Altres assumptes...

dilluns, 14 d’agost del 2017

Portugal

Dies abans d’arribar a Lisboa, el viatge s’endinsa de ple en un ambient mariner, envoltat d’una costa encara verge per on discorre la immensitat de l’oceà Atlàntic i els caminants s’embriaguen d’aquesta olor a mar tan característica de la ruta Vicentina. Només aturar el cotxe, un ja s’adona que li faltaran dies i que no arribarà mai a assaborir l’abast de tot plegat, és a dir, la bellesa de l’entorn, la sorra, els senderis interminables entre dunes, els penya-segats, els fars, la gelor de l’aigua i el meravellós peix fresc que les brases deixen en el punt exacte per a ser deglutit: les sardines, els sargs, els congres, els polps... Mai havia tastat un peix tan bo, de veres que no. I és per això que el port pesquer se m’apareix com un temple sagrat on els mariners treballen a estall, d’alguna manera o altra conscients de ser el motor del qual ningú parla, imprescindibles al cap i a la fi perquè tots els visitants s’enamoren de seguida d’aquest raconet de món. Sardinhas torradas! Qui ho diria! Una flaire que arriba fins a les mateixes portes de la ciutat de Lisboa, un entramat de carrers desordenats i descuidats que provoquen un sentiment estrany però molt bonic, no debades un ja està desitjant tornar-hi quan encara no l’ha abandonada del tot. Curiós, com a mínim. Perquè la ciutat és molt bruta, d’aspecte decadent, amb grans edificis en procés de demolició, però molt gran. Gran en el sentit d’amplitud i gran en el sentit que no s’entendria sense tanta deixadesa. Tot un goig recórrer els seus carrers arrebossats de gent, sense hora, envoltada de mar i de ponts interminables. Fronteres abandonades que es defenen tan sols amb el color viu dels taulellets, gent noble que roman encara verge als vicis europeus. Caldrà tornar a Portugal. I tant que sí! Caldrà acabar algun dia aquest viatge que ha tardat gairebé quaranta anys a produir-se. Algun dia...