, admirant el folklore inofensiu de les falles i la processó del corpus, aplaudint els despropòsits institucionals, ignorant els atacs constants a una cultura i una llengua que, malgrat tot, aguanta i resisteix. Definitivament, aquesta és la terra dels miracles. Però bé, tampoc cal lamentar-se tant, que ja en tenim prou. Ara que m'he quedat més ample que llarg, adjunte una anècdota que em va passar una vegada a classe arran de la lectura de la rondalla El dimoni fumador. L'alumnat, majoritàriament avorrit, anava llegint en veu alta la història fins que un passatge va fer canviar la seua actitud:
(...)-Xe! Tampoc no saps què es una pipa? I fumar, saps el que és?
-Pipa... fumar...
-Fumar és beure fum. Tu no n'has begut mai?
-És clar que n'he begut -féu el dimoni-. Allà avall on nosaltres vivim no hi ha res més que foc i fum. Però no dóna mai gens de gust.
-Ací és una altra cosa: ací cremem les fulles d'una planta plena d'oloretes, i n'engolim el fum i se te'n puja al cap i te l'ompli de meravelles; et trobes en el paradís terrenal.
-Vegem, vegem -digué el dimoni pressós
Porra li allarga l'escopeta sense soltar-la de la culata.
-Fica't el canó dins la boca. L'he carregada d'aqueixa herba. Tu xucla-li fort. (...).

Tot el grup va demanar acabar la rondalla, plenament capbussat en la lectura. Perquè després diguen que els joves no s'interessen per la literatura...

Dorades, orades, daurades...

2011-08-19T15:52:00.007+02:00

Quatre, ni una més ni una menys, quatre dorades ben precioses que a l’endemà foren cuinades com correspon, a la sal i al natural. I pescades amb rall, el popular estri de pesca que encara es llança per la nostra franja litoral. Els més incrèduls, o els més bufons segons es mire, de seguida sucumbiren als clàssics comentaris que tot pescador, per desgràcia, ha de sentir. Que si les han amollat de la piscifactoria, que si les has comprat al supermercat, que si no ho veig no m’ho crec... Pobres ignorants! No hi ha mentida quan la mar s’obri als teus peus i el sol es tanca a l’horitzó, a poqueta nit. I perquè no en quede cap, de dubte, publique aquesta entrada conjuntament en els dos blogs que gestione, per una banda ací mateix; i per una altra a l'espai www.rallicorball.blogspot.com; des d'on podeu apreciar una seqüència fotogràfica que il·lustra el que alguns pescadors amb rall de Morvedre i La Plana ja saben perquè la veu corre com el vent i la mar és sàvia, sempre agraïda amb els que l’estimen i la respecten malgrat les invasions turístiques i les aberracions immobiliàries. Perquè al cap i a la fi, hi ha una tendra i imprescindible diferència entre els que van a la playa i els que gaudeixen de la mar, tot siga dit de pas.

Lesió de Genovés II

2011-08-02T15:01:00.008+02:00

Sens dubte, la recent i desgraciada lesió del pilotari Genovés II és una malíssima notícia per al món que envolta el nostre esport. En primer lloc, perquè deixa orfes als aficionats que rutinàriament assisteixen als trinquets o als carrers per veure’l jugar. I en segon lloc, perquè demostra que la pràctica de la pilota valenciana no està tan bé ni va tan sobrada com ens volen fer creure les autoritats i la seua delegada comercial, Canal 9, sempre tan optimista, tan feliç i tan de tot. I ara què? ens preguntem des d’aquest costumari. En principi, Genovés II no jugarà el trofeu Individual d’Escala i Corda, això com a mínim. Però deixant de banda aquesta absència, ja prou trista de per si, el més greu i el que, sobretot, es posa en evidència, és que la pilota està mancada de recursos i efectius que puguen cobrir baixes tan significatives com aquesta. Si fa no fa, no compta amb més de trenta jugadors qualificats, dels quals només una desena, si arriba, en són escaleters o restos. La mitjana d’edat, millor deixar-la estar... A més a més, pertot arreu del país s’acumulen trinquets i carrers artificials, alguns d’ells de nova construcció, que de seguida es cobreixen de pols per manca d’activitat i per manca de foment per part dels ajuntaments. És evident, per això, que es poden continuar alçant construccions faraòniques i, a tot açò, inacabades, com la de la Ciutat de la Pilota de Montcada (L’Horta). Però en el fons, ningú llevat dels quatre moniatos que dirigeixen aquest circ, pot amagar que manquen pilotaris, que aquest és un esport amb necessitat d’escoles serioses i que li cal un desinteressat suport informatiu. Perquè no res s’avançarà si no és en aquest sentit. I el contrari és enganyar-se, continuar pujat en el carro de la instantània i el populisme institucionals. I el que vinga, que s’apanye!, això que no quede. Valuós i immillorable exemple del caràcter d’aquest país. Genovés II en una imatge que, per desgràcia, tardarà a tornar a veure's

Contra els aires condicionats

2011-07-27T12:44:00.004+02:00

Ara que l’estiu s’endinsa en l’insofrible mes d’agost i la calor ens torra fins i tot les ungles dels peus, em pare a pensar en els desavantatges d’aquests aparells d’aire condicionat tan sofisticats que han acabat definitivament amb l’ancestral costum d’eixir a la fresca i també amb altres rutines potser no tan efectives però sí igualment definitòries de la nostra manera d’afrontar les altíssimes temperatures: tancar finestres i abaixar persianes, gitar-se al terra i no al llit, dutxar-se amb aigua fresca abans de dormir, desplaçar-se a la mar o a la muntanya, fer vida a les terrasses i als balcons... Si fa no fa, aquestes eren algunes de les solucions populars més recurrents fins que l'alta tecnologia va substituir, de retruc, el cèlebre ventilador; i la comoditat va envair el nostre espai vital tot convertint-nos en persones sedentàries i, sobretot, en persones vegetals. Perquè clar, pocs pareixen haver caigut en les conseqüències que se’n deriven, de les quals puc donar fe perquè jo mateix he sigut un dels principals afectats. Ara mateix, de fet, forme part de la nòmina de malalts per faringitis que maleeixen els aparells d’aire condicionat perquè estan aconseguint, a banda d’esborrar costums mediterranis, fulminar les nostres goles i engreixar les llistes de malalts d’aquest raconet del país. Això sense comptar amb el soroll corresponent i les inevitables despeses econòmiques, molt doloroses més tenint en compte que arriben per partida doble: per una banda, la factura de la llum i, per una altra, el cost de les medicines. Francament, no sé si compensa... Però en això hem esdevingut, en éssers humans capaços de negar el nostre envejable clima i el nostre benvolgut entorn. Increïble, però cert.

Orina canina

2011-07-21T14:08:00.007+02:00

Un remei casolà que pareix decaure amb el pas del temps i que dóna compte del suposat civisme d’aquesta societat, és la utilització de sofre per a evitar que els gossos pixen a les portes de les cases. De fet, després d’haver pegat una volteta pel casc històric d’Alzira (La Ribera Alta) a la recerca d’aquesta tècnica, diguem-ne, tradicional, no he trobat cap indici del seu ús, ja que segurament es deu haver vist afectada per l’auge de les zones habilitades a tal efecte, altrament dites pipican, uns espais veritablement reduïts que no han solucionat, ni de lluny, el problema de les pixeres canines ni de les merdes, ben presents i visibles en uns parcs i jardins convertits ara en veritables camps de mines i fragàncies de diversa magnitud. Clar que finalment, la solució pareix ser molt més simple. Comprove, per això, amb una certa barreja d’alegria i fàstic com alguns propietaris estan començant a recollir els depòsits dels cans amb una bosseta, una solució, sens dubte tradicional i molt meritòria que em fa pensar en el mite de la conscienciació ciutadana. Insuficient, en qualsevol cas. Ara per ara, no són poques les façanes adornades amb ombres sospitoses en forma de palmera, com tampoc és estrany trobar-se amb un remei també molt casolà i senzill que, és veritat, evita les deposicions: les garrafes d’aigua situades a les portes. La saviesa popular no té límit.

Trinquet de Sagunt

2011-07-13T14:51:00.006+02:00

Tot i que és ben possible que la qüestió se solucione com se solucionen tots els afers per aquestes latituds, això és, una palmadeta en l’esquena i arreglat, m’ha cridat poderosament l’atenció en els últims dies la queixa del Club de Pilota de Sagunt segons la qual ells eren els únics usuaris del trinquet comarcal que no tenien clau per accedir-hi. I com que aquestes coses són ben habituals en un poble que per a res es distingeix per cuidar el seu patrimoni, la seua llengua i les seues tradicions, doncs ja va sent hora que algú ho escriga per tal de fer-ho, si de cas, una miqueta més visible per aquest món cibernètic que es diu Internet. Perquè deixant de banda com de lamentable, fins i tot surrealista, pot arribar a ser un assumpte que, per desgràcia, no sorprén ningú avesat als menesters del món de la pilota valenciana, cal afegir que el trinquet de Sagunt és avui el símbol més clar de l’oblit i el menyspreu de les institucions esportives municipals, una instal·lació més morta que viva de la qual gaudeixen, entre d’altres, col·lectius ben relacionats amb l’esport nacional dels valencians, de veres que sí: les agrupacions de petanca, el club de tir olímpic i la Creu Roja, per exemple. Després de tot, una curiosa manera de promocionar l’esport a Sagunt i una mostra ben gràfica de l’interés que l’ajuntament dedica a la pilota, una autèntica declaració d’intencions la seua, uns grans aficionats. Clar que sempre els quedarà la seua política d’aparador: dedicar una estàtua a Àlvaro, el pilotari de Faura. En fi...

Una imatge del trinquet de Sagunt en els seus temps gloriosos

Insectes comuns dels Països Catalans (IV): Formigues i papa-sastres

2011-07-11T19:19:00.007+02:00

Ja posats en aquestes estadístiques de Google segons les quals les meues entrades dedicades als insectes dels Països Catalans s’hi troben entre les més visitades pels meus estimats lectors, n’escric avui una altra que en certa mesura conjuga a la perfecció amb la temàtica principal d’aquest espai: els costums, en aquest cas els costums i els hàbits d’uns insectes que, d’un temps ençà, es passegen per ma casa amb total impunitat, formigues i també allò que en castellà se’n diu vulgarment cortapichas, papa-sastres en català. A hores d’ara, de fet, la meua cuina representa per a les formigues el mateix que un Mac Donalds per als adolescents de quinze anys, un autèntic reguerol d’himenòpters que ja ha colonitzat l’armari del sucre i la mel, i també ha fet seu el rebost de les fruites seques, això sense comptar amb unes xicotetes, i de moment controlades, incursions per la panera i altres habitacles certament captivadors per a elles, les fonts de fruita per exemple. En resum, uns insectes difícils d’eliminar que en res es pareixen a les ratolines caragoleres que, de tant en tant, també penetren per les cases. Ni val granera en mà ni tampoc una lluita acarnissada amb la sabata o altres instruments de tall tradicional. No. Les formigues són més sofisticades, més o menys com els votants del partit popular, si se’m permet la comparança. I reclamen noves tecnologies, trampes d’extermini amb dosis verinoses i fumigacions indiscriminades amb líquids radioactius. Uns insectes àvids d’alimentar a la reina mare que actuen en grups nombrosíssims i que mai no discuteixen amb altres grups també ben nombrosos i sens dubte, situats a dalt del tot de la piràmide del poder: les fastigoses panderoles, potser els artròpodes primitius més consolidats entre la fauna comuna dels nostres habitatges que, sens dubte, ens recorden la nostra vulnerabilitat com a habitants d’aquestes terres. Indestructibles!

Aixafaguitarres

2011-07-06T18:39:00.005+02:00

Em va passar fa un temps amb una paraula que, pel que es veu, havia eixit en un examen de Nivell C de català i de la qual ens burlàvem sense pietat: aixafaguitarres, això és, aguafiestas en castellà. Cap dels presents en aquella conversa, ni els tres catalans ni jo mateix, que sóc valencià; l’havíem sentida mai, i evidentment tampoc en sabíem el significat. Però ves per on que poc de temps després, una dona coneguda meua, valenciana de soca-rel; i d’aquestes que té per costum assegurar que català i valencià són llengües diferents, a banda, clar, d’utilitzar sempre un registre entre vulgar i col·loquial, em va dir: a mi no me xafa la guitarra ningú!, cosa que, sense anar més lluny, em va fer pensar que el subtítol d’aquest dietari, altrament dit Costumari Durbà, havia de ser el que és: l’espai del que es veu i no es percep. Perquè, en efecte, són moltes les paraules i expressions que considerem mortes i no ho estan, com també són tantíssims els costums o els hàbits que ens defineixen i no els gaudim. Sens dubte, l’estiu és un bon moment per comprovar aquestes qüestions, ni que siga per aconseguir una lleugera aproximació a tots els detalls que configuren, tant per a bé com per a mal, la nostra identitat.

El president de la Generalitat Valenciana, F. Camps, un clar exemple d'aixafaguitarres

Sudokus i encreuats

2011-07-04T19:38:00.002+02:00

Reapareixen en els períodes vacacionals, sobretot en estiu, i pel que es veu, representen un entreteniment capaç de resistir el pas del temps i l’avanç de les tecnologies. Es tracta dels clàssics encreuats i dels seus competidors més immediats, els sudokus. En general, unes publicacions totalment desfasades el principal reclam comercial de les quals són les dones, atractives o no, que figuren a les portades. Perquè la resta ja és ben sabut: un conjunt d’encreuats i sudokus per resoldre i també unes poques pàgines reservades a les solucions, tot amb un color engroguit que, sens dubte, forma part de la idiosincràsia d’aquests llibrets sovint presents en su kiosco habitual, tot siga dit de pas. De més a més, encara que no és molt comú, també hi deixen lloc a algun anunci, però sempre respectuós amb la uniformitat que presideix la publicació en qüestió, com ara aquest: Uñas chic, Nail Art: acrílico, gel, fibra de vidrio, tip’s, nailart. Actualízate con los mejores diseños para esta temporada. Et cagues! Evidentment, no cal que ho diga, tot és en castellà, per a més desgràcia dels fidels als encreuats de Josep Lluís Pitarch, potser l’única persona d’aquestes terres que des de les pàgines del diari Levante s’ha dignat a demostrar que també en aquest àmbit, la normalització lingüística en la nostra llengua, a banda de desitjable, també pot ser real.

