Altres assumptes...

diumenge, 29 de setembre del 2019

Plena


Abundància plena durant aquests primers compassos tardorals en la marjal del terme. Plena. En aparença, un caos d’aigua a caramull i vegetació exuberant que ben mirat, és un fenomen natural i típic de la Mediterrània que s’aixopluga sota un substantiu sovint confós amb un adjectiu. Clar que tot varia en funció d’un simple article definit. LA plena, que és com se sol dir en realitat el fet que durant una època determinada de l'any s’eleve el nivell de la mar i resulte difícil, o simplement una mera qüestió de temps, el desaigüe de tota l’aigua estancada en la marjal subsegüent, en aquest cas la compresa entre les poblacions de Sagunt, al Camp de Morvedre, i Almenara, a la Plana Baixa. La plena, per tant, concepte meravellós. I inequívoc, certament. No debades, ple significa això, és a dir, que alguna cosa, bé siga un recipient o un espai natural, estiga al màxim de la seua capacitat. Pel que es veu, en algunes parts del domini lingüístic catalanoparlant també en diuen creixa, equivalent al terme castellà pleamar. Però en aquestes terres, en canvi, el terme no admet ambivalències de cap tipus. I ja va bé que siga així, la veritat, perquè no hi calen disquisicions dialectals quan al teu davant s’obri la lluentor de l’aigua reflectida pel sol i els estols de garses i rovellats enlairant-se cel enllà, tot plegat una estampa meravellosa que, sens dubte, paga la pena de contemplar. Que sí, que potser resulta incòmode per al trànsit humà, no ho negaré, que potser provoca també algun que altre incident producte de les temeritats que alguns practiquen al volant, però què no dir, què no dir... La plena és fabulosa, al marge que siga una conseqüència directa del que en terminologia científica s’anomena DANA o gota freda, i en terminologia popular, un simple i cíclic temporal de llevant. Em comenta, per això, un bon coneixedor del terreny, amant de la natura i conservacionista declarat, que antany calia navegar en barca per sortejar les plenes de marjal i moure’s d’un indret a un altre de l’entorn ocupat per l’aigua: de la platja de Casablanca als Estanys d’Almenara, sense anar més lluny. I no m’estranya, clar que no. Perquè antany, només hi havia terra, i torba, i a tot estirar algun caminal de camp, res de carreteres, ni urbanitzacions, ni turisme acomodat. No. Només immensitat. Pura i directa. Així mateix, salvatge i sense escrúpols. Previsible en qualsevol cas pels avesats habitants del moment. Contradiccions del present, en canvi, avui, que hi ha més pulcritud, i més avanços tecnològics, i més informació, i més de tot, es demanen platges netes i accessibles sense tenir molta idea del que significa això en tota la seua extensió. No res. Avant les atxes! Però cal saber que el medi que ens envolta és agrest, i sempre ho serà, malgrat que el ciment amague, de tant en tant, la hipocresia del progrés. Mentrestant, l’aigua correrà lliure a recer d’un cel pacífic que, cada tant, ens oferirà el millor del seu rebost...