ELS DIES BONS, Aina Fullana Llull (Ed. Bromera)

 

El que més m’agrada, sobretot, és que aquesta novel·la me la va recomanar un alumne del C-1 poc sospitós d’enarborar banderes i prejudicis al voltant de la llengua i la pàtria. Un alumne neutral que es prenia les classes amb gran interés i que prompte va començar a buscar materials que ompliren el buit immens que tenalla, sovint, les aspiracions de normalitat sociolingüística que tant ens agradaria als professors. I no, no sé com va arribar, ell, al títol que ara desglosse, Els dies bons, però «m’està agradant molt, però molt», em va dir. «I això que està escrita en mallorquí!». Així que com tantes altres vegades que he obert un llibre perquè, d’alguna manera o altra, ha estat atacat; o perquè algú me n’ha parlat amb espontaneïtat i sense voluntat d’imposar-me res, vaig encetar aquest recorregut en tres actes per la Mallorca profunda, és a dir, per la Mallorca que no ix als periòdics i per la Mallorca allunyada de les postals cristal·lines, els abusos britànics i l’esquerra de Rafa Nadal. Manacor blues. Perquè és allí, exactament, a Manacor i voltants, on es desenvolupa majoritàriament l’acció d’una novel·la tan addictiva com les drogues que sacsegen els protagonistes: Xavi, Martina i Ariadna. Cadascun des d’un punt de vista. Cadascun amb el seu drama particular. I, mentrestant, unes pàgines que es devoren entre dialectalismes que m’han fet retrobar-me amb allò que un dia em va corprendre amb més o menys assiduïtat: doblers, devers, xerrar, pus, al·lot, nin, forasterum, horabaixa, foravila, qualcuna i, sobretot, cag en Déu. Però això no és el millor de tot, el millor és que l’autora de tal frenesí autodestructiu els protagonistes del qual transiten a cavall dels dies bons i els dies dolents, té a penes 27 anys, potser massa jove, però no per això exempta de narrar amb exactitud i tendresa allò que un dia va ser normal i ara es veu com una rèmora poc tecnològica i sense la química del present. Quinqui, si més no. Perquè tal com em va dir aquell alumne, «em recorda els anys vuitanta, quan jo tenia divuit anys». I alerta que ara, tant ell com jo, voregem la cinquantena, una edat suficient com per parlar amb nostàlgia d’una època que ara ja es veu remota, de color ocre, rància en alguns aspectes, onírica fins i tot. Oh, aquells meravellosos anys! D’ací el títol de tot plegat. Els dies bons. És clar, que per a descobrir-ho, hom haurà d’endinsar-se a les seues pàgines, ni que siga a costa d’estudiar valencià en una escola d’adults que creix amb aquestes recomanacions d’alumne a professor, atenció. I no a l’inrevés. I la sensació fascinant d’anar fent camí gràcies a una tal Aina Fullana Llull, de la qual en sentirem a parlar anys a venir... Genial.

Pilota pro?

Dimecres, 12 de juny de 2024. Han passat, ja, tres dies de les últimes partides disputades al Campionat Individual d’Escala i Corda, tres. I a hores d’ara, encara no ha aparegut ni una miserable nota de premsa, ni una, que n’informe sobre el resultat. Res. A tot estirar, un pegot en aquest pdf impossible que hi ha penjat al web de la Federació i al qual s’arriba després de quatre clics i una descàrrega. Tot molt transparent, de veres que sí. Però bé. 60-35 a favor de Marc a Riba-roja i 60-35 a favor de Giner a Benissa. A semifinals, tots dos. De la Vega i Carlos el Puma eliminats. I sobre les altres partides de quarts, ben poca cosa. Sap el personal que José Salvador es va lesionar dissabte passat a Pelayo i que Salva Palau és un ferm candidat al títol? Tan difícil és informar-ne? És aquesta la pilota pro que tant havia de revolucionar el panorama dels trinquets, que tant havia de cuidar la imatge dels jugadors? O què collons passa ací? En fi. Diguem-ho clar. Si avui l’Individual de pilota s’aguanta en tots els seus fronts: escala i corda, raspall masculí i femení; és perquè els pilotaris, elles i ells, estan molt per damunt dels seus capitosts, allí sobre les lloses oferint un recital rere un altre. I també perquè els aficionats de sempre responen al marge dels quatre xuplaciris que gestionen un món professional al qual se li podria demanar alguna cosa més ateses les primmirades atencions i ajudes públiques que rep per part de Barrera and company. Estem salvats! O ben fotuts. Així que si, particularment, sé el resultat esdevingut al trinquet el Rullo de Riba-roja diumenge passat, per exemple, és perquè hi vaig anar. Ni tele, ni premsa, ni res de res. Els amics de La trinqueteria, únicament. I encara gràcies. Las Provincias, mitjà privat que sovint diu alguna cosa interessant, no n’ha dit ni pruna aquesta vegada. Tampoc se li pot exigir, al cap i a la fi. Mitjà privat, ja dic. I Levante i Superdeporte, ni estan ni se’ls espera, encara menys tenint en compte que l’actualitat de pilota d’aquests mitjans depén en exclusiva de l’espai que paga la Federació per exhibir-se públicament en les seues pàgines. Tal com sona! I À punt? À punt fa el que li deixen fer, que ja és prou. Conseqüències, per tant, de tot plegat? Molt evidents. Si els qui han de vetlar per aquest joc no hi fan res, els altres tampoc ho fan. Però açò ho pague jo!, que quede clar. O que se lleven els burros estos, no et fot! Tot molt depriment. I la pilota, mentrestant, cada dia més desatesa, cada dia més buida, cada dia més enfrontada entre si, i cada dia més dependent, per desgràcia, de qui només busca fer-se la foto en la final que hi ha programada el dia 23 al trinquet Pelayo. Perquè així va la cosa. Pilota pro!