Terra Mítica

2011-06-23T15:49:00.008+02:00

Deslliurat dels prejudicis ideològics que m’havien impedit anar a Terra Mítica en altres ocasions, per fi ara he visitat un parc que no és res de l’altre món ni tampoc ofereix gran cosa diferent al seu homònim més immediat, altrament dit Port Aventura. En tot cas, només un parell de detalls: el sol, infernal i extenuant fins a límits irracionals; i l’ús del català, pràcticament insignificant i a l’altura del respecte polític i institucional que es desprén per una zona molt fosca pel que fa a la cordura lingüística. Benidorm, quasi res! Però Terra Mítica, no enganya ningú. Com la gran majoria de parcs temàtics segueix les línies mestres del consumisme més desaforat i, evidentment, tampoc no se n’ix del patró marcat pel tòpic, això és, l’agrupació per zones amb un passat gloriós o literari: Roma, Egipte, Grècia...; i l’exhibició gratuïta dels ninots més clàssics del panorama capitalista passat i present: l’abella Maia, Dora l’exploradora,... Tot adornat, això sí, amb espectaculars muntanyes russes i amb unes quantes atraccions aquàtiques que, com a mínim, refresquen els més afectats pel clima desèrtic que governa l’ambient. En definitiva, tot molt fluix, un espectacle artificiós incapaç d’amagar els seus orígens i les raons que el feren possible, la ruïna entre d’altres. No s’ha oblidar, en aquest sentit, que una de les avingudes per les quals s’accedeix al parc porta el nom d’un antic administrador d’aquestes terres tan pròsperes, el nostre admirat i benvolgut amic Eduardo Zaplana. No diré més.

Fi de curs

2011-06-21T20:29:00.006+02:00

En aquests dies en què el fregitori ambiental que ens envolta converteix el fet d’eixir al carrer en una proesa només a l’abast dels turistes anglesos, m’ha vingut en gana escriure sobre una rutina que sovint defuig per la senzilla raó que no m’agrada mesclar faena i creació personal: ni més ni menys que la fi del curs escolar, tot un conjunt d’emocions i pregàries diverses que enguany m’ha demostrat que no és cert allò que diuen sobre la sensibilitat i els detalls de l’alumnat. De fet, en algun indrets del nostre territori encara existeix, puc donar fe, el costum de donar presents al professorat, cosa que remet d'alguna manera o altra a aquell adagi tan popular de passar més fam que un mestre d’escola. Evidentment, ara el professorat no passa gana, ni tampoc és aquella figura a qui cal mostrar veneració, alguns de fet ens conformem amb què, de tant en tant, ens presten una miqueta d’atenció. Perquè ara el professorat és gent corrent, amb els seus coneixements i amb els seus defectes, en tot cas un col·lectiu permanentment vigilat que intenta transmetre el que sap com pot i com d'aquella manera li deixen les autoritats. Alguns direu: ai mare, quin romanç. Però és que avui, vosaltres, els meus lectors més fidels, no sou els destinataris d’aquesta entrada. Avui, els destinataris són uns altres, si més no els alumes i les alumnes, aquells que, amb una miqueta de sort, llegiran açò i acabaran rebent, per pura casualitat, aquestes agraïdes línies que els desitgen un bon i estimulant estiu. Perquè el curs s’ha acabat. Fins aviat, benvolguts amics.

EL SOLATGE DEL TEMPS, Tobies Grimaltos. Ed. Bullent

2011-06-13T21:27:00.004+02:00

Un bon exemple de literatura costumista perfectament capaç d’endinsar-nos en els detalls que conformen la nostra identitat col·lectiva i la no tan llunyana vida popular que decora aquest país, és aquest Solatge del temps, un conjunt de records autobiogràfics que el seu autor, Tobies Grimaltos, sap transmetre amb tendresa i unes bones dosis de melangia i sentiments profunds. Episodis breus que ens traslladen a una època on, per exemple, el carrer era el protagonista i la relació entre els diferents estaments del poble oferia estampes de respecte i de relativa fraternitat. Un viatge a una etapa de la vida on la innocència va donant pas a la maduresa i a tot el ventall de dilemes existencials que ens assalten, tard o d’hora, alguna vegada en la vida: la fe, l’amor, la mort... I tot plegat, unes interessants seqüències d’evident riquesa antropològica que demostren el frenètic discórrer del temps i els esdeveniments, com ara el fet de parlar castellà, la caducitat de certs oficis o la magnífica i alhora intrigant perplexitat que suposa eixir del context immediat que ens envolta, València en general, la comarca de La Ribera, més concretament: Un altre d’aquests moments que recorde especialment va tenir lloc quan vaig anar amb ell, la seua nòvia i els seus sogres d’aleshores, a passar uns dies a Manzanera, a la província de Terol. Jo no havia eixit mai de la província de València i em feia una il·lusió enorme ben gran eixir-hi. Recorde que es burlaven de mi. Em deien que si jo em pensava que hi havia alguna porta al límit de la província. Deia que no, que ja sabia que no, però m’imaginava unes portes ben grans de doble fulla, de ferro i amb enreixat, redones a la banda de dalt, com el cancell de les grans mansions que veia de les pel·lícules. (...). En definitiva, un llibre agradable que permet assaborir gran part del suc que fa bategar aquest costumari. Molt recomanable.

Ports de Beseit

2011-06-01T17:56:00.006+02:00

Una magnífica destinació a l’abast de pocs i que no falla mai per diverses causes relacionades amb el benestar i la sort que tenim alguns és, sens dubte, el Parc Natural dels Ports, una cruïlla de vegetació i bosc exuberant que abraça oficialment la comarca catalana del Baix Ebre, però que s’estén també per les comarques valencianes i aragoneses dels Ports i El Maestrat. Un indret relativament poc transitat que reuneix una quantitat considerable d’atractius i que permet gaudir de qualsevol dels plaers de la muntanya en tota la seua extensió: solitud reparadora, varietat cromàtica d’arbres i plantes, fauna diversa, fonts naturals, esclata-sangs per l’octubre, senderis interminables i un massís imponent que s’erigeix com la figura protectora de tot el paisatge: el Mont Caro, a 1.400 metres d’altitud. Un autèntic privilegi on el temps s’atura i la rutina deixa lloc a la simfònica melodia del vent fregant pels pins...

Font de Mora, go home!

2011-05-25T22:38:00.005+02:00

Haguera estat bé, però que molt bé, dedicar aquesta entrada especial número cent cinquanta a un prohom, a un d’aquells personatges que, per unes causes o per unes altres, són admirats pel secretari que gestiona aquest espai. Però no. No ha estat possible. Aquesta és, tot al contrari, una entrada que s’allunya de qualsevol propòsit relacionat amb els principis d’un costumari que, des de fa temps, té com a norma no valorar la incompetència i l’antivalencianisme com a forma de governar. Una entrada dedicada a un personatge nefast, profundament capbussat en deliris incomprensibles i molt, molt capaç de causar calfreds a qui es mira l’ensenyament públic com una realitat empírica i no com un circ. Encara ara em resulta difícil posar límit a la incontinència verbal que es mereix un home xicotet i cabudet, d’arrels cristianes però posseït per una estranya ira diabòlica que li ha fet, entre d’altres, pensar en xinés més que no pas en català, la llengua que parla i odia al mateix temps. Tot un portent. I per a més desgràcia, pèl-roig, com si també pretenguera retre homenatge al conegut refrany home roig i gos pelut, primer mort que conegut. La comunitat educativa sospira avui tot pensant en el pròxim conseller que arruïnarà els fonaments d’aquest país convertit en gatera i refugi de malfactors.

Etimologia d'Almardà

2011-05-17T22:11:00.004+02:00

Ara que s’acosta l’estiu i molts valencians es traslladen a les zones més fresques del territori, em ve de gust recomanar una petita franja litoral que té una curiosa i interessant història etimològica: Almardà, una partida del terme de Morvedre de la qual ja he parlat en algunes ocasions gràcies a les estampes pobletanes que encara conserva. El cas és que el topònim Almardà, segons les informacions que m’han facilitat algunes ments privilegiades que analitzen a fons l’origen de les paraules, pareix provenir d’un antropònim: Marrà, o més concretament de la variant occidental Mardà, un terme que significa mascle de l’ovella no castrat i que també, és pura hipotesi, podria fer al·lusió al cognom o al malnom del propietari d’aquelles terres: El Mardà. En aquest sentit, s’explica la forma actual, Almardà, bé perquè al terme se li ha aglutinat l’article aràbic “Al-“, tal com explica J. Coromines al seu grandiós Diccionari Etimològic; o bé perquè l’article “El” s’ha neutralitzat com passa en nombrosos noms valencians: ascola, ascala, astudi,... Una altra història seria aquella segons la qual la paraula Mardà en àrab significa malalts, cosa que explica que alguns experts hagen conclòs que Almardà, aquesta vegada sí amb l’article aràbic afegit, signifique els malalts o lloc de malalts, un espai apartat de la població en temps de la lepra o la pesta. En qualsevol cas però, tot hipòtesis filològiques, coses que avui m'han vingut al cap perquè algun bon amic m’ho ha preguntat encuriosit i algun altre m'ha facilitat tota aquesta informació que espere que us resulte profitosa. Almardà, la mar de Sagunt.

Guardiola en essència

2011-04-29T13:49:00.005+02:00

Encara és hora de gaudir. Pep Guardiola és un prohom. Sens dubte no deu ser fàcil mantenir la serenitat quan des del centre de l’imperi emanen rucades llastimoses i incongruències lamentables. El sentit comú, la grandesa de deixar sense arguments als que provoquen sense pausa, als que mostren impotents les misèries dels seus crits. Que bonic sentir lladrar a tots aquests mediocres personatges mentre de fons s'escolta el meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí; quin plaer veure com s’endinsen en vocables de vulgar presentació: el villarato, el canguelo...; i s’acullen obedients a les essències ràncies nacionals, a una grande y libre, a la casa comuna de l'avorriment i l'amargor més absoluta. Que els vaja bé amb els seus dilemes. Quina llàstima de gent.

Pintor de parets

2011-04-26T18:00:00.013+02:00

Una antiga pràctica que més o menys continua viva arreu del nostre territori és la que realitza el pintor de parets, un ofici de gran destresa i perfecció a qui Ovidi Montllor va retre homenatge en una mediterrània i espectacular versió musicada del poema L’ofici que més m’agrada de Joan Salvat Papasseit. Els versos que hi fan referència se situen més aviat cap al final. Fixeu-vos-hi bé:

Des d’ací, tot i que jo mateix tinc un amic pintor de parets, no és que en sàpiga dir gran cosa més. Si de cas que per alguns indrets d’aquest país imaginari que es diu valencià, existia, i existeix encara, el costum d’exercir aquest ofici quan un dels fills i filles de la casa en qüestió s’uneix en matrimoni. Sobre el color que es tria crec que la cosa va per gustos, per gustos dels pares sobretot, encara que avui són molt recurrents els vainilles, els ocres i també els rosacis clars, gairebé del color de la carn. En altres èpoques, no obstant això, el més comú era el blanc. De fet, emblanquinar les parets era una de les tasques més habituals no ja en un dia de casament, sinó en els dies de festa gran: una processó, una cercavila o una jornada de bous al carrer. I la protagonista de portar-ho a terme era la dona, la dona de la casa, com en un intent d’embellir el barri, o un sentit més general, el poble. Tot era poc, en definitiva, per demostrar que ací, les coses, s’arreglaven bé.

Aplegapilotes

2011-04-19T23:16:00.001+02:00

Amb tants partits del segle ensopint les nostres ja de per si ensopides ments, no podia deixar de comentar en aquest espai certs costums del futbol que s’han vist modificats des que les televisions i el merchadising publicitari s’hi han imposat de manera definitiva. Un d’ells, per exemple, és la figura de l’aplegapilotes, antany tan poc valorada i avui convenientment distribuïda per tot arreu de qualsevol camp, sempre a l’aguait per si els seus representants han de tornar un baló dels molts que tenen preparats. Un exemple d’efectivitat el seu. De vegades, fins i tot, contraproduent. Són capaços de retornar dos balons alhora: el que s’havia extraviat i el que tenien preparat; de tal manera que el joc s’ha de parar i es perd encara més temps. Patètic. Si més no exemplar de l’evolució del futbol com a espectacle. Abans, a tot estirar, els aplegapilotes es feien famosos anys a venir, com el cas de Guardiola. I encara que l’estampa també era molt mediocre, tant l’aficionat com el jugador, es passaven minuts i minuts esperant que la graderia tornara l’esfèric. Realitat? Segurament sí. En qualsevol cas, impensable en aquests temps de jugadors vedette i entrenadors estrella. En el cas del Madrid, és clar.

Insectes comuns dels Països Catalans (III): el morrut negre

2011-04-07T16:04:00.008+02:00

El tema, potser, no és gaire interessant, però a mi em té fascinat des que vaig descobrir que gràcies a ells es poden entrellaçar paral·lelismes amb la nostra classe governant. Em referisc als insectes, al morrut roig, depredador de palmeres; i, en concret, al morrut negre (Scyphophorus acupunctatus), emblema d’una nova plaga extremadament voraç amb les piteres o atzavares i que, de nou, presenta característiques molt similars a les tendències d’aquesta terra envaïda per larves i paràsits infectes i autodestructius: prové d’Amèrica, com els Mc Donalds; presenta símptomes de descontrol, com els nostres benestimats polítics; i és doblement mortal, això és mata, remata, i una vegada conclòs el procés, mor sense remei, tot deixant un reguitzell de merda, ferum i mala llet que s’allarga i s’allarga fins que un decideix plegar o tancar els ulls. I el que és pitjor, també deixa dipositades unes larves que a la llarga acaben germinant i impedeixen qualsevol temptativa de reviure i ser normal. En resum, una excel·lent maniobra d’infecció molt pareguda a l’actual política valenciana que abraça tot aquell que intenta pegar a fugir i que no s’atura mai, ni amb productes tòxics ni amb remeis científics d’última hora, només amb mecanismes tradicionals molt del gust dels qui estan fins a la fava: trepitjar-los, cremar-los i assistir amb indiferència al seu espectacle de bromes sense gràcia i desgavells sense trellat. Del morrut roig al negre, ja veurem quina és la pròxima.

Els efectes del morrut negre i roig, respectivament

Trinquet d'Alzira (La Ribera)

2011-03-30T16:16:00.006+02:00

Sens subte, la recent i flamant inauguració del nou trinquet d’Alzira (La Ribera), demostra que el món de la pilota valenciana canvia i progressa com no ho ha fet fins ara. Però no sé si a millor. Veurem fins a quan dura aquesta efervescència modernitzadora que alça canxes espectaculars i milionàries sense tindre ben clar, al meu paréixer, ni el personal que les ha de gestionar ni el camí que les ha de guiar. Perquè la història es repeteix cíclicament. Recorde, per exemple, quan inauguraren el trinquet de Sagunt (Camp de Morvedre), referent en el seu moment d’aquest joc popular irremeiablement orientat ara a convertir-se en un esport ordinari i estàndard mancat d’allò que l’ha fet tan singular: l’autenticitat. Això fou l’any 1987, llavors amb el mític Genovés com a pilotari que omplia trinquets i esborronava les més profundes emocions. Aquesta és la conclusió d’un opuscle editat per la desapareguda Caixa Sagunt i escrit per Fausto Llopis i Caruana: Desitgem que l’interés demostrat últimament per l’Ajuntament tinga repercussions materials en el trinquet. Esperem que prompte sorgesca la iniciativa d’acabar l’envidrat i la canxa de galotxa. Tot és poc perquè el nostre esport de pilota continue sent viu i ens proporcione més goig, ens produesca gracioses i sorprenents anècdotes i acumule bells records; i aquells que tinguen la mínima sensibilitat esportiva han de pensar que amb la seua presència poden revitalitzar el nostre esport de la pilota i delitar-se i recolzar-lo com mereix aquest bell espectacle de la pilota valenciana. No cal dir que l’interés de l’Ajuntament es va anar esvaint a poc a poc, que mai va sorgir la iniciativa d’acabar l’envidrat i la canxa de galotxa, que tampoc es van acumular bells records més enllà de les carismàtiques aparicions d’el Genovés i que, evidentment, tampoc massa gent va traure rendiment d’aquella instal·lació llevat, clar, d’uns quants pilotaris de la comarca, uns quants esforços personals i esportius sense massa repercussió i un actual i meritori club de pilota que lluita per mantindre neta una instal·lació en franca decadència i caiguda en l’oblit. Tant de bo m’equivoque en el nou trinquet d’Alzira, tant de bo. Però no ho veig clar, gens ni miqueta. Visibles són les maniobres per endinsar aquest joc mil·lenari en el món de meravelles que governa aquesta terra farcida de promeses i tan buida de significat. Sort, tanmateix.

