Altres assumptes...

dimecres, 13 d’octubre del 2021

Una recomanació absoluta per als qui encara no l'han llegida: NORUEGA, de Rafa Lahuerta. Ed. Drassana

Confesse que no vaig llegir Noruega quan tot el món la llegia, confesse que no la vaig comprar quan arrasava en les llibreries i confesse que un atac furibund de prejudicis em va envair quan ja era un fenomen literari imparable del qual, jo, com a valencià conscient de ser-ho, hauria d’estar enormement satisfet. Confesse tot això i molt més, com ara que la meua indiferència envers aquesta obra era producte, fonamentalment, del fet que jo mateix m’havia presentat al premi Lletraferit que guanyà Rafa Lahuerta l’any 2020. Però bé, tampoc cal contar-ho tot. De vegades es perd, i altres vegades es guanya. Tan simple com això. La bona qüestió, en qualsevol cas, és que durant un temps, em vaig mantenir ferm en la meua decisió de no llegir Noruega, de deixar passar el seu moment de glòria, d’esperar que es desinflara el seu grandíssim èxit editorial i també en el fet que se m’esgotaren les excuses i no sé quantíssimes falòrnies més: que si el seu llenguatge era poc normatiu, que si es deia no sé què de Joan Fuster, que si el valencianisme de tercera via de l’editorial,... En fi. Tot excuses. Tot. I era curiós, perquè en el fons, em delia per llegir-la i, en efecte, res del que deia i feia per a justificar els meus prejudicis servia per a res. Així que, finalment, un bon dia, supose que enlluernat pel cel crepuscular de setembre, la vaig comprar. Fou en una d’aquestes firetes que desprenen tendresa i arrels, al bell mig del monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat. I en veure’l exposat, ho vaig dir, és clar que ho vaig dir: «Home, ací el tenim. No un llibre, no, sinó el llibre, el llibre!». A la qual cosa, el xic que atenia la paradeta, de l'editorial L'Encobert, de qui no recorde el nom, va reaccionar amb un somriure còmplice i un sí rotund, sense a penes parpellejar. Perquè, en efecte, era el llibre. I això ho certificava, a més a més, que se n’havien venut més de 10.000 exemplars. 10.000! Quina barbaritat! Que què vaig fer, jo? Doncs comprar-lo, és clar que sí. Què podia fer si no? Qui em pensava que era, després de tot. Doncs això, un cabut i un obstinat. Perquè malgrat la compra, Noruega va romandre dos setmanes en una de les tantes prestatgeries que hi ha repartides per ma casa. Allí, expectant. A l’aguait. Conscient del seu poder. Vine, em deia. Vine i voràs! I jo que no, que hi havia altres llibres primer, que ja la llegiria, i tot això i allò. Fins que, al remat, més per pura militància literària que per ganes reals de capbussar-m’hi, la vaig començar diumenge passat. I el resultat? Ai mare, ací és on comença i acaba de veritat aquesta mena de reflexió a cavall entre la crítica i l’admiració absoluta: la vaig acabar el mateix diumenge. Tota d’un glop. I a l’altra tornes! Devorant pàgines com un descosit. Al·lucinat per complet. Totalment aborronat. Plorant. Perquè també vaig plorar. I, efectivament, rendit a l’evidència que els prejudicis són erronis, sí, ho són, que sempre ho són i que sempre ho seran. Perquè quina novel·la, quina novel·la! M’encanta, m’encanta! Aquestes foren, de fet, les expressions que em van acompanyar al llarg de les seues tres-centes vuitanta-tres pàgines. Quina novel·la! M’encanta! M’encanta! I la meua Cris que em mirava enrarida, i els meus fills que em preguntaven per què no eixia al carrer amb ells. I jo petrificat, quiet, concentrat, atent als camins i les desventures d’un personatge anomenat Albert, com Albert Camus, però de cognom Sanchis, que no Sanchís, gaudint com ja feia temps d’un bon llibre amb totes les lletres, llegint sense parar. Llegint, llegint i llegint. D’una tirada. D’una puta tirada! Un miracle que només m’havia passat una vegada en la vida, només una. Fou amb un llibre de Blasco Ibáñez, La Barraca, curiosament un dels molts literats que el tal Albert nomena en el seu recorregut vital per una València ja desapareguda, desballestada, decadent, antany plena de putes, ionquis i gent de baixa estofa en el cor del barri Xino, a Velluters; avui plena d’edificis moderns i postissos, allunyats del sentit comú i d’una ciutat que no els necessitava, una ciutat de botiguers i menestrals, amb els efluvis de l'horta mil·lenària atacats als seus carrers. La València dels antiherois era aquella, si més no. La València que ja mai més no hi serà. La dels carrers foscos i la llengua que es transmetia, amb un poc de sort, als homes, en menor mesura a les dones. La València immortalitzada per una novel·la que ja forma part de mi, a la qual demane disculpes pels desaires inicials, segurament escrita per un home mancat d’esnobismes i ple de senzillesa, honest i normal, un home anomenat Rafa Lahuerta que, pel que es veu, és aficionat del València i de la bona literatura. Total, per a què res més? La resta són romanços. I els romanços, doncs què no dir-ne, millor que no isquen de casa. Millor que s’amaguen sota un llibre monumental que tardaré a esborrar de la memòria, això considerant que no el rellija, que és ben possible, és molt possible... Al cap i a la fi, un bon llibre, supose, és com una bona droga, un no és desenganxa mai per complet.