Sempre
hi ha alguna pega i és una llàstima perquè, en realitat, doncs això, la partida
fou antològica, històrica, de les que creen afició de veritat. Tot magnífic,
fins i tot la Federació la va encertar tancant el carrer Pelayo i donant caliu
a la gent congregada al ritual nostre de cada any. Però és clar, allí estava la
flamant i renovada À punt per cagar-la per enèsima vegada, com si volguera refrenar
que, en efecte, la mediocritat i la burrera són el seu emblema distintiu i inconfusible
ara que, per fi, ja es troba en mans dels mateixos que la denigraren i la
tancaren fa uns anys. Els mateixos. Cal dir-ho. Gentola franquista, espanyola i
postissa. Passet rere passet fins que es torne a repetir la jugada mestra d’antany,
2013, i s’esborre per complet una etapa efímera d’il·lusió i transparència a
través de la qual els valencians, en general, ens hem assabentat, per exemple, que
la nostra llengua és molt digna i que Mazón és un irresponsable per no haver
estat on tocava quan tot allò de la barrancada del passat mes d’octubre. Punt. O
a punt. Però ara ja no. Ara els nous gestors, quadrilla d’incompetents i xuplaciris,
han decidit que l’ens públic rescate l’època fosca, i també la censura i la
manipulació. I, evidentment, el folklore! Alicante, siempre presente! I si és
amb fogueres, doncs millor que millor. I la pilota, la nostra pilota, a qui
collons importa la pilota? Identitat de merda. Perquè, al cap i a la fi, és totalment
intranscendent que dos jugadors que ja els voldrien en qualssevol altres
latituds com a símbols de riquesa i diferència, es baten de poder a poder fins
a l’extenuació i la catarsi col·lectiva de tot un trinquet. I no qualsevol
trinquet! Ni més ni menys que el de Pelayo, ple de gom a gom, set-centes ànimes
emocionades per les pilotades incessants de Marc de Montserrat i Lluís de la
Vega d’Almussafes. Final? Incert. I no per la igualtat imperant entre ambdós, ni
per la quantitat de colps inversemblants i extraordinaris que regalen als
aficionats al llarg de més de dos hores de partida, ni tampoc per l’emotivitat
que encomanen a tota aquesta olla a pressió que esdevé l’anomenada Catedral de
la pilota, no, sinó perquè allí hi ha unes càmeres que acaten ordres absurdes i
es traslladen a la capital assimilada del regne, Alicante, Espanya en viu, mascletà
i castellà per arroves. Sorpresa? Per a què enganyar-se? No. Això és el que n’hi
ha. Mala fe i incompetència. I una audiència perduda gairebé per decret, de
veres que sí. A punt, o a posta. Però, almenys, algú havia de dir que la victòria
de Marc sobre Lluís de la Vega en la final de l’Individual d’Escala i Corda
(60-55), va ser un dels majors regals que la pilota ha pogut fer als aficionats
fidels d’un joc solitari, marginat, denigrat i maltractat històricament, però resistent
malgrat tot. Mostra romàntica d’heroisme en uns temps ingrats comandats per
la púrria miserable de tota la vida. Ells, els de sempre. Els qui són capaços
de veure’ns colgats entre el fang i encara dir que plou poc quan pedrega i la vida s'esmuny. A remar, per tant...
Mestre , es tot un goig llegir-lo .
ResponEliminaCom sempre ha estat vosté acertadissim , malgrat que encara no s’haja inventat el adjetiu que qualifique a tota aquesta banda de ……..&@!?@“‘a
Moltes gràcies, amic. Encara que alguns no ho veuen tan bé com tu.
Elimina