EL CAMÍ DE LES MERLES, Antoni Gómez. Ed. Perifèric

2011-03-28T15:37:00.004+02:00

De lectura agradable i narrativa serena, l’últim llibre que ha caigut a les mans del secretari que gestiona aquest espai, ens guia per un tendre itinerari farcit de records i enyorances en què Sagunt i alguns dels seus paratges emblemàtics configuren un recorregut vital de l’autor del llibre, el poeta i ara narrador, Toni Gómez (Sagunt-Camp de Morvedre, 1960). Estructurat en capítols que semblen passos o parades des dels quals reflexionar sobre el passat i el present, aquesta obra barreja també experiències personals amb dosis de costumisme ben entés, no aquell que cau en el folklore i les nostàlgiques imatges que ja no tornaran, sinó en aquell altre segons el qual tot allò que ens envolta o ens ha envoltat agafa un matís particular i alhora exemplar que es perpetua com una benedicció per a les percepcions i els sentits. Una visió molt personal que, sens dubte, abandona sentimentalismes i recupera el plaer de capbussar-se en els xicotets detalls que ens regala la vida i el nostre benvolgut entorn. Un exemple, la descripció d’un bar, el bar: Allò era per a ells un santuari, no cal dir-ho, aquella decoració era com la d’una església petita a la qual acudien ritualment cada dia a l’hora d’esmorzar, després de dinar o de sopar, o en hores de treball, o en vacances, o quan tenien baixes laborals.

VALENCIA ZOMBI, Xavi Castillo

2011-03-22T16:25:00.007+01:00

Ho vaig llegir una vegada i, en gran part, és veritat. Xavi Castillo representa una continuació de la literatura de la Decadència, de la literatura popular esdevinguda per aquestes terres durant els segles XVI, XVII i XVIII; una conjunció burlesca de barbaritats que triomfa allà on s’hi presenta, sempre al marge dels organismes institucionals: últimament sempre actue en polígons. I és que per aquest alcoià i la seua companyia Pot de Plom, tot és susceptible de sotmetre’s a una crítica picant, exageradament còmica, fins i tot escatològica. Hi haurà qui abomine d’ell, sens dubte, però és cert que representa l’herència més clara del teatre de carrer, d’aquells col·loquis eroticoburlescos que posaven en evidència els fets esdevinguts a la societat del moment. L’última obra que he vist és un tant diferent a les habituals, més treballada, amb un principi i un final, acompanyada de personatges comuns però no tan enfocada a la barbaritat contínua, que també: València Zombi. I la sala plena, un fet que sempre em crida l’atenció perquè no crec que tots els assistents siguen d’esquerres i parlen valencià. Més aviat al contrari. De vegades, com és el cas, els espectadors són fallers, els mateixos que paguen l’espectacle, els mateixos que mentre dura la representació s'encanen i, alhora, exclamen coses com aquestes: ha tret a la Mare de Déu, això no se fa! Ho vaig sentir, no és broma. De fet, ho va dir una dona que seia al meu costat i que cuidava de la néta, pobreta meua, receptiva a les paraules d'una iaia que li explicava que allò que estava veient sobre l'escenari no era en realitat el que estava veient. En fi. Els valencians som molt hipòcrites i, en moltes ocasions, un no sap del tot si l’espectacle és a l’escenari o al pati de butaques. En qualsevol cas, el riure està assegurat.

Pilota. Final Circuit Bancaixa 2011

2011-03-14T17:55:00.012+01:00

Desconnectat en excés d’un tema que ha donat entrades glorioses a aquest costumari, la pilota valenciana, reprenc ara alguns dels menesters que envolten aquest esport gràcies a la final de la XXa edició del Circuit Bancaixa d’Escala i Corda, una de les partides més importants del calendari i potser la més vertebradora del País Valencià en el sentit que se celebra després d’una llarguíssima competició que visita molts trinquets i moltes poblacions. Disputada, en aquest cas, en un complex anomenat faraònicament Ciutat de la Pilota (Montcada), la final va coronar Miguel (Petrer-El Vinalopó) i Dani (Benavites-Camp de Morvedre) com a campions; i també ens va regalar imatges de les quals cal fer una anàlisi, diguem-ne, diferent a la imperant. Per exemple, tot i que el trinquet on s’hi va celebrar la final és espectacular, caldria preguntar-se si el recinte on hi està ubicat s’acabarà algun dia. Perquè ara per ara, res, un autèntic conjunt de ferros i parets de formigó, sempre acompanyats això sí, de la corresponent publicitat institucional. Quanta hipocresia! També caldria preguntar-se cap on va la pilota, si realment són eficients tantes innovacions i si realment fomenten aquest esport, fins ara tan autèntic i tan allunyat d’allò que es viu per València durant aquests dies de glòria i exhuberància fallera: el folklore i la coentor. Tot al contrari, la sensació és que la pilota va perdent singularitat, sensatesa i caràcter popular, almenys en les partides fortes, com és el cas. Ara, per això, posen l’himne regional abans de començar la partida. I també la música de Gladiator per a lliurar els trofeus. La gent s’alça i tot, sobretot quan s'entona l'himne, tal com fa l’únic polític de renom present en la final, el nostre amic Sefarín, que no se’n perd una. Tot un fenomen. Entretant, sí que és veritat que s’assoleixen alguns avanços que allunyen la pilota del mite de la incomoditat: les partides comencen a hora, no hi ha parades per a creuar apostes i els seients estan numerats, tot evitant que un es presente al trinquet dues hores abans per tal d’agafar lloc. I tampoc s'hi fuma! per si de cas algú s’ho pregunta. Veurem fins a quan dura tanta efervescència moderna. De pilotaris, continuen eixint-ne pocs. I molts trinquets segueixen tancats. Però clar, d'això Canal 9 no informa. El que importa és el València, per descomptat, i a tot estirar la fórmula 1, o l'America's Cup, o... En fi, deixem-ho estar.

Ressenya sobre la final del Circuit Bancaixa:

http://www.pilotavalenciana.es/index.php?/weblog/extended/miguel_y_dani_campions/

DIUMENGE PERFECTE, Sergi Durbà

2011-03-09T18:47:00.010+01:00

Encara que no és gran cosa, aquesta portada que veieu forma part d'una revista que ha decidit publicar un relat que vaig escriure ja fa un temps. Un relat que comença de la manera més simple possible i que acaba convertit en una autèntica explosió de carnalitat i catarsi col·lectiva. Tractaré de fer-vos-el arribar, ho promet. De mentre, podeu visitar aquest web: http://relatslallunaenuncove.blogspot.com/ i veure la fitxa informativa del número on ha estat publicat. L'obra en qüestió, tal com indica el títol d’aquesta entrada, és DIUMENGE PERFECTE. I la revista es diu La Lluna en un Cove

Coentor fallera

2011-03-03T18:57:00.007+01:00

Ara que s’acosten les falles i la coentor pareix arribar al seu punt culminant, la Diputació de València no ha tingut millor idea que celebrar-ho amb una de les seues tradicionals eixides de coet borratxo, no debades està governada pel senyor Fonsín Al-xativí: regalar entrades per a les corregudes de bous a totes aquelles falleres que acudisquen a la plaça abillades amb el vestit tradicional. En llegir açò, algú podria pensar que és així com s’entén la igualtat de gènere per aquestes terres mediterrànies, però no, la qüestió és encara més grotesca: els fallers vestits com a tal, també tindran descompte, concretament pagaran la meitat de l’entrada, a la qual cosa cal afegir la pregunta: i la resta què? La resta, res. Entrades de sol i punt, que són més barates. I això per a qui li agraden els bous. Als que no, sempre els quedarà el consol de veure com els nostres representants continuen practicant el seu esport preferit: fer el ridícul i, si és possible, a costa de les falles, sempre correligionàries amb el poder establert. Això que no quede.

La plaça de bous, de gala per a rebre a les falleres

Respecte

2011-02-25T23:32:00.004+01:00

Arribat a un punt en què tot allò que m’envolta comença a donar-me exactament igual, em pregunte quin és el significat complet de la paraula respecte, si és un simple axioma que sentim per consum i per costum; o si tot al contrari, és l’objectiu que tota persona o col·lectivitat pretén assolir alguna vegada en la vida. Un escrit, per exemple, almenys un escrit amb aspiracions d’arribar a un públic ampli, no pot contenir faltes d’ortografia, com tampoc ho pot fer una conversa. No es pot canviar de llengua a les primeres de canvi. No. I menys encara si la llengua en què s’escriu o es parla és el català i té com a rerefons el País Valencià. Perquè vulguem o no, independentment de l’idioma dels nostres receptors, això és el primer que ens retrauran: les faltes, el canvi instintiu o forçat de llengua. Com a poble, després de tot, això ens restarà credibilitat; i, al mateix temps, ens condemnarà a una nova derrota. Diran: ni siquiera escribís bien la lengua que tanto decís defender o ni siquiera la habláis, que és encara pitjor. Fa un temps, un bon amic em deia que els valencians hem perdut totes les batalles que hem lliurat. Si no canvien aquestes actituds, en certa mesura hipòcrites, la història seguirà maltractant-nos i enfonsant-nos en les nostres pròpies misèries. No és casualitat, per això, que ens hagen clausurat la TV3 o que Camps repetisca com a candidat a president de la Generalitat. Però no els donem més munició, per favor. Escrivim bé els nostres articles d’opinió, les nostres columnes, les nostres editorials, parlem correctament, expressem-nos formalment. Siguem coherents al cap i a la fi. No tenim ja res a perdre. Res en absolut. La consciència sap caminar sola.

Colp de gràcia a TV3

2011-02-18T11:54:00.031+01:00

Com era d’esperar, l’últim i lamentable capítol de l’anticatalanisme al País Valencià ha tingut com a protagonista a TV3, un canal de televisió que a hores d’ara ja és història per aquestes terres ingrates, venjatives i clarament inquisidores. De fet, aquesta és la moda autòctona des de fa anys, sempre acompanyada per les corresponents tendències ideològiques que el proïsme segueix i vota com a bon correligionari que és amb el poder establert actualment: el blaverisme, el regionalisme, el meninfotisme, la coentor. Avui, d’aquesta manera, un pot veure qualsevol de les vomitives ofertes televisives que es programen a la TDT: debats pseudointel·lectuals, pràctiques quiromàntiques, estafes propagandístiques, telèfons calents... ; però no pot veure un simple partit de futbol, ni la fórmula 1, ni res de res que no combregue amb les extravagàncies falleres o el món de les meravelles en què està immers aquest senyor que es fa dir Paco per als amics i Francisco per als enemics. Camps per als que li escopirien a la cara, que són molts encara que no ho parega. TV3 ha estat clausurada a colp de garrot i a colp d'exagerades denúncies. I a més, sense alternativa. La porra és la porra. Per al record queden, per tant, aquells moments nostàlgics en què tots els que ara rondem o passem els trenta anys gaudíem d’una oferta televisiva en la nostra llengua, en català evidentment: les versions cinematogràfiques d’Astèrix i Tintín, els episodis increïbles de Musculator, Bola de Drac o Doctor Slump; la primera Copa d’Europa aconseguida pel Barça a Wembley... Indesitjables els polítics que cada dia ens obliguen a identificar-nos en la més bruta i pudenta de les misèries humanes: el feixisme.

Fig.2: una seqüència de Tintín al temple del sol,
una curiosa metàfora del que als catalanoparlants
se'ns cau al damunt

Anar de dinar

2011-02-08T15:44:00.006+01:00

En efecte anar-se’n de paella o de torrà no és un simple costum passatger que se celebra amb motiu d’un aniversari o un dia de pasqua. És un poc més que tot això. Si més no, representa la voluntat de reunir al voltant d’una taula als companys i companyes més estimats; i duu implícit una sèrie de gestos no gens menyspreables per a la societat actual, que tot ho globalitza fins el punt de canviar-li el nom a tradicions immemorials: la torrà, per exemple, ara es diu barbacoa, que queda més fi. Anar de dinar, després de tot, és anar prèviament a comprar, és preparar l’avinentesa de manera gustosa i fefaent, és conversar mentre dura l’aperitiu, és seure en una taula i creuar temes que motiven i que relacionen als presents: la infantesa, les anècdotes passades, la vida pel poble, els viatges dels uns i els altres, les evolucions dels fills i les filles...; és beure i menjar; i és riure, deixar passar el temps mentre el dia allarga la seua existència de camí a la primavera. No sé fins a quin punt les futures generacions arreplegaran el legat que ens deixa aquest país de costums on tot, absolutament tot, és tan fràgil i tan susceptible de caure en les urpes de la indiferència i l’avorriment. Evidentment, és molt més fàcil canviar-ho tot per un Mc Donalds, o per un restaurant de moda, o per aquestes festes eivissenques que tant demostren la predilecció humana a abraçar cultures postisses i farcides d’eslògans hipòcrites i buits de contingut: yo soy ciudadano del mundo. Els collons. En realitat, és molt simple, la quotidianitat, senyors, la quotidianitat. I, sobretot, la senzillesa. Així fa goig complir més anys... Moltes gràcies de veritat.

La diabòlica de Morvedre. Sant Antoni 2011

2011-01-24T18:29:00.007+01:00

Atordit encara pel fred penetrant que ha presidit la recent festivitat de Sant Antoni no hi ha més opció a hores d’ara que rendir tribut a una colla de gent compromesa capaç de fer possible el que pareix impossible: que el poble, més encara un poble meninfot com Sagunt, se senta identificat amb el carrer i el seu incomparable potencial. I ja van cinc anys. Cinc anys consecutius en què un grup de dimonis coneguts per la Diabòlica de Morvedre, hereus directes de l’extinta Colla de dimonis de Quartell-La Corbella, aconsegueix combregar el caliu del foc i l’aprofitament de l’espai públic per excel·lència, la plaça major. Sense grans estridències, per això, tan sols amb la independència de qui fa les coses perquè vol i no espera res a canvi, ni ajudes, ni palmadetes en l’esquena, ni enverinades subvencions. No res, simplement treball associatiu, un compromís amb les arrels del poble que cada any desplega tot el seu ventall d’activitats tradicionals: plantà del pi, cavalls i haques, tallers, correfocs, música de dolçaina i tabalet, volteig de campanes, foguera, cantells de botifarres i llonganisses, balls populars i, en definitiva, un magnífic resultat d’imatges i propostes de futur: treballar sense descans i dignificar aquest país. Fins a l’any que ve.

Costums de mort

2011-01-21T23:03:00.007+01:00

El dia estava al caure. I irremeiablement, el dia va arribar. En ple hivern, entremig de boirines i tèrboles estampes d’incredulitat. Em demanaren d'escriure i em vaig negar; em demanaren llegir, i també ho vaig fer. Supose que tan sols necessitava una cosa: plorar, només això, plorar molt, fins a ser conscient de la realitat que tenia al davant, la mort, un tema delicat; potser el més emotiu d’entre tots els que congrega la cultura mediterrània i sens dubte el més difícil de tractar en un costumari fins ara refractari a la seua presència fulminant i colpidora. Aixina és, em digueren durant el sepeli. I en efecte, ho és: implacable, indefugible. La mort és dolorosa. Tanmateix, conserva detalls en gran mesura inviolables que es perpetuen entre mostres de respecte i planys de perplexitat. Ara hi ha tanatoris, és cert; però, en essència, el ritual és el mateix: el silenci, la família, el record, el condol dels homes a la porta de l’església, l’espera de les dones en les bancades davanteres, la missa, la creença, la comunió, l’últim passeig, els xiprers, les mirades, el dol... Descanse en pau.

MAL D'ALTURA, Jon Krakauer

2011-01-19T17:18:00.010+01:00

Atés que les circumstàncies que envolten la meua rutina són massa exigents per triar lectures ambicioses i capaces de fer-me reflexionar sobre qualsevol aspecte de la nostra societat, fa un parell de setmanes vaig decidir-me per un d’aquells llibres considerats best seller que, sens dubte, motiven i transmeten certa càrrega de dramatisme i suspens: Mal d’altura de Jon Krakauer. La història, real i esdevinguda allà per l'any 1996, narra les peripècies controvertides i mortals d’un bon grapat d’expedicions comercials en el seu camí per escalar el cim més alt del món: l’Everest. I la veritat és que durant tota l’aventura pareix sobrevolar un argot propi de la gent especialista en escalada que, vist per aquells que no en sabem ni pruna, es tradueix en rivalitats, polèmiques i una clara bipolaritat a l’hora d’interpretar l’alpinisme: per una banda, els puristes que mitifiquen la muntanya i respecten més o menys els seus perills; i per una altra, els il·luminats clients i guies expedicionaris que se n’aprofiten per tal de divertir-se o traure'n rendibilitat econòmica, quasi res porta el diari. El resultat: un compendi de morts i desgràcies, de vegades còmiques, que fins i tot compten amb una versió cinematogràfica bastant lamentable que afegeix encara més surrealisme al curs tràgic dels esdeveniments: Camí del cim. Mort a l'Everest. Almenys l'entreteniment, això sí, està assegurat.

Pilota corrupta a Canal 9

2011-01-09T12:31:00.013+01:00

Com vaig escriure ja fa un temps, el tarannà democràtic a RTVV és realment inquietant, per no dir inexistent. Ara més mai, cal fer boicot, si és que no el feu ja. Jo, per exemple, he traslladat aquest canal al número 25 de la graella televisiva, entre Intereconomía i Las Provincias TV, tot i que posats a bandejar, és més fàcil i, sobretot, més directe, no sintonitzar-lo. Així acabareu abans, tanta delicadesa i tanta polla. Canal 9 fa fàstic, diguem-ho clar. L’última idea d’aquesta casa de tendències esquizofrèniques i mentalitat mortuòria ha estat la d’acomiadar la veu de les partides de pilota valenciana, Josep Lluís Fitó, sens dubte un gest d’autoritat de l'ens que fulmina al que també és director de Corrüptia, una obra teatral en forma de sàtira evidentment censurada per un altre dels intel·lectuals que s’estoven per aquestes terres mediterrànies amb complex de sucursal bancària, el senyor Rus, àlies Fonsín. Els aficionats de la pilota ens quedem, per tant, sense la veu més tècnica de l’esport nacional, aquella que apostava amb rigorosa professionalitat pels trinquets blaus i les pilotes blanques. I ara, ens haurem de conformar amb les opinions banals d’un periodista mediocre, Alberto Soldado, i amb les sempiternes metàfores de Paco Nadal, molt popular però ja desfasat, pobret meu. Lluny, per tant, queda l’aposta de Canal 9 i el nostre benvolgut consell per formalitzar i modernitzar la pilota valenciana. Infeliços aquells que hi confiaren. Una nova estafa, tal com recorda de nou la vigent i encertadíssima cita de Llorenç Millo al seu llibre Joc de pilota (ed. 3i4, 1982): He dit que la pilota valenciana és com una planta silvestre i així és avui encara. És forta, per estar arrelada a les entranyes del poble, però no creix, ni sura perquè les autoritats esportives no li han fet, per ara, cas. La gran massa castellanitzada del país no la coneix o la menysprea per pobra i rústica. Malgrat tot, viu; no és polsós folklore, i viurà mentre conservem la llengua; és a dir, l’essència de la nostra personalitat. La pilota té els seus problemes: falta de trinquets, falta de jóvens pilotaris, etc.; és indubtablement un esport marginat, però els homes de la pilota sabem caminar sols i sense ajuda. Les altes esferes sovint ens han fet promeses no complides; no n’esperem res; seria millor per a nosaltres que ens tinguessen oblidats.

http://picam.info/picaocou/fito-decapitat/comment-page-1/#comment-8788

Líders i moderns

2011-01-05T15:27:00.003+01:00

Ara que el Nadal conclou i que els costums típics d’aquestes dates pareixen tenir una vitalitat infinita –no n’hi ha més que veure com la venda de pastissets de moniato i tortells continua creixent- em sobta una notícia insubstancial que he sentit aquest matí en un programa d’àmbit autonòmic de la Cadena Ser, Locos por Valencia, un espai d’aquells que es fa passar per modern i progre però que és polsós i coent com la rutina mateixa d’aquest país. No el sintonitzeu, feu-me cas. És un conglomerat de gràcies sense gràcia i crítiques sense crítica que avui m’ha sorprés definitivament amb un reportatge d’una senyora, pel que es veu molt aplicada, que ha conclòs que els valencians estem al lloc més alt de l’escalafó de la modernitat. Tot perquè segons els resultats del seu rigorós anàlisi, les bones gents d’aquest país, d’un temps ençà, es decanten més pel Pare Noel que pels Reis Mags. I punt, ja havia dit que la notícia era insubstancial, si més no absurda. I no sé, potser aquesta és la raó per la qual també en molts balcons i terrasses del nostre entorn, abunda més el Pare Noel que el rei Baltasar, per exemple. O també la raó per la qual els valencians ens sentim orgullosos de viure en el país de les meravelles, no et fot. Al capdavall, una notícia que ens situa on ens mereixem, com ara aquella altra que vaig sentir ja fa un temps i que també ens situava gairebé líders d’una altra llista desconcertant i realment preocupant: els valencians som la tercera autonomia de l’Estat Espanyol en número de sectes. Doncs això: visca la Geperudeta!

MUSIQUERIES, Dani Miquel

2010-12-21T17:12:00.010+01:00

Com que ja fa temps que no recomane cap llibre i com fa més temps encara que les circumstàncies m’impedeixen llegir-ne cap amb certa tranquil•litat, avui he pensat d’escriure sobre una recopilació de cançons populars i de bressol que em té fascinat des que em va caure a les mans. Es tracta d’una publicació feta amb gust i amb molt de tacte que porta com a títol Musiqueries, a càrrec de Dani Miquel el Cantacançons. En ella s’apleguen tot un seguit de vocables, jocs i records diversos d’infantesa, evidentment musicats com correspon, que de ben segur faran les delícies dels més menuts i també dels més grans. De fet, qui no recorda, per posar un exemple, aquelles peces que feien, i fan, referència a l’oratge d’aquestes terres mediterrànies: Ja plou, ja plou, la mula i el bou, ja pixa la güela tomaca i ceba. O aquelles altres que connecten amb la creativitat i fantasia del nostre poble com ara Patilles tòrtiques, també recuperada pel grup de folk valencià Al Tall. Totes aquestes cançons i moltes més, un total de vint-i-set, conformen una obra magnífica que al mateix temps recupera el costum dels oficis ambulants, concretament aquell relacionat amb el fet de cantar, relatar, ensenyar i entretindre de poble en poble al personal més tendre i infantil del nostre entorn. Sens dubte, un bon regal per a aquest Nadal: Musiqueries, de Dani Miquel.

http://danimiquel.es/

Qatar i Barça

2010-12-17T19:58:00.020+01:00

Ho pensava ja fa un temps, just quan el Barça incorporà la marca UNICEF a una samarreta fins aleshores neta i lliure d’impureses: si fa no fa s’obria la porta a futurs patrocinadors no precisament relacionats amb el suposat esperit social i humanitari de l’esfera blaugrana. Ara, Qatar Foundation, o com collons es diga, és l’elegida, una marca funesta i extremadament fosca que de bon tros, ja ho crec que sí, supera l’aventura macroeconòmica, publicitària i petrolífera d’un altre club considerat històric, l’Athletic de Bilbao. La notícia és terrible, una operació milionària amb la qual el Barça es convertirà en difusor i principal ambaixador de causes de dubtosa i indecent credibilitat. És indignant. I molt poc honest per a un club que diu ser més que un club. En un magnífic article publicat en EL PAIS el darrer dijous 16, Maruja Torres apunta que l’emir de Qatar ha fet alguns gestos de considerable importància, la fundació de la televisió Al Jazeera per exemple; però que també és el cap d’un règim autoritari i misogin, molt misogin; tant que fins i tot acomiada presentadores per negar-se a portar el vel. Pueden bañarlas en oro, diu, pero es oro de jaulas, remata contundent. No cal dir res més. O sí, que collons, l’article està encapçalat per un títol còmic a la vegada que extraordinari: Qatarí, que te vi. Barça o mort? No companys, no; millor un altre lema: hipocresia o mort!

Ací qui no corre, vola. El Bilbao, altre que tal!

Les taronges de Mestalla

2010-12-12T11:57:00.009+01:00

Ara que estem plenament immersos en la temporada futbolística i també en la temporada recol·lectora de cítrics m’ha vingut a la ment un costum en vies d’extinció que està molt relacionat amb la decadència de l’agricultura valenciana i també, per què no dir-ho, amb la moda absurda de prohibir per prohibir que tenen alguns clubs de futbol. Em referisc al fet de portar taronges a un estadi, concretament al Mestalla, camp del València; i també per extensió als estadis del Llevant i del Vila-real. Un fet gravíssim, segons pareix, des que temps era temps, una part molt visceral del personal va decidir llançar-les violentament contra l’àrbitre i els jugadors de l’equip rival com a mesura de protesta. Error: l’únic que es va aconseguir de veritat fou que un jugador del València que li deien Mendieta en trepitjara una i s’esvarara quan anava enfilat cap a la porteria contrària. Les coses com siguen. Tanmateix, les taronges foren vetades. I què fer doncs amb les bresquilles, i les pomes, i les peres. Què? Res de res, pols en remolí. Amb la prohibició, s’aconseguia que les taronges foren qualificades com una arma contundent que fins i tot podia costar el tancament del camp per una o diverses jornades. I s’aconseguia també que l’afició més sana i arrelada a les entranyes del poble, les hi portara de manera clandestina, amb tot el que tal fet comportava: paulatinament, van anar desapareixent dels estadis valencians i la veritat és que ja no se’n parla gaire de les “desgràcies” ocasionades per tan daurada fruita. Potser és perquè ara se n’estilen altres, de fruites. No sé, els kiwis estan molt de moda i els mangos també. I que no dir-ne dels alvocats!! En açò de les modes, ja se sap, els valencians som molt eficaços i també molt aplicats: arròs i tartana, casaca a la moda, deien abans. I que rode la bola a la valenciana... Curiosament, la samarreta preferida per l’afició del València Club de Futbol és la taronja, i també l'estadi es vesteix d'aquest color els dies de partit gran. Quines coses!

Campanar

2010-11-28T16:04:00.012+01:00

Un costum que no és un costum, sinó més aviat una rutina que es manté inalterada, és aquella que sentim, percebem i escoltem cada dia i cada nit des dels carrers, barris antics i pobles no absorbits per la puixança del progrés i la voracitat immobiliària: ni més ni manco que el so de les campanes. I és que per bé que a molts indrets de les grans ciutats, la contaminació acústica impossibilite sentir-les, també cal dir que, ens agrade o no, les campanes i el seu hàbitat natural, els campanars, formen una part indissoluble del nostre entorn, des que els veiem aproximar-se i allunyar-se des de qualsevol carrer, camí o carretera fins que els saludem o els senyalem quan reposen imponents i il·luminats a la nit. No és qüestió, per això, de ser catòlic o no. N'hi ha prou amb el fet de conviure sense estridències amb tot allò que envolta el nostre discórrer popular, que és molt i de gran utilitat. En aquest sentit, recorde, per exemple, el dia que el meu avi, que de catòlic no tenia res; va tornar a casa sa i estalvi després d’una operació a vida o mort. Va exclamar: mira el campanar, me pensava que no el tornaria a vore! Sí, certament se sentia prop de casa. Així que més enllà de la mort, els campanars també han anunciat, al llarg del temps, altres aspectes no gens menyspreables: vida, identitat, personalitat, pau, què més en sé jo. En el meu poble hi ha una colla de campaners i tot. I qui sap, potser aquesta estima per les campanes és quelcom així com l’afició a la pilota valenciana, a la columbicultura, al rall, o al tir i arrossegament. És a dir, pocs adeptes però molt fidels, no siga cosa que la fama els arribe i passe com a València, que d’El Micalet com a referència han passat al conjunt de monumentalitats absurdes i de funcionalitat dubtosa de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Ridícul, però cert. Siga com siga, des d’aquest costumari, per primera vegada des de la seua creació, se us proposa una activitat: simplement heu de comprovar si el vostre barri o poble pot continuar considerant-se com a tal. No importa d’on sigueu ni on viviu. És molt senzill: a mitjanit, en punt, quan esteu relaxats, pareu l’orella. Sentiu les campanes? Ja m’ho direu. Si la resposta és afirmativa podreu descansar en pau, el vostre entorn encara batega. Amén.

El campanar de la plaça Sant Marc a Venècia és un dels més visitats del món

La fera ferotge

2010-11-24T17:51:00.009+01:00

Atesa la dificultat d’entendre tots els tràmits que cal emprendre per ser considerat un professor amb recursos i competències, avui he decidit escriure sobre un fet que no és estrictament costumista però que té molt a veure amb la rutina de la nostra burocràtica i mecànica vida: les mascotes. Jo tenia un canari, o millor dit vivia amb un canari, no en el sentit estricte del terme, sinó en el sentit que l’ocellet restava engabiat a casa nostra i veia passar el temps amb més pena que glòria. Li deien Piticli. De vegades cantava, d’altres només piulava. Clar és que no era una fera ferotge, però deuria haver-ho sigut. I no reclamava gran cosa, només formar part de la nostra existència, com així fou durant un temps. Després ja no, després el pobre menjava i bevia regularment, i prou. Va viatjar també, ja ho crec que sí, fins i tot va veure la mar, però sempre dintre d’una gàbia. Una gàbia redona i amb aparells que simulaven branques. En qualsevol cas, una gàbia d'aquestes de ferro la màxima virtut de la qual consistia a ser traslladada de la cuina a la galeria per les mans dels seus propietaris, els mateixos que un dia, atenent de nou la dificultat d’entendre les exigències del seu viure malenconiós, decidiren reallotjar-lo allà on se li prestara un poc més d’atenció: una casa amb un altre canari. Però no, l’ocurrència no va funcionar. Piticli va anar apagant-se a poc a poc. I ara és mort, un atac al cor se l’ha endut cap al paradís inabastable del seu regne, el cel. Ni tan sols hem pogut veure les seues despulles, aquella taqueta negra del seu front que el feia atractiu i inconfusible. Tanmateix és ben segur que ara canta les inclemències de la vida, relaxat, com si volguera recordar-nos la dita popular que s’aplica en casos com el seu i com el nostre, amos indiscutibles del seu discórrer per aquest món: que visca la llibertat, crida aquell que a sa casa manté un ocell engabiat.

Clementines ecològiques del Pla de l'Aljub

2010-11-17T16:38:00.004+01:00

Bones, gustoses i amb un punt d’acidesa certament satisfactori. Compactes, fresques i preparades per a la venda directa i el consum immediat: de l’arbre a la mà, de la mà a la taula. En efecte, el primer contacte amb les clementines del Pla de l’Aljub de Sagunt ha demostrat que és possible, i altament recomanable, produir i consumir taronges ecològiques. Només cal acordar un tracte just amb el llaurador i establir un vincle amb el camp, això és, que el consumidor es culla les seues pròpies clementines. Encetada amb èxit aquest darrer cap de setmana, la iniciativa s’allargarà durant els mesos de novembre i desembre i, si esteu interessats, tan sols heu de posar-vos en contacte amb l’adreça de correu que facilita aquest blog, just al marge dret de la pantalla: COMPRA CLEMENTINES, VINE A COLLIR-TE-LES TU MATEIX.

Circuit Bancaixa 2010-2011

2010-11-13T21:57:00.003+01:00

Un any més, el Circuit Bancaixa d’Escala i Corda arriba als nostres trinquets amb ganes de demostrar aquella màxima lapidària segons la qual la pilota valenciana és com una planta silvestre, que ni sura ni creix, però que mai no mor. Una competició senyera del nostre esport que enguany recupera un dels costums més nobles del joc per equips: la combinació de parelles i trios; i s’endinsa novament en un altre dels seus trets distintius: l’obertura de trinquets en desús o en franca decadència. Emblema de la vertebració del país, el circuit 2010-2011 visitarà, per això, canxes tan distants entre si com les de Xàbia (La Marina) i Vila-real (La Plana); i també reobrirà santuaris com els de Murla (La Marina) i Sagunt (Camp de Morvedre), caigut, tot siga dit de pas, en l’ostracisme des que a Montcada (L’Horta) es va inaugurar una flamant i, sobre el paper, útil, Ciutat de la Pilota. La resta de trinquets, els ja coneguts, i per altra banda els més actius durant la resta de l’any: Llíria i La Pobla de Vallbona (Camp de Túria); Benissa, Dénia, Benidorm i Pedreguer (La Marina); Massamagrell i Alcàsser (L’Horta); Sueca, Guadassuar i Alginet (La Ribera); El Genovés (La Costera); Bellreguard (La Safor); i Pelayo, al mateix cor de la ciutat de València, i considerat la catedral del nostre esport. A seguir el circuit doncs, des dels trinquets, des de casa o des del mateix web. Només cal, en aquest sentit, que de tant en tant cliqueu al damunt d’un dels gadgets que es despleguen en aquest costumari, aquell que porta com a títol: Connecta amb l’actualitat pilotaire... Endavant! La lliga ja està en marxa.

Casa dels Berenguer (Sagunt)

2010-11-09T22:59:00.003+01:00

Sense entrar a valorar un tema, l’arquitectònic, del qual no tinc la més remota idea, és evident que a ulls d’un ciutadà normal i corrent, la recent rehabilitació de la casa dels Berenguer de Sagunt, es pot considerar bonica i alhora útil per al menester pel qual fou concebuda, això és el de rebre als visitants de la ciutat i endinsar-los en el seu extens patrimoni cultural. Ara bé, dita aquesta obvietat, un servidor també voldria comentar una qüestió que domina una miqueta més i que, tot plegat, dóna bona mostra de la sensibilitat lingüística d’un ajuntament que mai no s’ha preocupat per transmetre una imatge seriosa i al nivell d’un país amb cultura: la versió en valencià de les plaques i els cartells explicatius de la casa dels Berenguer té faltes d’ortografia. I no poquetes. Deixant de banda l’absoluta manca de coherència semàntica que suposa veure escrit avui i hui en diferents panells, l’un al costat de l’altre; l’intel·lectual que ha redactat els textos també s’ha oblidat de revisar, això en el millor dels casos, les regles més elementals de l’idioma, com ara aquelles que versen sobre l’apostrofació: El urbanisme; i l’accentuació: el podium. Però ací no acaba la cosa. Per bé que un no se n’adone, hi ha altres errades igualment importants que, ja posats a analitzar, farien les delícies de tots aquells que es preparen i tracten d’aprovar l’examen mitjà de la Junta Qualificadora, com ara l’ús de vàries en sentit de quantitat indefinit, en comptes de diverses o algunes; o la utilització incorrecta del gerundi amb valor de posterioritat: La població musulmana és relegada a treballs menors, ocupant el raval de La Moreria. I no us penseu que tot aquest compendi d’errades és producte d’una revisió ortogràfica detinguda i pacient, no, res més de la realitat. És el resultat literal de dos minuts de lectura, ni un més ni un menys. El resultat, en definitiva, de comprovar com es menysprea la riquesa de la nostra llengua i s’opta per simples i vulgars traduccions del castellà, la llengua omnipresent de tot el conjunt de la casa dels Berenguer o del Notari, incloses les empleades. Perquè això és el que hi ha, també en els cartells que tenen la versió en anglés, com si es tractara de demostrar la desgana del funcionariat municipal i la voluntat incorruptible dels nostres populars representants. El mínim esforç doncs, per a variar. I a pagar-ho, els de sempre, per a no trencar costums. Una vegada més, tenim el que ens mereixem.

El rall a la Taverna de la Serp

2010-11-05T11:02:00.008+01:00

Segurament no serà l’última vegada que el rall pren forma a partir d’una exposició, però és ben possible que aquesta siga la primera. Fins ara, aquest ormeig de pesca mil·lenari ha passejat per les terres mediterrànies amb una fina elegància, sobretot per aquelles zones litorals i de marjal compreses entre l’Albufera de València i el Delta de l’Ebre. Tanmateix, durant aquestes setmanes, el rall descansarà de la seua tardoral activitat i es mostrarà gràficament, tot just a partir d’unes fotografies que desprenen costumisme i dosis elevades d’essència popular: el rall en tota la seua dimensió, des que es desplega fins que es recull, des que dibuixa l’esvelta xarxa circular que trenca la línia de l’horitzó fins que s’endinsa en la bellesa i els secrets del nostre benvolgut paradís, la mar. La Taverna de la Serp, en ple cor del Sagunt més medieval, ens convida a contemplar un dels pocs, i autèntics, arts de pesca que es mantenen pel nostre terme, aquell que discorre sense estridències ni manipulacions globals per la platja de l’Almardà i les goles de Quartell i Queralt, just allà on una imperceptible línia divisòria separa les comarques de Morvedre i La Plana de Castelló. Observeu doncs. I aprecieu allò que també és vostre, no siga cosa que el temps esborre tots aquells detalls mediterranis tan difícils d’estimar en aquests dies de progrés...

Les imatges que ofereixen els diferents llançaments de rall adquireixen encara més significat amb la llum cegadora del sol i el màgic lluent del dematí

Esnobisme català

2010-10-29T18:20:00.008+02:00

Un exemple de coentor catalana que es repeteix a diari en els mitjans de comunicació que emeten en castellà, això és pràcticament tots, és aquell que situa a un o una parlant de català oriental al front d’un programa televisiu o radiofònic. Si un s’hi fixa bé, comprovarà de seguida la hiperbòlica i acusadíssima pronúncia que s’hi empra per fer referència a qualsevol paraula intraduïble, topònims i antropònims bàsicament. És un autèntic show. De sobte, com si a totes i a tots els entrara la rauxa per demostrar la seua catalanitat, sonoritzen, palatalitzen, neutralitzen i velaritzen de manera més que notòria totes les grafies possibles i per haver. I no, no és necessària tanta exageració. Val que un se senta molt orgullós de pertànyer a una cultura i que, per desgràcia, no hi haja espais suficients per usar la nostra llengua, a molts no ens ho han d’explicar això, però em fa la sensació que a l’oient “nacional”, o a l’espectador en general, li importa un rave. Al capdavall de fet, l’única cosa que se’n desprén és un esnobisme que tira de tos, equivalent en gran mesura a la coentor valenciana que tantes entrades glorioses ha donat a aquest costumari. Ningú està lliure de pecat per tant, ni tan sols aquells que tant controlen la prosòdia i fonètica catalanes però que a l’hora de la veritat i per exigències del guió parlen en espanyol, pur i dur. La realitat s’imposa, malauradament. L’ESTAT, dit així en majúscula, penalitza. D’això, els valencians, en sabem un fum...

La cadena SER, un dels principals bastions de l'esnobisme català

Bon dia!

2010-10-23T16:25:00.003+02:00

La qüestió és difícil d’explicar, sobretot perquè depén de la percepció de cadascú i de l’entorn en què s’hi trobe el personal. Però jo ho intentaré, ja que per a mi no és tracta d’un simple detall ni tampoc d’una inspiració passatgera. Per a mi és quelcom més transcendent, parlem del fet mateix de saludar, un costum rutinari que pareix haver-se quedat ancorat en aquests temps de globalització en què tot es desnaturalitza fins a extrems preocupants i certament insostenibles. Els pobles mitjanament grans en són un exemple i ja no diguem els barris de les grans ciutats. Tothom fa la seua, ningú no coneix ningú. Bon dia? Per a què? Tu content, jo també, aquesta és la màxima. I clar, la conseqüència és immediata. Vivim en un país que arrastra uns símptomes evidents de despersonalització, desvertebrat fins a extrems poc comprensibles, apàtrida per complet. Així que no, saludar no és simple un detall, és el gest al voltant del qual gira el nostre discórrer, la nostra idiosincràsia popular, bé siga pel carrer o pel mercat, què en sé jo. Ens dóna si més no, les claus per entendre allò més gran, l'humà en tota la seua dimensió. Un exemple: dos persones del mateix poble es troben casualment en una ciutat i en un lloc desconeguts. No es coneixen, però saben que s’han creuat alguna vegada pel poble, que els seus rostres els són familiars perquè també s’han vist al bar del cantó, en una festa o mentre passejaven al gos. No s’han parlat mai abans. Què fan? Se saluden o no? Doncs això, per a bé o per a mal, un dilema moral que, al capdavall, dóna bona mostra de la nostra vitalitat com a poble, coses que pense mentre el dia s’acurta i la nit ens relaxa. En fi...

Compra clementines, vine a collir-les, aprofita el camp

2010-10-14T15:46:00.019+02:00

Sou persones conscienciades amb el territori i l’alimentació? Heu valorat mai la possibilitat de collir-vos les vostres pròpies clementines? Des d’aquest blog se us ofereix l’oportunitat de tindre un contacte amb una agricultura sostenible a través de la compra directa: del mateix arbre a la mà; tot comprovant la qualitat de la fruita al mateix camp, a la partida del Pla de l’Aljub de Sagunt. Només cal arribar a un tracte just entre productor i consumidor i fixar un cap de setmana a partir de desembre (època de maduració de les clementines d'aquesta partida de terra). La fruita passaria directament a la vostra taula. I no cal dir que el preu de venda seria més barat que aquell imposat per les grans superfícies comercials.

En un principi, les parts interessades quedaríem a Sagunt (Camp de Morvedre) i des d’ací partiríem cap al camp. Per contactar-hi, només cal que feu arribar els vostres comentaris, suggeriments o comandes al contacte que aporta aquest blog, just al marge dret d’aquesta entrada. La comanda base o mínima seria una arrova (dotze quilos i escaig, aproximadament unes noranta clementines). Evidentment, com a qualsevol altra botiga, podríeu comprar tant com desitgeu. Tan sols es necessita consciència mediambiental i tenir en compte altres aspectes aliens que ja només vosaltres heu de valorar: el quilometratge que fareu per arribar al camp, per exemple. En aquest sentit, i per tal d’aprofitar el viatge, es pot incloure l’opció de dinar una paella en un paratge de la muntanya del terme, molt prop del camp.

No penseu que, a hores d’ara, cal reestructurar el vincle perdut amb la terra i tot plegat el diàleg entre nosaltres els valencians? Ara que el camp retrocedeix, que ens estem quedant sense una agricultura pròpia, pregunteu-vos a vosaltres mateixos què ens queda sense el camp. Perquè és evident que no és el mateix produir fruita a baix cost per al mercat global de l’alimentació que tenir cura d’unes taronges cuidades des del principi, que han crescut sota l’atenta mirada del llaurador; procedents d’un camp que és tractat amb paciència, respecte i perseverança. El producte, en definitiva, passa a ser alguna cosa més, el camp en tota la seua literalitat i extensió, així com sona. Sense verins, sense perjuí mediambiental, sense tots aquells progressos actuals que ens han fet oblidar l’origen primari del nostre territori: l’estima per la terra.

"Palco VIP"

2010-10-05T23:29:00.005+02:00

Després d’uns dies en què el secretari que gestiona aquest espai s’ha endinsat en la repercussió, benvolguda o no, de l’entrada anterior (Exempció de valencià), ha arribat el moment de capbussar-se de bell nou en els principis d’una bitàcola que percep les coses que el personal no veu. Uf que dur. Les processons i els passacarrers, en efecte, representen unes celebracions comuns a tot el territori que per a bé o per a mal s’han transformat en espectacles comercials sense més aspiració que convertir-se en un Bé d’Interés Cultural, altrament dit BIC. Lluny de considerar aquesta tendència com una errada d’incalculables conseqüències populars, negatives si més no, el cas és que entre tanta publicitat han sobresortit una sèrie d’aspectes que demostren l’extraordinària capacitat dels costums per escapolir-se del progrés. Als pobles valencians, sense anar més lluny, un bon exemple de tot açò és el fet de col·locar cadiretes a les voreres per veure passar ara els moros i cristians, ara els falleros o els confrares del Divendres Sant. I no és que les pose l’ajuntament no, és que cada propietari/-a les trau puntualment aquests dies festius i les col·loca ben lligadetes a la porta de sa casa com reclamant allò que els valencians no deuríem haver perdut mai, el carrer, així com sona, és a dir, l’espai que defineix ben a les clares si un poble continua sent poble o no. És un detall a pesar de tot. Però un detall important. Necessari en qualsevol cas.

Exempció de valencià

2010-09-26T12:27:00.012+02:00

Un fantasma que se m’ha reaparegut darrerament i que compta amb tots els atributs per despertar l’instint violent que tots els valencians conscients de ser-ho portem a dins és l’exempció d’estudiar la nostra llengua als instituts, un exemple clarivident de la política lingüística i educativa que s’aplica per aquest racó de la Mediterrània i que, al capdavall, és un dret que tenen alguns dels alumnes de secundària i batxillerat d’aquest país a no aprendre ni ser avaluats de valencià. El dret a la ignorància, la via perfecta per cobrar-se un seguit de víctimes docents que mai no acaben d’entendre una situació que compta amb el suport inqüestionable de les classes governants i es mostra vigorosa i en constant evolució… L’exemple és el següent: una alumna innocent i absorbida per les circumstàncies meninfotistes del sistema, evidentment procedent d’un poble castellanoparlant per a més inri molt pròxim a València, va un dia i planteja la possibilitat de requerir aquesta exempció de dubtosa funcionalitat. El professor de torn, per desgràcia avesat a una situació que considera ridícula i malgrat tot present, li diu que faça el que vulga, que al cap i a la fi, el problema és seu, però que és una llàstima, ja que es troba estudiant en un poble valencianoparlant i la seua demanda suposa perdre una magnífica oportunitat d’aprendre la llengua dels seus veïns i en conjunt, de la seua comunitat. L’alumna, contrariada per la resposta i confosa pel poc èxit de la seua intervenció insisteix de nou: he solicitado la exención de valenciano. Ja amb la mosca darrere l’orella, el professor respira fort i respon de nou: ja t’ho he dit, si no vols aprendre valencià, no l’aprengues, jo què vols que faça? Tanmateix, en aquell mateix moment, un altre alumne també absorbit per l’absurditat i l’excel·lència del sistema educatiu valencià, exclama: ¡Yo también, yo también! I de sobte, un altre alumne que sovint es trau mandonguilles i s’engronsa avorrit a la cadira, aporta el seu matís: ¡Ah! ¿Se puede pedir? Ja la tenim. Al moment, un grup de dos o tres alumnes més, d’aquells que tenen la marihuana i el tunning com a única inspiració en la vida, es mostren estranyament interessats per l’assumpte. Que bé, una assignatura menys!!!! I de seguida, l’aula esdevé una constant aportació intel·lectual on la gran majoria es mostra satisfeta per la possibilitat de no aprendre la llengua pròpia del país. Tots excepte un bramen d’excitació. Es tracta d’un alumne romanés que ha tingut la desgràcia d’haver estat transportat de Timisoara a un poble perdut de València fronterer lingüísticament parlant. No entén res. I com que ningú li ho explica, obri el llibre de valencià pel seu compte i sol·licita un diccionari. Ho demana per favor. És realment un immigrant perillós, dels que acabaran furtant-nos el treball. ¡Calla coño!, li crida un company. Un company? El professor, capficat en la seua tasca i vertaderament blindat per l’esperit de la paciència, atén la demanda de Cosmin, així li diuen. I mentrestant, aquella alumna innocent que fa un moment que calla com esglaiada per haver despertat l’apatia fins aleshores interminable dels seus companys, reclama de nou l’atenció del professor: mira profe, lo he pensado mejor, yo solicito la exención y tú me traes las hojas ésas que se necesitan para sacarme el mitjà de valenciano. Per un moment, només per un únic moment, el professor és a punt de perdre els papers. Las hojas ésas... Quasi res porta el diari. Al seu dedins es remouen els sentiments contradictoris que poblen aquesta terra i que el situen molt pròxim a la gran muntanya de merda que li mostra, perseverant i contumaç, la seua benvolguda Conselleria d’Educació. Sona la sirena, per fi. I com si no res haguera passat, els alumnes marxen ràpidament, alguns ja ni recorden què ha passat. Només pensen a fugir i drets cap a la porta bufen alliberats. Cap ni un s’acomiada. Però la imatge i les paradoxes d’aquest país continuen presents. L’alumna que ha sol·licitat l’exempció de valencià se’n va rumiant l’estratègia per traure’s el mitjà de valencià. Potser té sort i tot. S’acosta al professor, creu de veritat que l’ajudarà en el seu intent, és increïble. Se’n va rient, s’ho creu, de veres que sí. I Cosmin, l’alumne romanés de qui cal desconfiar perquè ja s’ha acostumat a demanar els diccionaris, alça el cap i diu unes paraules, molt exemplificatives de les intencions difamatòries i malignes que caracteritzen els alumnes nouvinguts: fins demà professor. En un correctíssim valencià, en català. Acabarà parlant-lo. Realment no ens mereixem aquest país.

MEMORIAS DE UN BEDUINO EN EL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS, José Antonio Labordeta

2010-09-23T20:03:00.006+02:00

Ara que Labordeta ha faltat i que tots, tots, han reconegut la bondat i sensatesa d’aquest senyor i prohom aragonés, potser és un bon moment per recomanar un dels seus darrers llibres, Memorias de un beduino en el congreso de los diputados. Una bona mostra de la integritat d’un cantant, escriptor i polític que, a banda de tot això i molt més, també ens deixà passatges antològics com el famós ale a la mierda, sempre dedicat a la gentola que pretenia i pretén administrar-nos i/o ensopir-nos les nostres consciències col·lectives. De vegades, de fet, no va gens malament recordar que si alguna cosa no sobra en aquest país dit Espanya per alguns o Nación de Naciones -pfff- per uns altres és precisament això: claredat. I Labordeta la tenia. El reconeixement que li han mostrat no és debades, en aquest sentit. Un respecte ben merescut el seu. Desapareix un senyor de to planer i costums amens, un home del poble, així com sona, ja ho crec que sí.

El rall

2010-09-16T18:56:00.007+02:00

Jo crec que en certes zones de València, principalment de València capital, el rall es coneix més per ser el nom d’un restaurant que per identificar el que és en realitat, una eina de pesca que consisteix en una xarxa circular guarnida de ploms en tot el seu perímetre i que està sostinguda pel centre amb una corda. Si atenem la definició exacta del Diccionari Català-Valencià-Balear, de fet, també podem constatar la incerta etimologia de la paraula, del llatí radiu, això és, raig; i alhora una explicació detallada de com es llança i els llocs on es llança: a la mar, als rius o a les sèquies de marjal. Per a aquest costumari, tanmateix, el rall és tot això i molt més, és un art de pesca que encara gosa de certa vitalitat per tota la franja marítima valenciana i que, com tants altres oficis o entreteniments de caire ben popular com ara la pilota, la columbicultura o el tir i arrossegament; també manté una munió de seguidors fidels que es resisteixen a deixar-lo perdre pel pedregós i falsari camí del progrés i la globalització. Justament pels mesos de setembre i octubre, els ralladors o rallaires es deixen veure amb assiduïtat per la voreta de la mar, atents als moviments dels peixos de platja, s’entén: mabres, corballs, galtiroges, palometes o llobarrets; i tots concentrats ajusten comptes amb els fons arenosos del nostre litoral. Sana demostració que hi ha estampes belles i inalterables capaces d’ensenyar els nostres costums i conservar net i lliure de mentides el nostre meravellós entorn mediterrani.

L'hòstia consagrà!!

2010-09-07T17:36:00.004+02:00

Hi ha notícies que sorprenen, hi ha d’altres que impacten, hi ha que no es poden llegir, i hi ha d’altres que simplement no es poden deixar de consignar en aquest costumari, definitòries com són del poble que les forja, fidels al barroquisme: un feligrés, més prompte un heroi, es trau l’hòstia consagrada de la boca i la trenca davant del capellà, que respon ventant-li una galtada i cridant-li blasfemo!, blasfemo! En un principi, l’estat de coses és manté inalterat, el capellà és qui mana i els altres qui paren la galta. Però no, res més lluny de la realitat: el feligrés en qüestió li torna la galtada i no conforme amb el revés, també li propina un puntelló al cul, per si fóra poc davant de tots els festers i de tots els parroquians, que no s’ho creuen, no s’ho creuen. Maredéu senyor!!!! El poble en ple comenta l’incident, amb gran perplexitat, amb comentaris a cavall de la burla i la incredulitat; la premsa se’n fa ressò, el fet és real; i les televisions reclamen la primícia, açò és un xou, en definitiva. Un espectacle digne de la literatura popular dels segles XVI, XVII i XVIII, en plena decadència cultural. Un regal caigut del cel que ens demostra que els miracles continuen i els valencians els tenim al lloc, ben posats per quan fan falta. Perquè el capellà demana perdó a l'instant, no sé si per voluntat pròpia o per gràcia del pare, del fill i l’esperit sant. Tot s'ha d'analitzar. En qualsevol cas, visca l'hòstia consagrà!!

http://www.levante-emv.com/comarcas/2010/09/06/cura-rotova-lia-tortazos-festero-rompio-hostia-altar/736603.html

XXV Campionat Individual d'Escala i Corda 2010

2010-09-05T11:25:00.011+02:00

Deixant de banda la història aquesta inventada de l’Europilota i altres martingalades modernes que distrauen alguns periodistes d’opereta, l’actualitat en el món de la pilota valenciana gira ara entorn al XXV Campionat Individual, un trofeu potser no tan llarg com el Circuit Bancaixa, però sí igual o més interessant. Sobretot, perquè enguany hi haurà un nou campió i les coses, en principi, pareixen un poc menys clares. Evidentment, és una llàstima que Àlvaro, l’actual número u, ja no hi participe. Tanmateix, a poc a poc, com és costum en aquest esport, van apareixent noves promeses, promeses que mai no se sap si arribaran o no a ser un referent professional, però que en qualsevol cas, són promeses. Nous pilotaris com Puchol II, Primi o Fageca que s’enfrontaran a d’altres ja consagrats com Soro III, Genovés II o León, noves partides que confirmen allò de la pilota i la seua similitud amb una planta silvestre, que ni sura ni creix. Enguany aquest campionat tornarà a visitar trinquets clàssics com ara Guadassuar (La Ribera), Massamagrell i Pelayo (L’Horta); Llíria i La Pobla de Vallbona (Camp de Túria); a banda d’altres que pareixen emergir lentament: Dénia, Benissa i Benidorm (La Marina). En una altra esfera se situa el trinquet blau d’El Genovés (La Costera), exemple de modernitat però també de prudència, una mostra més del funcionament institucional d’aquest racó de la Mediterrània: grandiositat absurda enfront d’ordre i meticulositat. Així ens va. Mentre alguns trinquets emblemàtics s’enderroquen o es cobreixen de pols, també es construeix a corre-cuita una faraònica Ciutat de la Pilota. Tot per allotjar un campionat europeu que només és façana, pura política valenciana, és la filosofia de l'Amunt València o de l'açò ho pague jo. Patètic i, al mateix temps, ridícul. Perquè ja ho deia Llorenç Millo: les altes esferes sovint ens han fet promeses. No n’esperem res, seria millor per a nosaltres que ens tinguessen oblidats. Així siga per molt de temps.

La Ciutat de la Pilota pot aportar coses noves, però no sé jo, prometre és com una veta, que dura fins que no peta.

Us deixe una notícia perquè jutgeu vosaltres mateixos: http://www.levante-emv.com/deportes/2010/09/05/ensayo-general-moncada/736376.html

El món és un mocador

2010-09-03T21:09:00.009+02:00

Han passat gairebé deu anys, però encara recorde molt bé el dia que em vaig quedar atrapat a l’aeroport de Barcelona, sense poder volar cap a València. El trànsit aeri era constant i desesperadament normal. Era Nadal. O abans, un poc abans de Nadal. Però en qualsevol cas, normal, tot molt normal. Si els aeroports són estressants, doncs per aquelles dates encara més, cosa que també entrava dins de la normalitat. Puta normalitat. Em vaig passar allà deu hores, poc més o menys. Els aeroports, en definitiva, em fan fàstic, molt de fàstic, són asquerosos, i que algú em perdone per redundar-ho així, en castellà, però és que de moment no he trobat cap altra manera més apropiada ni més impactant. Si més no, no n'hi ha altra de millor: ASQUEROSOS. No sé. De vegades, el castellà et sorprén, t’ensenya a parlar amb cura i correcció i tot això. És acollonant, la llengua castellana, el que et pot arribar a ensenyar el castellà, és molt instructiu, de veres que sí... Recorde, per això, que en un moment de màxima desesperació, de màxima asquerositat, se’m va acostar una dona. I com ni ella ni jo teníem cap altra cosa millor a fer, ja he insinuat que l’espera per tornar a València fou insuportable, doncs ens posàrem a xarrar, a tot açò en català. Tanta asquerositat ja cansava. Ella era d’un poble de la Marina (Alacant), d’El Verger em pense, i segons contava havia arribat a Barcelona directa des de Mónac, en un helicòpter privat pagat pel seu gendre, pel que es veu un futbolista famós i boníssim que jugava a la Juventus i feia molts gols, se n’afartava, certament. Tal futbolista era francés i li deien David Trezeguet. Passats deu anys, ves per on, ha fitxat per l’Hèrcules d’Alacant. I encara que jo no me mire aquest equip amb simpatia, gens ni miqueta; ni que conega David personalment, quan llig la premsa i veig que la seua dona, suposadament també d’El Verger, ha jugat un paper fonamental en el seu fixatge, no puc deixar de recordar aquell dia a l’aeroport de Barcelona en què vaig conéixer la seua sogra i vaig comprovar en certa mesura que el món, efectivament, és un mocador. Benvingut doncs, amic David. Molta sort i molts gols, i sobretot al Madrid. Que tampoc és qüestió d'anar fotent.

Sefarín IV: la cordà

2010-08-31T13:04:00.015+02:00

Ja feia un temps que no sabíem res d'ell, de tant en tant feia alguna manifestació d'eixes tan seues, sempre tan còmic, però no res de gaire importància. Ara ha reaparegut fidel al seu paper: de festa en festa. Realment és un personatge que desprén una gran versatilitat. Un dia al trinquet, un altre encapçalant una processó i un altre enmig de la sobredimensionada cordà de Paterna. El senyor s’ho passa la mar de bé, de veres que sí; aliè a tots els escàndols i retalls pressupostaris que sobrevolen el seu viure i acomodat en la seua valencianíssima percepció de les coses, tot un símbol d’aquest país meninfot on el populisme governa a plaer i on tot pareix arreglar-se amb fotografies desinhibides i comentaris jocfloralescos del tipus No hay quien pare a esta Comunidad. En fi. Toca respirar profundament. Ara per ara, els dos individus aparentment més nets de la cúria que ens governa són Sefarín Caballero, durant un temps desaparegut del nostre costumari; i Fonsín Al-xativí, els dos fortament arrelats a la denominada i sempre present en el seu cas coentor valenciana. I mentrestant, el país continua a la seua, certament no hi ha qui pare aquest territori. Amb un president transformat en espectre i una televisió autonòmica, Canal 9, que no podrà emetre el futbol aquesta temporada per no pagar els drets a Mediapro. Ací va doncs una altra pregunta: ennegriran també enguany la senyal de TV3 en els tradicionals partits del dissabtes? Capaços, evidentment. A falta de pa, bones són coques. I qualsevol raó és bona per amagar la irracionalitat, la foscor i el terrible complex d’inferioritat que pateix un país on la culpa sempre és de Zapatero, fins i tot aquestes depressions postvacacionals que estan tan de moda últimament. Bon reingrés al treball doncs, companys i amics. L’estiu ja s’ha acabat. I com sempre, comença la temporada.

http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Preparados/fuego/elpepuespval/20100831elpval_2/Tes

Venècia-Venezia-Venise-Venedig

2010-08-16T13:28:00.019+02:00

Acabat d’arribar d’un viatge fantàstic em pregunte quines coses han sobresortit d’unes altres i quines són susceptibles de ser publicades en un costumari que estrena avui una nova etiqueta: privilegis. Venècia, en efecte, és una ciutat preciosa, un enclavament situat a peus de l’Adriàtic que es mou a ritme de góndola i vaporetto i es veu envaïda per milers de turistes cada dia, dia rere dia, amb el sobrecost que comporta tal trànsit humà i mercantil. Sobretot mercantil. Venècia és la ciutat del negoci, de la finezza i dels figuetti; també aquella que hom desitja veure alguna vegada en vida i, com no, aquella que s’amaga per carrerons estrets i ponts que travessen canals i canals, canals i més canals. És un espai convertit en un museu d’art i consumisme que alhora destaca per aspectes propis de la vida més costumista i quotidiana: una velleta que va a missa de sis o un carrer decorat per la roba que s’hi estén de cap a cap. Una ciutat amb caràcter de poble que evidentment allotja joves absorbits per les circumstàncies del sistema; i barques de càrrega on el capità sol ser un home que fuma i fuma sense fre, com si pretenguera demostrar la rudesa dels mariners que dominen l’horitzó. Una ciutat on els autòctons fan servir una llengua reduïda que es diu venexian i on els gondolers es guanyen a pols l'italianíssim qualificatiu de tamarri, coents en valencià. Un poble delicat on cada detall pren vida i on cada veí s’ofén per la paradoxa de viure en la ciutat més bella del món i alhora en la més explotada i més massificada. Dimonis en les portes i rates en la fosca. La ciutat dels gats, dels antics ducs i de Corto Maltese. Així és Venècia.

Racons innombrables

2010-07-30T20:00:00.010+02:00

Abans que els hippies d’antiga i nova creació popularitzaren l’eixida i la posta de sol i que els turistes vingueren a encarir-nos els preus dels bars i restaurants, en alguns indrets del nostre litoral ja existien estampes i al·legories d’autenticitat que tampoc cap madrileny entusiasmat per l’arròs esclatat de la paella ha pogut furtar-nos mai. La pesca a trenc d’alba, sense anar més lluny, és una de les mostres més paradigmàtiques d’aquesta realitat cada vegada més cara i cada vegada més difícil de trobar. Per això mateix, no nomenaré el paisatge d’aquestes fotografies, perquè encara que es tracta d’una platja amorfa i inapetent, plena de pedres i amb goles vessant-hi aigua de sequiol, també és veritat que en tot el seu conjunt forma un paratge molt singular que, per desgràcia, ja s’ha vist alterat per les primeres provatures urbanístiques de Florentino Pérez i també, com no, per les estrictes normes de seguretat que acompanyen tot projecte marítim destinat a ser explotat pel progrés: han posat socorristes i banderes, per exemple, en una platja on fins ara només hi anaven pescadors, pescadors que ara es queixen perquè no entenen una prohibició absurda que s’il·lustra amb un comentari fefaent: si ací no nada ningú, és tot pedra, diuen. I tenen raó, conscients de ser els últims que gaudeixen d’un desert d’aigua salada on els mabres i els corballs fan les delícies dels qui, alhora, pretenem conservar els racons més virginals d’aquest país.

Bones i costumistes vacances

2010-07-30T15:43:00.005+02:00

Ara que el mes de juliol es retira per donar pas a l’insofrible mes d’agost, aprofite per acomiadar-me de vosaltres temporalment i desitjar-vos unes bones i costumistes vacances. Perquè l’estiu s’ho mereix i com cada any arriba amb ganes de mostrar-vos tot el seu ventall d’estampes típicament mediterrànies: els carrers de poble solitaris a les tres del migdia, les becades interminables mentre discorre una nova edició del tour de França, els paratges locals de la mar i la muntanya, les festes patronals dels nostres pobles, els viatges que recordarem per sempre, les inevitables ponentades, la pesca i l’eixida del sol, la pluja d’estrelles, les partides de pilota al carrer, el vi i la llimonà, els concerts de la fira de juliol, els llibres de lectura que comencem i no acabem, el retrobament amb velles amistats, les lamentacions pel retorn a la rutina i la quotidianitat… Ens veiem prompte, estimats lectors. A passar-ho bé i no defalliu. El temps corre, però no massa. I no us deixeu atrapar per l’ansietat, observeu.

Places artificials

2010-07-15T18:48:00.010+02:00

A mi, particularment, em fa molta llàstima llegir els cartells de festes patronals d’alguns municipis, ja que de forma inconscient o conscient s’hi denota l’eterna contradicció valenciana d’intentar conservar els costums sense voler ni creure-s’ho massa. Parem atenció, per exemple, al confeccionat per l’ajuntament d’Alzira (La Ribera) amb motiu de les festes de Sant Bernat d’enguany. A banda de les ja clàssiques activitats locals i comarcals, sempre les mateixes tot s’ha de dir, ara s’ha decidit incorporar al programa els bous al carrer. No sense valorar la voluntat, no sé si bona o dolenta, d’alguna gent perquè s’hi celebre tal espectacle, la contradicció rau en el fet que els suposats bous al carrer discorreran en un recinte tancat, això és en una plaça artificial on resultarà més fàcil agafar una insolació que cap altra cosa. Tanmateix, el més greu no és que l’ajuntament d’Alzira es guie per una relativa moda o tendència dels consistoris a incorporar aquest tipus d’espectacles en unes festes on fins ara no hi cabien, sinó que alguns pobles on els bous de carrer eren i són l’epicentre festiu s’inclinen per la mateixa filosofia i delimiten un espai també artificial, al marge del carrer o la plaça natural i allunyats per complet de l’esperit popular que marca aquesta festa a penes viva en alguns llogarets i pobles que han optat per l’altre extrem: bous a manta i en el carrer, però res més, si de cas alguna processó religiosa. I perquè no hi ha més remei.

SORTIR DE L'ARMARI LINGÜÍSTIC, Ferran Suay i Gemma Sanginés

2010-07-13T20:34:00.005+02:00

Particularment, ja feia temps que m’havia adonat que parlar català amb certa fidelitat era causa d’un fort desgast psicològic, més encara per als valencians conscients de ser-ho. El que passa és que ningú fins ara m’ho havia dit per escrit. Amb aquest treball, els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés deixen paleses una gran part de les frustracions lingüístiques que els catalanoparlants patim quotidianament: una trucada a Telefónica o al gas, una conversa banal, una comanda en un bar, un elogi excessiu, un atac constant, un prejudici racial... I encara que és ben cert que s’hi proposen nombroses solucions tant des del punt de vista psíquic com des del físic, també és clar que el llibre ens aboca cap a una conclusió, si més no, inquietant, que parlar català causa estrès, incomoditat i malestar. Així que només cal que el llegiu, perquè de segur que en alguns dels exemples que s’hi expressen us sentiu simultàniament identificats i contestats amb paraules i fets. No debades, el llibre se’ns presenta com una guia de conducta per a viure en català. Endavant doncs, estimats lectors del costumari, que aquest idioma nostre no mossega.

http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/ferran-suay-els-valencians-patim-el-condicionant-que-les-nostres-autoritats-estan-a-favor-del-geno/

Clockwork Orange

2010-07-08T15:25:00.010+02:00

D’entre totes les frases concloents i lapidàries que s’han dit sobre el mundial, i mira que se n’han dit, la que més m’ha cridat l’atenció ha estat aquesta: el futbol li deu un mundial a Holanda. I potser és veritat: Ajax, Feyennord, PSV, la taronja mecànica, mundials del 74 i del 78, Neskens, Johan Cruyff,... Clar que la frase en qüestió fou pronunciada abans que la selecció espanyola es classificara per a la final, amb tot el que això suposa. Els locutors que la digueren, ni més ni menys que els nostres estimats amics de Cuatro, ja se’n deuen haver oblidat i si per alguna d’aquelles se’n recorden de segur que s’han autoflagel·lat i dirigit a déu, que segons ells és espanyol, per ser redimits de tal pecat blasfemador. Desitjar que guanye Holanda, quasi res porta el diari!! Quin tall d’irresponsables, ells, Cuatro, el canal del voler i no poder, l’eterna promesa de la televisió. Una pena, en definitiva, una vertadera llàstima que aquesta gent i Telecinco estiguen fent tot el possible perquè una part de la població dubte i alhora espere el merescut triomf d’Espanya en la final del mundial com un suplici i un calvari d’extraordinàries dimensions. El que ens espera... Històric? Sí, segurament. Però també fou històrica la visita del Papa a València. I no és per a estar-ne orgullós.

L'estafa blava

2010-06-28T21:08:00.007+02:00

No, no em referisc al blaverisme, que també és una estafa; sinó a una qüestió molt més senzilla que m’ha fet reflexionar ara que ve l’estiu i el personal pareix dispersar-se pels arenosos camins del meninfotisme vacacional: les banderes blaves, uns simples trossos de tela que lleven el son als ajuntaments d’aquest racó de la Mediterrània i mostren la cara més hipòcrita d’alguns regidors municipals. Cuatro banderas, es magnífico, lo hemos conseguido! diuen. Sense més explicacions, amb un toc de suficiència i propaganda cínicament preparat. Així que sí, potser caldria fer com ells, convenir que aquests guardons són una excel·lent notícia i tota la pesca, però no, les coses no són tan fàcils, ni per descomptat tan redemptores. O és que creiem tots en Deú? No, no, no. La maniobra és molt més grossa i, en conseqüència, molt més difícil de capir. Un exemple: la platja d’Almardà de Sagunt no aconseguia aquest guardó des de 2006. Tant ha canviat? Era necessari? A la primera pregunta cal contestar no, o en tot cas que sí, però a pitjor: l’aigua està més cada vegada més bruta i els nous accessos, per fi acabats després de quatre anys, només han fet que hi augmente la massificació. I a la segona, doncs també, ja que és evident que la bandera hi sobra per una raó primària: aquesta platja s’allunya del model desarrelat i extravagant del Port o Canet d’en Berenguer, el model de referència que mai no falla per al turista però que sempre deslegitima l’essència popular. Clar que això no importa. El que importa, al capdavall, són els ingressos que reporta el premi, el nom que puga donar al consistori, el bon prestigi d’un litoral que sobre el paper és sostenible però que cada dia té més asfalt, i més xalets, i més martingalades, i més de tot. Banderes blaves? En fi, que cadascú extraga les seues conclusions. Representants municipals de Sagunt posant amb banderetes

De Denver al Marenyet

2010-06-20T15:17:00.003+02:00

El Marenyet de Cullera és un d’aquells espais mediterranis relativament ben conservats que el progrés ha intentat destruir a tota costa amb estratègies de dubtosa credibilitat, un paratge que oficialment no és un paratge i que cada estiu pren estampa costumista gràcies a les canyes, les terres de conreu i les llisses de l’estany. Tot un micromón. Una autèntica sort que alguns pocs privilegiats hem tornat a assaborir gràcies a una parella molt especial acabada d’arribar de les Amèriques: Ramon i Laura. Els companys que intenten conservar la nostra essència allà per on caminen i allà per on tremolen, que tot just aprecien i perceben el nostre entorn més immediat: les cases blanques i els melons d'alger en flor. Benvinguts de nou amics fidels. L'estiu és vostre.

Blavor i picaportes

2010-06-16T19:57:00.007+02:00

D’igual manera que el color blau dels brancals de les portes i els muntants de les finestres, pintades així antigament per la creença que aquest color proporcionava seguretat i protecció enfront de suposades influències malignes; els picaportes també són un element tradicional que s’ha mantingut en els nostres pobles, i no per manca d’electricitat, sinó per una qüestió més estètica i banal: l’estricta decoració. Així, al costat de les portes de les cases més velles i abandonades, que a penes conserven el forat on abans estava encastat el picaporta, avui també s’hi poden observar una gran varietat d’aquests detalls d’antany que han estat restaurats o, fins i tot, posats de bell nou en les cases més noves i reformades. Perquè una cosa és clara: la tendència crònica d’aquest racó mediterrani a lluir les seues portes i façanes. I més encara ara, que ve l'estiu i a la fresca cal eixir. Capell, espardenyes i refrescs a la taula. Com ha de ser.

Camps I el coent

2010-06-13T09:43:00.011+02:00

Quan ja pensava que era impossible superar-se i quan ja havia decidit tancar definitivament l'apartat d'antivalencians, va el diari Levante i ens delecta amb la imatge coenta i inclassificable d'aquest senyor. Ho lamente molt, ja que ni la filosofia d'aquest costumari ni els seus benestimats seguidors s'ho mereixen, tot això. Però és que és massa... Només li falta la senyera. I alerta amb els paios que se l'observen pel darrere. Quanta felicitat! Perquè després diguen. Camps, nostre senyor, fanàtic dels Sex Pistols.

Entrada especial número 100: El valencià al Port de Sagunt

2010-06-07T20:40:00.003+02:00

Potser no és així amb exactitud, sempre hi caben matisos i, evidentment, sempre hi ha gent heroica i solitària capaç de llavar la cara a la incultura més absoluta. Però la realitat per als qui ho veiem, i ho patim, des de fora, és que el gran nucli de població que representa el Port de Sagunt no només rebutja el valencià, sinó que a més a més el menysprea. I als fets em remet. Un pot anar un dia qualsevol a una terrasseta d’aquestes que envaeixen el passeig marítim i demanar, per exemple, una fanta de llima, que no li la posaran de no ser que diga limón. I el mateix amb qualsevol de les variants en què es s’hi pot presentar un café. La qüestió del tallat és tot un clàssic. Això per no parlar de la magnífica, excel·lentíssima i guanyadora d’elogis múltiples en què s’ha convertit la Gelateria Veneta -en cursiva perquè està en italià, que queda més fi-; aquella que se situa enfront de la Creu Roja i que és la rehòstia pel que fa al sortit de gelats. Doncs mireu, la rehòstia els collons. L’únic que demostren negocis com aquest és que els diners que guanyen, que deuen ser moltíssims, no els inverteixen en complicitat amb el client local. Perquè mai un gelat de trufa m’havia caigut tan malament. Tot perquè no pillaren ni una de les poques paraules que vaig dir en valencià, una cosa per desgràcia habitual entre tants altres comerços d’una ciutat que ni tan sols és ciutat; que, fins i tot, es permet el luxe de reclamar el bilingüisme en la denominació dels seus carrers; i que representa ben a les clares l’antic prejudici lingüístic segons el qual el valencià és per als ineptes, això és, per als veïns del vell Morvedre. Tan ridícul com això. I dolorós, extremadament dolorós. Tanmateix real. El Port de Sagunt, la Torrevella de València podríem dir-ne, és així, indiferent al valencià, qui sap si l’indicador més fiable de la decadència que està patint la llengua pròpia a nivell de país. Què hi farem, doncs? Ben poca cosa pense jo, com no siga avergonyir-se i resignar-se a la màxima absoluta i escatològica que conclou aquesta entrada especial número 100: SEMPRE ENS QUEDARAN ELS OIS.

LA VIDA ABISMAL. Ventura Pons

2010-05-29T12:09:00.005+02:00

Una pel·lícula que val la pena veure, no tant perquè siga bona sinó perquè està basada en una novel·la sensacional de Ferran Torrent, és La Vida Abismal de Ventura Pons. Emmarcada en la València dels anys setanta i en els espais més noctàmbuls i crematístics del moment, representa un retrat, al meu paréixer, esplèndid, de la vida al límit que portaven alguns personatges prototípics de la fauna valenciana, tot un espectacle antropològic que s’endinsa en l’actitud rebel i passional dels seus protagonistes principals: Ferran, un individu fracassat i lligat per les circumstàncies de la rutina pobletana; i el Xino, un tafur convertit en mite i que entén la vida a partir de tres premisses certament acollonants, el joc, la sort i el risc. En definitiva, tot un espectacle que s’adoba sobretot a partir de la figura d’Òscar Jaenada, l’actor que dóna vida al Xino i que s’expressa amb un valencià molt més que meritori. Més prompte extraordinari.

Toponímia urbana II: Eufemismes

2010-05-26T17:59:00.014+02:00

Continuant amb el tema de la toponímia urbana, sí que m’agradaria comentar, ja que ens hi posem, algunes qüestions derivades que em fan pensar massa sobre el significat d’un terme a bastament utilitzat en aquest costumari: meninfotisme. A hores d’ara de fet, ja no sé si es tracta d’una manera d’aillar-se de tot o, ben al contrari, de dissimular les vertaderes intencions ideològiques del personal. Perquè és la vella tàctica: un es declara apolític, altrament dit meninfot, i al dia següent fa campanya contra el cava català o, encara millor, s’hi afegeix a un d’aquests grups multitudinaris que circulen tan alegrement pel Facebook: un millón de voces contra Zapatero; o ximpleries per l’estil. Ridícul, i al mateix temps hipòcrita. Deu ser la modernitat. O la incultura, què en sé jo. En qualsevol cas, molt preocupant, més quan es comprova la suposada innocència que es desprén del tema que torne a tractar avui, això és, la toponímia urbana. No és casual ni meninfot, en aquest sentit, que la plaça de l’ajuntament de València tinga un nom tan genèric, i alhora tan insuls. Però sí, és així. Abans, almenys, ho deien clar, o plaza del Caudillo, o plaça del País Valencià. I punt. Tot al contrari que ara, que abunden les nomenclatures vagues, aquelles que ho diuen tot però que en realitat no diuen res: els eufemismes. Allò que s’exemplifica perfectament en cada una de les avingudes, carrers o places que hi recorrem: plaça Constitució, avinguda de les Corts, carrer de la Democràcia, carrer dels esports, carrer Carretera Nacional, plaça Comunitat, carrer del dret a votar... Tot molt patètic, i tot plegat també molt avorrit. I això que sempre ens quedaran els noms dels camins de camp. O en tot cas els personatges apolítics que esborren part d’algunes plaques emblemàtiques sense caure en el missatge resultant, com ara aquell bajoca del meu poble que a l’avinguda del País Valencià li llevà justament el substantiu país: avinguda del Valencià fou el producte. Si és que cal ser ignorant...

Reductes

2010-05-22T13:38:00.004+02:00

És contradictori però un costum indefectiblement lligat al trinquet que se salvarà de les noves restriccions imposades per la llei antitabac serà, ves per on, el de fumar. I és que fidel a la idiosincràsia popular que es respira pels ambients més anacrònics, el fum continua sent un dels detalls que conformen l’atmosfera dels nostres trinquets, clars exponents a tot açò del terme reducte en tota la seua extensió. Reducte lingüístic, reducte cultural, reducte social, i ara també reducte i refugi dels fumadors de cigarrets, puros i caliquenyos més empedreïts. Autèntic si més no.

Toponímia urbana: el nord del Palància (Sagunt)

2010-05-18T20:29:00.009+02:00

Com que ja fa un temps que no dic res sobre Morvedre i és el meu poble de naixença, avui m’he decidit a escriure sobre una qüestió que a mi, almenys, m'ha suscitat interés: la toponímia urbana. Així doncs, prenent com a referència els nous carrers, places i avingudes del nord del Palància de Sagunt, és evident que no sonen igual aquests noms: Rosanna, Salt del llop, Partida de l’Òliba (lechuza en castellà), Tres barrancs, Les parretes, Alquerieta de Roc, Montíber, Alcalde Blasco; que aquests altres, per exemple, de la platja de Canet d’en Berenguer: Flor de Mayo, La barraca, Cañas y barro, La Catedral... I és que, per bé que un admire Blasco Ibáñez, no s’ha de perdre de vista que fins i tot en un tema com aquest es pot evidenciar la sensibilitat o, si de cas, el meninfotisme, amb què alguns ajuntaments afronten uns detalls, els toponímics, tan definitoris de l’espectre que, de tant en tant, sobrevola aquest país: la identitat popular.

Ni carn ni peix

2010-05-09T20:17:00.021+02:00

Potser és un tema delicat, però a mi em fa molta pena comprovar l’avorriment que les successives lleis antitabac estan provocant en la rutina diària del poble i la societat en general. És ben cert que d’ençà que han estat promulgades, una gran part de persones ha pogut gaudir de converses fins aleshores inexistents a la porta del seu treball. Però també és veritat que si fixem la vista cap endarrere ens trobem amb una gran quantitat de detalls ja extingits que, sens dubte, ens fan pensar en un ensopiment progressiu dels nostres costums i en una dèria incansable per situar-se en allò que en diuen punt mig, en la neutralitat, en allò políticament correcte, en el que no és carn ni és peix, en definitiva. I no, per ací no. El temps ve demostrant, per exemple, que Humphrey Bogart era més elegant quan fumava. O que les pel·lícules del Vietnam adquirien més sentit quan els soldats xamaven sense parar. O que aquell programa que irritava alguns però que era fenomenal, Qué grande es el cine, no haguera reeixit sense la capa de fum que sobrevolava el plató. O que Santiago Carrillo ja haguera mort si no fóra pel tabac. O que els crits des de la banqueta d’aquells collonuts entrenadors de futbol, com ara Clemente, hagueren mancat de consistència si en el seu moment no s’hagueren pronunciat amb un cigarret en la mà. O com tantes i tantes coses. Què no dir d'Ovidi, de l'enyorat Ovidi Montllor... Així que sí, potser les lleis antitabac són indispensables, obligatòries, etcètera. Però alguna cosa em diu que, com tot, necessiten una miqueta més de mà esquerra, l'espurneta de vitalitat i inconformisme que el poble aporta per tal de no convertir la nostra existència en un oasi de formalitat i excessiva falsedat. Prohibit fumar doncs, però compte. Relativitzem un poc.

Qué grande es el cine, potser l'últim programa de televisió en què s'hi fumava obertament

Cròniques taurines

2010-05-05T21:16:00.003+02:00

Una qüestió que em fa replantejar-me la meua adhesió, fins ara insubornable, als bous de carrer és l’absoluta manca de criteri per part d’aquells que sostenen una festa irremeiablement dirigida a la coentor i a la pèrdua d’identitat. De fet, si s’exceptuen alguns pocs pobles de l’Horta de València i alguns altres de la Plana de Castelló, aquesta antiga i venerada celebració popular ha perdut absolutament el sentit que la feia sobreeixir, ja que, per començar, s’ha deixat arrastrar per les onades de mediocritat que obliguen a traslladar els bous de carrer a unes places artificials a vessar de turistes i bufats de pacotilla. És molt trist, per això, que s’intente qualificar una festa Bé d’Interés Cultural, quan els mateixos que la defensen no coneixen ni valoren els trets definitoris que la feien singular: caixons, rossins, portes i reixes descobertes, converses espontànies, berenars tradicionals i el carrer en tota la seua extensió. Polèmic, però tot un ritual. I el mateix es podria dir dels bous de plaça. Perquè ja ho deia Joaquín Vidal, ja: afició pura i no banal; ramat amb casta i no dopat; festa pura i poc turista; autenticitat i no negoci. I quan s'acabe, que s'acabe, però sempre amb dignitat.

Pantalla negra

2010-04-29T19:32:00.016+02:00

Per no crear més mala sang en un assumpte del qual cal fugir com de les brases, intentaré ser concís i directe: aquest és l’últim episodi que dedique a la gentola que administra l’ensopiment televisiu dels valencians, segurament el darrer que publique sota l’etiqueta d’antivalencians; un comiat, un silenci crònic en benefici d’aquest costumari i la salut mental del secretari que el gestiona. Perquè no pot ser. Açò no és bo, quanta mediocritat, quina insalubritat social, porca misèria lingüística i cultural, ferum política, tot! Canal 9 causa urticària, malbarata recursos, pot provocar allò que en diuen sensació de patetisme i ridícul perllongat; i és vulgar, extremadament vulgar, tant que fins i tot és capaç de requerir una ordre notarial per desconnectar la TV3 i impedir que alguns valencians ben patidors es lamenten de l’amarga derrota del seu club de referència, el Barça i ningú més. Pantalla negra. I a partir d’ací a sentir bogeries i bestieses per part d’uns locutors estrafolaris que ni tan sols parlen com cal, ni en valencià per descomptat, ni en castellà, Carboni véte ya! Canal 9 és un complex, sí; però d’inferioritat. Un gran espai per a productes de dubtosa professionalitat, un todo vale, nada sobra. Un merder que embruta i contamina. Capaç de tot i més encara: de fer bones les metàfores de l’enyorat Paco Nadal, "la pilota ha fet un ciri" o "el porter ix a per figues". Una estafa impertorbable que, de tant en tant, ens fa endurir-nos, i de vegades enfosquir-nos, tot per ser qui som i per vindre d’on venim. I encara ens passa poc. Res d’adéus ni de records. Canal 9, boicot total.

Les emissions de TV3 al País Valencià mentre es jugava el Barça-Inter foren nítides i francament clarividents

Insectes comuns dels Països Catalans (II): el morrut roig

2010-04-18T21:34:00.010+02:00

Ja que Canal 9 informa del que li dóna la gana i que les circumstàncies no pareixen millorar amb la incorporació d’autòctones i prometedores figures com Bertín Osborne, avui m’he decidit a interpretar una notícia mediambiental que va traure Punt2 no fa gaire i que, si bé es mira, té molta relació amb la decadència galopant d’aquest poble meninfot. Es tracta de la ràpida expansió d’una larva que es transforma posteriorment en escarabat i que respon al nom científic de Rhynchophorus ferrugineus, això és, el morrut roig, un exemplar mortífer de necessitat que està acabant amb les palmeres datileres de cap a cap del País Valencià i que, sens dubte, remet a la filosofia o a les expressions més genuïnes de la nostra classe governant: Aprofita ara que pots! o ací el que tenim és alcalde!; dites populars en gran part equivalents a d’altres més festives com Açò ho pague jo! o, millor, Amunt València! De fet, la manera d’actuar d’aquest escarabat és molt similar a la dels nostres polítics: diposita els ous en la copa de la palmera, allà on no el poden enxampar, en la cúspide del poder; la larva eclosiona i va roent-ne el tronc per dins, això és, va creixent i transformant-se en pupa, com el pipioli de noves generacions, com la bromera del vi; després, la larva, es converteix en adult, és a dir, en conseller. I finalment, es reprodueix, o com diria Ovidi Montllor, va fent cria. El resultat final és una nova palmera morta, un nou valencià derrotat, un país en vies d’extinció que no alça el cap des que aquest animalet penetrà per les poblacions més infecundes del Baix Segura, com Zaplana en el seu dia. I el pitjor de tot és que, com la pròpia realitat sociològica indica, encara no hi ha remei. Els enemics en són ben pocs. A tot estirar dos: el fred, que va a temporades, com les manis del 25 d’abril; i el fardatxo natiu (lacerta lapida), ben escàs ja per unes terres d’on ha estat desplaçat per culpa, entre d’altres, de la introducció d’espècies exòtiques i foranes, les exportadores reals del morrut africà. I és que ja té raó el refrany ja: de fora vindran i de casa ens trauran. Doncs això. Només cal contemplar el panorama, o el jardí, segons es mire.

Fig 1: el poder destructiu del morrut, tan implacable com el de Rita Barberà

Fig 2: el paregut del morrut amb Zaplana és admirable

Cent anys per en Bausset

2010-04-14T22:32:00.019+02:00

Apareix i desapareix per diferents actes en defensa de la llengua, avança lent però ferm, parla poc i amb claredat. Cada dilluns ens regala una nova crònica al diari Levante en forma d’impressió, d’impressions d’un aficionat a la pilota valenciana. Desprén un aire popular, segur, sempre disposat a seguir bregant pel que creu just i necessari, per allò que ens representa. És un home fort i digne, subterrani al paréixer de Joan Fuster i homenot segons Santi Vallés, el filòleg que ens el va mostrar en la seua vessant més humana i més compromesa. Ara farà cent anys, un prohom. I com a tal, rebrà un homenatge en el lloc on es refugia cada vesprada de dissabte, a València, en la llotja del trinquet Pelayo, allà on els mites s’engrandeixen i les entranyes d’aquest poble valencià respiren sense pors ni prejudicis: Josep Lluís Bausset, un gran entre els més grans.

http://www.pilotavalenciana.com/index.php?/weblog/extended/bausset_el_deg_dels_cronistes/

http://www.levante-emv.com/panorama/2010/02/17/bausset-100-anys-lhome-subterrani/679555.html

http://www.levante-emv.com/deportes/2010/04/12/partida-molt-rapida/695444.html

Coentor pel món

2010-04-11T21:18:00.003+02:00

A pesar de les successives crides al boicot que he llançat des d’aquest costumari, l’altre dia vaig sucumbir a la desídia i vaig estacionar el comandament a Canal 9. No per comprovar la manipulació que s’aplica als noticiaris, que és per a cagar-se certament, sinó per veure un programa que porta com a títol "Valencians pel món", una autèntica oportunitat perduda pel que suposa de recreació en el tòpic i insistència en la mediocritat. En primer lloc, vaig quedar-me al•lucinat amb uns personatges d’Alacant que mentre ballaven arrimaven el pardal a unes mulates de la República Dominicana, tot per demostrar la festa que porten en aquell país. En segon lloc, un figura també del sud agafava un grapadet de sorra de la mar i traçava una metàfora realment captivadora, evidentment en castellà: Es como el azúcar que se deshace en el café. Pam! I per últim, per allò de representar el caràcter nostrat en l’exterior, el programa va traure un grup de valencians ben entradets en anys que cuinaven una paella, una grandíssima ocasió per regalar-los, gentilesa del programa, una brusa a joc amb el mocador faller que duien al coll. Ai mare. Arribat aquest punt, es preguntarà el meu estimat lector si vaig aguantar tot l’espectacle assegut estupefacte, sense canviar de canal o sense fumar-me un carquinyol. Doncs no, es pot ser idiota però no tant. Al capdavall, calia estar preparat per a una catarsi concloent molt d'acord amb l'esperit de la televisió pública dels valencians: una dona recordava amb el fervor i el plor característic la nostra mare de déu. Visca la Geperudeta, eta!